El rai de la Méduse

El capità

Es feia tard. El sol acabava d’amagar-se darrera l’horitzó i un fort vent de l’est empenyia el rai i les barques que el remolcaven i els allunyava ràpidament de la costa. Una mar gruixuda sacsejava el bot, i des de proa les figures amuntegades sobre el rai eren a penes visibles darrera l’onatge gris, escumós i desfermat. Les amarres es tensaven fins al punt que hom temia que no es trenquessin d’un moment a l’altra. Els mariners remaven inútilment contra el vent. Si el vent no parava, els bots, el rai i tots els supervivents de la Méduse es perdrien a l’oceà per sempre.

Massa tard, el capità s’havia adonat de l’error de dotar el rai d’una vela. Hauria de ser el complement dels rems dels bots, i ara s’havia convertit en una trampa fatídica. Tots els remers dels sis bots, treballant a l’hora, no podien amb la força del vent que empenyia aquell enorme rai mar endins. Maleït sia! Com podia haver comès tants errors! Quan la Méduse embarrancà en el banc d’arena, havia d’haver deixat en el vaixell a tots aquells que no cabien als bots. Construir el rai havia estat una equivocació. Haurien pogut remar fins a la costa mauritana i enviar un vaixell de socors. Ara, si les amarres es trencaven, el rai desapareixeria a l’oceà. I si no, també desapareixerien els bots. Podien morir tots.

- Capità, no ens en sortirem! Trenqui l’amarra. Tornarem per a salvar-los!

Es feia fosc, es feia tard, feia fred, els homes no podien més. Moririen tots i ell en tindria la culpa. El capità es va aixecar. Els bots i el rai apareixien i desapareixien a la seva vista, al ritme de les onades cada vegada més altes i agressives. Cap a l’est, la costa, invisible, s’allunyava per moments i amb ella la salvació. A pocs metres un altre bot pujava i baixava, i els seus mariners s’esforçaven igualment en remar contra el vent. L’oficial al comandament del bot també s’havia aixecat i el mirava. Per un moment, li semblà que el cridava. El va veure gesticular, assenyalar el rai amb un braç i l’horitzó amb l’altre. Era el vell Durant. Ja s’hauria d’haver jubilat. Aquell vell sorrut, veterà de mil guerres, l’havia advertit i ell l’havia fet callar.

Llavors el capità es va girar cap el rai, una enorme plataforma de fusta, de 20 per 7 metres, amb un pal al mig i una vela cosida a corre-cuita. Amuntegats sobre seu, prop de 150 persones, entre mariners, soldats, passatge i algun oficial. Tots els que no havien cabut als bots, excepte 17 que havien quedat al vaixell, amb l’encàrrec de mantenir-ne la integritat com poguessin mentre no arribés el rescat. No semblaven adonar-se del que passava. Què fer? Donar una ordre, forçar als mariners per a que remessin amb més força...

Es va tombar disposat a escridassar-los. Remeu, remeu! I llavors es va adonar, astorat, que els mariners havien deixat de remar. Tots ells miraven en direcció a l’altre bot. Tots havien deixat el rem. Cap deia res. Va mirar al bot, just a temps per veure com el vell Durant, espasa en mà, tallava d’un sol cop l’amarra que l’unia al rai. L’oficial, llavors, es girà per a mirar-lo directament als ulls, després es tombà cap als seus mariners, i el bot s’allunyà ràpidament. No veia els altres bots. Ja feia estona, havien fet el mateix camí.

Al bot s’havia fet un silenci sepulcral. Llavors ho va comprendre. No tenia alternativa. I no volia morir. Per Déu que no volia morir! Va agafar amb força l’empunyadura de la seva espasa. La va treure poc a poc del cinturó. Va notar com li tremolava la mà. Ho notarien els seus homes? Notarien la seva por? Aprovarien el que anava a fer? D’un cop, sense mirar, els ulls clucs, va tallar l’amarra i es va girar cap proa sense aixecar el cap. No volia veure la cara dels homes i dones del rai, no volia sentir els crits. Tot el bot es va sacsejar, alliberat de cop de l’atracció fatal que l’empenyia oceà endins. Els homes, immòbils, el miraven. Llavors, amb totes les seves forces, va cridar: Remeu! Remeu! Remeu!

El metge

L’Henri Savigny va repassar una vegada més les seves notes. Recordava un a un els tretze dies que passà a bord del rai de la Méduse, les cares dels seus ocupants, prop de 150 en un començament, les dels que van morir al llarg d’aquells dies i les dels 15 que van sobreviure. Recordava perfectament cadascun dels esdeveniments d’aquells dies i tenia presents les raons de tot plegat. Recordava molt, perquè mai podria oblidar-ho, però no ho podia dir tot. Henri Savigny, metge de l’Armada Reial, podia cosir, amputar, cercenar, podia operar en les més terribles condicions, en mig d’una tempesta o sota el foc enemic, però algunes coses no les podia explicar, no podia acceptar-les. Alguns fets, simplement, no podria reconèixer mai que havien passat.

Un temps després de ser rescatats, l’Henri Savigny i l’Aléxandre Corréard, metge de l’armada i enginyer naval respectivament, es van confessar mútuament la necessitat de dir el que sabien, de treure’s un pes de sobre, de fer públics els patiments dels nàufrags de la Méduse i denunciar les terribles condicions del seu salvament, la deixadesa i la imperícia que van provocar el naufragi, la incompetència i desorganització amb que va tenir lloc l’evacuació de la nau, i l’oblit en vers els sobrevivents.

Així que els mariners, passatgers i soldats van pujar al rai, aquest s’enfonsà perillosament, fins al punt que l’aigua arribà al genoll dels ocupants. De bones a primeres, va resultar necessari abandonar en el vaixell gran part de les provisions que havien embarcat. Calia reduir la càrrega fins on fos possible. Finalment el rai va salpar amb 150 ocupants, aigua, vi i 150 lliures de galeta, una quantitat de queviures clarament insuficient.

La resta van ocupar els sis bots de que disposava el vaixell, als quals havien amarrat el rai per a que fos remolcat fins a terra ferma. A bord del vaixell havien quedat disset mariners per a fer-se càrrec del manteniment de la nau fins que arribessin els socors. El doctor viatjava en el rai. No li havien ordenat. Simplement va donar per fet que el seu lloc era aquell, malgrat que els oficials, tots ells membres de la noblesa, tenien lloc als bots. Una decisió de la que es penedia totalment. Durant aquells tretze dies no va salvar cap vida, no va alleugerir cap dolor, no va consolar ningú. Durant aquells dies va viure el mateix terror que tots els demès.

Els papers s’esmunyien dels seus dits. L’Henri Savigni havia anotat les circumstàncies del viatge, les del naufragi, les de l’embarcament al rai, les primeres dificultats. Havia descrit amb precisió els moments que precedien a aquell tant fatídic en que el rai havia estat abandonat a la seva sort, les raons del capità per a trencar les amarres. Havia estat tant concís com havia pogut. Altrament, hauria descrit l’horror que s’escampà a bord del rai quan els seus ocupants s’adonaren que les cordes havien estat trencades, el terrible discerniment que ell mateix havia tingut de que el fort vent els empenyia cap a l’oceà i els allunyava ràpidament de la costa. En aquell moment, el jove doctor va tenir la certesa que moriria a alta mar.

El primer dia ja hi va haver algunes baixes. La tempesta va tirar per la borda a alguns ocupants. Tres d’ells es van suïcidar tirant-se al mar. Part de les provisions van caure a l’aigua i no les van poder recuperar. A la segona nit el caos es va apoderar del rai. Una part de la marineria s’ha emborratxat. Les baralles no van tardar en sobrevenir. L’endemà, més de 60 tripulants havien mort. Tres, quatre, cinc dies, nous aldarulls, més tempestes..... al sisè dia sols quedaven trenta persones a la nau.

Com va poder sobreviure a tot allò? Com va poder suportar la por, la gana, la set terrible, el deliri? L’Henri Savigni va passar la major part del temps callat, arrupit en un racó. El jove doctor no va poder salvar cap vida, ni tant sols ho va intentar. El doctor va sobreviure i no volia recordar com ho va aconseguir.

Va deixar les notes sobre la taula i va mirar per la finestra als camps verds, el cel blau, l’horitzó immòbil. Per un moment va pensar que oblidaria, que una vegada publicades les seves notes i les de l’Alèxandre Corréard, podria donar el viatge per acabat i emprendre una nova etapa de la seva vida, potser una nova singladura per l’oceà, amb un capità competent, una missió raonable i una mar tranquil·la.

Al tretzè dia, el rai fou descobert per l’Argus, una vaixell que havia acudit al rescat dels mariners que havien quedat al vaixell. Fou casualitat. Ni tant sols els buscaven a ells. El rai estava perdut per a tothom, des del mateix moment en que el capità De Chaumereys va brandar la seva espasa i va tallar d’un cop sec l’amarra que l’unia als bots salvavides. A bord del rai hi restaven en vida, més morts que vius, quinze persones, quinze espectres descarnats, cremats pel sòl, famèlics, embogits......

L’Henri Savigni era metge de l’armada reial, no era un heroi. L’Henri Savigny va sobreviure i mai podria oblidar de quina manera. L’Henri Savigni, ara, seria cronista, però guardava per als seus terrors més íntims el record d’allò que mai podria explicar d’aquell periple.

La crònica

La Méduse salpà el 17 de juny de 1816 de l’illa d’Aix amb rumb al Senegal per a prendre possessió del port senegalès de Saint Louis, retornat a França pels britànics. El comandament de la nau estava a càrrec del capità Hugues Duroy de Chaumereys, un aristòcrata lleial a la monarquia borbònica recentment restaurada a França, però amb poca experiència. La Méduse formava part d’una flotilla de quatre vaixells, però aviat se’n va separar, portat per les presses del seu capità, que anhelava arribar el primer al Senegal.

El 2 de juliol la fragata va embarrancar en un banc d’arena, a 160 quilòmetres de la costa africana. Diuen les cròniques que el capità havia estat advertit pels seus oficials del color i la terbolesa de l’aigua, que indicaven la presència d’arena prop de la superfície. Les preses, pel que sembla, van resultar fatals.

Després de repetits intents de treure la nau del llit d’arena que l’immobilitzava, i davant el perill que no es trenqués pels embats de les onades, cada vegada més fortes, el capità va resoldre evacuar el vaixell. A bord hi viatjaven prop de 400 persones, entre mariners, soldats, funcionaris i oficials, però en els sis bots salvavides amb que comptava la fragata sols n’hi cabien, ben atapeïts, uns 200 i escaig, així que es va resoldre construir un rai en el que viatjaren al voltant de 150 persones, i la resta es quedaria al vaixell fins que anessin a rescatar-los.

El rai, de 20 per 7 metres i proveït d’una vela, seria remolcat pels bots fins a terra ferma. Ben aviat això es mostrà com una quimera. Aquella estructura no podia suportar tant pes i va caldre deixar a bord del vaixell bona part de les provisions necessàries per al viatge. A més, el fort vent no feia més que empènyer el rai cap a l’oest, allunyant-lo de la costa i arrossegant els bots, que no podien vèncer amb els seus rems la força del vent sobre la vela. Poc després d’abandonar la Méduse, les amarres que lligaven el rai als bots es van trencar. Alguns dels sobrevivents afirmaren que les van tallar des del bots, però això no es va provar.

Llavors va començar un autèntic calvari per als ocupants del rai. Durant tretze dies van romandre a la deriva, a mercè del vent i les tempestes. Ben aviat, les provisions es van revelar com a totalment insuficients. Les onades, que escombraven contínuament la plataforma, arrossegaren al mar a molts dels desventurats que no tenien on agafar-se. També les baralles, que van començar la primera nit del naufragi, van acabar a la vida d’un bon nombre d’ocupants. La galeta, molla i escassa, va desaparèixer ràpidament, i el vi va fer estralls en l’ànim dels nàufrags.

Tretze dies després del naufragi, l’Argus, una vaixell que havia estat enviat per a rescatar als mariners que quedaven a la Méduse, va trobar el rai per casualitat i va rescatar als quinze sobrevivents que quedaven a bord, febles, famèlics i terroritzats.

Les notícies del naufragi i del rescat van provocar commoció a França. Es va parlar de la inexperiència del capità. Des de la restauració borbònica, l’exèrcit i la marina havien estat fortament depurades de tots aquells oficials sospitosos de bonapartisme, i el comandament de la flota de Sa Majestat havia estat encomanat a un grapat d’aristòcrates inexperts però lleials a la Corona. El capità Hugues Duroy de Chaumereys era un d’ells i no havia trepitjat un vaixell en vint anys. Es va conèixer també que els bots salvavides havien estat reservats als oficials i aristòcrates que viatjaven a bord, i va córrer el rumor que el rai havia estat abandonat a la seva sort. Un temps després del fets, el metge de l’armada Henri Savigny i l’enginyer naval Alèxandre Corréard, ambdós sobrevivents de la Méduse, van publicar un llibret amb la crònica d’aquells fets, que va tenir una gran difusió.

El públic va tenir coneixement dels quinze dies de terror a bord del rai de la Méduse, dels suïcidis, dels assassinats, dels morts causats per les onades i per la gana, i de com van sobreviure els pocs que van quedar. Es va parlar de canibalisme, però als sobrevivents no els quedaven forces per a refutar-ho o confirmar els actes terribles amb que van conservar la vida.

El pintor

Théodore Géricault acabava de tornar d’Itàlia amb ganes de posar en pràctica tot el que havia après a Itàlia. Nascut el 1791, Géricault tenia idees progressistes i es confessava admirador dels grans pintors de la república i l’imperi. Quan va tornar a França acabava de fer-se públic el llibret de dos supervivents de la Méduse, Henri Savigny i Alèxandre Corréard, i l’escàndol era de gran actualitat, així que al jove pintor li va semblar que aquell era un tema prou atractiu i escaient per a assolir la fama que cercava.

El primer que va fer va ser entrevistar-se amb el metge i l’enginyer autors del relat, per a conèixer els fets directament dels seus protagonistes. Probablement no va obtenir més informació que la publicada, però Géricault va prosseguir la seva recerca indagant sobre els fets i fent esbossos i estudis preliminars. Fins i tot va encarregar a un fuster la construcció d’una maqueta del rai de la Méduse, d’acord amb la descripció proporcionada per Corréard.

Per a la representació dels supervivents no va dubtar en visitar la Morgue de Paris i examinar cadàvers d’indigents, o els hospitals de la capital per a retratar a vells agonitzants. S’havia proposat fer una obra mestre, de la que parlés tothom, i no va estalviar esforços. Es diu que fins i tot Delacroix, amic de Géricault i un dels pintors més famosos de la França de la restauració, va posar per ell com a model per a representar a la figura morta que apareix en un primer pla.

Finalment, el gener de 1819 va començar el quadre en una tela enorme de 7 per 5 metres. El treball en l’estudi del pintor va durar vuit mesos, i va concloure en una pintura que representa el moment exacte en que els nàufrags descobreixen a l’horitzó la nau Argus que els havia de salvar.

El quadre es va exposar inicialment al Louvre, amb presència del rei Lluís XVIII, amb el títol “Escena de naufragi”, fins que el govern francès va acusar al pintor d’agitació social. El naufragi de la Méduse era un tema incòmode per al govern de la Restauració i no li convenia que se’n parlés gaire. Al final Géricault es va veure obligat a retirar la seva obra del Louvre i la va portar a París, on va romandre exposada durant dos anys fins després de la mort del pintor, esdevinguda el gener de 1824, en que el govern francès comprà l’obra de nou i l’exposà definitivament al museu parisenc.