Per què no un cara a cara?

Diuen que dos no es barallen si un no vol. Per analogia, podríem assegurar que si un no vol, no hi ha debat. Un cara a cara de dos sols és possible si volen el dos. Tanta evidència fins i tot fa vergonya de dir, però crec que cal perquè sinó dóna la impressió de que el fracàs es deu sempre a una de les parts, quan el cas és que si no hi ha debat entre l’Artur Mas i el President Montilla és perquè no es dóna la circumstància de que tots dos el vulguin.

Que és el mateix? No. No crec que es tracti exclusivament de les excuses del PSC o de les provocacions d’en Felip Puig. N’hi hauria prou en no deixar-se provocar o en acceptar els dos debats en català, d’una banda, o d’acceptar un dels dos debats en castellà, cosa que no hauria de ser tant estranya en un país on la meitat de la població, més o menys, és de parla castellana. O sigui que dos no es barallen si un no vol, i el debat hauria estat possible si al menys un dels dos bàndols en tingués ganes, perquè aleshores hauria cedit o no hauria provocat.

Com que no ha estat així, entenc que la nul·la voluntat de cedir d’ambdues parts es tradueix en una nul·la voluntat de debatre. És una llàstima, perquè ens hauria donat l’ocasió de contrastar les posicions dels dos candidats, més enllà de la propaganda i les declaracions fetes de cara a la galeria. I també és una llàstima perquè en una cita electoral en la que l’abstenció podria esdevenir guanyadora, qualsevol al·licient que pugui despertar l’interès de l’elector és ben rebut.

Els contraris a aquesta mena de debats tenen raons més o menys poderoses per a oposar-s’hi. La més feble, la dels que afirmen que si les enquestes donen com a guanyador a un dels contrincants, el debat és inútil. Això ho he sentit avui mateix a la tarda de TV3, i he de dir que em sembla absurd. Per aquesta regla de tres, no cal fer campanya i, si apurem l’argument, ni tant sols eleccions.

Més pes té l’argument que un debat a dos deixa fora a les altres forces polítiques, que també tenen dret al seu temps de promoció. És la base dels debats múltiples, en els que solen participar els representants de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, o amb grup propi al Parlament. És indubtable que si es tracta d’oferir igualtat d’oportunitats a totes les forces polítiques per a que el seu missatge pugui arribar a la ciutadania, aquest sistema és més just que el cara a cara, tot i que tampoc està clar on cal posar el límit de participants. S’hauria d’incloure a les formacions que ara no tenen representació però que tenen possibilitats de tenir-ne? I això fins a on es mesura? No podria passar que el debat esdevingués impossible per un excés de participants?

En qualsevol cas entenc que els mitjans públics han de vetllar per a que les forces polítiques tinguin igualtat d’oportunitats. Per això entenc que en un mitjà públic com TV3 el debat hauria de ser entre totes les forces polítiques amb grup propi al Parlament. Més enllà d’això el podria convertir en impracticable.

Però el cara a cara hauria de ser possible en els mitjans privats. A fi de comptes, tret de sorpreses d’última hora, el futur president de la Generalitat serà en Montilla o en Mas, i encara que l’espectador tingui la intenció de votar a una altra força política, segur que l’interessa el que han de dir un i altre, sobre tot si existeix la possibilitat que, al final, el guanyador acabi pactant amb una tercera força per a governar amb una majoria suficient. Estic segur que, per exemple, un votant potencial d’ERC voldrà saber com pensa encarar l’Artur Mas el tema del dret a decidir i si en això es diferencia d’alguna manera del que el PSC pensa portar a la pràctica. I segur que això també l’interessa a un votant del PP.

Sigui com sigui, a mi m’hauria agradat molt que aquest debat es fes, i vagi per endavant que el que menys em preocupa és que es faci sols en català o també en castellà. I en tot cas, penso que com més debats millor, tinguin el format que tinguin. Tot sigui per a la participació.