Psicohistòria de l'efecte papallona

Quan jo feia la mili, o sigui fa aproximadament una eternitat i mitja, més o menys quan Matusalem ballava el rock and roll, un bon amic em va regalar un llibre. Em refereixo a un amic dels de la mili, una d’aquelles amistats tan intenses que duraven exactament tretze mesos i desapareixien de sobte des de l’endemà mateix de tornar a casa. No n’he sabut mai més res, però és clar, mentre perdíem el temps fent veure que ens preparàvem per a la guerra (històries de la p.... mili!), cap dels dos sabia que el servei militar era un parèntesi exactament definit, dels que passen i procures oblidar-te’n com si mai hagués tingut lloc.

Per no saber, ningú podia saber què seria de les nostres vides al tornar a casa. Jo, per exemple, no tenia treball, i no sabia tampoc si els estudis cursats em servirien per a quelcom. Ni molt menys podia imaginar que acabaria treballant un munt d’anys en el que treballo ara mateix. Sí que podia imaginar que compartiria la meva vida amb la meva parella de llavors i d’ara (la de tota la vida), però tampoc quants fills tindria ni que serien com són els que ara tinc (i m’agrada com són). La vida és així, plena d’incerteses, sobre tot quan ets jove.

El llibre encara el tinc. “Té, un regal. T’agradarà.” Si era un desig, es va complir. Si era una predicció, també. Es tracta de La Fundació, del gran mestre de la ciència ficció Isaac Asimov (els que ens agrada la ciència ficció fem servir sovint expressions com “gran mestre” o “insuperable” per a referir-nos als nostres autors preferits). Un llibret petit en format de llibre de butxaca, que em vaig polir en poc temps.

Asimov recrea a La Fundació la història d’un imperi galàctic estès per tota la galàxia, en un futur molt llunyà, utilitzant com a eix la psicohistòria, una ciència que redueix les relacions socials a equacions matemàtiques, l’estadística portada a l’extrem i amb gran exactitud. D’aquesta manera, els psicohistoriadors poden fer projeccions del futur amb precisió matemàtica. A partir dels fets que els psicohistoriadors estudien contínuament, estableixen el devenir de la societat a 30.000 anys vista.

Ciència ficció, però com a concepte és assumible. Les coses no passen perquè sí, encara que les raons no sempre són a l’abast ni són les esperades. Un obrer pot perdre la feina perquè un directiu que veu les coses negres pren la decisió de reduir plantilla. I potser que les vegi negres perquè a casa seva no el tracten bé o perquè té un dolor crònic a l’espatlla que el fa estar de mala lluna dia sí dia també. Una persona pot morir perquè un conductor es distreu. I el conductor es distreu perquè mira una noia jove i bonica que camina per la vorera. Si la noia caminés més de pressa, hauria passat abans, el conductor no s’hi hauria fixat i algú no hauria mort aquell dia. La noia, és clar, no en té la culpa perquè no podia saber el què passaria, el dia en que precisament fa tard perquè el despertador no ha funcionat. I potser el despertador tenia un defecte de fàbrica.

Edward Lorenz, un matemàtic i meteoròleg nord-americà, va introduir la coneguda expressió “efecte papallona”. Deia Lorenz que el moviment de les ales d’una papallona a Londres pot desencadenar una tempesta a Hong Kong. Les condicions meteorològiques constitueixen un sistema caòtic, en el que la més lleu modificació d’alguna de les circumstàncies inicials pot decantar l’evolució del sistema cap a posicions molt diferents.

I què més caòtic que la pròpia història del gènere humà? Si Hitler hagués estat admès de jove a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena, la història europea podria haver estat molt diferent. I si el responsable acadèmic de decidir en aquell moment sobre la seva admissió hagués tingut un bon dia, moltes coses no haurien passat, i n’haurien passat d’altres. Son tants els successos, grans i petits, que influeixen en major o menor mesura en els esdeveniments, que resulta del tot impossible per a qualsevol cervell humà o artificial actual realitzar una predicció precisa, exacte i inequívoca del futur. Però si aquest cervell existís, si fóssim capaços de copsar tots, absolutament tots els successos en sentit ample (l’estat de tots els elements de la societat, la relació entre tots ells, etc.) i donar-los un valor, i si fóssim capaços de comprendre els mecanismes d’interacció entre tots ells, una equació matemàtica molt complexa, però equació al cap i a la fi, ens portaria a un futur cert.

Naturalment, les coses no són tan fàcils, perquè el nostre cervell no dóna per tant. El meu amic de la mili, però, va fer una predicció totalment encertada i exacta. “T’agradarà”, em va dir. I em va explicar que La Fundació era, en realitat, una saga, una història que havia començat com una trilogia, allà pels anys cinquanta, i que anys més tard s’havia allargat amb quatre o cinc seqüeles més. Em va dir, amb raó, que les llegiria totes, i així ho fet. No va predir el destí de la humanitat, però sí part de les meves lectures futures.

I si jo hagués estat prou ruc com per a no llegir les seqüeles de La Fundació, únicament per a portar-li la contrària al meu amic? És una hipòtesi de treball, perquè això normalment no passa entre amics. Podia ser que no m’agradés Asimov, però no que em privés de la seva lectura sols per a portar la contrària. El cas és, però, que coneixent el futur podria canviar-lo. Si el director de l’Acadèmia de Belles Arts de Viena hagués sabut de què era capaç aquell jove aspirant que trucava a la seva porta i el que faria en anys posteriors, li hauria donat plaça sense pensar-s’ho ni un moment, encara que fos el pitjor dibuixant del món. O potser li hauria engegat un tret.

Els psicohistoriadors de l’imperi galàctic podien (o podran) corregir el decurs de la història, de tal forma que si les seves anàlisis ultraestadístiques assenyalaven un futur indesitjat, procedien a introduir les modificacions necessàries en determinades variables del sistema. Sembla una forma d’actuar segura, en la que el destí de la humanitat estaria escrit i planejat amb exactitud. Clar que la perfecció és estranya fins i tot a la ciència ficció. El psicohistoriador del present que treballa per a un futur concret no pot predir què farà un psicohistoriador del futur amb expectatives diferents. I si fos capaç de predir-ho, perquè la psicohistòria hagués arribat a un grau tan alt de precisió i d’individualitat, i fos capaç de manipular les variables oportunes per a assegurar amb certesa el seu futur, la psicohistòria ja no seria mai més necessària. Potser un psicohistoriador tant perfecte hauria de ser anomenat d’una altra manera: Déu, destí, fat, ......

Pensant tot això, reobro de nou La Fundació i rememoro aquella amistat que, mentre va durar, semblava per sempre. No sé on és el meu amic. Potser si ens trobem pel carrer ja no ens coneixerem. Si hagués sabut que el perdria de vista, hauria donat valor a algunes variables. Per exemple, li hauria demanat el telèfon i el domicili, dues dades que llavors no em van semblar necessàries.