En mans d'especuladors

Vicenç Navarro, Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra, publica avui mateix un breu però contundent article al diari Público titulat ¿Por qué la crisis actual? En un intent de resumir-ho, diré que Navarro considera la crisi del deute públic com una crisi artificial, creada mitjançant l’especulació financera pels seus grans beneficiaris, els bancs. A títol de conclusió, assenyala literalment: “La crisis actual es una crisis artificial, creada para satisfacer los intereses del capital financiero en su intento de desmantelar el Estado del bienestar, privatizándolo. Es el ataque más frontal que haya existido en contra de la protección social, tanto en la UE como en EEUU. Este es el objetivo de la crisis.”

Es pot estar d’acord o no amb el fons de l’article i la valoració que fa dels fets, i es pot compartir o no la conclusió, que traspua una certa càrrega ideològica, però resulta difícil rebatre el que és innegable: la transferència d’importants quantitats de diners del sector públic al sector privat, més concretament al financer, i el descarat caràcter especulatiu de la crisi actual. Les limitacions dels bancs centrals estatals i del propi Banc Central Europeu afavoreixen la compra de deute públic a un interès alt per part de les institucions financeres, amb diner que han obtingut a un interès baixíssim del BCE o dels mateixos governs. I el paper de les agències de valoració del deute públic resulta més que sospitós, actuant com autèntics agents provocadors d’una percepció de crisi i d’inseguretat del deute públic que té com a resultat l’elevació dels interessos d’aquest deute en benefici dels especuladors financers. Comença a ser hora que algú escruti entre l’accionariat d’aquestes agències.

Hem après als manuals d’història econòmica que l’economia capitalista té un caràcter cíclic, i no és estrany que, en un primer moment, creguéssim que ens trobàvem al fons d’una de les oscil·lacions periòdiques de l’economia, al qual, per cert, hauríem caigut sobtadament i no gradualment, com és d’esperar en una corba que reflecteix tendències. Crec que aquestes alçades ja podem dir que això no és una corba, sinó un seguit de sotracs, un terreny impracticable que no sembla tenir fi. És evident que el que està passant des de fa un temps als mercats borsaris i financers és especulació pura i dura, i que com a tal sols pot tenir un origen artificial, provocat per aquells que esperen obtenir-ne un ràpid benefici. Dia rere dia, les economies estatals reben atacs directes i injustificats, i a cada andanada els estats i els ciutadans s’empobreixen.

Als treballadors podria importar-nos un rave el que passa entre poderosos, sinó fos perquè aquests atacs deliberats contra les economies públiques tenen com a víctima a la societat en el seu conjunt, mitjançant l’assetjament i aniquilació de l’estat del benestar, no en benefici d’una ideologia política, sinó per a satisfer els interessos econòmics dels especuladors financers, una categoria de rufians en la que hi podríem enquadrar alguns bancs, intermediaris, algunes corporacions empresarials, governs i simples operadors borsaris. Tan se val, de fet, qui siguin, però és el ciutadà qui s’empobreix directament. Igual que l’energia, el diner no es destrueix. Simplement canvia de mans, i el que està passant és que de les mans de tots passa a les d’uns quants.

Que els estats segueixin suportant els atacs dels especuladors financers internacionals, siguin qui siguin, no té perdó de Déu. No es tracta de canviar el sistema, sinó de dotar-lo de mecanismes de defensa. Si l’única sortida és la retallada, llavors és que no hi ha sortida. Amb la ineficàcia dels governs i bancs centrals i l’agressivitat dels especuladors, això se n’anirà en orris en quatre dies. No per a tothom, és clar.