Llegeixo en un comentari al Facebook l’opinió d’una persona sobre un polític català: “És un enemic del poble català, perquè no està per la independència de Catalunya”. És una opinió aïllada, d’una persona que sols es representa a ella mateixa, però no deixa de produir-me un cert mal gust de boca. És fanatisme pur i dur, i repeteixo que d’una sola persona, però m’adono que en el debat identitari de Catalunya les coses comencen a anar una mica massa lluny. I quan dic que van massa lluny, no em refereixo a la reivindicació del dret a decidir, ni a l’aspiració d’assolir tots els drets nacionals, conceptes aquests que són entesos per cadascú segons les seves conviccions i enteniment, i que cal entendre legítims com ho són els seus contraris.
Al que em refereixo és a que la política i el diàleg són arraconats sovint per la intolerància, el fanatisme i l’immobilisme, d’un i altre costat. Una cosa és defensar la dignitat del poble català, i l’altre és apropiar-se’n per a convertir-la en la pròpia dignitat, confrontant-la a qualsevol altra. La dignitat del poble català ho és de tots els catalans, no sols d’aquells que estan per la independència. Val la pena tenir-ho en compte, perquè sinó ens fotrem una patacada.
Repartir etiquetes de patriota sempre ha estat un mal senyal per a la democràcia. Patriotes ho som tots, tots sabem el que desitgem per al nostre país, i que això no sigui coincident en tots els casos denota diversitat i pluralisme, no més o menys catalanisme. Des d’una oposició interessada, es col·loca al govern tripartit de Catalunya en front del nacionalisme. Convindria que qui ho planteja així s’ho pensés bé, perquè els països democràtics tenim el govern que hem votat, i el tripartit en el seu conjunt representa a una majoria dels electors de Catalunya. Titllar-lo de poc o gens catalanista és com dir que la majoria de catalans són poc o gens catalanistes.
El mateix passa amb les opcions que s’anomenen regeneracionistes. Quan un pretén regenerar la política (i no està gens clar el què això significa), ha de dir com fer-ho, però les opcions esmentades sols aporten la independència com a alternativa. Amb perdó, però això no és regenerar, això és tant com dir que l’única opció honrada en política és optar per la independència, que és tant com pretendre, en el fons, la seva imposició. I la imposició de les idees no és regeneració sinó tot el contrari.
No entraré ara en debats sobre el caràcter de la Constitució espanyola, o de l’Estatut de Catalunya. No penso defensar-los ni menystenir-los. Si cal canviar-los, que es canviïn. Si cal interpretar-los, fem-ho, i si cal desmarcar-nos-en, fem-ho també. Però siguem honestos d’una vegada. Tot això ens ha anat bé des de l’any 1978, i ara que van maldades sembla que ens vingui de nou. Els grups polítics que van participar en la redacció de la Constitució i els polítics que van participar en l’elaboració de l’actual estatut, i em refereixo en particular als catalans, tenen, si més no, la responsabilitat de ser coherents. Les regles del joc no s’han fet sols des de Madrid, per molt que els fanàtics defensors de les essències pàtries ens ho vulguin fer creure. Les regles del joc les hem fet entre tots, i si les volem trencar hem de ser conscients de la nostra responsabilitat i de les conseqüències.
I si hem de defensar la independència, fem-ho amb rigor, coherentment, sense fanatisme i essent pragmàtics. Deixem-nos de comptes de fades, de jugar amb les nòmines i de fer ballar les balances fiscals amunt i avall com si fossin joguines. Catalunya no és ni serà, ni ha estat tampoc, un paradís, perquè de paradisos no n’hi ha ni n’hi haurà mai cap. Catalunya és com tots els països, un lloc on la gent es preocupa per a tirar endavant; un lloc on la crisi fa i farà els mateixos estralls que a la resta de la Península, siguem o no independents; un lloc on els ciutadans paguem i pagarem impostos, tant si som com si no som independents; un lloc on seguirem blasmant dels polítics governi qui governi i siguem dins o fora de l’estat espanyol; un lloc on els ciutadans, abans que res, es preocupen per a arribar a final de mes, portar els fills a l’escola, pagar ell lloguer o l’hipoteca, donar-se algun gust quan es pot; i també un lloc on, si no tens altres coses en què pensar, et preocupes per la independència.
I per cert, el polític al qual em referia al començament és el President de Convergència Democràtica de Catalunya. Quan s’arriba al punt de dir-ne "enemic del poble català", és que alguna cosa no va bé.
Al que em refereixo és a que la política i el diàleg són arraconats sovint per la intolerància, el fanatisme i l’immobilisme, d’un i altre costat. Una cosa és defensar la dignitat del poble català, i l’altre és apropiar-se’n per a convertir-la en la pròpia dignitat, confrontant-la a qualsevol altra. La dignitat del poble català ho és de tots els catalans, no sols d’aquells que estan per la independència. Val la pena tenir-ho en compte, perquè sinó ens fotrem una patacada.
Repartir etiquetes de patriota sempre ha estat un mal senyal per a la democràcia. Patriotes ho som tots, tots sabem el que desitgem per al nostre país, i que això no sigui coincident en tots els casos denota diversitat i pluralisme, no més o menys catalanisme. Des d’una oposició interessada, es col·loca al govern tripartit de Catalunya en front del nacionalisme. Convindria que qui ho planteja així s’ho pensés bé, perquè els països democràtics tenim el govern que hem votat, i el tripartit en el seu conjunt representa a una majoria dels electors de Catalunya. Titllar-lo de poc o gens catalanista és com dir que la majoria de catalans són poc o gens catalanistes.
El mateix passa amb les opcions que s’anomenen regeneracionistes. Quan un pretén regenerar la política (i no està gens clar el què això significa), ha de dir com fer-ho, però les opcions esmentades sols aporten la independència com a alternativa. Amb perdó, però això no és regenerar, això és tant com dir que l’única opció honrada en política és optar per la independència, que és tant com pretendre, en el fons, la seva imposició. I la imposició de les idees no és regeneració sinó tot el contrari.
No entraré ara en debats sobre el caràcter de la Constitució espanyola, o de l’Estatut de Catalunya. No penso defensar-los ni menystenir-los. Si cal canviar-los, que es canviïn. Si cal interpretar-los, fem-ho, i si cal desmarcar-nos-en, fem-ho també. Però siguem honestos d’una vegada. Tot això ens ha anat bé des de l’any 1978, i ara que van maldades sembla que ens vingui de nou. Els grups polítics que van participar en la redacció de la Constitució i els polítics que van participar en l’elaboració de l’actual estatut, i em refereixo en particular als catalans, tenen, si més no, la responsabilitat de ser coherents. Les regles del joc no s’han fet sols des de Madrid, per molt que els fanàtics defensors de les essències pàtries ens ho vulguin fer creure. Les regles del joc les hem fet entre tots, i si les volem trencar hem de ser conscients de la nostra responsabilitat i de les conseqüències.
I si hem de defensar la independència, fem-ho amb rigor, coherentment, sense fanatisme i essent pragmàtics. Deixem-nos de comptes de fades, de jugar amb les nòmines i de fer ballar les balances fiscals amunt i avall com si fossin joguines. Catalunya no és ni serà, ni ha estat tampoc, un paradís, perquè de paradisos no n’hi ha ni n’hi haurà mai cap. Catalunya és com tots els països, un lloc on la gent es preocupa per a tirar endavant; un lloc on la crisi fa i farà els mateixos estralls que a la resta de la Península, siguem o no independents; un lloc on els ciutadans paguem i pagarem impostos, tant si som com si no som independents; un lloc on seguirem blasmant dels polítics governi qui governi i siguem dins o fora de l’estat espanyol; un lloc on els ciutadans, abans que res, es preocupen per a arribar a final de mes, portar els fills a l’escola, pagar ell lloguer o l’hipoteca, donar-se algun gust quan es pot; i també un lloc on, si no tens altres coses en què pensar, et preocupes per la independència.
I per cert, el polític al qual em referia al començament és el President de Convergència Democràtica de Catalunya. Quan s’arriba al punt de dir-ne "enemic del poble català", és que alguna cosa no va bé.
0 comentaris :: La dignitat d'uns quants
Publica un comentari a l'entrada