Poc a poc, la sala s’anà omplint. Aquella tarda d’hivern de 1632, el 16 de gener, els prohoms de la ciutat d’Amsterdam, burgesos, predicadors, banquers, magistrats, algunes de les dames més respectades de l’alta societat holandesa, totes elles acompanyades dels seus rics marits, estaven convocats a l’acte solemne de l’esventrament i exposició pública dels òrgans d’Adriaan Adriaanszoon, un lladre conegut per Aris Kindt, que havia estat executat aquell mateix dia. I tots els que es preuaven de ser quelcom en la rígida societat neerlandesa de l’època van acudir.
Tal com s’havia anunciat des de feia uns dies, l’insigne doctor Nicolaes Tulp tindria l’honor d’oferir una demostració de la seva ciència al públic respectable de la capital holandesa, al Waag, la sala de disseccions del gremi de cirurgians d’Àmsterdam, en el qual participarien igualment els il·lustres col·legues de la professió mèdica expressament invitats per a l’ocasió. Poques vegades el públic purità de la ciutat tenia ocasió d’assistir a l’espectacle meravellós i sanguinari d’una lliçó d’anatomia impartida pel més reconegut dels seus mestres. Per començar, això sols es podia fer a l’hivern, quan la temperatura ambient afavoria la conservació més dilatada dels cossos. Tampoc es podia fer sobre un cadàver qualsevol. No s’hi valia donar el cos a la ciència en vida. L’honor de participar en carn pròpia en una autòpsia estava reservat als criminals ajusticiats, sempre que es tractés d’un home. Haurien de passar encara cent anys abans no s’autoritzés la dissecció del cos d’una dona. I feia falta, a més, una autorització expressa del govern de la ciutat.
L’autorització no havia costat gens d’aconseguir-la. No en va, la reputació del doctor Tulp i la seva ubicació en el més granat de la societat eren ben reconegudes. Dins la professió mèdica els seus estudis eren força comentats. Va ser un dels primers, per exemple, que va estudiar el beriberi i altres malalties que els navegants mostraven desprès de llargs viatges a les índies orientals. La seva influència política era també cada vegada més important. El doctor Tulp aconseguiria ser nomenat alcalde de la ciutat.
D’altra banda, no sempre es disposava de cossos adequats per a dur a terme aquestes exhibicions. Els executats eren pocs i els seus cossos no es podien conservar gaire temps. Per això, quan n’hi havia ocasió, era qüestió d’aprofitar-la.
Aquell matí l’Aris Kindt, de 41 anys, havia estat penjat d’una forca. El seu delicte, un robatori a mà armada. L’execució havia tingut lloc en públic, com era habitual en l’època, i hi havia assistit força gent. Tot s’ha de dir, l’espectacle del matí, el de l’execució, estava reservat al poble més humil. S’hi podia acudir sense pagar, i els venedors ambulants ho aprofitaven per a fer negoci, com també els carteristes i les prostitutes. Tot plegat, un espectacle festiu reservat a les classes populars. I a més, es feia justícia, o això deien.
L’espectacle de la tarda, en canvi, més selecte, era de pagament i sols hi podia assistir el bo i millor de la societat acomodada, els més rics i influents de la ciutat. Tots els assistents es posaven les seves millors gales. Al voltant de la taula de disseccions, en la que havia estat dipositat el cadàver nu que seria objecte d’estudi, el públic s’asseia a les grades expressament disposades a l’efecte, mentre al costat de la sala, dempeus i solemnes, el mestre de cerimònies, el gran doctor Nicolaes Tulp, i el seu ajudant el “preparador”, prenien possessió de l’interès i l’admiració del públic. Uns quants doctors, per raó de la seva professió i el seu estatuts social, tenien l’honor de compartir amb ells l’escenari per a observar de prop els treballs i donar la seva valuosa opinió sobre els detalls de la carnisseria.
Per a tant solemne ocasió, l’eminent cirurgià havia invitat als seus col·legues Jacob Blok, Hartman Hartmanszoon, Adraen Slabran, Jacob de Witt, Mathijs Kalkoen, Jacob Koolvelt y Frans Van Loenen. Tots ells compartirien l’honor d’expressar el seu saber i el seu domini de la ciència mèdica.
Al “preparador”, per la seva banda, corresponia el treball d’obrir el cadàver. Sols ell es podia embrutar les mans. Tallar, separar, extreure i mostrar eren feines que requerien perícia manual, no pas intel·lecte. Per això, a l’home del davantal li corresponia la feina i al doctor la ciència.
“Observin, estimats conciutadans, l’elasticitat d’aquests nervis, el gruix d’aquesta vena, la vermellor del múscul. Vegin com l’os resta unit en meravellosa harmonia al tendó que l’agermana amb el múscul potent”.
Mentre el doctor pronunciava aquestes paraules, l’operari aixecava el braç esquinçat del cadàver i els bons burgesos, circumspectes, feien un gest lleu d’aprovació. Les dames, més sensibles, feien petits xiscles i exclamacions. I els alumnes del doctor, al galliner, prenien nota del que podien.
Aquell dia, entre el públic assistent s’hi trobava una persona que ni era un burgès acabalat ni un predicador, ni alumne del doctor. Aquell dia, en Rembrandt Harmenszoon van Rijn, un jove pintor especialment requerit pel doctor Tulp i que ja començava a ser conegut, havia acudit a l’acte per a fer un esbós dels esdeveniments. Més tard, al seu taller de pintura, començaria una obra que passaria a la posteritat com “La lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp”. Rembrandt entenia de pintura però no de medecina i la figura del cadàver té, segons diuen els entesos en anatomia, algunes incongruències, però en el seu conjunt la seva obra és magistral, segons diuen els també entesos en pintura.
Els que no som entesos ni en una cosa ni en l’altre ens limitarem a admirar el quadre i a imaginar la història que, com en tots els quadres, hi ha al darrera, real o imaginària. Actualment “La lliçó d’anatomia” s’exhibeix al Mauritshuis de La Haya.
Tal com s’havia anunciat des de feia uns dies, l’insigne doctor Nicolaes Tulp tindria l’honor d’oferir una demostració de la seva ciència al públic respectable de la capital holandesa, al Waag, la sala de disseccions del gremi de cirurgians d’Àmsterdam, en el qual participarien igualment els il·lustres col·legues de la professió mèdica expressament invitats per a l’ocasió. Poques vegades el públic purità de la ciutat tenia ocasió d’assistir a l’espectacle meravellós i sanguinari d’una lliçó d’anatomia impartida pel més reconegut dels seus mestres. Per començar, això sols es podia fer a l’hivern, quan la temperatura ambient afavoria la conservació més dilatada dels cossos. Tampoc es podia fer sobre un cadàver qualsevol. No s’hi valia donar el cos a la ciència en vida. L’honor de participar en carn pròpia en una autòpsia estava reservat als criminals ajusticiats, sempre que es tractés d’un home. Haurien de passar encara cent anys abans no s’autoritzés la dissecció del cos d’una dona. I feia falta, a més, una autorització expressa del govern de la ciutat.
L’autorització no havia costat gens d’aconseguir-la. No en va, la reputació del doctor Tulp i la seva ubicació en el més granat de la societat eren ben reconegudes. Dins la professió mèdica els seus estudis eren força comentats. Va ser un dels primers, per exemple, que va estudiar el beriberi i altres malalties que els navegants mostraven desprès de llargs viatges a les índies orientals. La seva influència política era també cada vegada més important. El doctor Tulp aconseguiria ser nomenat alcalde de la ciutat.
D’altra banda, no sempre es disposava de cossos adequats per a dur a terme aquestes exhibicions. Els executats eren pocs i els seus cossos no es podien conservar gaire temps. Per això, quan n’hi havia ocasió, era qüestió d’aprofitar-la.
Aquell matí l’Aris Kindt, de 41 anys, havia estat penjat d’una forca. El seu delicte, un robatori a mà armada. L’execució havia tingut lloc en públic, com era habitual en l’època, i hi havia assistit força gent. Tot s’ha de dir, l’espectacle del matí, el de l’execució, estava reservat al poble més humil. S’hi podia acudir sense pagar, i els venedors ambulants ho aprofitaven per a fer negoci, com també els carteristes i les prostitutes. Tot plegat, un espectacle festiu reservat a les classes populars. I a més, es feia justícia, o això deien.
L’espectacle de la tarda, en canvi, més selecte, era de pagament i sols hi podia assistir el bo i millor de la societat acomodada, els més rics i influents de la ciutat. Tots els assistents es posaven les seves millors gales. Al voltant de la taula de disseccions, en la que havia estat dipositat el cadàver nu que seria objecte d’estudi, el públic s’asseia a les grades expressament disposades a l’efecte, mentre al costat de la sala, dempeus i solemnes, el mestre de cerimònies, el gran doctor Nicolaes Tulp, i el seu ajudant el “preparador”, prenien possessió de l’interès i l’admiració del públic. Uns quants doctors, per raó de la seva professió i el seu estatuts social, tenien l’honor de compartir amb ells l’escenari per a observar de prop els treballs i donar la seva valuosa opinió sobre els detalls de la carnisseria.
Per a tant solemne ocasió, l’eminent cirurgià havia invitat als seus col·legues Jacob Blok, Hartman Hartmanszoon, Adraen Slabran, Jacob de Witt, Mathijs Kalkoen, Jacob Koolvelt y Frans Van Loenen. Tots ells compartirien l’honor d’expressar el seu saber i el seu domini de la ciència mèdica.
Al “preparador”, per la seva banda, corresponia el treball d’obrir el cadàver. Sols ell es podia embrutar les mans. Tallar, separar, extreure i mostrar eren feines que requerien perícia manual, no pas intel·lecte. Per això, a l’home del davantal li corresponia la feina i al doctor la ciència.
“Observin, estimats conciutadans, l’elasticitat d’aquests nervis, el gruix d’aquesta vena, la vermellor del múscul. Vegin com l’os resta unit en meravellosa harmonia al tendó que l’agermana amb el múscul potent”.
Mentre el doctor pronunciava aquestes paraules, l’operari aixecava el braç esquinçat del cadàver i els bons burgesos, circumspectes, feien un gest lleu d’aprovació. Les dames, més sensibles, feien petits xiscles i exclamacions. I els alumnes del doctor, al galliner, prenien nota del que podien.
Aquell dia, entre el públic assistent s’hi trobava una persona que ni era un burgès acabalat ni un predicador, ni alumne del doctor. Aquell dia, en Rembrandt Harmenszoon van Rijn, un jove pintor especialment requerit pel doctor Tulp i que ja començava a ser conegut, havia acudit a l’acte per a fer un esbós dels esdeveniments. Més tard, al seu taller de pintura, començaria una obra que passaria a la posteritat com “La lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp”. Rembrandt entenia de pintura però no de medecina i la figura del cadàver té, segons diuen els entesos en anatomia, algunes incongruències, però en el seu conjunt la seva obra és magistral, segons diuen els també entesos en pintura.
Els que no som entesos ni en una cosa ni en l’altre ens limitarem a admirar el quadre i a imaginar la història que, com en tots els quadres, hi ha al darrera, real o imaginària. Actualment “La lliçó d’anatomia” s’exhibeix al Mauritshuis de La Haya.
0 comentaris :: La lliçó d'anatomia
Publica un comentari a l'entrada