El mètode socràtic

Havíem quedat amb en Fermí de trobar-nos a les 9 per esmorzar plegats. Feia dies que no ens veiem i ja començava a trobar a faltar les seves ironies, els seus discursets de setciències i els seus aires de superioritat. Us semblarà que això són motius per a avorrir a un persona i no per apreciar-la, però la nostra és una relació peculiar, massa per a que pugui entendre-la jo mateix.

Així que a les nou en punt m’he plantat al bar de la cantonada. Jo he estat puntual com sempre, i ell ha tardat els seus 15 minuts d’obligat retard. No seria ell si no es fes esperar.

--No m’has esperat per a començar!

S’ha assegut, ha posat sobre la taula el seu entrepà de pernil, que portava embolcallat amb dos papers, un de blanc i un de diari, l’ha obert, ha demanat una cervesa i s’ha posat a menjar sense dir res més. Jo ja feia estona que m’havia menjat l’entrapà i m’estava bevent el tallat, sense córrer per a que quedés quelcom quan ell arribés. Així que, ara que ja era aquí, me l’he acabat d’una vegada i m’he quedat mirant-lo. Caldria que digués alguna cosa, perquè ell semblava anar per feina i això podia resultar bastant avorrit. Així que he hagut de començar per algun comentari de compromís.

--Avui fa fred, semblava que s’havia acabat l’hivern i ja torna a refrescar.

--Mmmm.

És tot el que he obtingut per resposta. Devia tenir gana, perquè li fotia a l’entrepà que era un gust.

--Has venut força assegurances, aquesta setmana?

Ha deixat l’entrepà sobre la taula, ha deixat passar uns bons 10 o 15 segons abans de contestar, mentre mastegava el que tenia a la boca, després ha fet un glop de cervesa, i finalment s’ha dignat a dirigir-me la paraula.

--Ja no venc assegurances. Ho he deixat.

Ho hauria d’haver sospitat. En Fermí canvia de feina tan sovint que és impossible saber mai a què s’està dedicant, abans que ell t’ho digui. Naturalment, li he preguntat com havia anat això.

--Ho he hagut de deixar. Aquella gent es pensava que em mamo el dit. Passi que la gent vulgui assegurances, i passi que un pringat com jo les hagi de vendre, però d’aquí a perdre la dignitat per a fer-li una pòlissa a una famosa que vol assegurar les seves natges n’hi va un bon tros. Per aquí no hi passo, així que els he advertit. Jo no faig això, i si intenteu obligar-me, marxaré.

--Ja, i t’han obert la porta, no?

--Bé, diguem que he marxat per voluntat pròpia i per una qüestió de principis.

--Ostres, Fermí! Tal com estan les coses, hauria estat més convenient que et guardessis els principis. En aquests temps no és fàcil trobar feina (si més no per a la majoria de la gent, he pensat, perquè tu sempre te’n surts)

--No Octavi, no t’ho creguis, jo sóc persona de fortes conviccions i en tot estic disposat a anar fins al final, igual que Sòcrates.

--Sòcrates? Què hi pinta ell aquí?

He vist de seguida que hem anat a parar allà on ell em volia portar, li noto a la cara quan això passa. A vegades em pregunto si porta la conversa assajada de casa.

--Tu saps, Octavi, que Sòcrates era un filòsof de l’antiguitat, veritat? I saps perquè ha passat a la posteritat, oi?

Ja hi som. Com sempre, el Fermí respon a una pregunta amb una altra pregunta, o amb dues, i jo, com un estaquirot, em converteixo d’interpel·lant en interpel·lat.

--Sí, Fermí, sé molt bé que Sòcrates era un filòsof grec de l’antiguitat clàssica, i que es va suïcidar amb una poció de cicuta, ho saben fins i tot els nens de primària. I no hem consta que perdés la feina

--Jo no n’estaria tant segur, Octavi. Per començar, sabem molt poc de Sòcrates. Malgrat que ha passat a la història com a un dels grans filòsofs de l’antiguitat, tot el que en sabem no és gran cosa i ho hem conegut sols per referències d’altres persones que el conegueren. Ell mateix no deixà res escrit. Coneixem el seu pensament i algun detall de la seva vida per la narració que n’han fet els seus deixebles, especialment Plató, que sentia una veritable adoració pel seu mestre. Perquè creus que es va suïcidar?

Veient com havia començat la conversa, m’he atrevit a contestar:

--Per principis?

Dit així sona tan ridícul que m’he avergonyit jo mateix del comentari, segur de rebre d’immediat algun comentari sarcàstic del Fermí. Suïcidar-se per principis, quina bajanada! he pensat.

--Exacte. Era una qüestió d’honor. Sòcrates era a la presó i es va suïcidar, envoltat dels seus deixebles, prenent una poció verinosa, cicuta diu la tradició. Que Sòcrates es pogués suïcidar a la presó envoltat dels seus amics i deixebles, no a soles en la seva cel·la, en un acte de desesperació, sinó amb tota la solemnitat que els grans homes escullen per a fer mutis devia ser per alguna cosa, no et sembla?

--Bé, a veure. Si era a la presó i es va suïcidar amb tota la cerimònia, és que el devien condemnar a mort, és clar. Home, de fet, ja ho sabia, això. En Sòcrates va ser empresonat i condemnat per difondre idees que, d’alguna manera, pertorbaven l’ordre establert, per corrompre a la joventut, que deien llavors, encara que en aquells temps aquesta expressió no tenia el significat que té ara. Ja ho sé, Fermí, el van condemnar a mort per suïcidi mitjançant enverinament. Què vols dir, que es va deixar condemnar per principis?

--Bé, Sòcrates va tenir l’oportunitat de fugir quan era a la presó, i tanmateix, malgrat que els seus deixebles l’insistiren en que salvés la seva vida, ell tenia la ferma convicció que calia complir una sentència ferma, encara que fos injusta. Les lleis, deia, encara que no siguin justes, hi són per a complir-les. A mi m’han condemnat i, encara que no m’ho mereixi, accepto la pena sense cap recança, perquè és just que compleixi les lleis que la societat s’ha donat a si mateixa, tant se val si són equivocades. Com pots veure, Sòcrates va portar la seva determinació fins al final, perquè no sols no va abjurar de les seves idees, sinó que, a més, es va permetre el luxe de morir amb el cap ben alt. Tu creus, Octavi, que hauria estat el mateix si Sòcrates hagués fugit de la presó? No et sembla que hauria estat com menystenir el valor de les seves idees?

M’he quedat una estona pensatiu. En Fermí m’aclapara a vegades amb els seus raonaments retorçats i plens de preguntes retòriques. I llavors ho he vist clar. En Fermí ha fet servir el mètode socràtic per a portar-me fins a aquesta conclusió. Alguna cosa em va quedar de la filosofia del dret, en els meus temps d’estudiant, així que he recordat com Sòcrates ensenyava als seus deixebles mitjançant el raonament induït, formulant als seus deixebles preguntes que, al ser contestades, portaven a altres preguntes, les quals, a la vegada, portaven a altres, fins a arribar a la conclusió. Estic segur que en Fermí ha volgut fer servir aquest mètode amb mi, encara que de massa no li ha servit, perquè alguna cosa sé de Sòcrates.

--No em miris així, Octavi, ja sé el què penses. D’aquesta ciència se’n diu maièutica, i es coneix pel mètode socràtic.

--Vaja, home, m’has endevinat el pensament. Molt bé, jo solet, amb la teva empenta inestimable, amb la maièutica, he arribat a la conclusió que en Sòcrates era tan tossut com tu. Ell hi deixà la vida i tu la feina. I ara explica’m de què et serveixen els teus principis, bastant ridículs, per cert, si et quedes sense feina en un temps en que no se’n troba. Sòcrates, al menys, assolí la glòria dels déus, tu, en canvi, la misèria de l’atur.

Ho he vist de seguida, en el moment precís en que he acabat de dir això. No el podré enxampar mai. Ha tirat el cos enrere, ha començat a embolcallar les restes de l’entrepà amb el paper de diari i, amb un somriure sorneguer, m’ha dit:

--Octavi, tinc principis però no sóc burro. Si he deixat la feina és perquè abans n’he trobat una altra de molt millor. Ara faig de vigilant a les zones blaves del passeig. No ho sabies? És una feina amb futur, perquè quan les posen ja no les treu ningú. Però no et pensis, els principis encara els tinc. Com pots veure, ja no venc assegurances en les que no crec. Saps perquè sé que no les trauran?

Segurament que ha vist la meva cara d’estupor, així que, aixecant-se, ha seguit:

--Deixa-ho, Octavi, un altre dia seguirem amb el mètode socràtic. Ara me’n he d’anar. Per cert....

--Si, ja ho sé, pago jo.

I ha marxat.