La política no és obligatòria

Contemplant l’abnegada dedicació amb que els militants, simpatitzants i simples admiradors de cada partit defensen la seva postura oficial i qualsevol fórmula que proposi, sigui quina sigui, i la idèntica dedicació, sinó més, amb que desqualifiquen les del contrari, un no pot menys que pensar que el que importa no són les propostes en si mateixes, sinó qui les formula. És a dir, que l’oposició s’ha d’oposar per sobre de qualsevol consideració, i el partit governant s’ha d’oposar a l’oposició. Al final, siguis qui siguis, el que has de fer és oposar-te. Primer és que no, i després ja en parlarem, que si tu canvies d’opinió, jo també ho faré per a continuar oposant-me.

És cert que massa unanimitat també resultaria sospitosa, però no es tracta d’això, sinó d’assumir que per més que votis a un o altre, no ho has de fer sempre, ni has de beneir els seus actes per cap mena d’obligació moral. La fidelitat és bona a la parella, però en política és un llast per la societat sencera.

A jutjar per les actituds de tots plegats, quan parlem d’opcions polítiques sembla que parlem de religions. O ets d’una o ets de l’altra, i per sobre de qualsevol consideració, prima la fe. Les perogrullades, a vegades, de tan evidents passen desapercebudes. En diré una que és de calaix: quan votes CIU, PSC, ERC, PP.... no t’hi estàs casant. Ningú et mana que donis per bo tot el que fan o proposen, i per dolent el dels demès. No n’hi ha cap obligació legal ni moral. No és pecat votar-lo avui i demà criticar-lo, ni a l’inrevés. Això no és ser inconstant, ni infidel, ni traïdor, ni tan sols inconseqüent. Això és tenir idees pròpies, que bona falta ens fan.

He dit que això és evident? Una mica d’introspecció no va malament a ningú. Preguntem-nos si això que avui aplaudim del nostre govern també ho aplaudiríem si ho fes un govern de l’oposició. O preguntem-nos si això que reclamem al nostre govern també li reclamaríem si les eleccions les hagués guanyat un altre. I siguem sincers amb les respostes, és clar. Podem ser-ho amb nosaltres mateixos, que no ens escolta ningú.

Si tots plegats ens adonéssim que no estem casats amb la política, seríem capaços de reclamar a govern i oposició consens i no confrontació. Podríem reclamar, per exemple, que en moments de crisi els pressupostos s’aprovessin amb un ampli consens, com també les lleis que es proposen per a millorar la vida dels ciutadans. Però limitar-nos a defensar amb ungles i dents la política dels nostres? Això és política per la política, inútil per al ciutadà.