Les amistats extravagants

En això dels amics cadascú té els que té i no s’hi pot fer res, perquè el cor mana sobre la raó. A vegades un no comparteix els actes i les raons d’algunes amistats, però es mostra comprensiu o, si més no, permissiu. Al final, un acaba pensant sempre allò de que, “en el fons, no és mala persona”. Per això no trobo res de reprovable en que el Sr. Aznar tingui amics com en Gadafi, del que diu que és extravagant però amic al cap i a la fi, o que es faci amb personatges com en Bush, que sempre el va rebre bé al seu ranxo de Texas i deixava que s’aposentés com a cal sogre, les cames damunt la taula i un bon pur.

Si hi ha quelcom admirable del Sr. Aznar, és que no té pèls a la llengua. Diu el què pensa i l’importa un rave el que diran ni les conseqüències. És a dir, que si Gadafi li cau bé, no se n’està de dir-ho. Per ell el dictador Libi és un amic d’occident, i això ho perdona tot, fins i tot les bretolades que aquest individu ve fent al seu poble des de fa dècades. Sempre hem sabut que hi ha dictadors bons i dictadors dolents. Els primers són aquells que convenen als interessos d’occident i els altres els que no. Per això, malgrat que uns i altres siguin igual de sanguinaris, assassins, lladres i avariciosos, a uns se’ls tracta bé i a d’altres no. S’entén així que a Saddam calia fer-lo fora i a Gadafi, pel que sembla, no. I és que, a més, no es pot estar a tot arreu. Si haguéssim de tractar igual a tots els dictadors del món, estaríem sempre en guerra. Per això l’Aznar i els seus amics fan distincions.

D’altra banda, no és estrany que l’expresident perdoni les “extravagàncies” del seu amic, ja que ell mateix és l’exmandatari més extravagant de tots els que viuen dels favors prestats. És l’únic que volta pel món desprestigiant al seu país i atacant la imatge del seu govern. És el patriotisme ben entès, perquè en això del patriotisme també passa com amb els dictadors: hi ha patriotes bons i patriotes dolents. Els primers són els de la dreta ultraliberal i els segons els d’esquerres -o sigui, tot el que hi ha a l’esquerra de l’ultradreta- i l’Aznar, encara que no l’entenguem, és dels bons i per això volta pel món donant lliçons de democràcia. La democràcia bona, o sigui, aquella que val sols per alguns i no per a tothom.

I és que l’Aznar, en el fons, és bon xicot, extravagant però bon xicot. I com amic no té preu. Amb ell, a Espanya ni tan sols li calen enemics.