Espanya ha de deixar de ser catòlica

El Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg ha dictat recentment una sentència en la que declara que la presència de crucifixos a les aules és una violació dels drets dels pares a educar als seus fills segons les seves conviccions i de la llibertat de religió dels alumnes, i ha condemnat al govern italià a pagar una indemnització a la mare d’un alumne que pretenia que l’institut on estudiava el seu fill retirés el crucifix de la classe. Com cabia esperar, la Conferència Episcopal Italiana ha muntat en còlera denunciant un atemptat contra la llibertat religiosa, entesa, naturalment, des d’un punt de vista diferent del tribunal, i el govern italià ha anunciat que recorrerà la sentència.

Com que des de fa uns anys a Espanya, quan ens avorrim, ens busquem problemes perquè no decaigui el cotarro, la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició no de llei que insta al govern espanyol a retirar qualsevol simbologia religiosa dels centres escolars públics, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. La proposició no de llei demana literalment:

"El Congreso de los Diputados insta al gobierno español a:

1. Llevar a cabo las modificaciones legales oportunas para impulsar y garantizar, en virtud de la jurisprudencia establecida por el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo respecto al artículo 9 de la Convención de los Derechos Humanos, la retirada de cualquier simbología religiosa de los centros educativos públicos.

2. Establecer los mecanismos adecuados para que los padres y madres puedan reclamar de manera efectiva la retirada inmediata de simbología religiosa de los centros educativos públicos donde estudian sus hijos e hijas.

3. Introducir expresamente, en la anunciada reforma de la Ley Orgánica de Libertad Religiosa, de 5 de julio de 1980, los derechos y garantías establecidos en los puntos anteriores."

També com era d’esperar, els bisbes espanyols han fet el crit al cel. El bisbe de Sigüenza-Guadalajara, Monsenyor José Sánchez, sense anar més lluny, ha declarat en una carta pastoral adreçada als seus feligresos que el Govern espanyol i el partit que el sustenta "han dado una señal, una más, que forma parte de un proyecto más ambicioso: reducir la acción de la religión, más en concreto la de la Iglesia Católica, a los templos y, si me apuran, a las sacristías…. Olvidan que la libertad de expresión, de asociación, de reunión, de manifestación y de religión, son derechos humanos fundamentales, que la Iglesia, como toda otra religión o creencia, ejerce en el ámbito privado y en el público". I ha afegit: "el Estado es aconfesional y el Gobierno será laico, laicista, aconfesional o lo que sea; pero los ciudadanos, en libertad, son como son: muchos de ellos, creyentes, con sus derechos, que el Estado tiene obligación de respetar, defender, proteger y posibilitar su ejercicio, nunca impedir, prohibir o dificultar".

Al meu entendre aquest assumpte mereix vàries reflexions, o millor dit, una reflexió que abasti varis aspectes. Caldria aclarir, d’una banda, la naturalesa aconfessional de l’estat espanyol; d’altre, el caràcter suposadament laic de la societat espanyola, i per últim concretar el propi concepte de llibertat religiosa.

La Constitució Espanyola de 1978 assenyala literalment en el seu article 16 el següent:

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley.
2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.
3. Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.

El darrer apartat d’aquest article és contundent: no hi ha religió estatal, ergo ens trobem en un estat laic i aconfessional, com molt al seu pesar reconeix Monsenyor José Sánchez. Però al senyor bisbe li sembla que això és cosa del govern i de l’estat, mentre que els ciutadans som tots catòlics per definició, i que l’eliminació dels símbols religiosos de les dependències públiques aniria, per tant, contra la nostra llibertat religiosa.

Em sembla a mi que no hi ha cosa més de consciència que la religió. Cadascú té la que té, cadascú pensa el que pensa, i és evident que en aquest món els sentiments religiosos tenen moltes cares i molts noms diferents. El mateix article constitucional garanteix, en conseqüència, la llibertat ideològica i religiosa, ja que en democràcia no és assumible que l’estat legisli sobre les consciències. I també en conseqüència, es garanteix la llibertat de culte. O sigui que si sóc catòlic, puc practicar la meva religió sense altre impediment que el manteniment de l’ordre públic. I també si sóc evangelista, musulmà, sintoista, testimoni de Jehovà, jueu, etc. Suposo que els nostres bisbes deuen acceptar aquesta realitat, encara que sigui a contracor.

El cas és que si admetéssim que la presència de símbols religiosos a les aules públiques és garantia de llibertat religiosa, hauríem d’admetre que en una aula hi pot haver un crucifix, una mitja lluna, una estrella de David, etc. Realment pretenen els bisbes que això sigui així? Evidentment no. Per ells llibertat religiosa equival a llibertat de la religió catòlica.

Anem més enllà. L’exclusivitat dels símbols religiosos catòlics implica la seva imposició sobre tots aquells que no siguin catòlics, fins i tot sobre els ateus i els agnòstics. Llibertat i imposició són termes antagònics. Imposant uns determinats símbols religiosos en els espais públics s’està atemptant descaradament contra la llibertat ideològica i religiosa de tots aquells que no comparteixen el que representen. I ja va sent hora d’aclarir que llibertat ideològica, religiosa i de culte no significa llibertat d’imposició de les idees, la religió i el culte.

Estaria bé, a més, que l’església catòlica fes examen de consciència. La persecució religiosa que ha sofert en llocs i èpoques determinades, cruel sens dubte, no l’eximeix de la seva responsabilitat per la brutal persecució que ella mateixa ha exercit durant segles sobre la consciència dels éssers humans. No és que haguem de passar comptes. Sols es tracta que siguin una mica humils, perquè vista la seva llarga història, resulta sorprenent, sinó indignant, aquesta insistència en denunciar una suposada campanya antireligiosa a compte dels símbols religiosos.

Realment la pròpia història constitucional d’aquest país no és un exemple de llibertat religiosa. La Constitució de Cadis de 1812 assenyalava literalment al seu article 12:

“La religión de la Nación española es y será perpetuamente la católica, apostólica, romana, única verdadera. La Nación la protege por leyes sabias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquiera otra”.

I això que era una constitució lliberal! En realitat era lliberal perquè era la primera d’aquest país i perquè el vell règim, església inclosa, s’hi va oposar tant com va poder. Segurament que ara la Conferència Episcopal Espanyola hauria vist amb bons ulls que l’article 16 de l’actual constitució espanyola tingués el redactat que tenia l’article 12 de la Constitució de Cadis.

Potser m’he remuntat molt enllà, però les successives constitucions del segle XIX, per bé que més moderades en la qüestió religiosa, no van deixar de mantenir la total supremacia de la religió catòlica sobre qualsevol altra, o fins i tot la seva exclusivitat. Vegem-ne els diferents redactats:

Constitució de 1837

“Art. 11.
La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica que profesan los españoles.”

Constitució de 23 de maig de 1845

“Art. 11.
La Religión de la Nación española es la católica, apostólica, romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.”

Constitució de 6 de juny de 1869

“Art. 21.
La Nación se obliga a mantener el culto y los ministros de la religión católica. El ejercicio público o privado de cualquier otro culto queda garantido a todos los extranjeros residentes en España, sin más limitaciones que las reglas universales de la moral y del derecho.
Si algunos españoles profesaren otra religión que la católica, es aplicable a los mismos todo lo dispuesto en el párrafo anterior.”

Constitució de 30 de juny de 1876

“Art. 11.
La religión católica, apostólica, romana, es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado.”

Podríem afegir en aquesta llista el Fuero de los Españoles promulgat per Franco el 1945, un instrument que, tot i que no pot ser caracteritzat com a Constitució, i menys com a democràtica, establia teòricament uns certs drets que el règim mai va respectar. Sobre la religió disposava el següent:

“Artículo 6.- La profesión y práctica de la Religión Católica, que es la del Estado español, gozará de la protección oficial.
El Estado asumirá la protección de la libertad religiosa, que será garantizada por una eficaz tutela jurídica que, a la vez, salvaguarde la moral y el orden público.”

És prou sabut que sota el règim franquista l’església catòlica gaudí d’una protecció i un favoritisme extraordinaris, en correspondència amb el suport que aquesta havia donat a l’aixecament militar de 1936, fins a l’extrem de qualificar-lo de Creuada. Feia segles que les creuades havien acabat, però a Espanya sempre tornem cap al passat.

He deixat expressament per al final la Constitució republicana de 1931, perquè constituïa un salt qualitatiu en la regulació de la qüestió religiosa, probablement excessiu. En transcric també alguns articles:

“Art. 3.
El Estado español no tiene religión oficial.”

“Art. 26.
Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.

El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.

Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero.

Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.

Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:

1ª. Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado.
2ª. Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependientes del Ministerio de Justicia.
3ª. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.
4ª. Prohibición de ejercer la industria, el comercio o la enseñanza.
5ª. Sumisión a todas las leyes tributarias del país.
6ª. Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación.

Los bienes de las Órdenes religiosas podrán ser nacionalizados.”

“Art. 27.
La libertad de conciencia y el derecho de profesar y practicar libremente cualquier religión quedan garantizados en el territorio español, salvo el respeto debido a las exigencias de la moral pública.

Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos.

Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.

Nadie podrá ser compelido a declarar oficialmente sus creencias religiosas.

La condición religiosa no constituirá circunstancia modificativa de la personalidad civil ni política, salvo lo dispuesto en esta Constitución para el nombramiento de Presidente de la República y para ser Presidente del Consejo de Ministros.”

Com és sabut, a l’església no li va agradar gens una regulació tant laïcista, i així van anar les coses en aquest país uns anys després. Però s’estava parlant, per primera vegada, d’un estat sense religió oficial i, en conseqüència, de l’assimilació de l’església i organitzacions que l’integren a un règim laic de relacions amb l’estat. Es pot entendre que l’església catòlica no assimilés prou bé aquesta pèrdua sobtada de privilegis, després de romandre literalment en el poder durant segles, però no és acceptable que pèrdua de privilegis equivalgui a persecució. La persecució, que sens dubte va patir, va venir amb els esclats revolucionaris del 36, però no va ser la Constitució, les lleis ni l’Estat qui cremà esglésies i assassinà capellans.

Vist en perspectiva, la constitució de 1931 era força més agosarada que l’actual, que no deixa de reconèixer una relació privilegiada de l’església catòlica amb l’estat, per molt que els sembli insuficient als prelats espanyols. Com ja se sap, la valentia dels polítics republicans acabà malament. Per a la posteritat queda el discurs de Manuel Azaña a les Corts republicanes la nit del 13 d’octubre de 1931, en que pronuncià la famosa frase “España ha dejado de ser católica”, una blasfèmia a ulls de l’església i dels sectors conservadors de la societat de l’època, però una veritat com un temple, no perquè calgui entendre literalment que els espanyols ja no eren catòlics, que molts ho eren, sinó perquè Espanya, com a tal, com a país, no era catòlica, sinó que els seus ciutadans eren cadascun el que volien ser. En això consisteix la llibertat de consciència i la llibertat religiosa, per molt que ens vulguin fer veure el contrari. Sobre aquest discurs d’Azaña i les seves repercussions recomano la lectura de l’article que José Manuel Gutiérrez Inclán va publicar a la revista Tiempo de Historia el 23 d’octubre de 1976, i que es pot trobar encara a la xarxa.

En l’actualitat, diria un polític espanyol que Espanya ha deixat de ser catòlica? Ni amb tot el talant del món gosaria fer-ho en Zapatero. Però no cal. Es tracta sols d’aplicar la Constitució. I la Constitució diu que l’estat no té religió i que es garantirà la llibertat de consciència, religiosa i de culte. Treure el símbols religiosos de les escoles públiques no és altra cosa que complir amb el mandat constitucional. I que no pateixin els senyors bisbes, que qui practica la religió catòlica la seguirà practicant. No avançarem com ho varem fer amb la república, alguns espanyols seguiran essent catòlics, d’altres seguiran professant altres religions, o seguiran essent ateus o agnòstics, la religió no ha mort ni la matarà ningú, però Espanya ha de deixar de ser catòlica si vol que sigui lliure la consciència dels seus ciutadans.