El que queda per a l'Anoia

Llegeixo que els regidors populars de l’Ajuntament d’Igualada entonen un mea culpa per no haver aconseguit més recursos per a l’Anoia en els pressupostos de la Generalitat de 2012. Em sembla bé que cadascú assumeixi la part de culpa que creu tenir, especialment la del diputat Sr. Calbó, que d’alguna manera bé deu haver influït en que aquests pressupostos s’aprovessin, si més no votant-hi a favor.

No crec que s’hagi queixat la diputada der CIU Sra. Senserrich, però potser tindria menys sentit, ja que al cap i a la fi és la seva força política qui ha impulsat i aprovat els pressupostos, i és de suposar que, si més no per disciplina de partit, els deu acceptar, o potser és que els troba la mar de bé, i no seré jo qui li retregui.

El cas és que això em mou a feu unes petites puntualitzacions, perquè al cap i la fi tot acaba polititzant-se tant que surt de mare i ja no sabem d’on venim:

1.- És una llàstima que l’aprovació o no d’uns pressupostos, com la de qualsevol llei, depengui en tant gran mesura de consideracions polítiques com la necessitat de donar per bo tot allò que el partit decideix donar per bo, o tot allò que el partit decideix pactar amb l’altre partit, sense donar més importància a la norma en sí i al fet de si l’Anoia necessita més o menys inversió. És una llàstima però un sistema alternatiu que funcioni encara no s’ha inventat. O sí? On funciona? Fa anys que blasmem de la disciplina de partit i no s’ha mogut un dit per a suprimir-la en cap força parlamentària.

2.- És evident que l’Anoia rebrà una inversió força més petita que l’exercici passat, 8.658.000 euros enfront dels més de 32 milions d’euros de l’any passat, 73 €/hab. enfront de la mitjana catalana de 253, segons afirma anoiadiari.cat. És preocupant per a l’Anoia, però les dades s’han d’agafar en un conjunt. La reducció d’inversions és general i aclaparadora, la frenada de projectes era previsible per a tothom, malgrat que dolorosa, la retallada de serveis general arreu encara que indesitjable. No hi ha diners, i no n’hi ha enlloc. Ara som el farolet de cua en els interessos econòmics de Catalunya. L’Anoia és una comarca deixada de la mà de Déu, econòmicament feta un desastre. Una terra on totes les oportunitats es deixen perdre o es perden soles, on es planeja molt i no es fa res, però ja ho érem. O no ens en recordem? Ho hem estat sempre, o al menys des de fa molts anys. Queixem-nos pel present, però reconeguem que som on érem. Potser els del PP no ho han fet pro bé, però ja no ve d’aquí. Em sembla que vist d’on venim i on anem, no és cosa de colors polítics. Si algú encara té voluntat d’entonar un mea culpa, reconeguem-li al menys bones intencions.

3.- Per més malediccions que entonem, els grans projectes, per bons i grans que fossin –sóc del parer que ho eren- no es faran sense diners. D’acord que cal parlar de prioritats, però que es puguin pagar. Potser el que passa és que ningú parla clar, per allò que és més fàcil fer política que gestionar. Si un projecte no es pot tirar endavant per falta de diners, és el que s’ha de dir. Deixem-nos de si està “aparcat” o està “abandonat”, de si creem noves o antigues necessitats, de si això ens convé o no, de si els d’abans es van embalar o els d’ara volen eliminar. Escoltin, aquí hi havia uns projectes fantàstics pensants en una època en que l’economia semblava fantàstica. Tot hauria anat molt bé si la crisi no s’hagués abatut sobre tot Europa. No ha estat així, doncs bé, les circumstàncies han canviat i ara sols es farà el que es pugui. I amb això n’hi hauria prou perquè no n’hi ha per a més. Algú dubta que Igualada necessita una comunicació ferroviària diferent a l’actual? Algú dubta que l’Eix Transversal Ferroviari, que és un pla que abasta moltes comarques i no sols l’Anoia, hauria millorat l’economia de la comarca, directa o indirectament, si es pogués dur a terme o quan es pugui dur a terme, amb les correccions que fossin necessàries? Però discutir ara això és com embrancar-se amb el sexe dels àngels. Hi ha el que hi ha i val més deixar-se d’eufemismes polítics i ser pragmàtics. Amb el quatre duros que queden fem el que podem. Sense deixar de reclamar el que sigui just i necessari, però dins les possibilitats reals de l’economia actual. La xerrameca purament política fa nosa en temps d’austeritat, o m’ho sembla a mi.

4.- Que no puguem endegar les grans infraestructures no significa que ens haguem d’oblidar de les necessitats més petites però importants per a Igualada i comarca. Se’n poden enumerar moltes que probablement haurien estat possibles amb una redistribució dels recursos que els pressupostos destinen a les comarques. Aquí sí cal ser reivindicatiu. Que el poc que queda es reparteixi bé. Aquí cal vetllar i és aquest el camp on el mea culpa dels representants del PP té més sentit, igual que en té la responsabilitat dels de CIU per haver participat directament en la seva aprovació.

5.- Per últim, jo demanaria apartar una mica la política de les sales consistorials. En temps d’austeritat, centrem-nos en la gestió, que per si sola ja dóna prou joc per al debat. És la gestió el que tira endavant les ciutats i no la política. Aquesta, naturalment, és una valoració purament personal.

Massa tard

Fa temps vaig publicar en aquest bloc un article titulat Demà serà un altre dia. Una parrafada sobre Montaigne, la procastinació i algunes divagacions segurament poc interessants. Demà serà un altre dia, em deia a vegades, com tothom. Doncs ho repeteixo, demà serà un altre dia, però afegeixo que no el podem deixar escapar. Fa pocs dies, en una de les meves anades a l’hospital per a seguir el tractament contra el càncer en el que estic immers, vaig veure a l’àrea de quimioteràpia a una persona a la que conec molt superficialment des que érem petits. Una persona amb la que vam coincidir en algun curs del batxillerat d’abans, i a la qual no he freqüentat més, de tal forma que, si bé sempre ens hem saludat, mai ens havíem parat a parlar des de fa aproximadament 39 anys.

No li vaig dir res, ni crec que ell es fixés en mi, però vaig pensar que en la propera ocasió que el trobés, i segur que li trobaria perquè també segueixo el tractament de quimioteràpia, si més no el saludaria i li donaria unes paraules d’ànim. Anem en el mateix vaixell, encara que no ens parlem, i tots dos maldem perquè no s’enfonsi.

"Demà serà un altre dia", vaig pensar. He sabut que l’èndemà va morir. No hi he estat a temps, i ell no ho haurà trobat a faltar. Montaigne i la procastinació se’n poden anar a fer punyetes. No hi ha dies nous per a substituir el present. Carpe diem, però és molt dur.

La reforma laboral - Un punt de vista pessimista

Més o menys, un contracte ve a ser l’acord de dues parts per a fer quelcom amb efectes jurídics. És a dir, que allò que acorden tingui una validesa que es pugui reclamar davant els òrgans jurisdiccionals. En el cas del contracte laboral, allò que s’acorda –una part rebrà el treball d’altra en un cert termini de temps, i a canvi l’altra rebrà una remuneració per aquest treball- podrà ser reclamat com d’obligatori compliment davant la justícia. És un compromís que obliga totes les parts –pacta sunt servanda- amb més o menys igualtat.

He dit igualtat? Res obliga que aquests pactes siguin equitatius per a ambdues parts. De fet, molts contractes resulten desnivellats en quan a les obligacions de cadascun, en funció generalment de la pròpia personalitat jurídica de les parts. Els contractes de tot ordre que subscriu l’administració acostumen a escorar a favor propi en quan a facultats, i quan no ho fan resulten sospitosos. La reforma laboral acabada de néixer no fa sinó incrementar aquesta desigualtat amb l’acomiadament lliure dins el primer any sense indemnització i a decisió de l’empresari –anomenat emprenedor- o la facilitat de l’acomiadament objectiu amb la suficiència de tres trimestres de baixa facturació. És especialment significatiu que la mala marxa de l’empresa faculti a l’empresari per a reduir la remuneració i/o la dedicació del treballador. Sense ànim de resultar provocador i sols a títol d’exemple teòric, diré que en les circumstàncies actuals la majoria de treballadors poden demostrar més de tres trimestres d’una situació econòmica familiar precària, i això no els donarà dret, en virtut del seu contracte laboral, a exigir de l’empresari un augment de sou i/o de dedicació.

Passa, doncs, que sigui per pròpia naturalesa, per costum, per l’inevitable de les circumstàncies econòmiques globals o perquè, de fet, en el fons l’ocupació sols és possible si algú inverteix, i sols una de les parts del contracte ho pot fer amb capital, això que anomenem reformes laborals consisteix sempre amb un reducció dels drets del treballador a favor dels de l’empresari.

Algú n’ha vist alguna que vagi en sentit contrari? Em refereixo a tot al que ha estat fruit de regulació de les relacions laborals, ja es digui reforma laboral, decretazo, medidas urgentes....., etc. Potser en temps molt passats, quan veníem d’una situació d’explotació social i laboral feliçment passada i ja històrica, però el que hem vist en els anys de la bombolla no ha estat altra cosa, quan ha estat, que algun subsidi a càrrec de l’administració i que al final ha esdevingut insostenible.

Vol dir això que ens hem de llençar amb totes les nostres forces contra aquesta reforma laboral i les que puguin venir? No tinc dubtes que resulta injusta per als treballadors i que, com denuncien els sindicats, és inconstitucional en alguns aspectes, però ens haurem de plantejar si no esdevé inevitable i si serviran de quelcom les mobilitzacions endegades per les forces sindicals, tret de nodrir els interessos polítics de l’oposició de torn. Demano atenció al fet que no dic oposició socialista, perquè no tinc cap dubte que si l’endegués un govern del PSOE –i ho hauria fet de seguir en el poder- el PP s’hi oposaria en la mateixa mesura.

La coartada de totes les reformes laborals consisteix sempre amb el mateix esquema: facilitar l’acomiadament facilitarà la contractació. O sigui, que si l’empresari veu que li serà fàcil i barat acomiadar un treballador quan calgui, és més probable que el contracti. A mi l’argument em sembla impecable, i a la vegada mortal de necessitat. Fem l’acomiadament lliure i gratuït, i així contractarem més gent. Diuen els més lliberals que per aquesta via s’avançaria cap a la plena ocupació. Tocant de peus a terra, l’immediat és que augmenta l’atur. Reconeix la mateixa CEOE que en els propers mesos aquesta reforma laboral no farà créixer l’ocupació, sinó tot el contrari, i que després ja veurem, en funció de la situació econòmica global, "quan els vents de l'economia siguin més favorables".

Així doncs, la posició realista és la més fatalista. Una reforma laboral és necessària perquè les empreses ja no poden contractar més i cal donar-les facilitats. Si elles no contracten, qui ho farà? Rebaixem doncs els drets d’una de les parts del contracte, el treballador, per a que l’altra pugui contractar més. La conseqüència immediata, augment de l’atur a curt termini i després ja veurem. La trampa està en creure que l’atur depèn sols de la voluntat dels empresaris i no de la crisi econòmica en el seu conjunt. Les empreses seguiran sense accedir al crèdit necessari per a invertir, treballar i crear riquesa, i així, per molt fàcil que sigui acomiadar als treballadors, no se’ls contractarà.

I com he dit abans, les mobilitzacions en contra de la reforma laboral tenen un sentit més enllà del purament teòric que he enunciat? Oposar-se a la reforma laboral perquè tot segueixi com ara? Jo no sé si és pitjor l’ara o el després, i dubto que ho sàpiga algú.

Torno a llegir

Hi ha plaers que un no pot defugir encara que vulgui, si són innats i ha tingut la sort de gaudir-ne sempre que ha volgut. M’agrada llegir. Molt. Sempre. No tot, és clar, però no entenc un cert benestar espiritual sense la possibilitat de perdre unes hores en un bon llibre. No és el pitjor que m’ha passat, però quan hem vaig posar malalt, i encara brego amb aquest problema segurament que per força temps, una de les conseqüències immediates va ser una profunda apatia pels interessos generals i una gran desgana de llegir. Vaig deixar de banda diaris, revistes i llibres i em vaig capficar en l’atzucac que de forma sobtada i imprevisible ens va afectar a mi i a la meva família.

No puc dir a hores d’ara que tot això estigui superat. Falta molt, però han ressuscitat les meves ganes de llegir. Fa dies vaig veure a internet una referència a l’aniversari de la mort de Joan Sales, que va esdevenir el 12 de novembre de 1983. No sé com va anar, però és com si un interruptor s’hagués obert de cop en els meus pensaments. Joan Sales! Que cadascú en faci les valoracions literàries que vulgui, però per mi representa ni més ni menys que el gust de llegir.

Vaig descobrir Joan Sales quan jo tenia aproximadament catorze o quinze anys. No puc estar segur de l’edat exacte, però sé que era molt jove. Ara en tinc 55, o sigui que ja en fa un grapat. En aquells temps era costum que les caixes d’estalvi regalessin llibres als seus impositors el dia de Sant Jordi, i els meus pares em donaven uns diners per a que els ingressés en una llibreta precisament aquell dia, a fi d’obtenir el llibre que, al cap i a la fi, llegiria jo. Bé, no recordo els llibres que hom podia triar una vegada dipositats els diners, però sí que Incerta Glòria de Joan Sales era el més gruixut, i el vaig triar sens cap mena de dubte. L’alternativa, crec, eren llibres amb “molts sants”, o sigui poca lletra i molta foto, llibres “d’estanteria de menjador” i llibres infantils. Jo, que era menut de mena i sempre aparentava una edat inferior a la real – al cap i a la fi sols en tenia 14 o 15- vaig quedar enlluernat per un totxo de 900 pàgines i li vaig assenyalar a l’amable empleat de banca que volia aquell llibre. Segurament que amb bona intenció, aquell senyor va considerar que no era adequat per a la meva edat i que calia que m’emportés un dels llibres infantils que estaven exposats. Em va costar convèncer aquell bon home que jo volia l’Incerta Glòria. Probablement el devia enredar amb alguna excusa com que era per al meu pare, o quelcom semblant, però vaig sortir triomfant de l’oficina bancària amb un exemplar de la quarta edició d’Incerta Glòria, de Joan Sales i Vallès, publicada a l’abril de 1971 en la col·lecció El Club dels Novel·listes de l’editorial Club Editor.

Com podia interessar a un marrec de 14 o 15 anys un llibre gruixut d’un autor que desconeixia totalment, tenint en compte que les meves aficions literàries del moment eren en Juli Verne i en Josep M. Folch i Torres? “Tu ets una mica estrany”, em deien moltes vegades i encara m’ho diuen de quan en quan, però va seguir un estiu dedicat a la lectura intensa d’aquest llibre. Un llibre que no és d’aventures, que no t’enganxa per a seguir una trama, vaja, que res a veure amb les Cinc setmanes en globus de Juli Verne o Les aventures de Pere Fi de Josep M. Folch i Torres. Però és que aquell llibre, que parla de la guerra civil, de la soledat, de vides atrapades en un món que no han triat, de tants assumptes per aquell temps amb prou feines albirats per la meva ment juvenil, parla també de les sensacions reals, dels sentiments imprevists, d’allò que veiem realment.

Incerta Glòria té quatre parts. Les dues primeres tenen forma epistolar, de cartes d’un militar de la república al seu germà durant la guerra i de la seva parella de la rereguarda a un amic. La tercera i la quarta són memòries d’un amic sacerdot de tots ells, que abasten fins a la Barcelona de la postguerra. No és un llibre militant. Acabat de llegir, un no se sent més proper als republicans o als feixistes. El títol està clavat. Quina glòria hi va haver en aquella guerra? Quina glòria van assolir tots els joves que van esmerçar la seva vida durant i després en uns ideals incerts? Una glòria incerta.

Als 14 o 15 anys probablement no vaig copsar totalment el sentit d’aquesta obra, però sí que recordo com m’extasiava la descripció que s’hi feia dels moments més simples. Potser el bombardeig als carrers de Barcelona no és quelcom normal, però la descripció dels personatges, dels habitatges foscos i tronats de la ciutat vella, de les olors, els sorolls, els caràcters de cadascun dels personatges secundaris que transiten per aquesta obra, l’estranya quotidianitat de tot un univers immers en una guerra que apareix com el decorat de vides confoses i ànimes perdudes, feia vagar el meu pensament de forma ininterrompuda. Era, i encara és, com si jo mateix pogués sentir les olors, escoltar els sorolls o enyorar sensacions difuses, a l’estil de la magdalena de Proust.

Les hores que vaig passar llegint aquell llibre van ser moltes. El record especial que me n’ha quedat no ha estat el seu argument ni la seva qualitat literària, que ara jutjo impressionant, sinó el pur gust de llegir, llegir amb fruïció, llegir amb gran plaer.

Per això, quan fa poc s’ha activat en mi el record d’aquell llibre, el que realment ha engegat de ple és la represa del gust per llegir. I en aquestes estic. Hi torno, malgrat els problemes de fons que ara mateix m’aclaparen. Torno a viure, deia fa uns dies. Afegeixo que torno a llegir, i ho faig amb un gran llibre que alimenta sense parar el meu plaer per la lectura. Incerta Glòria és un llibre excepcional, pel seu contingut, extraordinari, i per la seva qualitat narrativa. Una visió de la guerra civil que defuig qualsevol dogmatisme.

Però especialment, per a mi, Incerta Glòria és el gust de llegir. Ben retornat sigui.

Torno a viure

No hi ha bons moments per a les males notícies. Puc dir sense miraments que el pitjor moment de la meva vida ha estat quan, fa uns dies, em van donar el diagnòstic de la meva malaltia, i no exagero quan dic que no ho desitjo a ningú, malgrat que sóc conscient que ni de lluny sóc l’únic que hi ha passat, ni seré el darrer. I sé que algunes situacions personals poden resultar fins i tot més angoixoses que la meva. Però no sóc un heroi ni sóc insensible, no sóc tan fred ni tan valent com per a no tenir por. En tinc i en tindré fins que hagi superat tot això. Altra cosa és que em resigni fàcilment a perdre aquesta cursa, que ja he decidit córrer fins al final.

Francament, no sé si és el més indicat abocar tot això que em passa pel cap en un bloc que sempre he dedicat a parlar dels demès i no del que és més personal, però crec que ho he de dir. Tinc càncer, em preocupa, tinc por, però penso lluitar i me’n penso sortir. No és que m’ho degui a mi mateix, que també, sinó que principalment ho dec a la meva extraordinària família, que malgrat que petita és el millor que tinc i el que més estimo, i als meus fantàstics amics que no em mereixo. I això vull que ho sàpiguen fins i tot les persones a les que no conec però que em llegeixen de quan en quan. He decidit lluitar perquè no hi ha alternativa raonable. El fracàs és possible, però la rendició és inconcebible. El que hagi de passar que passi, però a aquest enemic no se li ha de posar fàcil. Jo penso així, ara mateix, i espero continuar pensant-ho. M’agradaria que tots aquells que es troben com jo també pensin que sols hi ha un camí i cal seguir-lo sense dubtes: lluitar amb totes les forces i no defallir. Tinc una gran sort: com he dit, la millor família del món i els millors amics que puc desitjar. Creieu-me, això sol ja és una gran ajuda. La resta, imprescindible, és la pròpia voluntat.

Aquest bloc ha estat inactiu des de mitjans de desembre. El dolor i la incertesa m’han tingut estabornit massa temps. He perdut l’interès pels afers que em són aliens, he perdut el gust per la lectura, per l’escriptura i fins i tot per la conversa, i paradoxalment els he recuperat, en certa mesura, quan he tingut la seguretat del que em passava. Ara que sé per on van les coses, prometo més interès i no oblidar-me dels afers mundans. Torno a viure.

A qui culpar per l'enderroc de Cal Badia ?

Possiblement hi hagi motius per a lamentar l’enderroc de l’antiga adoberia de Cal Badia, però cal ser justos. El govern de la ciutat té una responsabilitat en tot això, però estava obligat per llei a concedir la llicència d’obres per a l’enderrocament. Igual que ho està per a concedir qualsevol llicència d’obres per a edificar que a partir d’ara es sol·liciti en el solar resultant i s’adapti a les prescripcions del planejament urbanístic municipal vigent a dia d’avui. L’edifici de Cal Badia pot tenir tot el valor arquitectònic que es vulgui, se’l pot considerar tant emblemàtic com a un li pugui semblar, però si no gaudeix d’algun tipus de protecció en el planejament, no se’n pot evitar l’enderroc.

La llicència municipal d’obres és un acte reglat, no és l’atorgament d’un dret sinó el seu reconeixement com a preexistent que ve donat per la pròpia regulació urbanística de l’àmbit en qüestió. Per tant, no és discrecional de l’Alcalde concedir o denegar la llicència, i qui pretengui que la denegui li està demanant, en realitat, que prevariqui. O sigui que deixem clar aquest tema, perquè l’autorització municipal per a l’enderrocament no denota per sí mateixa una manca de sensibilitat del govern pel patrimoni arquitectònic, sinó el compliment estricte de la Llei. I no s’hi val a dir que amb voluntat política es podia evitar, perquè com saben els experts de veritat, la voluntat política no pot passar per sobre de la Llei.

Altra cosa és com s’ha arribat a una situació en la que un govern que des de l’oposició es declarà defensor a ultrança del patrimoni arquitectònic del rec, es veu ara en el trist paper d’autoritzar un enderroc i tots els que vinguin després. Mort el POUM de forma abrupta, s’extingí de repent la suspensió de llicències que regia des de la seva aprovació inicial i tot tornava a ser com abans. No me’n puc estar de dir que, com vaig denunciar llavors, l’execució sumària del POUM sense possibilitats de reforma posava els interessos polítics d’algunes forces polítiques per sobre dels interessos de la ciutat. Era així perquè l’aritmètica política del consistori igualadí permetia donar-li al POUM en tràmit tantes voltes de mitjó com fossin necessàries, fins a convertir-lo en el planejament que suposadament hauria desitjat l’oposició de llavors, i tanmateix es va optar per liquidar-lo definitivament, deixant la ciutat sense possibilitat d’endegar un nou planejament per al menys tres anys i aixecant la suspensió de llicències, amb els efectes col·laterals que estem veient.

Certament que el POUM extingit comportava una modificació radical del barri del rec, i legítimament els detractors del POUM es van mobilitzar per a impedir-ho, però la política va anar més enllà i es va passar de frenada amb l’ànim estricte d’assestar una bufetada al govern de l’Entesa. Políticament va ser un èxit, i si sols això importava, no cal dir que se’n van sortir. Però el barri del rec resta desprotegit des de llavors, i si alguna responsabilitat hi té el govern de CIU, és pel paper que va jugar des de l’oposició. Com diuen en castellà, “de aquellos polvos esos lodos”.

Deixant de banda les responsabilitats polítiques, m’agradaria dir que des de lluny és fàcil parlar de protecció del patrimoni. El barri del rec té molts amics però pocs parents. En la desgràcia, els amics reconforten, però la família passa el tràngol i els maldecaps. El barri del rec té un potencial innegable per al comerç, com posa de manifest l’èxit de les successives edicions del REC.0, i com a exponent del patrimoni arquitectònic industrial d’Igualada, però cal fer algunes precisions.

No es pot protegir tot, és impossible. La protecció dels edificis comporta una càrrega per a la propietat difícil d’assumir, per l’obligació de mantenir en condicions uns edificis que en molts cassos es troben en estat ruïnós i no produeixen cap benefici. És una càrrega per als propietaris sense cap compensació, i és impensable que l’administració assumeixi el cost d’expropiar-los tots per a fer-se càrrec del seu manteniment. Es pot, és clar, en cassos concrets especialment rellevants, però no fins al punt de dur-ho a terme en tot o gran part del barri del rec. En el cas concret de Cal Badia, molt filantròpica hauria de ser la propietat per a acceptar de bon grat l’obligació de rehabilitar l’edifici. Correspon doncs, als tècnics i als polítics amb responsabilitat de govern, determinar els cassos puntuals en que resulta estrictament necessària la protecció dels edificis.

Probablement tinguin raó els que en seu dia denunciaven que el POUM en tràmit comportava la destrucció del barri. Cal recordar que el POUM sí que en protegia una part. La qüestió, doncs, es trobava en l’abast d’aquesta protecció, que reiteradament es va denunciar com a insuficient. Aquest hauria estat un dels àmbits a modificar en el POUM, si els polítics haguessin volgut. Ara hem passat de poca protecció a cap.

Desconec quines són les intencions de la propietat del solar de Cal Badia de cara al futur, però si encara ens trobéssim dins la bombolla immobiliària, les llicències d’enderroc i de construcció estarien a l’ordre del dia i del rec, malauradament, poc en restaria.

P.D. Enllaç recomanat: http://www.amicsdelrec.org/

Sobre el deute de la Generalitat amb Igualada

Una vegada més, els problemes de la ciutat es ventilen al fanguissar de la política, un mode de fer en el que sempre pren mal algú i mai hi guanyem els igualadins. El PSC d’Igualada interpel·la al govern de la ciutat per a que reclami al de la Generalitat el pagament de 2,5 milions d’euros, quantitat que es deu en concepte de serveis que la ciutat presta per compte de la Generalitat, i el Sr. Alcalde respon que això ja ho hauria d’haver reclamat el mateix PSC quan estava al govern d’Igualada, afegint que la culpa és del govern de Madrid, que no paga a la Generalitat els 759 milions d’euros que l’Estat deu a Catalunya. Entre mig s’hi barreja fins i tot el pacte fiscal que no arriba.

Jo confesso que l’estil de la política per la política, on els temes s’allarguen per camins que no porten enlloc que no sigui a la polèmica estèril, em cansa cada dia més. No sóc tan innocent com per creure que el PSC no té motivacions polítiques per a fer aquest requeriment, i és veritat que aquests diners o una quantitat semblant ja es devien fa un any o més, sense que consti que llavors es reclamessin. Però als que no ens dediquem a la política ni a la polèmica el que ens importa és el fet objectiu que la Generalitat té un deute important amb Igualada, que contribueix en més o menys mesura a incrementar les dificultats econòmiques per les que passen les arques municipals des de fa temps. El que interessa és que si el deute existeix, se’n reclami el pagament, i si uns o altres són oportunistes, doncs mirin, ja s’ho faran, però els interessos de la ciutat no haurien d’esperar a que abans es ventilessin els interessos polítics.

Al final, tot són excuses. Té excuses el govern central per a evitar el pagament del deute que té amb Catalunya, en té la Generalitat per a no pagar als Ajuntaments, i en tenen aquests per a no complir amb els seus proveïdors. Una cadena d’excuses de Madrid a Igualada passant per la Plaça Sant Jaume. Fora de la política, en diem excuses de mal pagador.

És evident que la crisi ha agreujat aquesta situació, però la morositat de la Generalitat a l’hora de pagar als ajuntaments pels serveis no municipals que aquests presten, o per a fer front a les inversions cofinançades amb els ajuntaments que aquests han d’avançar a l’espera que la Generalitat pagui la seva part, no és cosa d’ara ni de fa un any. Els ajuntaments han patit aquesta situació amb el govern del tripartit i l’estan patint amb el de CIU, i tanmateix sembla que ara tot depèn dels 759 milions d’euros que l’estat deu a Catalunya. Més d’un alcalde deu desitjar que el dia que l’estat afluixi la mosca, pagui directament als ajuntaments sense passar per la Generalitat.

O sigui que valdria més estar-nos de discutir sobre qui és més malgastador, més morós o més oportunista, i cenyir-nos al tema. La Generalitat ens deu 2,5 milions d’euros? Doncs reclamem-los o no els cobrarem. I si des del govern de la ciutat s’estima que no s’han de reclamar ara, que expliqui el perquè. Port haver-hi motius vàlids per a no fer-ho, però si no s’expliquen, és com si no existissin.

Solvència personal

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la solvència com la qualitat del que és capaç de complir degudament el seu càrrec, allò a què està obligat, i també la del que està en estat de pagar el que deu. Així, una persona seria solvent si, al marge de la seva voluntat, disposa dels recursos suficients per a fer front a les seves obligacions o als seus compromisos. La vessant més emprada d’aquest terme és l’econòmica. Es presta diners a qui s’estima que els podrà tornar per disposar d’un patrimoni que pot fer efectiu o d’uns ingressos més o menys segurs. De la mateixa forma, es ven a crèdit a qui es considera que podrà pagar la factura. I es demanen garanties, és clar. El sistema no és perfecte i la solvència econòmica no sempre ha estat apreciada en termes prou exigents, com prova el gran nombre de crèdits impagats i en general l’augment imparable de la morositat.

Regeix encara, en gran mesura, la confiança mútua com a lligam en les relacions mercantils o contractuals. De fet, solvència i confiança tenen una estreta relació, de forma que la primera és motor i causa de la segona. I precisament perquè, en darrera instància, és la confiança l’objectiu perseguit i la força motriu de les relacions humanes, no exclusivament econòmiques, la solvència es demanda en àmbits més enllà de l’estrictament patrimonial. Així ho han entès les administracions públiques des de fa temps, a l’hora de contractar amb el sector privat l’execució d’obres, la prestació de serveis públics o la compra de subministraments. La licitació pública dels contractes administratius exigeix de les empreses que acreditin la seva solvència econòmica i tècnica i/o professional per a dur a terme el contracte. És a dir, que qui espera ser contractat per l’administració per a executar una obra, prestar un servei o vendre un producte, ha d’acreditar que compta amb els mitjans econòmics suficients per a dur-ho a terme, entre altres coses perquè, a diferència del sector privat, no podrà exigir de l’administració el pagament avançat ni garantia de cap mena. És evident que un autònom que es dedica a fer feines de paleta no pot contractar la construcció d’un poliesportiu o la urbanització d’un carrer, perquè no disposarà del coixí econòmic suficient per a fer front a la compra del material, la contractació del personal, la compra o lloguer de la maquinària i un llarg etcètera, tot plegat amb l’esperança de cobrar quan la feina acabi.

D’igual manera, se li exigeix que acrediti una solvència tècnica i/o professional adequada per a executar el contracte. Per exemple, que hagi dut a terme amb anterioritat un seguit d’obres o serveis similars amb un bon resultat. Precisament per això la majoria d’empreses que contracten amb el sector públic s’especialitzen en un tipus determinat de contracte. Les obres urbanitzadores solen fer-les empreses que acostumen a fer aquest tipus d’obres, igual que passa amb les d’edificació. Fins i tot s’ha arribat a catalogar de forma concreta la solvència tècnica i econòmica o financera de les empreses mitjançant la classificació empresarial que atorga el Ministeri d’Hisenda, i que s’exigeix per a contractes d’obres a partir de 350.000 euros i de serveis a partir de 120.000 euros.

Resulta doncs, que la solvència, com a mitjà per a l’obtenció de la confiança esperada, és emprada en la majoria de relacions mercantils i contractuals. En aquest àmbit no sembla que hi hagi altres formes d’obtenir la confiança dels interlocutors. I en les relacions personals, com s’obté la confiança? La solvència econòmica no hauria d’estar en la base d’una amistat verdadera ni d’un amor veritable. En les relacions personals la confiança es nodreix de moltes altres coses: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Totes elles podrien ser catalogades com a virtuts, però són precisament les virtuts o el que d’elles entenem el que ens lliga afectivament als altres i el que ens mou a atorgar-los la nostra confiança.

De fet, és un altre tipus de solvència, que a manca d’un terme més específic jo anomenaria solvència personal. És la mesura d’aquest bagatge personal el que determinarà la confiança que siguem capaços de dipositar en el proïsme. Així com per a contractar exigim solvència econòmica i tècnica, en les relacions humanes demanem solvència personal, una solvència que es mesura en credibilitat. A més solvència personal, més confiança, i a més confiança més credibilitat. Normalment en les relacions personals de proximitat la confiança arriba sola si és procedent. No acostumem a fer mesures detallades de solvència personal per a determinar si una relació ens convé. És un procés inconscient, generalment exitós però que, com tot, pot fallar.

I en les relacions personals que no són de proximitat? Em refereixo a aquelles en les que la confiança ve igualment determinada per factors subjectius i personals però que no dipositem sobre persones properes, com pot ser –exemple paradigmàtic- en la política. Entenc la relació amb els polítics com una relació personal, en el sentit que no té caràcter mercantil ni contractual i no precisa de solvència tècnica ni econòmica. Generalment no coneixem personalment al polític que votem, però li atorguem la nostra confiança en funció de la credibilitat que ens genera. Podríem qualificar-la de relació afectiva, ja que de fet, teòricament, es sustenta precisament amb allò que abans he esmentat com a fonament de la solvència personal: la sinceritat, l’empatia, el compromís, la fidelitat, la capacitat de comunicació, l’honestedat... Certament que la solvència tècnica és un element desitjable, però la seva importància en política és relativa, ja que el que s’espera d’un mandatari no és que sigui un economista brillant o un bon enginyer, sinó que ho siguin els seus col·laboradors. Tampoc s’espera que sigui ric, fins i tot no queda bé, o sigui que la solvència econòmica en aquest cas no compta. Oi més, tenint en compte que els recursos que utilitzarà per a governar seran públics.

El natural és que a l’hora d’escollir els nostres governants triem als que ens ofereixen més credibilitat, que com ja he dit és mesura de la solvència personal que li atribuïm. Tinc per mi que un polític creïble és el que, al meu parer, acredita un grau de solvència personal suficient i, per tant se li pot atribuir un nivell acceptable en qüestions com l’honestedat, entesa com a moderació i capacitat de ser raonable; la sinceritat, que exclou la mentida sistemàtica i fins i tot l’oportunista; l’empatia, com a capacitat del governant de posar-se en el lloc de l’administrat; el compromís amb les promeses formulades; la fidelitat amb el programa i els projectes que l’han portat al govern, que no són altres que els elegits pels seus votants; i la capacitat de comunicació, un aspecte formal però important, ja que quan manca s’ensorra la confiança.

Hi ha un exercici que he suggerit a vegades previ a una votació. És tant senzill com omplir un qüestionari, una fitxa si es vol dir així, per a cadascuna de les alternatives i posar creus a les caselles indicadores de cadascuna d’aquestes virtuts, les quals, a més, es poden ampliar segons el nostre criteri. I després votar en conseqüència, és clar. Ni de lluny és un mètode infal·lible, i els fracassos salten a la vista, però al menys haurà estat una decisió meditada.

Però en política no tot és votar. Fins i tot després, exercint el poder, la solvència personal és exigible de tothom i a tota hora, i un factor important a considerar davant la polèmica o la confrontació política. Quan assistim inermes a determinats debats de cara a la galeria, plens d’acusacions creuades, algunes greus, en els que un té la sensació que el que es ventila no són els interessos comuns sinó els particulars oposats, més enllà de les saberudes exposicions d’alguns i les brillants paraules d’altres, més enllà de l’allau de dades aparentment irrebatibles però oposades, fent abstracció de la demagògia o de l’oportunisme d’algunes propostes, el que ens queda als simples mortals és la simpatia irreflexiva cap a un o altre, o sospesar la solvència personal dels proponents, alternativa que jo adopto com a pròpia. Perquè, al cap i a la fi, si no som capaços de rebatre amb arguments propis les propostes en litigi, el que compta és la confiança que ens genera cadascú, és a dir, la seva credibilitat.

I si ningú és perfecte ni absolutament creïble, sí que podem considerar que qui és superb, prepotent o fanàtic, difícilment serà honest, sincer, tindrà empatia amb els administrats ni serà fidel als seus compromisos. Tindrà, com a molt, facilitat de comunicació, que fins i tot potser que li sobri. Seria una tria per eliminació. Com que no és prudent posar la mà al foc per ningú, més que triar la millor opció, descartem les que no ens inspiren confiança, i per a fer-ho ho analitzem tot, però especialment la solvència personal dels seus protagonistes.

Com en tot allò que és subjectiu, les errades són probables, però probablement menys que quan ens movem per simple simpatia. I a més la solvència personal no es pot objectivar ni normalitzar, però la seva consideració, respecte dels demès, és també un acte de sinceritat personal amb un mateix. De veritat em crec això? Qui ho proposa i perquè?

L'inconscient autodestructiu de la classe política

Es creu generalment que les dificultats uneixen als grups socials per a fer-hi front, que les persones unifiquen esforços per a sortejar el perill, que es treballa de conjunt per a sortir dels atzucacs que amenacen la cohesió, el benestar o fins i tot la supervivència. Pensar que sempre és així és ser molt generós amb l’esperit humà. Parlava Jung de l’inconscient col·lectiu per a referir-se a un substrat comú en els grups humans que els dota d’una psique col·lectiva, i que constituiria per alguns un nexe d’unió indeleble entre els individus que els mouria a dotar-se d’unes idees o d’un pensament comú.

És possible que això expliqui el fet que, en determinades circumstàncies, les persones deixin de banda llurs prejudicis per a enfrontar-se a una situació que es percep com una amenaça comuna a tot el grup. Però valgui’m Déu que això sols es dóna quan l’amenaça és imminent, clara i decisiva, per exemple una amenaça de mort, mentre que en moltes altres ocasions preval l’inconscient individual i no el col·lectiu. Guanyaria Freud sobre Jung, si es vol dir així. La pitjor crisi econòmica des de la postguerra s’està afrontant arreu amb mesures econòmiques i polítiques, però també amb l’eterna confrontació política que impedeix que de forma consensuada, responsable i efectiva, s’adoptin mesures importants i transcendents per a entomar el perill real d’esfondrament de l’estat del benestar. No sé, és clar, quines són les mesures necessàries, ni crec que estigui al meu abast pontificar sobre les mateixes, però de sempre hem confiat amb els polítics de torn per a que actuïn amb responsabilitat i en nom nostre, i porten ja massa temps defraudant-nos.

És mereixedora de psicoanàlisi l’actitud dels nostres polítics, en tots els nivells de l’administració, disposada a tocar fins que l’orquestra s’enfonsi amb el Titànic. Portem massa temps debatent-nos entre retallades sí retallades no, serveis públics o serveis privats, blanc o negre, dretes o esquerres, nacionalistes o unionistes, un projecte contra un altre, com per a no adonar-nos que no anem enlloc, o sí, però a un lloc que no agradarà ningú. Tot plegat recorda bastant l’escena inicial de la pel·lícula Grup salvatge, de Sam Peckinpah, Al començament d’aquest western inoblidable de 1969, un grup de nens practiquen un joc macabre. Agafen un escorpí i el tiren en mig d’un formiguer envoltat de foc. Les formigues devoren l’escorpí, que es debat inútilment, sense fer cas del foc que les envolta i que, finalment, acabarà per consumir-ho tot.

L’espectacle d’una classe política que s’entesta en defensar amb ungles i dents les seves posicions, sense ànim de consens, és la d’un suïcidi anunciat. Perquè la cosa ja no està en si cal retallar o no, sinó en cercar un model assequible per al que lluitar. Les difícils decisions que estan prenent els governs de tot ordre per encarar la crisi són d’una responsabilitat transcendental, perquè al final en sortirà un model nou de societat que fracassarà si sols és el model d’uns quants. Són responsables els governs d’entossudir-se en una única direcció, i responsables les forces de l’oposició d’entestar-se en la confrontació sense alternatives. Així no hi haurà manera de sortir-se’n. Hi ha batalles que no pot guanyar ningú, i victòries que costen massa.

Tinc el convenciment que la ciutadania hauria entès molt bé un govern de concentració per encarar la crisi, i per una vegada ens hauríem sentit orgullosos d’una classe política que deixa de banda les pròpies ambicions per a cercar el bé comú. Seria d’agrair que per una vegada guanyés Jung i no Freud, l’inconscient col·lectiu sobre l’inconscient individual per dir-ho d’alguna manera, però les coses no van per aquí i quan s’acabi l’espectacle de la política per la política no quedarà ningú per apagar el foc. Fins i tot sense govern de concentració, uns pactes com els de la Moncloa de 1977 serien una eina formidable per encarar aquests temps difícils. En aquella ocasió les principals forces polítiques parlamentàries, els empresaris i els sindicats es van posar d’acord en la política econòmica que calia emprendre en moments polítics i econòmics quasi desesperats. Però era una altra classe política, desgraciadament desapareguda.

Aquestes coses passen arreu, però cadascú se’n sent del que té a prop. El Govern de la Generalitat ha emprès un dificultós camí sense tornada que porta de dret a una dràstica reducció de l’estat del benestar, diuen que per a salvar-ne el que es pugui, i podrien tenir raó. El mateix camí que han emprès altres comunitats autònomes i que el nou govern espanyol emprendrà amb tota seguretat. Una feina com aquesta no s’ha de fer sol, i govern i oposició són absolutament responsables de no haver traçat un camí conjunt amb més possibilitats d’èxit, a no ser, és clar, que uns i altres entenguin l’èxit com la victòria exclusiva de la seva política. Si el que ha de venir és de témer, junts aniríem més bé.

Penso cada vegada més amb aquells nens que, al començament de la pel·lícula, deixaven morir, impertorbables, formigues, escorpins i esperances en un mar de foc, i recordo que al final de la pel·lícula mor fins i tot l’apuntador. De fet, la pel·lícula anava de la fi d’una era, d’una manera de ser, un món en el que ja no hi tenien cabuda els vells pistolers protagonistes. Ara la pel·lícula va del mateix. Inconscient col·lectiu o inconsciència política?

Per què gastar-los a la plaça de Cal Font?

No és el mateix utilitat que necessitat, evidentment. Durant els temps de bonança moltes obres públiques es van fer amb criteris d’utilitat, sense que a més fossin justificades per un cert nivell de necessitat. També a Igualada, on podríem parlar del pont de Fàtima estil Golden Gate, que no tinc dubte que resulta útil –jo mateix l’utilitzo a vegades- però del que se m’escapa la seva necessitat, tant en el moment de la seva construcció com ara mateix, atesa la proximitat d’un altre pont apte per a vianants i vehicles. Però no és la meva intenció qüestionar ara una obra pública executada per un govern que ja no hi és i que, per bé o per mal, ha passat a formar part de forma irreversible del paisatge local i del sistema viari. A més, agradi o no, qualsevol govern democràticament elegit es troba legitimat per a dur a terme les inversions previstes en el seu programa i/o que responguin al seu ideari. Faltaria més, tot i que també és discutible que la situació financera de l’Ajuntament d’Igualada permetés aquestes alegries ja en aquell moment.

El cas és que m’assabento ara, i segurament vaig tard, que l’actual consistori igualadí pretén la reforma de la Plaça de Cal Font, traint-ne els “traus” característics que, d’alguna forma, recorden el passat fabril d’aquella part de la ciutat. Sembla que el cost seria d’uns 60.000 euros, força més barat que el Golden Gate, i que la motivació estaria en possibilitar que l’espai pogués acollir amb més facilitat esdeveniments de gran concurrència. L’actuació consistiria, doncs, en aplanar la plaça i en destinar un espai a jocs infantils. Tot plegat es finançaria –no sé si en tot o en part- mitjançant una subvenció del PUOSC inicialment destinada a la reforma de l’edifici de la Cotonera.

Com passa sempre, això no és del gust de tothom, i com que tampoc ho és del meu, m’agradaria fer algunes reflexions. Realment, 60.000 euros no donen per gaire a l’hora d’actuar sobre l’edifici de la Cotonera. D’altra banda, tal com estan les coses no sembla que s’hi puguin gastar gaire diners a curt termini. Això no treu que val la pena conservar aquesta mostra de l’arquitectura industrial. Potser una inversió suficient en aquell edifici seria útil i necessària, però amb 60.000 euros no n’hi ha ni per començar, o sigui que em sembla bé que es cerqui una altra destinació a aquests diners.

Està bé que es cerqui utilitat a aquesta subvenció, però no es poden deixar de banda els criteris de necessitat, a risc de caure en els mateixos pecats que el govern anterior. La pregunta clau és: hi ha alguna necessitat de gastar-se 60.000 euros -o més, suposant que hi hagi aportació de fons propis per part de l’Ajuntament, com és de suposar- en aplanar la plaça i posar-hi uns gronxadors? Realment hi ha en l’actualitat un problema important que requereixi solució a curt termini, de cara a guanyar uns pocs metres d’espai per a encabir més gent en els actes públics? Se m’acudeixen altres necessitats de la ciutat que, a més, són més útils. Per exemple, fer front al fet que encara hi ha una quantitat important de cruïlles on les voreres no es troben adaptades per al pas de minusvàlids. No sé quantes se’n podrien arreglar amb aquests diners, segurament no gaires, però probablement farien més profit. I segur que hi ha altres necessitats en les que ara no caic, o sí que hi caic, com tots podem caure amb els nombrosos sots d’alguns carrers o ensopegar amb les rajoles trencades d’algunes voreres.

D’altra banda, la plaça va perdent la intenció original de recordar, d’alguna manera, la fàbrica de Cal Font que ocupava tot aquell espai i més, en la que vàries generacions d’igualadins van treballar tota la seva vida. No és una qüestió sentimental, és sols que s’esvaeix el propòsit inicial del seu disseny. Això va començar amb la retirada del didal i la llançadora. Si traiem els traus restarà sols la xemeneia, que espero no se li acudeixi a ningú d’enderrocar.

La veritat és que dóna la impressió que no se sabia què fer amb aquests diners i algú ha tingut una idea per a que se’l recordés. Naturalment que el govern municipal pot fer aquesta obra o d’altres si considera que té els recursos suficients i que convé als interessos públics, però se li pot qüestionar la utilitat per escassa, la necessitat per més escassa i l’oportunitat per nul·la. I si faig esment de l’oportunitat, és perquè en temps de retallada de la inversió pública, d’austeritat de les administracions com se’ns pregona incessantment dels del govern de Catalunya i des del propi govern de la ciutat, l’obra pública que no se sustenta en una forta base d’utilitat i de necessitat esdevé totalment inoportuna als ulls del ciutadà.

I així, igual que quan transito pel pont de Fàtima penso que respon al caprici subjectiu d’algun planificador amb ganes de fer-se notar, crec que quan volti per la plaça remodelada de Cal Font pensaré que algú hi ha volgut deixar la seva empremta sense que ningú li hagi demanat.

I quan haurem fet els deures...què?

I quan haguem fet els deures molt bé, molt bé, molt bé...., quan ens posin un deu de nota i el dèficit públic s’hagi reduït a la mínima expressió o deixi d’existir, els mercats, aquests ens informes i innominats als quals rendim vassallatge cada dia, ens deixaran en pau? De cop i volta cessarà la cobdícia dels especuladors financers o se n’aniran a escanyar a un altre? Perquè de tan parlar de “fer els deures”, “ser seriosos”, “no estirar més el braç que la màniga” i “donar confiança als mercats”, un acaba creient que això dels mercats és com un Pare Protector però sever, que et castiga si et portes malament i et premia si ho fas bé. Al que es porti malament farem que li pugi la prima de risc, i al que sigui responsable li donarem crèdit a un interès raonable.

Em costa d’imaginar que Déu Nostre Senyor operi en el mercat de deute públic, i que en un mercat ideat per a fer diners, com no pot ser d’altra manera en un mercat, les regles del joc es puguin equiparar a bones intencions. Un té la impressió que, tard o d’hora, els mercats deixaran d’escanyar-nos, sí, quan haguem fet els deures, tots els deures, i ja no ens quedi res que ens puguin prendre. Perquè el cas és que això de “fer els deures” i “ser seriosos” consisteix, actualment, en retallar la despesa pública tant com es pugui, amb la vaga esperança que la bèstia entengui que ja som prou solvents i no ens escanyi més. El perill cert és que això potser no ho entendrà mai perquè pot ser que ni tant sols l’interessi. Ens deixarà en pau el dia que ja no quedi d’on retallar i no li puguem oferir res més.

La llàstima és que en aquesta història no hi ha cavaller que salvi a la donzella i retorni l’estat del benestar al poble que l’havia ofert en sacrifici. Mirin, en permetré un exabrupte, ens tenen agafats pels collonets, i això ho hem entès tots abastament, tant que ni tant sols ens hi resistirem. Sí, és clar, hi ha algunes revoltes més aparents i sorolloses que reals. Hi haurà manifestacions, vagues, pronunciaments, una legió d’opinadors hi direm la nostra i ens mostrarem molt indignats, però a l’hora de la veritat tots sabem que el nostre govern, sigui del color que sigui, fa l’únic que pot fer, el que qualsevol faria, donar carnassa a la bèstia per a evitar que vingui i ens devori, que és com dir lluitar a cada moment per a evitar l’esfondrament del sistema econòmic i social. Salvar l’estat del benestar fins al darrer moment, que l’orquestra toqui fins que el Titànic s’enfonsi per complet.

Que no és veritat que ho haguem acceptat? Hem votat massivament a una força política que porta mesos retallant serveis (insisteixo que no podia fer altra cosa), i també hem votat massivament a una altra que ho començarà a fer d’aquí un mes, quan prengui possessió del poder (millor dir del càrrec i no del poder). O sigui que ho tenim assumit, i així ho entén el govern català, que no ha tardat tres dies en anunciar noves mesures d’ajust després de les eleccions. Jo afegiria que la hipotètica victòria del partit que ara passarà a l’oposició hauria portat iguals retallades.

Sóc pessimista? Derrotista!, sento que algú crida. Ho accepto. Estic disposat a escoltar la solució, alguna alternativa que no sigui pura retòrica, però pot ser que hagi d’esperar fins que l’infern es congeli. Venen temps atzarosos i al final res serà igual que abans. Tampoc nosaltres serem els mateixos, perquè també els valors estan canviant. És com una síndrome de Stockholm que ens porta a justificar, cada dia i cada moment, les agressions constants a aquests sistema de vida que abans creiem que era per sempre. Cada nova atzagaiada troba justificació en la irresponsabilitat i el malbaratament de governs anteriors, siguin els que siguin. Ja ni tant sols importa que la crisi sigui europea i no restringida a Catalunya o a Espanya. Zapatero o el tripartit són els culpables de la crisi mundial i els que han provocat aquest desori. Si la història electoral del país hagués estat diferent, ara ho serien en Mas i en Rajoy, tots plegats simples figurants en el gran teatre del món. Deu passar el mateix a la resta d’Europa.

Dies vindran, quan tot acabi, en que la mercaderia més preuada sigui una dosi d’optimisme.

Un vot impregnat de pessimisme

No hi haurà cent dies de gràcia per al govern del PP. No hi poden ser, des del moment que l’agenda del guanyador està escrita, i no l’ha fet ell, ni el PP, ni ningú de les esferes polítiques espanyoles que cregui, il·lusòriament, tenir la clau de la política i l’economia per als propers mesos. Gregorio Izquierdo, director del servei d’estudis del Círculo de Empresarios, assegura que si o no adoptem les reformes necessàries de forma immediata, altres ho faran per nosaltres, unes reformes que el Círculo explica en el document “Un programa de ajuste y crecimiento para la próxima legislatura”, en el que recull les mesures econòmiques que a mode de full de ruta hauria d’adoptar el pròxim govern espanyol des de l’endemà mateix de les eleccions.

A aquestes alçades de la pel·lícula ningú es creu ja que els governs europeus tinguin les mans lliures per a fer i desfer en l’àmbit de la sobirania política i econòmica dels seus països. Les propostes del Círculo de Empresarios poder ser o no les que ens convenen, però molt probablement siguin inevitables, imprescindibles, ineludibles.... No es tracta de llençar cap proclama de rebel·lió contra la tirania dels mercats ni la degradació de la sobirania política, cosa que estaria bé si tingués alguna oportunitat de reeixir. És senzillament que la situació econòmica mundial invita al pessimisme sense possibilitat de redempció. El govern espanyol, qualsevol govern europeu dels nostres dies, pot obeir el mandat imperatiu dels mercats o anar per lliure i enfonsar, encara més, el país. És la maledicció de les víctimes d’un xantatge: sols te’n pots desfer quan acceptes el sacrifici últim.

El Sr. Izquierdo assenyala encertadament que si no s’adopten d’immediat les mesures d’ajustament necessàries, altres ho faran per nosaltres. Tots sabem què significa ajustament, què significa reforma laboral, que significa contenció del dèficit.... Una major racionalitat econòmica i contable, l’estabilitat del sistema financer i, també, la degradació dels serveis públics, la reducció dels drets dels treballadors, a curt termini més atur i, en general, la degradació de l’estat del benestar. Més eficiència econòmica i financera, menys benestar... l’alternativa del diable. Posats en aquesta conjectura, què més dóna que siguin altres qui prenguin la decisió o que la prenguem nosaltres mateixos? Bé, si ho fem nosaltres mantindrem la ficció de sobirania.

Avui he dipositat a l’urna un vot impregnat de pessimisme. A hores d’ara l’única incògnita d’aquestes eleccions radica, per als catalans, en el nostre paper dins la política espanyola a partir d’ara, però de poc serveix ser decisius a Madrid si, al cap i a la fi, l’agenda política i econòmica dels pròxims mesos és escrita igual per a tothom. Malauradament, en les circumstàncies actuals ser decisius no té més transcendència que la de ser companys de viatge. I si el panorama és el d’una àmplia majoria absoluta del PP, el viatge a Madrid ens el podem estalviar. Ni tant sols ens podrem permetre el luxe d’aparentar que som influents.

No ens tenen a la butxaca

Confesso que per més que ho intento no aconsegueixo entendre les enquestes que publiquen els diaris sobre les intencions electorals dels ciutadans cada vegada que som cridats a les urnes. Serà que la demoscòpia és una tècnica massa complicada per a profans, i que doctors té l’església i tècnics el CIS i el CEO, però al final de tot l’únic que em queda clar és que tal o qual partit obtindrà suposadament un cert nombre d’escons. De les eleccions generals del proper diumenge, per exemple, queda clar que s’espera una majoria absolutíssima del PP i una forta patacada del PSOE, i que a Catalunya sortiran uns resultats que s’avenen poc amb els de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades fa un any, però la lletra petita és inintel·ligible.

Entén algú que a una majoria de votants els caigui més simpàtic el candidat que menys votaran, per exemple? Algú ho entén, és clar, però jo no. S’acostuma a preguntar als ciutadans per la confiança que tenen vers els candidats, i el resultat quasi mai coincideix amb la intenció de vot, cosa que deu tenir la seva explicació, com la té el Teorema de Fermat, però sols l’entenen quatre privilegiats.

El mateix Jordi Barbeta es lamentava aquest diumenge a La Vanguardia, que els catalans ens disposéssim a donar el nostre vot majoritari al PSC, encara que sigui pels pèls, i el mateix i quasi al PP, sense tenir en compte el pacte fiscal que ni un ni altre estan disposats a acceptar, el sentiment independentista d’un nombre important de catalans, o el fet que el PP va promoure la sentència que es va carregar l’estatut i que la candidata del PSC fou l’única d’aquest partit que la va donar per bona obertament.

El neguit d’en Barbeta té la mateixa explicació que els meus dubtes sobre les xifres de les enquestes –dubtes en el sentit de manca de comprensió, no de manca de fiabilitat-. Al final resulta que som poc previsibles. El pacte fiscal es perfila com una aspiració de la majoria de catalans, segons les enquestes fetes al marge de les eleccions, en el sentit que la majoria respondria sí a la pregunta de si el considera necessari. El mateix es pot dir del concert econòmic. I de la independència. I si ens pregunten si volen més autonomia –que no és el mateix que la independència-, o si ens pregunten si volem ser federals, també diem que sí.

O sigui que tot depèn de què ens pregunten. Dóna la sensació que diem sí a tot el que suposi una millora de la situació actual d’autogovern. Potser les coses serien més clares si ens fessin totes les preguntes en una sola papereta, on les respostes fossin excloents entre elles, encara que això segurament no agradaria a molts.

Però si no ens aclarim en les enquestes no electorals, per què hem de suposar que ho podem tenir més clar en les enquestes sobre intenció de vot? Potser és que, al marge que tinguem les idees més o menys clares, el que passa és que sabem el què volem, però de cap manera ens comprometem amb ningú. O sigui que si en les eleccions al Parlament de Catalunya donem la majoria a una força política i en les eleccions generals que se celebren uns mesos després la donem als seus rivals més directes, no serà perquè haguem canviat d’opinió de forma sobtada, ni perquè abans fóssim tots convergents i units i ara siguem socialistes o populars. Crec que, en general, sempre hem estat el mateix, ciutadans preocupats pel dia a dia i pel futur més immediat, que en cada ocasió valorem què ens interessa en un moment donat. Per descomptat que un nucli fidel d’electors votarà sempre CIU, PSC, PP, ICV o el què sigui, però la majoria tenim més necessitats diàries que preferències polítiques.

No valoraré si això és o no el que convé, però entenc que en Jordi Barbeta es lamenti. Hi ha projectes, especialment projectes nacionals, que difícilment aniran endavant d’aquesta manera. Com a positiu en trec la convicció que els partits polítics no han d’estar mai segurs de tenir els ciutadans a la butxaca.

Mercats vs. política

Rajoy assegura que no és veritat que els mercats substitueixin a la política, com denuncien els indignats del 15-M. És normal que ho digui perquè està a punt d’assolir el poder per majoria absolutíssima –si els sondejos l’encerten- i perquè al seu predecessor no l’han fet saltar ni la Merkel ni en Sarkozy. Està per veure que els ciutadans italians o grecs pensin el mateix, fins i tot que ho pensin els de tots aquells països que s’han vist obligats a adoptar dures mesures d’ajustament per a satisfer, precisament, als mercats (Irlanda, Portugal, Espanya, a més de Grècia i Itàlia).

A Berlusconi no el fan fora els votants italians, que podrien estar farts dels escàndols d’Il Cavaliere, sinó el directori europeu. El mateix passa amb Papandreu. Cap dels dos abandona el poder per mitjans purament democràtics, sinó per la pressió insuportable dels mercats, que parlen per boca dels governs alemany i francès. I als ciutadans grecs, italians, espanyols, portuguesos o irlandesos se’ls imposen unes mesures anomenades d’austeritat que a Catalunya anomenem com el què són, retallades de l’estat del benestar. Tot això no ho fan lliurement els govern d’aquests estats, sinó obligats amb l’amenaça d’intervenció o directament intervinguts.

A Espanya fins i tot s’ha modificat la Constitució en quatre dies per obra i gràcia d’una trucada telefònica des de Berlin. Quina iniciativa hi ha més política que la de la reforma de la Constitució? I tanmateix, la formulada a Espanya no ha tingut res de política.

L’haguem votat o no, seria desitjable que el Sr. Rajoy tingués les mans lliures per a fer política, sense l’amenaça que en els darrers temps ha planejat sobre el cap de Zapatero, que plega, per cert, a temps per a no seguir els passos de Berlusconi o Papandreu, o sigui abans que el facin fora.

El Sr. Rajoy, doncs, dirà el que ha de dir com a polític professional, però ara com ara els fets mostren que els indignats tenen raó i que els mercats substitueixen a la política. I no oblidem que els mercats són un àmbit de negoci, en el que uns hi guanyen diners i altres en perden. És tant com dir que canviem la política pel negoci, o que els estats es compren i es venen al parquet de les borses mundials –a la pantalla dels operadors borsàtils, de fet. I el més greu: no sabem qui són els mercats, ergo no sabem qui governa en realitat.

Confiança ?

El meu amic està indignat.

- Has llegit això? No hi ha dret! Com es pot ser tan mentider, tant demagog, com es pot ser tant mala persona?

L’he hagut de calmar, perquè la seva excitació anava en augment i es posava vermell i tremolós, fins al punt que he temut per uns moments que li esclatés la vena del front.

- Deixa-ho estar, home, ja saps com és la política! No t’hi facis mala sang, que generalment sols convencen als ja convençuts. I tots són iguals, home!

- Tots no. Nosaltres som honests i anem sempre amb la veritat per davant. Mai hem caigut tant baix com ells.

Recordo ara que fa un temps, un altre amic, en les antípodes ideològiques d’aquest, em va dir exactament el mateix. I també el vaig haver de calmar, perquè sembla que a tothom emprenyen les mentides dels demès i no les pròpies.

Un tercer amic –en tinc als quatre punts cardinals de la política- a qui vaig recriminar un dia que el seu partit hagués pres una determinada decisió de govern pensant únicament en els seus interessos polítics i no en els interessos generals, em va respondre que la política és així i les oportunitats polítiques no s’han de desaprofitar.

Si fos un extraterrestre acabat d’arribar i se’m presentessin aquests antecedents, pensaria probablement que la política és un joc sense normes, on el que més importa és guanyar batalles al contrincant polític i el que menys els interessos del ciutadà. Però resulta que sóc terrícola de tota la vida i amb prou anys a l’esquena per a recordar que la política no es va inventar per a fer polítics, sinó per a servir al poble. Com tots els ideals, aquesta mena d’invents acaben prostituint-se a la vanitat personal, la prepotència i les ànsies d’influència dels que haurien de ser els seus servidors.

O sigui que jo no m’emprenyo com ho fan els meus amics, que sense ser polítics s’hi impliquen en cos i ànima. Serà perquè jo no m’implico, que per comptes d’indignació el que pateixo és una severa frustració, decepció en diria, que em porta a no creure en res i, ai las! a no creure ningú.

- Tu no faries el mateix si estiguessis en el seu lloc?

Qui ara em pregunta això no és cap amic, sinó la veu de la meva consciència, amb qui tinc una relació bastant freda perquè té el mal costum de fer-me preguntes incòmodes. Però aquesta vegada sé el què li haig de dir.

- Mira, noi, jo no ho soc de polític, ni ho seré mai. Tampoc sóc fuster, bomber ni serraller, entre d’altres coses perquè no tinc l’habilitat requerida ni, tot s’ha de dir, l’interès necessari. No sé com ho faria si fos fuster, però sé que un bon fuster ha de fer uns bons mobles, que un bon bomber ha de saber apagar el foc ràpid i bé, i que un polític ha de fer allò que el ciutadà espera de la política, i no servir-se’n per a alimentar la seva autoestima. Jo seria un mal polític, o sigui que em dedico a una altra cosa. Qui vulgui fer de polític, que ho faci bé o no ho faci.

- Molt bé, ja t’has esbravat, però ara deixa estar el teu coi de consciència i mira’m a mi. No t’emprenya veure el què veus i sentir el què sents, sabent la veritat?

Qui em parla ara és el meu amic, altre cop, i ja amb ganes de deixar-ho, li explico el meu punt de vista.

- Mira, tu saps la veritat i jo la sé. Per tant, ni a tu ni a mi ens poden enganyar. Això és l’important, no tant combatre la mentida com no deixar-se enredar. Bé, l’important pels que la política la patim però no la vivim. Si jo la visqués com tu, sortiria probablement a la palestra per a dir-hi la meva i participar en aquest joc tant poc atractiu per a mi. Fins i tot et diria que ho has de fer, si creus que hi ha en joc la teva honorabilitat o la del teu partit. Però jo soc un ciutadà de peu i el que he de fer és defensar-me, no atacar. Per tant, el que m’interessa és que no m’enredin, i d’aquells que sé que m’enganyen ja me n’ocuparé un altre dia, quan em tornin a demanar el vot.

Segurament perquè, al cap i la fi, ja no m’escoltava, i també perquè ja s’havia tranquil·litzat una mica, el meu amic ho ha deixat estar, però la meva consciència torna a emprenyar:

- I tu, set ciències, com saps a qui t’has de creure?

- No ho sé, però tinc per principi que una persona que defensa una obsessió personal és menys de fiar que la que defensa una idea o un projecte comuns. A les obsessions no es renuncia fàcilment i un està més predisposat a defensar-les per qualsevol mitjà. Les idees i els projectes es debaten i, si es dóna el cas, s’hi renuncia o es defensa per l’interès general. I si vols, un darrer criteri, aquest definitiu: jo no em crec que s’hi valgui tot en política. Per això sé de qui no em puc refiar.