Jugant als retallables

El problema de les manualitats és que el seu èxit depèn més d’una perícia innata, per bé que cultivable, que no de l’intel·lecte. Així passa que per molt que hom conegui les regles essencials de l’art, els processos al detall de la manipulació, l’ordre exacte i les accions necessàries per assolir l’objectiu; encara que es tingui i s’entengui a la perfecció el manual d’ús i manteniment i el de muntatge, quan no se’n sap no se’n sap.

És el que em passa a mi, que sóc maldestre per naturalesa, quan em poso a retallar. I mira que una ratlla al paper sóc capaç de dibuixar-la ben recta, que per això hi ha regles, però així que enfilo les tisores no hi ha manera de seguir sense desviar-me i fer un autèntic bunyol. I no diguem ja quan es tracta de retallar la silueta d’una figura humana. Sempre acaba més petita del que toca, i deformada, perquè ja se sap que si a una persones li talles el cap, encara que sigui per accident, ja no sembla una persona. Pitjor encara si a sobre tinc pressa. No per res de petit suspenia sempre l’assignatura de manualitats.

Més fotut encara si no hi ha manual ni model que seguir, si ningú ha dibuixat la ratlla per on cal retallar i has de refiar que, un cop t’hi posis, el resultat sigui aprofitable. Perquè si una cosa té l’art del retallable, és que si t’equivoques no hi ha volta enrere. El tallat, tallat està.

Comprenc per això que si em toqués retallar serveis, que és el que darrerament toca als poders públics, tindria un problema gros. Primer, perquè no hi ha una línia a seguir. Fins on retallar? I si tallo més del compte i deixo malalts per atendre, estudiants per ensenyar i viatgers per transportar? Segon, perquè no hi ha cap model, cap patró que indiqui quina és la peça que he d’obtenir. Per on tallo? Per la sanitat? Per l’ensenyament? Tallo l’obra pública?

És evident que jo no serveixo per això, i ja planyo als del Palau de la Generalitat, als de la Moncloa i, com no, als ajuntaments. Però sabedor que sóc maldestre i que amb unes tisores resulto perillós, jo, per si de cas, m’armaria amb tota la prudència del món. És a dir, que tallaria poc i sense presses. Si m’equivoco, al menys que no em carregui la peça. Més que res, perquè amb l’eufòria acabes llençant tot el llast, i per bé que a menys pes més remuntada, el llast ja no el recuperes si no baixes a terra i tornes a començar.

El que passa és que per desgràcia tots necessitem que algú retalli, i l’encarregat de fer-ho té pressa, no fos cas que després calgués tallar més. Tanta pressa que, si no vigilem, fins i tot l’intel·lecte ens tallaran. Sí, allò que als maldestres no ens serveix de gaire per a les manualitats. Si ens hi arriba la retallada serem dòcils, sensibles i comprensius. És la millor manera d’acceptar la fatalitat. Tant de bo, si jo fos sastre, tingués clients que ho trobessin tot bé i es conformessin amb la roba apedaçada, amb tal de tenir un traju!