Un mugró, una ràdio i un anell

0 comentaris
Fa uns dies vaig recordar un quadre que vaig veure de jove. És d’aquelles coses que et venen al cap sobtadament i no saps ni com ni perquè, segurament alguna jugada de l’inconscient. Freud tindria una explicació rebuscada i comprometedora per aquests records, però el cas és que això passa. Era un quadre del Renaixement en el que dues senyores de bon veure, vestides com Nostre Senyor les portà al món, miraven endavant mentre una d’elles li pessigava un mugró a l’altra. Ho sé, m’hauria d’avergonyir de pensar en aquestes coses i, sobre tot, de parlar-ne, però em comprendreu si dic que quan em ve al cap un record incomplet de quelcom que algun dia, si més no, em sobtà, sento una forta necessitat de completar dades.

Així que el primer que calia era esbrinar on havia vist el quadre. Tenia la sensació d’haver-lo vist a la Galeria dels Uffizzi, a Florència, durant un viatge de final de curs que vaig fer a Itàlia als 16 anys, però no n’estava gens segur. Tenint a mà una eina tan poderosa com Internet, vaig entrar a la web d’aquella galeria i vaig començar a buscar, sense cap èxit, tot s’ha de dir, fins al punt que ja vaig començar a dubtar sinó seria al Louvre que l’havia vist, uns anys després, quan en tenia 19 o 20, crec. Però tampoc allà vaig tenir èxit, perquè cercar un quadre del que no saps l’autor ni el títol no és gens fàcil.

Finalment vaig recórrer a Google, el gran Déu de la xarxa que tot ho sap i tot ho dóna. Però no us penseu que fos fàcil trobar el què cercava, perquè, a veure, quines expressions introduiríeu en el cercador per a trobar un quadre de dues senyores nues que es toquen el mugró? Exacte, és el que heu pensat, i després de molts intents el quadre aparegué miraculosament sota l’expressió “mugró”. De tot el que abans va aparèixer per la pantalla estic segur que ja us en heu fet una idea, punyeteros, o sigui que més val que no us ho expliqui, que em fa vergonya.

Resulta que el quadre en qüestió és al Louvre, obra probablement de Jean Cousin el jove, un pintor que es creu que va viure entre 1522 i 1594, fill d’un altre pintor que es deia com ell i anomenat el vell. El quadre representa dues noies nues dins una banyera, mirant endavant, cap el pintor, mentre una d’elles li pessiga un mugró a l’altra. Al fons del quadre, una altra senyora, aquesta vestida, sembla que estigui brodant com si res.

Així que he vist el quadre he recordat exactament la sensació que vaig tenir la primera vegada que el vaig veure. Vaig pensar, ves per on, que era com si una noia estigués sintonitzant l’emissora d’una ràdio pel mugró de l’altra. Potser pensareu que és absurd, però si us fixeu bé en els dits, veureu que, en realitat, no es tracta d’un pessic. Més aviat sembla que agafa amb delicadesa l’apèndix en qüestió per a donar-li la volta suaument, cercant la freqüència idònia. No és tant absurd. Ara la majoria d’aparells radiofònics són digitals i cal prémer botons per a sintonitzar (que també té el seu morbo), però per a sintonitzar els aparells de ràdio d’abans calia donar voltes suaument, sense passar-se de rosca, a una rodeta que recorria lentament tot l’arc radioelèctric. Els més exigents fins hi tot hi repenjaven el cap per a copsar amb la oïda fins el més mínim detall dels xiulets que provenien de l’èter, fins a trobar el punt exacte en que la recepció era totalment satisfactòria. Em pregunto si Marconi, el gran inventor de la ràdio, no tindria al cap altres cabòries a banda de les ones hertzianes.

I per cert, qui són aquestes senyores? La de la dreta, la del mugró, és Madame Gabrielle d’Estrees, amant del rei Enric IV de França. Sembla que quan Enric IV era pretendent al tron es va enamorar d’ella, però sols en va aconseguir els seus favors quan fou nomenat rei, moment en el qual es va convertir en la seva amant oficial. De tota manera mai arribaren a casar-se, malgrat que varen tenir tres fills. Diuen també que va morir als sis mesos de l’embaràs del que hauria estat el seu quart fill, entre mig de fortes convulsions. A la mà esquerra aquesta senyora mostra un anell que sembla ser una promesa de matrimoni, la que li hauria fet el rei Enric IV, contra la voluntat i amb la total irritació de la seva exdona, Margarida de Valois, de la qual havia aconseguit l’anulació del matrimoni una anys abans, i de part de la noblesa. L’altra noia és la seva germana Julienne, duquessa de Villars, que amb la mà esquerra li toca el mugró.

S’han fet vàries interpretacions sobre aquest quadre, però les principals són, d’una banda i per als més fantasiosos, la que diu representar una escena lèsbica, i de l’altra la que veu en el gest una representació de l’embaràs de Gabrielle. La cosa té sentit, si admetem que l’amant del rei apareix com a promesa d’aquest –i per això mostra l’anell de prometatge- i com a futura mare del seu fill, per la cosa del mugró. Fins i tot la senyora del fons, que fa brodats com si res, tindria un lloc en aquesta escena si pensem que broda per a l’infant que ha de néixer (en l’altra interpretació aquesta senyora potser hi faria nosa).

De tota manera, seria interessant saber la data exacte en que es va fer el quadre. Si en Jean Cousin el va pintar en vida de Madamme d’Estrees, probablement tenia com a models les pròpies protagonistes de l’escena. No sé com es devia prendre aquestes llicències el seu reial amant, però no eren temps de massa tolerància, encara que es permetessin de pintar senyores a la banyera. Segurament no hi tingué res a veure, però es creu que la senyora d’Estrees va morir enverinada abans que aconseguís casar-se amb el rei, i el més probable és que la metzina li donés qualsevol dels múltiples enemics que tenia a la cort.

En tot cas, Enric IV era un rei força pragmàtic. Ell mateix, protestant convençut, no tingué cap mania en convertir-se al catolicisme per aconseguir el tron de França. No en va fou l’autor de la cèlebre frase “Paris bé val una missa”. Tan pragmàtic era, que una vegada morta la seva amant, no tardà gens en trobar consol als braços d’una altra dona, Catherine de Rohan, pragmàtica com ell que, sabedora de la mala fortuna de la seva predecessora, mai es volgué convertir en l’esposa del rei.

A l'altra banda de la riera

1 comentaris
De quan en quan surto a caminar, quelcom que hauria de fer quasi sempre i no faig quasi mai. No em sento amb ànims de córrer ni de fer esport, però en canvi caminar em dóna plaer; això sí, sols quan aconsegueixo vèncer la mandra de posar-m’hi. No és que faci grans caminades ni excursions, em limito a passejar durant una hora o hora i mitja pels carrers de la ciutat, pensant en les meves coses, o fixant-me en la gent o en les façanes dels edificis, sovint recordant com eren aquells carrers fa 20, 30 o 40 anys.

Un dels indrets pels que acostumo a voltar és el carrer del Rec. És un carrer llarg, que va d’una banda a l’altra de la ciutat en sentit longitudinal, que dóna per una bona estona de caminar si has d’anar i tornar, i que permet passejar tranquil·lament sense nervis pel trànsit ni les multituds. Per allà hi passa poca gent. Com que la passejada és tranquil·la, no puc deixar de recordar com era aquell indret fa anys, i sobretot com era quan jo no tenia més de 10 o 11 anys i em llençava a explorar el món desconegut de l’altra banda de la riera.

En aquells temps la ciutat d’Igualada vivia a esquenes del riu (de la riera, com sempre n’hem dit). El carrer del Rec era una via ben estreta compartida a mitges pel propi rec i per un pas estret per a les persones, entre adoberies, horts i magatzems atrotinats. La riera era a l’altra costat de les adoberies i per a creuar-la ho havies de fer per unes estretes palanques de fusta. Per la quitxalla que vivíem a aquest costat de la riera, aventurar-nos a passar la palanca i endinsar-nos en els barris de Can Barraqueta o del Pi, era com entrar en territori comanxe. La barrera era molt gran, i en termes molt simplistes però en aquells temps força assumits, aquí hi vivíem els catalans i allà els xarnegos. Ara no se m’acudiria de fer servir aquesta expressió, però llavors era ben normal.

Sempre he associat la sensació d’aquella aventura amb les velles pel·lícules del far west. Una caravana de colons o una columna de soldats avançant per territori desconegut i, de sobte, unes siluetes damunt dels turons, uns crits salvatges i una pluja de fletxes. Era territori indi i els blancs, els bons, ens la jugàvem contra els pell rojos salvatges, els dolents.

Poc després de travessar la palanca, era normal que fóssim atacats per la mainada de Can Barraqueta, pels xarnegos, que dèiem llavors, i quasi sempre acabàvem fugint cap el rec. Les regles eren clares, nosaltres no havien d’entrar al seu territori, ells no havien d’entrar al nostre. Quan un es fa gran s’adona que això són bestieses, però de petit el món era com en les pel·lícules, hi havia bons i dolents.

Una vegada un company i jo van ser capturats pels salvatges. Eren una colla de marrecs com nosaltres, àvids d’aventures com nosaltres i plens de prejudicis com nosaltres, i quan ja m’esperava una pallissa –no ens arrencarien la cabellera, però era ben segur que els xarnegos no sabrien fer altra cosa que pegar-nos- varem ser convidats a menjar ametlles, verdes certament, però ametlles i no pas cop de puny. Ens varem mirar les cares, ens varem preguntar com ens dèiem, a quina escola anàvem i a on vivíem, i adéu i fins una altra. No se’ns varen menjar vius i nosaltres a ells tampoc. He de dir que aquell fet no és que fos transcendental a la meva vida, però sí que em va fer adonar que, al cap i a la fi, a banda i banda de la riera no érem tan diferents.

Des de llavors ha plogut molt, ens hem fet grans i ens hem adonat que aquí hi cabem tots, i que quan diem casa nostra volem dir la casa de tots. Això ho ha entès la societat en general i ho han entès els polítics, potser perquè tant val el vot dels que parlem català com el dels que parlen castellà, però a fi de comptes sembla que ho hem assimilat. Pot ser un símbol, però per a travessar la riera ja no cal fer equilibris sobre una estreta palanca de fusta. Igualada i Santa Margarida de Montbui es veuen les cares per sobre de la riera, i jo ja no recordo ben bé que significava allò de xarnegos, de fet em sona tan malament la paraula que ni tan sols penso utilitzar-la.

Algunes precisions sobre actituds envers l'aeroport corporatiu

0 comentaris
En aquest país fa molt temps que es va perdre la por als actes de l’administració, i és bo que hagi estat així. Durant molt temps els poders públics han fet i desfet sense altre límit que el que ells mateixos s’havien imposat. No és que els actes de l’administració fossin dolents per se, però se’ls suposava un grau d’infalibilitat que, a més, no era possible discutir. Així s’han fet grans barbaritats, perquè equivocar-se és més fàcil quan no s’admet la fiscalització dels propis actes. La conseqüència més visible d’aquesta impunitat dels poders públics es troba en alguns llocs del territori.

No tothom hi estarà d’acord, però he d’admetre que això ha canviat bastant, i no em refereixo a que l’administració estigui més o menys encertada en els seus projectes i en les seves resolucions, qüestió que es pot discutir fins a la sacietat sense obtenir una conclusió unànime, sinó a que la societat ha adquirit mecanismes de defensa i reacció contra l’acció dels poders públics que abans no usava, tret d’honroses excepcions. La mostra està en la reacció ciutadana a gran nombre de projectes que afecten directament o indirecta al territori. La creació de plataformes contra tal o qual projecte, la presentació massiva d’al·legacions en alguns tràmits, o la pròpia opinió pública difosa pels mitjans de comunicació, fins i tot les mobilitzacions més actives, com manifestacions i actes de protestes, són habituals.

Ara bé, si era necessari que la societat adquirís l’hàbit de defensar-se per sí mateixa contra els abusos del poder, tot s’ha de dir, ja ens estem passant de frenada. Sense ànim de restar legitimitat a les protestes i als seus actors, estaria bé que ens plantegéssim si no s’ha implantat ja en un sector ampli de la ciutadania un prejudici irracional i exagerat contra tots i cadascun dels projectes de l’administració. En definitiva, sigui per la pròpia dinàmica de les mobilitzacions continuades o pels propis errors de l’administració, aquesta ha esdevingut no infalible sinó tot el contrari, equivocada per naturalesa. I no és bo suposar a l’hora d’avaluar projectes importants per a la ciutadania. El complex adquirit de víctima és el pitjor conseller per a decidir què ens convé i ens aboca irreflexivament al “no a tot” per principi, i després ja es veurà, plantejament que de tant prudent pot esdevenir nefast per al progrés dels territoris.

Així que crec que cal fer un exercici d’introspecció i una reflexió asserenada abans de llençar-nos a qualsevol piscina, no fos cas que, per molt que sabem nedar, acabéssim sofrint un tall de digestió. Penso que en aquesta reflexió hi caben, entre d’altres, les següents qüestions:

Qüestió prèvia: qui i què són els poders públics

Plantegem qualsevol lluita com una defensa contra els poders públics. Ells són els dolents, nosaltres els bons, faltaria més. Allò que no ens agrada i contra el qual lluitem és obra dels poders públics. Al meu entendre els poders públics no són estrictament els que representen a l’administració sinó aquells que, tinguin o no el poder polític i administratiu, han adquirit un grau d’influència rellevant que els dota de capacitat decisòria, ja sigui directa o indirecta, sobre àmbits més o menys amplis de la vida comunitària. En aquest concepte hi podem encabir els poders polítics (partits), econòmics (empresaris, bancs, caixes, etc.), socials (sindicats, tota mena d’agrupacions o associacions, etc), culturals o qualsevol altre. Qualsevol agent social pot ser considerat un poder públic, en un sentit ampli, en funció del seu grau d’influència social. És el que en alguns llocs en diuen grups de pressió o lobbies. No cal que es tracti de grups econòmics, n’hi ha prou en que tinguin una comunitat d’interessos. Són grups que generen estats d’opinió i que els polítics no poden ignorar. El grau d’influència que acaben adquirint és tan fort que condiciona iniciatives polítiques, socials i econòmiques.

Dic tot això, perquè vull deixar clar que sovint l’enfrontament entre un grup de ciutadans i l’administració no és ja una lluita de David contra Goliath. Depèn de moltes coses, naturalment, però un grup més o menys reduït de gent pot generar un estat d’opinió que tiri enrere projectes i iniciatives de tot ordre, sobretot sota el paraigües de la defensa del territori. Tant és així, que aquests moviments poden integrar-se en el denominador comú dels poders públics precisament pel seu grau d’influència i afectació sobre l’acció pública, i a la llarga poden esdevenir un actor més enfront de la resta de ciutadans.

Fins on tenen carta blanca els polítics

Cada vegada més s’exigeix als polítics la conformitat dels administrats per a dur endavant les polítiques que tinguin per convenient, al menys pel que fa als projectes amb un cert grau d’impacte social, econòmic, paisatgístic, etc. A casa nostra ho hem vist en la polèmica que va girar al voltant de la tramitació i aprovació del Pla director urbanístic de la Conca d’Òdena i, en molta menor mesura, en l’assumpte de l’aeroport corporatiu d’Òdena, en el qual unes poques persones, a contracorrent del que sembla el pensar general dels habitants de la Conca, s’oposen a la implantació d’aquesta infraestructura fent servir l’argument de que no s’ha preguntat als ciutadans.

La qüestió és, fins on tenen o han de tenir autonomia els polítics per a fer i desfer sense preguntar? Hi ha una cosa clara; allò que estava en el seu programa electoral, en el programa que va guanyar les eleccions, no ha de ser consultat de nou a la ciutadania, tret que concorrin circumstàncies excepcionals. Precisament l’argument dels contraris a tota mena de plans o projectes és que, generalment, no figuraven en el programa electoral i per tant no tenen la confiança del ciutadà, al qual caldrà preguntar-li expressament per la seva voluntat. En el cas del Pla director de la Conca d’Òdena és lògic que no figurés en el programa electoral. No es tracta d’un Pla de tal o qual Ajuntament, sinó de la Generalitat; els ajuntaments s’hi podien oposar, podien presentar al·legacions per tal que fos modificat o podien acceptar-lo tal qual, però en tot cas la iniciativa i la resolució corresponien a la Generalitat. Pel que fa a l’aeroport d’empresa d’Òdena, no podia figurar en el programa electoral el concórrer a una convocatòria que s’ha fet des de la Generalitat molt després de la cita electoral. Segons alguns això legitimaria una eventual consulta als ciutadans, abans que Òdena presentés la seva candidatura (la qual, per cert, malgrat que formalment correspon a Òdena, s’ha d’entendre referida al conjunt de la Conca d’Òdena)

Jo em pregunto si l’acció de govern s’ha de circumscriure estrictament al programa electoral. Quan anem a votar no estem comprant un programa de govern, estem dipositant la nostra confiança en un grup de persones per a que regeixin la vida en comú d’aquest país durant quatre anys. És una confiança que va més enllà d’unes mesures concretes enumerades en un programa, perquè sinó fos així, l’acció de govern restaria hipotecada durant quasi tota la legislatura. El programa electoral constitueix una font d’informació sobre l’oferta dels candidats, un catàleg de serveis, però el contracte és per a governar amb totes les seves conseqüències. No estem comprant un cotxe, estem contractant algú per a que gestioni tot el garatge.

També és cert que circumstàncies excepcionals o la pròpia envergadura del projecte i del seu impacte poden aconsellar la consulta popular prèvia al ciutadà, però hauríem d’entendre que per a que es donin aquestes circumstàncies no n’hi ha prou que un petit nombre de persones sentin la necessitat de ser consultats. En definitiva, no s’ha de preguntar tot el que no estigui al programa, i quatre persones que ho exigeixin, per molt que cridin, no són suficients. En el cas de l’aeroport corporatiu no sabem encara com resoldrà la Generalitat, però és evident que si quan va sortir la convocatòria s’hagués organitzat a la Conca una consulta popular (no sé si sols a Òdena, o també a Igualada, Vilanova del Camí o la Pobla de Claramunt, i perquè no a tota la comarca) encara n’estariem parlant i una vegada més l’Anoia hauria perdut una de les poques oportunitat que se li posen a tir.

Lligant això amb la reflexió sobre els poders públics que he fet abans, una vegada més un grup reduït (molt reduït en aquest cas) s’hauria carregat un projecte que afecta a tota la comarca. Realment, si a aquest grup no se’l vol anomenar poder públic, sí que al menys se’l podria titllar de poder fàctic.

Seguint els comentaris que algunes persones molt motivades han deixat a les diverses notícies que sobre aquest assumpte han aparegut al diari digital Anoiadiari.cat, he pogut comprovar que es nega el consens en base a que no s’ha preguntat al propi comentarista. Si més no, caldria una mica d’humilitat per a reconèixer que en un ampli consens no sempre som imprescindibles. També s’acusa en alguns d’aquests comentaris de poc democràtic al consistori odenenc, pel fet que ha aprovat presentar la candidatura sense consultar-ho als veïns del poble. Una vegada més, insisteixo que no s’ha de preguntar tot, i que a la vista de les poques veus que s’han alçat contra l’aeroport corporatiu, en contrast amb les que hi estan a favor, potser el poc democràtic hauria estat frenar un projecte que vol la majoria per tal que tinguéssim temps de preguntar la seva opinió a les quatre o cinc persones que han deixat aquests comentaris.

Quina informació tenim i quina informació necessitem

S’esgrimeix també manca d’informació i secretisme sobre els projectes, com si per algun designi ocult l’administració no volgués donar informació sobre el que pretén fer, per tal d’estalviar-se crítiques. Segurament que en algunes administracions i en alguns projectes això passa, però a la vista d’algunes reaccions, em pregunto si el que volen alguns no és que, un bon dia, un motorista els porti a casa un seguit de carpetes de documents de plànols per a que puguin examinar-los. És molt fàcil dir que no s’ha tingut accés a la informació, perquè generalment la gent s’ho creu, però generalment n’hi ha prou en anar a cercar-la, és a dir, n’hi ha prou en tenir-ne ganes.

Com sap tothom, la proposta de l’Anoia per a l’aeroport corporatiu ha estat presentada a última hora, un cop s’ha aconseguit la documentació tècnica necessària. Segurament que aquesta documentació no estava a l’abast de la gent abans de la seva aprovació pel Ple d’Òdena, però tot ciutadà amb interès pels assumptes de la comarca sabia que la proposta es presentaria, i el fet de no tenir-la a les mans i poder-hi donar el seu vist-i-plau no ha estat obstacle perquè hagi estat aplaudida per la majoria del que anomenem la societat civil. Fins i tot en el Ple d’Òdena la proposta fou aprovada per quasi la totalitat dels seus membres; l’única veu discordant va ser la d’un regidor no adscrit actualment a cap formació política, que se sàpiga.

No sempre els ciutadans tenim tota la informació que voldríem, però en podríem tenir molta més si la cerquéssim de forma efectiva. I és cert que l’Administració no sempre té ànim de col·laborar, però de ben segur que a casa no ens la portaran. I d’altra banda, donar per assentat que la informació s’amaga, sense aportar dades que ho corroborin, és, si més no, imprudent, per no dir malintencionat. He llegit en un dels comentaris que he esmentat abans, que a l’Alcalde de la Pobla se li ha negat la informació sobre la proposta d’aeroport corporatiu. Dit així, per una persona que no és l’afectada i que ni tant sols s’identifica més enllà d’un nom de pila, és el mateix que llençar notícies falses. Diguem el que sigui, encara que sols ho suposem, perquè de ben segur que la gent s’ho creurà. Estaria bé que el Sr. Alcalde de la Pobla confirmés si realment li han negat la informació.

Quina informació necessitem? Dons la que qualsevol de nosaltres consideri que pot necessitar, però no s’hi val a dir que ens neguen la informació si abans no l’hem demanada. I també caldria tenir en compte que, a vegades, la informació que no es dona és, precisament, la que no existeix, i difícilment es pot proporcionar allò que no es té.

Sols cal exigir responsabilitat als polítics?

És clar que als polítics cal exigir-los responsabilitat, seny i alçada de mires. Precisament per això no tots ens podem dedicar a la política, i també per això cal que siguem força primmirats a l’hora d’elegir als nostres representants. I si la vessem a l’hora de triar, una part de culpa, si més no, en tindrem. O és que no és responsabilitat de tots el no deixar-se enlluernar per les polítiques populistes i demagògiques? De quan en quan algun responsable polític es veu forçat a dimitir per culpa dels actes d’algun càrrec inferior, i és així perquè ells tenen la responsabilitat d’elegir adequadament als seus col·laboradors i subordinats. Però quan la vessa un ministre o un alcalde que hem elegit amb els nostres vots, qui dimitirà? Ell, potser, nosaltres no, és clar. No és que això pugui ser diferent, és que, al menys, caldria que reconeguéssim que no som el bons contra els dolents.

També cal ser conscient que els nostres actes d’oposició o de protesta no són innocus. Tenen conseqüències, i no sempre són les que cercàvem. Naturalment, oposar-se a allò que perjudica l’entorn o la pròpia vida en societat no té perquè ser dolent, al contrari, és necessari. El problema és que ningú pot tenir el monopoli de la veritat. Per tant, tota victòria és també una derrota per algú. No es tracta de prendre partit, es tracta de saber que, triem el que triem, algú hi perdrà. Si les poques persones que s’oposen frontalment a l’aeroport corporatiu assolissin el poder que més amunt he atribuït a certs grups de pressió, és possible que aconseguissin deturar el projecte i que això es pogués vendre com una victòria dels que estimen la terra sobre aquells que volen destruir el territori, per emprar terminologies a l’ús, però també és segur que una bona part del territori, la que està formada fonamentalment per persones, patís les conseqüències de deixar perdre, una vegada més, una de les poques oportunitats de desenvolupament econòmic que es donen per aquestes contrades.

Si això passa, em pregunto si no haurem de deixar de cercar als enemics del territori en les sales consistorials i els consells de govern, i fixar-nos en els grupets de salvadors que recorren els fòrums de la xarxa i ens il·luminen amb la seva ciència infusa.

Entendre FeedBurner

2 comentaris
Fa dies que em barallo amb FeedBurner per a mirar d’entendre les dades que em proporciona. Es suposa que FeedBurner mesura i proporciona el nombre de subscriptors del feed. Ja m’ha costat d’entendre els conceptes “subscriptors” i “feed”, però crec que finalment me n’he sortit. Ara bé, malgrat que la interfaç del programa ha estat traduïda al castellà, l’ajuda no ho ha estat, i el meu anglès és de pa sucat amb oli.

Així que de totes les dades que em proporciona FeedBurner sols entenc, crec, el nombre de subscriptors. Però no sé què caram són els “alcances” o “hits”. Probablement abusant de la paciència dels pocs lectors que em seguiu, algú em podria fer cinc cèntims del que signifiquen les dades de FeedBurner, de forma que ho pugui entendre un negat en aquests temes com jo? M’he permès posar-vos com exemple les dades d’ahir mateix.

En definitiva, els dubtes que tinc són:

a) Els subscriptors han visualitzat tots el feed? És a dir, si en les dades que aporto més avall figuren 18 subscriptors en un dia determinat, vol dir que 18 persones han visualitzat el meu feed en un dia determinat a través d’algun lector de feeds?

b) En un apartat hi figuren “Web browsers”. Concretament, assenyala 32 “hits” d’un web browser de Firefox. Vol dir això que el feed ha estat visualitzat en 32 “web browser”, a més dels subscriptors esmentats a dalt? O ambdues dades es superposen?

c) Crec que els “bots” són robots que exploren automàticament el feed. Si és així, els “hits” que s’hi esmenten són independents dels altres esmentats més amunt? Per exemple, a costat de Facebook hi figuren 14 hits. Què significa aquesta dada?

Si algú em pot aclarir tot això, tindrà l’agraïment etern d’un blocaire bastant novell.

Un desconegut Dia d'Europa

0 comentaris
Tal dia com avui, fa 59 anys, el ministre francès d’afers exteriors, Robert Shuman, va pronunciar un discurs en el Quai d’Orsay, proposant una administració conjunta entre Alemanya i França sobre el carbó i l’acer, oberta a altres estats europeus. Es coneixeria com a la Proposta Shuman que va donar lloc al Tractat de París de 18 d’abril de 1951, pel qual es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Eren els prolegòmens del que després s’anomenaria Mercat Comú i que ha esdevingut en l’actual Unió Europea.

Molt ha plogut des de llavors i les ànsies d’unió dels pobles d’Europa han tingut els seus alts i baixos, però d’immediat cal reconèixer que amb la unitat progressiva de les nacions europees sorgides de les dues guerres mundials, s’ha esvaït quasi per complet la rivalitat fratricida que els estats europeus van mostrar durant segles i que tanta sang ha vessat en el passat.

Durant molts anys aquest país es va desviure per aconseguir entrar a la Unió Europea, tant com en els darrers temps ho han volgut els països de l’est d’Europa recentment deslligats de l’esclavatge soviètic. Fins i tot ho pretenia el règim franquista, quan es creia que podia amagar la seva naturalesa feixista i dictatorial fent la ramoneta per les cancelleries europees. Per als espanyols l’entrada a Europa significava una catarsi profunda que allunyaria d’una vegada el retard cultural, econòmic, polític i de tot ordre que amb resignació havíem assumit durant dècades, els famosos “40 anys de retard”.

Bé, ara ja fa uns anys que hi som i són altres els que malden per entrar-hi, però no sembla que, en conjunt, siguem prou conscients de la importància que les institucions europees tenen per al país. Els òrgans de govern de la Unió Europea són uns grans desconeguts entre la majoria de població espanyola. És francament decebedor el desinterès que els ciutadans espanyols demostrem per als assumptes europeus. Talment, sembla que això d’Europa sigui cosa de l’estranger i, per tant, aliè a les nostres preocupacions diàries. Sols cal veure el resultat de les eleccions successives al Parlament Europeu, en les que la participació assoleix sempre el nivell més baix de totes les convocatòries electorals.

I tanmateix, la majoria de decisions adoptades en el si de la Unió Europea tenen una incidència definida i directe sobre l’economia del país, tant que podríem dir que el tràfic econòmic en la nostra societat és majoritàriament resultat de la normativa europea. És a dir, que mentre a la Moncloa o al Palau de la Generalitat, al Congrés dels Diputats o al Parlament de Catalunya es prenen grans decisions polítiques que seguim amb més o menys interès, a Bruseles es prenen cada dia decisions de caire econòmic que ens afectaran directament i per les que ens interessem poc.

Com pot ser, doncs, que passem olímpicament de Bruseles si allí s’hi cou gran part del nostre futur? Algú n’ha de tenir la culpa, i no tinc cap dubte de que són els responsables polítics nacionals els que més han contribuït a aquesta ignorància. No em veig en cor d’atribuir-los designis ocults per a fomentar aquest passotisme europeu però, si més no, qui té els mitjans per a fomentar la participació europea n’és responsable si no els usa.

Resulta que avui és el Dia d’Europa, tal com se’l va proclamar ja fa anys, en commemoració del dia en que es formulà la Proposta Schuman. Quants de vosaltres, estimats lectors, ho sabíeu? I quants us en recordareu l’any que ve? A Catalunya s’ha fet un acte institucional davant la catedral, presidit per l’Honorable President de la Generalitat, al qual han assistit la majoria de candidats a les properes eleccions, que ni s’hi haurien acostat si no fos per la proximitat de la cita electoral. El “Dia de la Hispanidad” o l’11 de Setembre tenen molt més ressò mediàtic que aquesta cita d’avui, que la majoria de la gent, a l’hora en que escric aquest post, encara ignora.

Jo diria que, fins i tot, una part molt important de la població desconeix que el proper dia 7 de juny hi ha convocades eleccions al Parlament Europeu, un Parlament en el que, malgrat que algú pugui pensar el contrari, es debaten i aproven qüestions que ens afecten directament, un parlament on, per exemple, s’ha barrat el pas a la proposta d’ampliar fins a 65 les hores setmanals de treball.

Essent tant important el marc europeu de referència, constitueix una obligació dels governs nacionals difondre el coneixement d’Europa i promoure la participació europea, i una greu responsabilitat l’absentisme de les administracions en aquesta tasca. Tanmateix, han sortit algunes iniciatives que, si bé insuficients, tenen una clara vocació de promoure la participació. Mereix que es destaqui el portal FesEuropa, un portal de participació directa, en el que els usuaris plantegen preguntes sobre Europa que són comentades per la resta d’usuaris. Una eina interessant que hauria d’anar acompanya d’un seguit d’iniciatives semblants en tots els àmbits de comunicació.

Malauradament, des del poder i les institucions no sembla haver-hi cap voluntat de promoure la participació i l’interès dels ciutadans en els assumptes europeus. De fet, ni tan sols es molesten en fer propaganda política, malgrat que estiguem ja a les portes de les eleccions. Si resulta que els polítics del nostre país no hi tenen interès, i si resulta també que no semblen tenir intencions amagades per a mantenir-nos en la desídia i l’avorriment, aleshores sols queda una explicació: la profunda irresponsabilitat de la classe política.

Zones blaves. Encara no el desenllaç.

2 comentaris
L’assumpte de les zones blaves cueja encara i va per llarg. Potser, al final, la ciutadania acabarà acostumant-s’hi i no se’n parlarà més. Però és una història inacabada, a la qual manca el desenllaç, i ja que els ànims es van asserenant, no farà cap nosa fer un petit recopilatori de tots els actes d’aquesta comèdia.

El Ple de l’ajuntament d’Igualada va aprovar el dia 25 d’octubre de 2005 el reglament del servei d’aparcaments i zones d’estacionament sotmeses a control horari i règim tarifari. Per entendre’ns, el reglament que regula les zones blaves del municipi. En el seu article 3.3, aquest reglament estableix literalment el següent:

“Les futures ampliacions de la zona de regulació de l’estacionament s’efectuarà per l’Alcaldia. Dita resolució es farà amb quinze dies d’antelació com a mínim a la data d’implantació d’aquesta normativa indicant els seus límits i condicions mitjançant anunci en el Butlletí Oficial de la Província i en el taulell d’edictes de l’Ajuntament”.

Fent ús de la potestat que el reglament aprovat li confereix, el Sr. Alcalde d’Igualada dicta en data 26 de gener de 2009 una resolució per la qual s’amplien en 211 les places d’estacionament a la via pública amb horari controlat (zones blaves), que gestiona l’empresa municipal SIMA, amb efectes des del dia 20 de febrer. Les noves places d’aparcament es localitzen a l’entorn de l’Hospital (57) i la resta entre la zona al final del passeig Verdaguer i zona centre.

Quasi immediatament comencen a donar-se mostres de desacord i de descontent en part de la població. És un tema polèmic, i l’ampliació de zones blaves sempre i en tot lloc resulta, si més no, discutida. Vaig entendre llavors, i ho continuo pensant, que el govern de la ciutat ha estat elegit per a governar i, per tant, ha de dur a terme la seva política sense complexes, perquè la seva responsabilitat, que li ha estat atribuïda pels ciutadans, és la d’adoptar les polítiques que consideri adients, malgrat que puguin resultar impopulars.

Però abans de seguir endavant, vull aclarir que, malgrat la necessitat d’adoptar mesures impopulars que tots els governants tenen en algun moment, la validesa que s’atribueix a aquestes, com diuen els juristes, té caràcter iuris tantum, és a dir, subjecte a prova en contrari. Hi ha un vot de confiança que per força hem de concedir als polítics quan prenen possessió, però tots els seus actes són revisables, no sols administrativament o per la via judicial, sinó també per l’opinió pública, que està en el seu dret de revisar i, si escau, revocar el vot de confiança atorgat.

Per tant, la resolució de l’alcalde d’Igualada d’ampliar les zones blaves és perfectament lícita i s’empara en unes facultats democràticament atorgades pel ple i exercides per ell com a destinatari de les mateixes, i sens dubte deu disposar dels informes tècnics pertinents que la recolzin. Malgrat això, és tracta, com totes, d’una actuació política revisable i qüestionable en l’àmbit de l’opinió pública, i ha estat efectivament contestada, de forma aclaparadora, diria jo, per un nombre important de ciutadans.

Entenc jo que la resposta ciutadana és legítima sempre, tan si és encertada com si no ho és, aspecte aquest últim en el que és impossible que tots estiguem d’acord. Passa sovint que en la resposta ciutadana s’hi vol veure una mà política. Generalment aquesta idea es difon des del govern de torn, atribuint a les intencions electorals de l’oposició la suposada manipulació de l’opinió pública. No negaré que això, en major o en menor mesura, es dóna sovint, i segurament també en part en l’assumpte de les zones blaves.

Però cal que donem una ullada a com ha anat aquest tema. Una ciutadana de peu disconforme amb l’ampliació de les zones blaves decideix emprendre una campanya de recollida de signatures contra les mateixes, i n’aconsegueix 10.750. No és una quantitat petita, representa aproximadament el 28 % de la població que té Igualada, més d’una quarta part. Algú dirà que darrera de tot això hi ha Convergència, de fet ho han dit de forma més o menys oberta els portaveus de l’Entesa. Tan se val. Són moltes signatures i l’expressió clara i contundent del rebuig ciutadà a una determinada política. Què més dóna qui s’hagi cuidat de recollir les signatures? És que no són vàlides?

Arribats a aquest punt, recapitulem. Fins ara no he parlat en aquest article de si és encertada o no la resolució de l’alcaldia d’ampliació de les zones blaves, i és que, francament, ara jo no importa. Tenim una resolució de l’alcaldia lícita, adoptada en ús de les potestats que legalment i democràticament li foren conferides pel Ple de la Corporació, i la negativa de la població a acceptar aquesta mesura, una negativa expressada mitjançant la recollida de 10.750 signatures en contra. Per tant, la resolució de l’Alcaldia esdevé des d’aquest moment inacceptable. És a dir, que no sé si originàriament la iniciativa de la ciutadana esmentada o dels grups de l’oposició, o de tots plegats, tenia raó de ser, però un cop duta a terme, no es pot ignorar el seu resultat, ja que, de seguir endavant l’equip de govern amb la seva política de zones blaves, resultaria evident que ho fa sense el recolzament popular i, per tant, que ha perdut aquell vot de confiança que se li va donar en el moment de ser elegit.

El que seria lògic és que ara l’equip de govern donés marxa enrere i retirés la polèmica resolució. Estic segur que ho podria fer sense, com es diu vulgarment, abaixar-se els pantalons. No li caldria canviar d’opinió i “donde dije digo digo Diego”, n’hi hauria prou en admetre que, malgrat considerar justa la seva decisió, el poble no ho veu així, i retirar la seva mesura “per mandat popular”. Però en política costa molt rectificar.

I ara anem a una altra part de la història, ben complicada, per cert. Als promotors de la recollida de signatures se’ls va ocórrer de demanar una consulta popular. Res a dir, al contrari, el que passa és que, tal com avui en dia la normativa legal contempla el tema de les consultes populars, resulta molt complex dur-la a terme si l’administració no hi col·labora activament. Dic això perquè la Llei exigeix que les signatures siguin verificades davant notari o davant el secretari de l’Ajuntament, i que corresponguin a persones empadronades al municipi. Ignoro si totes les persones que van signar estan empadronades a Igualada o no, però els senyors de l’Entesa ja van posar aquest aspecte sota sospita des del primer moment. Pel que fa a l’acreditació de les signatures, simplement no s’ha dut a terme, i dubto que des de l’Ajuntament es convoqui als 10.750 signants per a que desfilin pel despatx del secretari.

Per tant, l’equip de govern ho té fàcil per a no tramitar la consulta popular, i em fa l’efecte que els promotors de les signatures ja en són conscients des de fa dies. Potser per això s’ha escollit la via de retirar a l’alcalde la potestat que li fou atorgada per acord plenari de 25 d’octubre de 2005, per tal que l’assumeixi el Ple. En definitiva, modificar el reglament del servei d’aparcaments i zones d’estacionament sotmeses a control horari i règim tarifari. Això s’està tramitant, i ja en aquest sentit el darrer ple extraordinari ha aprovat inicialment la modificació del reglament, amb el vot a favor de tota l’oposició, inclòs el PP, i l’abstenció de l’Entesa.

Molt bé. És de suposar que quan acabi la tramitació del reglament, els grups de l’oposició es posaran d’acord per a derogar el decret d’alcaldia d’ampliació de les zones blaves, cosa que també és complicada, si no hi ha una col·laboració activa de l’equip de govern. Perquè, a fi de comptes, qui formula l’ordre del dia de les sessions plenàries és l’Alcalde, i no el veig gaire col·laborador en aquest assumpte. Caldrà, doncs, molt probablement, la iniciativa de convocar un nou ple extraordinari a requeriment de tots els grups municipals excepte l’Entesa, per a tramitar una nova modificació de zones verdes.

És a dir, que la cosa encara va per llarg. Tot hauria estat més fàcil si l’alcalde i el seu equip haguessin rectificat des d’un bon principi, i encara hi són a temps. Però prefereixen entossudir-se en els errors inicials. Ells sabran, però la ciutat es podria estalviar aquest espectacle si hi hagués més sensatesa al consistori.

I un darrer aspecte preocupant. Molta gent pensa que darrera l’ampliació de les zones blaves hi havia un intent de mantenir l’equilibri econòmic de la concessió. Vull dir que, simplement, després de fer el pàrking soterrat de l’hospital, els números no sortien i ha calgut cercar una compensació per a l’empresa que gestiona el servei. Jo no sé si ha anat així, però si aquest o algun altre motiu semblant rauen en el fons d’aquest assumpte, es farà notar quan el decret de marres sigui derogat. Potser que, al final, algú es trobi amb molt bona voluntat i les mans lligades, la qual cosa comportaria una decepció important per a gran part de la ciutadania i en sortirien afectats no sols l’equip de l’entesa sinó també els grups de l’oposició. No pot ser que, després de tan mullader, tot quedi en res.

Encara no hem vist, doncs, tots els actes d’aquesta comèdia. Esperem que el desenllaç respongui a les expectatives del públic.

L'axioma de Dehay

0 comentaris
Fa uns dies vaig escriure una entrada en aquest bloc titulada “Demà serà un altre dia”, en el que vaig esmentar el terme procastinació per a referir-me a l’acció de deixar per al futur activitats o situacions que un ha d’atendre, per altres situacions més irrelevants i agradables. Sens dubte la procastinació té efectes decisius sobre l’efectivitat del nostre treball, especialment si el lloc de treball permet adoptar decisions d’elecció i planificació; és impensable, en canvi, en altres feines en les que no hi ha possibilitat d’elecció, com en el treball en cadena.

Tanmateix, el fet de donar preferència a les activitats més agradables en detriment d’altres activitats que també cal atendre però que ens resulten més oneroses emocionalment, no vol dir que les activitats deixades de banda siguin, forçosament, les més costoses en termes d’esforç. En el munt de dites, lleis, axiomes i tota mensa de suposats principis que conformen les anomenades lleis de Murphy, hi figura el que es coneix per Axioma de Dehay. No he sabut esbrinar qui és o era el tal Dehay, però l’axioma que porta el seu nom diu literalment: “els treballs senzills sempre són posposats perquè hi haurà temps de fer-los posteriorment”.

Tenint en compte que anomenem axioma a aquella proposició que és tan clara i evident que s’admet sense necessitat de demostració, em sembla molt agosarat atribuir la categoria d’axioma al principi elaborat per Dehay, però quasi bé m’hi jugaria un pèsol que, posats a cercar, em costaria de trobar una persona que no donés adequat compliment al referit axioma. Pensem-hi. Aquells que tenim molts papers sobre la taula i que cada dia rebem assumptes urgents i d’altres que no ho són tant, o assumptes complicats i d’altres ben senzills, no ens podem sostreure a la temptació d’anar deixat els temes “petits” per aquell moment en que anirem més bé de feina i que mai acaba d’arribar. Així que queden per al dia de demà.

Em pregunto si part dels problemes burocràtics que diàriament han de sofrir els ciutadans per a resoldre els seus assumptes amb l’administració, no tenen a veure, en part, amb les reflexions del senyor o senyora Dehay. Així, una sol·licitud de llicència d’obres, o d’obertura, o del què sigui, adreçada a l’administració per un ciutadà qualsevol, serà posposada per un funcionari atabalat que ha de tramitar i adoptar decisions sobre expedients que afecten a una comunitat àmplia de ciutadans, en detriment de la sol·licitud de llicència que sols n’afecta un. No defenso aquesta actitud, ni molt menys, però sovint la pròpia estructura i mitjans de les administracions afavoreixen que es doni aquesta situació.

També seria greu, o potser encara més per les conseqüències que pogués tenir, la procastinació tal com l’hem definit al començament d’aquest post, com a vici de l’aparell administratiu. En qualsevol cas, les lleis de Murphy, amb tota la seva càrrega d’ironia, humor i manca de suport objectiu, tenen una forta càrrega d’humanitat perquè descriuen actituds difícilment objectivables però amb les que tots som capaços d’identificar-nos. I ja que tractant-se de lleis no escrites, producte de la saviesa popular, no les podem codificar, jo, al menys, els donaria tractament de manual de referència i en guardaria un exemplar a cadascun dels despatxos de l’administració.

Involuntàriament barcelonista

0 comentaris
A mi el futbol no m’agrada i, tanmateix, cada vegada que un esdeveniment esportiu com el d’ahir té lloc –i no passa gaire sovint, tot s’ha de dir-, me n’alegro, involuntàriament, sense resistència, però me n’alegro. I mira que sóc totalment incapaç d’aguantar tot un partit de futbol, jugui qui jugui. Ni tan sols conec a la majoria de jugadors del Barça, i encara menys als dels altres equips, però mira, me n’alegro, què voleu que hi faci?

I és que això té a veure amb el que deia en un post anterior sobre la capacitat dels catalans de sentir-nos més catalanistes com més espanyolistes són els altres. Amb el futbol em passa exactament el mateix. Fa anys tenia un company gallec a la universitat que era madridista fins la medul·la, tan que quan el Madrid perdia entrava en un estat de depressió que li durava varis dies. Però quan el Madrid guanyava, i sobretot quan el Barça perdia, estava totalment eufòric i no deixava d’emprenyar a tots el catalans que coneixia fent-los la punyeta amb el resultat del partit en qüestió, fins i tot a mi, que ja en aquella època no sentia cap interès pel futbol. Doncs mira, tant m’emprenyava el tio, que al final vaig acabar celebrant qualsevol victòria del Barça i, sobretot, qualsevol derrota del Madrid.

Al final, molts anys després, el futbol segueix sense interessar-me, però quan juguen el Barça i el Madrid alguna cosa fa que desitgi la victòria dels catalans. De fet, si el Barça juga contra l’Albacete, per esmentar algun altre equip, se me’n fot que perdi o guanyi. A fi de comptes, no és el mateix ser catalanista que barcelonista, encara que sovint convisquin les dues sensibilitats. O sigui que, si me n’alegro del 2-6 d’ahir al Bernabeu, és precisament perquè la victòria va ser contra el Madrid. Això si, no em pregunteu qui va marcar perquè no en tinc ni idea. Ni tan sols vaig veure el partit; segur que m’hauria avorrit.

La pedra de la follia

0 comentaris

L’extracció de la pedra de la follia és un quadre de Hieronymus Bosch, més conegut pel Bosco, pintor flamenc de la segona meitat del segle XV. És una obra curiosa, un oli sobre taula que actualment es troba al museu del Prado.

Representa, ni més ni menys, que la suposada extracció del que s’anomenava la “pedra de la follia”, la qual se suposava que provocava tota mena de bogeries i estupideses. És a dir, que la suposada existència d’una pedra a l’interior del crani provocava la bogeria i, per tant, n’hi havia prou amb extreure-la per a sanar. És clar que, si no trobaves la pedra a la primera i havies de burxar gaire, la curació esdevindria, si més no, dubtosa.

De fet, la creença de que cossos estranys a l’interior del cap de les persones podien causar la follia ha estat ben estesa des de la mateixa antiguitat. Els egipcis eren veritables mestres en això de la trepanació, com testimonien alguns cranis de l’època. Qui hagi llegit Sinuhé l’egipci recordarà que el tal Sinuhé s’especialitza en l’operació de cranis, arribant fins i tot a trepanar el cap reial. No es parla en aquella novel·la de pedres al crani, sinó de coàguls deguts a algun cop al cap, els quals, per la pressió que provocarien en el cervell, ocasionarien mals de cap i trastorns mentals. És una visió més realista, pròpia de l’obra de Mika Waltari, que desmitifica bastant l’antic Egipte i el món del faraons.

Que el coàgul de sang s’associés a una pedra tampoc no és tant estrany, i algunes vegades l’operació degué tenir èxit, sinó no s’hauria practicat durant tants segles. I quan no en tenia, doncs bé, o et mories o acabaves pitjor, però seria per voluntat de déu o dels déus.

Això de tenir objectes estranys a l’interior del cos sempre ha donat feina. Fa poc dies els informatius parlaven d’un malalt rus al qual se li va extreure ni més ni menys que un petit avet de l’interior del pulmó, el qual hauria crescut d’una llavor que va germinar al seu interior. La notícia és curiosa, però no és impossible. Recordo l’anècdota d’un familiar que, de petit, s’introduí un cigró pel forat del nas, on s’hi quedà uns quants dies fins que va brotar. Sembla que el metge sols tingué que estirar la planta per la tija, i va sortir tot d’una de l’apèndix nassal.

Tot i així, sembla que el Bosco no s’ho creia gaire això de la pedra. Sols cal fixar-se en l’escena que representa el quadre que comentem. El pacient es troba assentat en un seient, amb cara d’aguantar el que sigui (pacient, ve de paciència?), mentre un metge amb un embut al cap li furga el crani. La cosa de l’embut, com tots sabem, té una clara connotació de bogeria. Generalment, en tota mensa de caricatures, modernes i no tant, els bojos apareixen representats amb un embut al cap, com si d’un barret es tractés. El que passa que aquí l’embut se l’ha posat el metge i no el malalt, amb la qual cosa ens haurem de preguntar qui és, realment, el foll, i de ben segur que el Bosco també s’ho va preguntar. Seguint amb la figura del metge, porta una gerra penjada a la cintura, que podria contenir la dosi necessària de vi per a calmar el dolor del malat o, amb més seguretat, la set del metge. La seva bossa dels diners està penjada al seient i mostra un punyal que la travessa. Diuen els entesos que simbolitza l’estafa.

Contemplant l’escena, apareixen un frare i una monja. El frare aguanta un canti de vi (més vi!) i la monja, com aquell qui res, porta un llibre al cap. Sembla que això seria una al·legoria de la superstició, molt pròpia de l’església d’aquella època.

Unes lletres ocupen la part superior i la inferior del quadre, amb el text “Mestre, treu-me la pedra, el meu nom és Lubbert Das”. Aquest nom corresponia a un personatge satíric de la literatura holandesa que simbolitzava l’estupidesa suprema. De fet, sols un estúpid es podia sotmetre a aquella operació, sembla dir el Bosco.

Però el cas és que, després de tanta pedra, el que realment surt del crani de Lubbert Das és una flor, com la que apareix sobre la taula del quadre. És a dir, que n’hi devia tenir més d’una al crani. Realment, doncs, tot plegat em fa pensar que el Bosco no hi creia gens en això de les pedres al cap. Tot i així, l’escena fou repetida en un gran nombre de quadres de la mateixa època i posteriors, però més seriosament, amb pedres de veritat i no flors al·legòriques.

Afortunadament, ara ja no busquem pedres al cap. Segurament que les cabòries no deixen lloc per als rocs, però de pedres se’n fan al ronyó i fan tan malt que et tornen boig. Serà que ens queda encara quelcom d’aquell fang primigeni amb el que, diuen, déu va crear l’home?

Fins on som catalanistes?

1 comentaris
Recordo que quan estava a la universitat, a finals dels setanta -d’això fa mitja vida- en tots el cursos, el primer dia de classe, es reproduïa la mateixa polèmica a quasi totes les aules: les classes les farem en català o en castellà? Aclareixo que aquesta pregunta sols la feien els professors catalans. Si el professor era de parla castellana, simplement es posava a donar les classes en castellà i a ningú se li acudia protestar.

Doncs bé, quan es donava a triar als alumnes, sempre passava que quasi tots demanàvem que es fes en català, excepte dos o tres, a vegades només un, que exigien que es fes en castellà, perquè deien no entendre l’idioma i, a fi de comptes, deien, el castellà l’enteníem tots i el català no. A partir d’aquí normalment s’establia una forta discussió entre els partidaris d’una llengua i els de l’altra, que acostumava a durar quasi tota la classe i que no sempre guanyàvem els catalans. Tot s’ha de dir, en els cassos que vaig conèixer directament, els alumnes que no entenien el català sempre eren vinguts de fora de Catalunya expressament per a cursar la carrera i portaven molt poc temps aquí.

El que vull destacar d’aquells records és que, sinó se’ns preguntava, tant ens feia que la classe es fes en castellà, però quan algú de forma expressa intentava impedir que es fes en català, reaccionàvem tots a una per a defensar les classes en català, certament no sempre amb èxit.

Ignoro si a les facultats d’avui es continua discutint sobrer la llengua, però em diu el meu fill, -que trenta anys més tard que jo també és a la universitat-, que moltes classes es donen en castellà. Tot plegat lliga amb aquest costum tan arrelat entre els catalans de fer servir en primer lloc la llengua dels nostres interlocutors. Majoritàriament, quan ens parlen en castellà responem en castellà. Sempre estem disposats a canviar de llengua per a no molestar a qui parla amb nosaltres. Algunes persones diuen que això és símptoma de bona educació, d’amabilitat i empatia. Com que coneixem les dues llengües, què ens costa facilitar les coses al que parla amb nosaltres sense entendre el català? Jo no diré que no sigui tot això, però en el fons hem de reconèixer que és ben injust. La parla de la nostra terra és la que és, el català, i està molt bé que, a més, tots coneguem bé el castellà; de fet, és convenient i necessari. El que no és just és que sigui precisament la llengua de la terra la que sempre hagi d’afluixar enfront de les demès.

Tanta amabilitat sovint és entesa com una obligació, i quan això passa és quan reaccionem. No ens importa doblegar-nos i renunciar a la nostra llengua per entendre’ns amb qui no la vol conèixer, sempre i quan ho fem per pròpia voluntat. Si ens hi volen obligar, la cosa és diferent, llavors tots som catalanistes.

I és que, en el fons, molts de nosaltres som més catalanistes com més espanyolistes són al davant. La majoria ni tant sols s’ha llegit l’estatut, però ai si en els tomben! Segurament que no hauríem demanat millorar el finançament de Catalunya, no ens hauria preocupat gens, però ja que ho han fet els partits, de cap manera admetrem una retallada (una retallada de quina xifra?) Els catalans de peu hem començat a pensar que Catalunya és una nació quan des de Madrid ens ho han negat.

I així passa que, sovint, des de fora no s’adonen que per a fer-nos callar n’hi hauria prou en deixar-nos tranquils, perquè nosaltres solets ens posem la mordassa, per educació, això sí, perquè educats i empàtics ho som molt. Aleshores, per a mesurar el nostre catalanisme el que cal és, en realitat, mesurar l’anticatalanisme que se’ns oposa. Deu ser que, en el fons, se’ns barregen el catalanisme i l’amor propi.

Necessitem l'aeroport corporatiu

1 comentaris
L’Anoia és una de les comarques més deprimides de Catalunya, fa temps que ens en lamentem i més que ho farem amb els temps que corren. Per això, de cap manera podem deixar escapar qualsevol oportunitat de millora, de crear ocupació i de creixement econòmic, per petita que sigui, que es pugui presentar. És més que una necessitat, és una obligació, perquè les coses encara es poden posar molt dures i no potser que defugim la part de responsabilitat que ens toca a tots plegats. El futur aeroport d’empresa de Catalunya és una oportunitat per a l’Anoia, i especialment per a la Conca d’Òdena, una oportunitat de les que sols es donen una vegada a la vida. Segurament no és la solució a tots els mals, no hi ha una vareta màgica que ens tregui del forat de la nit al dia, però si aconseguim que es quedi a Òdena, ajudarà, de ben segur, en major o menor mesura, a la reactivació econòmica d’aquest territori.

Per això, si finalment l’aeroport d’empresa no és per a l’Anoia, al menys que no sigui per culpa nostra. Si el tren s’escapa, que no sigui perquè fem tard a l’estació. Afortunadament, el consens entre ajuntaments, sectors econòmics i l’anomenada societat civil sembla bastant ampli envers al reconeixement de la necessitat d’aquesta infraestructura. Convindria que tinguéssim present que, ara mateix, la defensa del territori passa per la defensa del corporatiu.

Alguns tòpics sobre política

0 comentaris
L’esport preferit en alguns àmbits, abastament reflectit en tota mena de fòrums i comentaris a internet, és el de parlar malament dels nostres polítics. Sembla que la teva opinió no val gran cosa sinó aprofites qualsevol oportunitat per escometre contra tota mensa de governs –el de la ciutat, el de la Generalitat, el de l’Estat-; no fem altra cosa que alimentar els tòpics més estesos sobre la política, oblidant-nos sovint que la política i els polítics no són altra cosa que una extensió de nosaltres mateixos. Perquè els polítics són on són i són com són per la nostra voluntat o per la nostra indiferència, que sovint ve a ser el mateix. Com que, afortunadament, no sembla que la democràcia desmereixi els nostres desitjos de viure en pau i prosperitat, caldria que per honradesa i essent conseqüents amb aquesta voluntat, deixéssim d’alimentar alguns dels tòpics sobre la classe política que no tenen altra finalitat que embrutar la que hauria de ser la més digna de les professions. Entre aquests tòpics hi ha els següents:

Tot ho fan per guanyar vots

Sens dubte una de les principals preocupacions dels polítics és i ha de ser guanyar les eleccions. Al meu entendre política i democràcia no poden viure separades. Elegim als polítics per a que governin al nostre gust. Si ens satisfà l’acció del polític que hem elegit, nosaltres hauríem de ser els primers interessats en que conservi el càrrec, i no ens ha de sorprendre que ell mateix dediqui una part del seu temps a conrear els vots dels electors. A fi de comptes li hem donat feina i hauríem d’esperar que posi un mínim d’interès en conservar-la, ja que treballa per nosaltres.

Prometen molt i no fan res

A veure, prometen molt, sovint més coses de les que realment poden complir. En certa manera, és una conseqüència d’aquesta necessitat d’aconseguir vots. De tota manera, aquí hauria d’entrar en joc el nostre propi interès en la cosa política, perquè si un polític ens defrauda, si tenim la percepció que ens ha enganyat, la nostra obligació, si d’alguna manera tenim interès en la governabilitat d’aquest país, és fer-lo fora en les següents eleccions, que per això són. I d’altra banda, també una certa responsabilitat hi tenim nosaltres mateixos quan ens deixem enganyar. A hores d’ara, ja hauríem de saber distingir el què es possible i sensat del què no és altra cosa que demagògia. No s’hi val a deixar-nos regalar les oïdes.

Tots els polítics són iguals

És potser el tòpic més estès sobre els polítics i també el més fals de tots. Com podem dir que tots els polítics són iguals? Si fos així, tan faria votar a un partit o a un altre. Els polítics són tots iguals en una dictadura, en la que, de fet, deixen de ser polítics i no són altra cosa que funcionaris del règim. Però és inadmissible que en una democràcia que diem respectar considerem iguals a tots els polítics. El ventall d’opcions polítiques i personals és ampli, no votem tots el mateix i els debats polítics, la baralla dialèctica, les propostes i contrapropostes són continus en democràcia. Sols cal que acceptem que les propostes o les polítiques que no ens satisfan poden ser les volgudes per un altre sector de la població. Aquest és el tòpic més repetit quan ens emprenyem amb un polític o amb un partit determinat, però sempre hi ha altres opcions a l’hora d’elegir.

Només procuren per ells

Aquest fins i tot és ofensiu. És clar que hi ha algun polític pocavergonya. La política exigeix una fortalesa d’ànim que normalment no s’exigeix a la majoria de la població. És allò de que l’oportunitat fa al lladre. Però realment tots els col·lectius humans es veuen afectats, en major o menor mesura, per l’oportunitat de delinquir, i no per això cal estigmatitzar-los com si de bandes de lladregots es tractés. Prou que hem conegut sovint que algun empleat de banca ha posat mà a la caixa, i no per això em pensat mai que al banc sols hi treballin lladres (ejem!, altra cosa és el que podem pensar dels banquers). Dels polítics deshonestos ja se n’encarrega la justícia, però hem de reconèixer, amb la mà al cor, que la immensa majoria són honrats, i que els que surten als diaris són quatre gats que l’han feta molt grossa. Per tant, si a pensar per ells ens referim a quelcom delictiu, ja he dit que és un tòpic fals i injust, i si del que es tracta és de que sols procuren guanyar vots i quedar bé, ja hem parlat d’aquest tòpic més amunt.

Hi ha altres tòpics i falsedats sobre la política que caldria desbrossar per coherència, però, en el fons, no caldria puntualitzar tan si ens adonéssim que la política no és cosa de polítics, la política és cosa de ciutadans, de tots plegats. En democràcia necessitem la política i els polítics; no potser que menystinguem la dignitat d’un element tan important de les nostres vides.

¡Libros malditos!

0 comentaris
El País del 20/04/2009 ha publicat un article sobre la diada de Sant Jordi de 1939, tot just acabada la guerra incivil. Una curiositat interessat, que m’ha portat a remenar en la premsa igualadina de l’època, ben minsa, per cert. Probablement la gent no estava gaire per llibres, perquè la gana es feina notar, però algú encara tenia ganes d’opinar sobre el què cal llegir, així que en el “Diario de Igualada” del 22 d’abril de 1939, “Año de la Victoria”, es publica a primera plana (la primera de només de dues) el text sense firma que transcric tot seguit.

Domingo, fiesta del Libro. Aniversario del traspaso del Príncipe de los Ingenios Españoles. Festividad de San Jorge, Caballero de Cristo, Patrón de Cataluña. Feliz coincidencia a subrayar en esta hora de Unidad.

Dificultades circunstanciales harán que mañana el mercado de libros no adquiera la importancia numérica que alcanzaba otros años; no obstante, siempre es agradable hablar de aquello que es objeto de nuestra preferencia.

¿Qué más agradable que hablar de libros para los que les amamos i les tratamos como si fueran seres dotados de sensibilidad, con vida y alma?

¡Cuánto bien nos han hecho los libros! ¡Qué de sabios consejos nos han dado en momentos de dudas y vacilaciones! ¡Cuántas horas amargas han endulzado con su amistad nunca desmentida! ¡Qué reconfortante su compañía en horas de soledad! ¡Benditos libros!

Pero, ¡cuánto mal han hecho, también! ¡De cuántas catástrofes han sido causa! ¡Cuántas vidas han envenenado!

Porque si es verdad, como tanto se ha repetido, que un buen libro es el mejor de los amigos, también es cierto, aunque no se haya dicho tanto, que el libro malo es el peor de los enemigos. Un enemigo hipócrita, falaz, que deslumbra a sus víctimas con el falso brillo de las grandes utopías redencionistas; que esgrime las grandes frases hueras que hablan de libertad, de justicia, de amor entre todos los hombres, para terminar conduciéndolos a la locura i al crimen.

No nos cansaremos de propagar el libro sano, que nos ayuda a cultivar nuestra inteligencia y a forjar nuestro carácter, que es un instrumento de amor y de prosperidad.

Pero tampoco cejaremos nunca en combatir al libro malo, que hace su obra destructora, lenta, pero segura, como la carcoma.

¡Libros malditos!

Al libro, al folleto, al periódico inspirados por el odio satánico del marxismo asiático, debemos la enorme tragedia pasada.

Ellos envenenaron el alma de nuestras multitudes; ellos encendieron la tea revolucionaria que redujo a cenizas nuestros templos; ellos armaron el brazo de los asesinos; ellos despertaron monstruosos apetitos de odio, de sangre, de lujuria…

¡Mil veces malditos libros!

Ese daño inmenso que ha hecho el libro malo, el libro rojo, el libro arma de odio, tenemos el deber de contrarrestarlo con la propagación del libro bueno, del libro amigo, del libro instrumento de amor, de cultura verdadera, que ha de ayudarnos eficazmente al definitivo rescate espiritual de la Patria.

Segons l’autor d’aquell pamflet, les males lectures varen portar a la tragèdia de la guerra. Tenint en compte qui la va començar i el resultat posterior, jo dia que al bàndol guanyador més aviat li sobrava “odio satánico” i li mancava gust per la lectura.

La diada de Sant Jordi hauria de ser festa

1 comentaris

La diada de Sant Jordi hauria de ser festa, al menys a Catalunya. Jo diria que poques festes com aquesta són sentides amb tanta intensitat. Fins i tot els que no llegeixen mai es compren un llibre aquell dia, i el més antipàtic és capaç de regalar una rosa. Una vegada a l’any, al menys, som capaços de dir amb un gest que estimem algú. Hi ha alguna altra festa que ens sacsegi més que aquesta, alguna de la que es pugui dir que a la majoria ens motiva?

Se’m dirà que el nombre de festes ha de ser reduït forçosament, perquè així ho exigeix l’economia. Doncs bé, sols cal que fem algun canvi i seguirem tenint el mateix nombre de festes. Per exemple, per dir-ne alguna, el 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció. Realment, gaire gent creu que es tracta d’una festa necessària, tret del més piadosos que, sospito, no són gaires? A més, cau a mig agost, quan la majoria de gent ja fa vacances. O una altra, el 8 de desembre, festa de la Immaculada Concepció. Una altra festa religiosa que, sinó fos perquè permet un pont llarg amb el dia de la constitució, seria apreciada per quatre gats que, a fi de comptes, igualment podrien anar a missa.

I n’hi ha d’altres que es podrien canviar per Sant Jordi. Més d’un trauria la festa de la Constitució, la de la Hispanitat o l’11 de setembre. En realitat, segur que podríem trobar una festa que, sense ofendre ningú, a la majoria de la gent no l’importés canviar per la de Sant Jordi.

És ben veritat que la de Sant Jordi, d’inici, és una festa religiosa, com la majoria, però relativa a un sant del que ni tant sols l’església està segura que existís. El que és clar és que l’element religiós d’aquesta festa ha resultat àmpliament superat per l’element civil i cultural, fins i tot pel romàntic. I francament, quan el dia de Sant Jordi veig el carrer ple de gent comprant llibres i roses, em sento més català que mai, jo que, generalment, no estic per romansos.

(10+2)*5

0 comentaris
Esgotador, delirant, aclaparador, un dia d’aquells que quan s’acaba dius “Per fi!”. Moltes persones patim dies d’aquests de quan en quan, jornades en les que la feina es complica molt. M’han parlat de sistemes per a la racionalització del treball, formes d’autoorganitzar-se per a l’optimització del temps, i formes per a acabar la jornada sense estar totalment estressat.

Voltant per la xarxa, m’he trobat amb el que algú ha anomenat el mètode (10+2)*5. És una forma d’administrar el temps de treball. La cosa consisteix en treballar seguit durant deu minuts, a continuació fer dos minuts de descans, i després tornar-hi deu minuts més, així durant tota una hora. A l’acabar aquest temps, haurem treballat durant cinquanta minuts i descansat durant deu, amb la peculiaritat de que aquests deu minuts de descans s’hauran distribuït al llarg d’una hora. Diuen que això fa més suportable el treball, que facilita la concentració i que, per tant, et fa més eficient. Així que m’he dit: “Octavi, no t’ho pensis més i prova-ho”. I ho he provat.

A les vuit del matí m’he posat a redactar un informe, llarg, delicat i complicat. A les vuit i deu he parat, m’he aixecat de la cadira, he donat un parell de voltes pel despatx, he sortit al corredor i he procurat dir alguna frase amable a les persones més properes, i quan han passat dos minuts, m’he tornat a seure davant l’ordinador i he continuat. “Tot va bé”, he pensat. M’ha donat ocasió de seguir sense entrebancs un parell de vegades més. Però ja en la tercera tanda la cosa s’ha complicat. Una trucada m’ha tingut al telèfon durant dotze minuts. Quan he penjat no he sabut què fer, descanso, o continuo treballant en el meu informe fins a completar els deu minuts de treball efectiu? He continuat. I quan per fi m’he aixecat de la taula, m’arriba una visita que em té quasi bé mitja hora entretingut en una història de mai acabar, interrompuda un parell de vegades per sengles trucades d’altres persones. Quan acabo m’aixeco i dic: “Ara sí, em toquen dos minuts de descans, o he d’acumular els que no he fet? No, sols en faré dos perquè sinó m’endarrereixo de feina”. He aprofitat per anar al lavabo.

Quan torno al despatx m’està esperant una altra visita, i després una altra. A meitat de la segona, i després de vàries interrupcions per trucades telefòniques, se’m reclama l’informe. “Encara no l’he acabat, em falta poc”. “És urgent”, m’adverteixen des de direcció. Així que em desfaig de la visita, segueixo. No paro quan hem toca, perquè ja m'he descomptat i no sé quants minuts de descans porto perduts. Abans d’acabar l’informe hem truquen set vegades més, rebo altres quatre visites i una bronca fenomenal perquè algú no ha fet bé la seva feina, o potser he estat jo, ja no ho sé. Se’m fan les dotze i no he esmorzat.

Així que lliuro l’informe, esmorzo d’una rampellada i m’hi torno a posar. He de preparar uns quants documents més. Escric durant deu minuts, m’aixeco de la cadira i acte seguit m’avisen per a una reunió immediata. Trenta minuts de reunió. Tornem-hi. Per on anava? A sí, preparava un nou escrit, però em truquen i ho he de deixar de nou. Set minuts, torno a començar, em tornen a trucar, descanso dos minuts (sencers!), una altra visita, més trucades, una altra bronca, quinze minuts cercant un expedient perdut,.....

I arriben les tres, tinc mal de cap, se que he acabat un informe, el demès són feines començades, .... A pastar amb el mètode! Me’n vaig a dinar i demà serà un altre dia.