L’enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de setembre assenyala com a principal preocupació dels espanyols l’atur, com no podia ser menys i com ve essent habitual enquesta darrera enquesta. La inquietud per l’atur representa el 78,4%, seguit de la situació econòmica, que està en el 48,2% de les respostes dels entrevistats. La classe política i els partits polítics estan en el 19,8%, i la immigració en el 15,4%. La resta són temes amb una representació residual en quant a la preocupació que suposen per als espanyols, la qual cosa no significa que siguin menys importants. Al qüestionari hi figuren temes com la inseguretat ciutadana, les drogues, el terrorisme, l’habitatge, la corrupció, la violència de gènere, etc.
És una enquesta a nivell estatal i no inclou preguntes que en àmbits geogràfics més reduïts tindrien sentit. En el cas de Catalunya seria interessant conèixer el grau de preocupació per la situació de l’autogovern, però d’això ja se n’encarrega el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) quan toca. El que trobo significatiu de l’enquesta del CIS és que, per sobre de tot, el que preocupa a una part majoritària de la població és la situació econòmica en general, inclòs l’atur. No crec que en això els catalans siguem diferents de la resta de l’estat, encara que introduïm l’autogovern i la nostra identitat com a poble com a un element més de preocupació.
No seriem humans si el primer no fos la subsistència. Cada vegada més famílies es troben en la situació de témer seriosament per la seva. I els que no ens hi trobem, no podem deixar de percebre el perill. En aquesta situació, el que el ciutadà espera dels seus representants és que facin el que toca i el que puguin per a treure’ns de l’atzucac. Ara mateix hi ha un gran buit de confiança en la capacitat del govern per superar la crisi, i no ajuda gens que el problema sigui global. Tant de bo n’hi hagués prou amb canviar de govern!
Alguns han pensat que si no pots superar un problema, n’has de crear un de més gran que el faci oblidar. El millor remei per al mal de cap és el mal de queixal, sembla que vulguin dir. És l’única explicació del ressò mediàtic d’un problema irresolt que sempre ha estat present: les relacions amb Espanya. Catalunya no té ara menys autogovern que fa un, cinc, deu o vint anys. Catalunya no s’ha convertit de cop i volta en una nació, ho ha estat sempre. El català no té més problemes ara que abans. La veritat és que el nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat com a poble són millors i més grans ara que abans, encara que insatisfactoris.
No hi ha res de nou en aquest camp, tret de les patinades polítiques i el fracàs monumental de l’estatut com a via per a resoldre l’anomenat “problema català”. I malgrat tot, els nostres polítics, amb la vista posada a les imminents eleccions, no paren d’exhibir banderes, concerts, referèndums, greuges i l’orgull de ser més catalanistes que els altres. Segurament de tant parlar-ne alguns oblidaran els mals que ens afecten a dia d’avui, però el més probable és que, tot plegat, acabi generant encara més desconfiança, o desafecció com en diuen alguns. Al cap i a la fi, de catalanistes la majoria ens en sentim i no ens fa res votar per la independència, si abans ens podem assegurar les mongetes. Si no ens diuen com fer-ho, deu ser que no ho saben, i això motiva poc, per molta bandera que ens posin al davant.
En les properes eleccions la dada més rellevant serà l’abstenció. No és una predicció ni una aposta. No sé si arribarà al 50%, però en qualsevol cas es preveu força alta en les enquestes electorals publicades fins al moment. Més rellevant, al meu entendre, que un canvi de govern que tothom dóna per segur, o la possible entrada en el Parlament de forces més o menys marginals. Rellevant perquè una alta abstenció resta representativitat a les forces parlamentàries, que no legitimitat, fins i tot a les forces guanyadores. Tant rellevant, que alguna força minoritària que entri al Parlament per primer cop podria no tenir representació si la participació fos més alta.
A les properes eleccions podem canviar molts escons i molts despatxos, però encara no ens han dit que hagi de canviar res del que ens preocupa. A les properes eleccions podríem ser quatre a votar. Ens eixugarem les llàgrimes amb la bandera?
És una enquesta a nivell estatal i no inclou preguntes que en àmbits geogràfics més reduïts tindrien sentit. En el cas de Catalunya seria interessant conèixer el grau de preocupació per la situació de l’autogovern, però d’això ja se n’encarrega el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) quan toca. El que trobo significatiu de l’enquesta del CIS és que, per sobre de tot, el que preocupa a una part majoritària de la població és la situació econòmica en general, inclòs l’atur. No crec que en això els catalans siguem diferents de la resta de l’estat, encara que introduïm l’autogovern i la nostra identitat com a poble com a un element més de preocupació.
No seriem humans si el primer no fos la subsistència. Cada vegada més famílies es troben en la situació de témer seriosament per la seva. I els que no ens hi trobem, no podem deixar de percebre el perill. En aquesta situació, el que el ciutadà espera dels seus representants és que facin el que toca i el que puguin per a treure’ns de l’atzucac. Ara mateix hi ha un gran buit de confiança en la capacitat del govern per superar la crisi, i no ajuda gens que el problema sigui global. Tant de bo n’hi hagués prou amb canviar de govern!
Alguns han pensat que si no pots superar un problema, n’has de crear un de més gran que el faci oblidar. El millor remei per al mal de cap és el mal de queixal, sembla que vulguin dir. És l’única explicació del ressò mediàtic d’un problema irresolt que sempre ha estat present: les relacions amb Espanya. Catalunya no té ara menys autogovern que fa un, cinc, deu o vint anys. Catalunya no s’ha convertit de cop i volta en una nació, ho ha estat sempre. El català no té més problemes ara que abans. La veritat és que el nostre autogovern i el reconeixement de la nostra identitat com a poble són millors i més grans ara que abans, encara que insatisfactoris.
No hi ha res de nou en aquest camp, tret de les patinades polítiques i el fracàs monumental de l’estatut com a via per a resoldre l’anomenat “problema català”. I malgrat tot, els nostres polítics, amb la vista posada a les imminents eleccions, no paren d’exhibir banderes, concerts, referèndums, greuges i l’orgull de ser més catalanistes que els altres. Segurament de tant parlar-ne alguns oblidaran els mals que ens afecten a dia d’avui, però el més probable és que, tot plegat, acabi generant encara més desconfiança, o desafecció com en diuen alguns. Al cap i a la fi, de catalanistes la majoria ens en sentim i no ens fa res votar per la independència, si abans ens podem assegurar les mongetes. Si no ens diuen com fer-ho, deu ser que no ho saben, i això motiva poc, per molta bandera que ens posin al davant.
En les properes eleccions la dada més rellevant serà l’abstenció. No és una predicció ni una aposta. No sé si arribarà al 50%, però en qualsevol cas es preveu força alta en les enquestes electorals publicades fins al moment. Més rellevant, al meu entendre, que un canvi de govern que tothom dóna per segur, o la possible entrada en el Parlament de forces més o menys marginals. Rellevant perquè una alta abstenció resta representativitat a les forces parlamentàries, que no legitimitat, fins i tot a les forces guanyadores. Tant rellevant, que alguna força minoritària que entri al Parlament per primer cop podria no tenir representació si la participació fos més alta.
A les properes eleccions podem canviar molts escons i molts despatxos, però encara no ens han dit que hagi de canviar res del que ens preocupa. A les properes eleccions podríem ser quatre a votar. Ens eixugarem les llàgrimes amb la bandera?
Les enquestes ací (País Valencià) i ahí (Catalunya) avancen un resultat repugnant: els lladres guanyen.
Bestiolari
12 d’octubre del 2010, a les 13:42