Tots hem perdut

3 comentaris
De mica en mica, caldrà pair els resultats electorals amb serenor i defugint els partidismes i interpretacions interessades que tenen per única finalitat salvar la cara dels contendents. És habitual, després d’una jornada electoral, que cadascuna de les formacions polítiques que concorrien a les urnes faci amb els números els malabarismes suficients per a convertir en victòria qualsevol resultat. És normal i humà, perquè a ningú li agrada perdre. Però estaria bé que, per una vegada, ens oblidéssim del que ens agradaria que hagués passat i ens fixéssim en el que ha passat realment, perquè més enllà dels jocs de mans que podem fer amb l’estadística, no es pot obviar de cap manera que, com fa quatre anys, hi ha hagut una abstenció molt alta, tant que ens hauríem de sentir obligats a parar-hi atenció d’una vegada.

L’abstenció en el conjunt de l’estat espanyol ha estat del 54,86 %, i a Catalunya del 60,20 %. Que això no preocupi a ningú és escandalós i irresponsable. Més de la meitat dels espanyols han manifestat amb la seva abstenció que se’ls en fot Europa i la política europea, i a Catalunya, que sempre ens les hem donat de més europeistes que ningú, l’abstenció ha estat encara més gran. Francament, el que guanya, guanya i el que perd, perd, però ni és la mena de victòria que hauria de satisfer als guanyadors, ni la mena de derrota que hauria d’aixafar als perdedors. En vots i en escons, al conjunt de l’estat ha guanyat clarament el Partit Popular. Ara bé, si tenim en compte l’abstenció, el 43,23 % de vots que ha tret i els 23 escons que ha aconseguit representen al 19,40 % de totes les persones que estaven cridades a les urnes. No és per tirar coets. On és la massa de votants de dreta que acostuma a votar al PP en altres cites electorals? I fer comparacions interessades amb les eleccions generals o autonòmiques, fins i tot amb les locals, és barrejar “churras” amb “merinas”, que diria Sancho Panza. Per això, l’alegria del PP pot ser comprensible, però al meu entendre no està justificada. Falten dos anys per a les generals i poden passar moltes coses, i si quelcom és clar en totes les convocatòries electorals, és que els espanyols i els catalans no votem el mateix en totes elles.

Ara que la reacció del PSOE també és d’antologia. Posats a jugar amb els números, i essent la derrota massa clara i evident, no se’ls acut altre cosa que felicitar-se de ser el partit socialista que ha obtingut millor resultat a Europa. Si ells són els que han quedat més bé, què ha passat amb els altres, s’han esfondrat directament? Patètic. Més valdria que haguessin callat.

Hi ha una dada amb la que els analistes sempre fan juguesques. A qui perjudica més l’abstenció? S’acostuma a admetre que normalment perjudica a l’esquerra, encara que no sé perquè. La meva modesta opinió és que, probablement, deu perjudicar més al partit que està governant en el moment de la comtessa electoral, ja que els votants de l’oposició solen tenir més ganes de canvi i estan més motivats. És una opinió personal que probablement pot ser rebatuda per analistes de veritat, però si és certa aquesta visió de l’abstenció, serviria per a refredar una mica la victòria del PP, ja que el PSOE sols s’hauria d’esforçar en motivar els seus electors de cara a les properes eleccions. És com dir que una part important de l’abstenció és socialista.

Hi ha altres actituds peculiars. CIU es mostra molt cofoia perquè ha escurçat la distància amb el PSC. És una bona notícia per a la coalició nacionalista, però no pot amagar el fet que a Catalunya el PSC ha guanyat clarament les eleccions, i CIU les ha perdut. També és clar, com ja he apuntat, que els catalans no votem sempre el mateix, i que aquests resultats no es poden comparar amb les eleccions autonòmiques, en les quals la distància entre CIU i PSC és molt més curta.

ERC, per la seva banda, està contenta de mantenir el seu diputat, cosa que ara ens diuen que era el seu objectiu, malgrat que han perdut 70.000 vots des de les darreres eleccions al Parlament Europeu. Si aquest era el seu objectiu, és que poca ambició hi havia.

El PP català ha guanyat dues dècimes, i això els sembla un resultat excel·lent, i ICV es mostra satisfeta, malgrat que ha perdut poc més d’un punt.

Podríem jugar amb els resultats electorals ad infinitum i sempre obtindríem algun resultat satisfactori per la majoria de partits, però en el fons estaríem amagant el cap sota l’ala, perquè l’abstenció és una dada aclaparadora i catastròfica. Si el ciutadà no es pot identificar amb les institucions europees, quina legitimitat tindran aquestes?

Està bé que tots plegats ens rentem la cara i cerquem bones notícies on no n’hi ha, però algun dia ens ho hauríem de fer mirar i anar per feina, perquè a aquest pas la desconnexió amb el Parlament europeu no serà ja sols de la majoria de la societat, sinó que afectarà als mateixos governs, perquè els escons europeus s’aniran omplint precisament dels que menys creuen en Europa. Fenòmens com l’holandès haurien de ser un toc d’atenció per a tots.

Per això, moltes felicitats als que creuen que han guanyat, i el meu condol als que s’adonen que han perdut, però la meva conclusió d’aquestes eleccions, com les de fa quatre anys, és que les hem perdut tots.

Il Cavaliere i les velinas

0 comentaris
Tiberi, emperador romà del segle I després de Crist, es va muntar un “picadero” a l’illa de Capri per alegrar els anys de la seva vellesa. Des d’allà portava les regnes de l’imperi entre orgia i orgia, i no les deixà anar fins que els hi prengué de les mans, després d’assassinar-lo, el seu nebot Cal·lígula, una mica més boig que ell mateix.

Les coses han canviat bastant en els cercles del poder d’Itàlia des de llavors, afortunadament. Per exemple, el que llavors eren nois impúbers ara són velinas, que així es com anomenen a les jovenetes poc més que adolescents de que es rodeja Il Cavaliere per a alegrar la seva vellesa i la dels seus amics. Altres coses han canviat també. Els joves efebus de Tiberi solien tenir un tràgic accident de tornada a casa, un cop assadollat l’emperador de les seves lúbriques facècies. El camí que portava a la vil·la del monarca era empinat i perillós, un corriol a la vora del barranc, pel que la majoria queien ajudats per la mà d’algun centurió fidel a la causa imperial. Les velinas de l’actualitat ja no tenen aquest trist final. És possible que la seva feina es limiti a fer d’acompanyant i a riure les gràcies de quatre vells verds, i amb sort quan tot acabi podran fer algun caleró en algun reality show de la tele, no la italiana, és clar, ja que allà la controla el mateix primer ministre. I segurament que a l’Interviu o altres revistes de semblant categoria, d’Itàlia o d’algun altre país, estaran encantats de publicar complerts reportatges fotogràfics que mostrin merescudament les qualitats d’aquestes noietes.

Hi ha quelcom que no ha canviat. A l’igual que Tiberi, Berlusconi conserva el poder intacte i no seran aquestes indiscrecions el què el faci fora. És clar que els mètodes expeditius de Tiberi ja no tenen lloc a l’Itàlia d’avui, i el primer ministre s’ha de servir d’altres mitjans, diguem-ne, més democràtics. No li costa gaire. Té tot el poder (o quasi tot) de la premsa i la televisió, i una oposició desapareguda del mapa i sense símptomes de recuperació. I, a sobre, no dona la impressió que els italians vegin amb mals ulls les aventures sexuals del primer ministre. Seran veritat alguns tòpics sobre els italians? Vull creure que no.

Ara que la defensa del Cavaliere i dels seus il·lustres companys d’orgia és per fer-s’ho mirar! Diuen que és la seva vida privada i que ningú no n’ha de fer res. Quasi que estic per donar-los la raó. De fet, és cosa seva i no ens hauria d’importar als demès. Però jo em pregunto si, a Espanya, hauríem votat a un president del que sabéssim que es munta unes bacanals de campionat amb tot de noies que podrien ser les seves netes. Se suposa que els actes privats són els més sincers, els més ajustats a la pròpia personalitat. Si aquesta persona és així, com se li pot confiar la màxima responsabilitat d’una nació?

Ja sols li falta enorgullir-se’n. Això seria molt machote, molt apropiat, molt de les pel·lícules italianes dels seixanta i setanta, aquelles de pit i cuixa que a Espanya varem imitar tant bé tot just començada la transició i el destape. Un dels selectes personatges que amb els diners públics de tots els italians ha anat a muntar-s’ho pipa a Can Berlusconi és l’exprimer ministre txec. Aquest bon home apareix ensenyant-ho tot en una de les fotografies, i quan dic tot vull dir tot. Bé, de fet anava una mica vestit, portava una polsera que li havia regalat el seu amic Bush i que sembla que l’ha delatat. Aquest senyor diu que, efectivament, el de la fotografia és ell, però que podria estar “retocada”. Ondia!, a la vista del què ensenya, caldria que ens expliqués què és el que li han retocat. És aquesta l’excusa que li deu haver donat a la seva muller? És que aquella tan suada del “no és el què sembla” ja no s’utilitza? Com diria Rajoy, “Vaya tropa!”.

Un pomell de margarides

0 comentaris
Christiane, una jove adolescent de poc més de quinze anys, va ser condemnada a mort i públicament ajusticiada a la ciutat alemanya de Weimar, una dia trist i feixuc de 1783. El seu crim, haver mort al seu fill acabat de néixer. El cas aixecà una certa polsaguera en el ducat de Weimar. El duc, un personatge més il·lustrat que la majoria dels seus súbdits, portà el tema al consell de govern per tal que decidís sobre si la noia havia de ser condemnada; ell mateix, per compassió o potser per la mentalitat oberta que el distingia, no era partidari de la pena de mort. La defensa de la noia al·legava la seva manca de maduresa, la seva joventut, el xoc que el part li havia produït, la seva innocència, per tal de salvar-la de la forca. Res d’això va servir per a salvar-li la vida, perquè la noia fou condemnada a morir després de llargues deliberacions. Ningú s’apiadà de la seva misèria, de la seva ignorància, de la seva joventut, a ningú li semblà indefensa i desvalguda, ni tan sols a un dels més il·lustres membres del consell, en Johann Wolfgang von Goethe, que temps abans de la tragèdia ja li havia donat forma literària, amb més pietat que la que llavors sentí per la jove infanticida.

Anys abans, en la seva ciutat natal de Frankfurt, el jove Goethe havia estat testimoni de la mort en la foguera d’una altra jove, la Susana Margarethe Brandt, una pobre noia seduïda i abandonada per un amant burgés, que per a salvar el seu honor havia mort la seva criatura, fruit d’amors clandestins, tot just acabada de néixer. Tampoc en aquella ocasió els poders públics havien tingut compassió i una margarida s’havia marcit tot just acabada d’esclatar. D’alguna forma aquells fets degueren impressionar al Goethe literari, que el 1783, quan votà la mort de la pobre Christiane, ja havia començat a escriure el Faust, la seva obra universal.

A la primera part d’aquesta obra, Faust segella un pacte de sang amb el diable que li permetrà recuperar la joventut i la bellesa, i aconseguir els amors de la jove Margarida, molt jove, per cert, perquè el propi Faust esmenta que, al menys, catorze anys els devia tenir. I certament aconseguirà seduir a la jove, no pas per a enganyar-la i aprofitar-se’n, ja que ell mateix n’està certament enamorat. Dels amors de Faust i Margarida en sortirà la tragèdia, que portarà a la mort de la mare de la noia i del seu germà, a l’embaràs d’aquesta i a la seva follia. Aquesta noia és pobre i humil com les margarides reals, i sent una autèntica admiració per Faust, del que no comprèn com pot estar enamorat d’ella. Finalment, la Margarida, embogida de dolor, mata al seu fill i serà condemnada per aquest crim.

Goethe comprèn molt bé el pou de desesperació al que s’aboca el seu personatge i no dubte en sentir-ne compassió, la que no sentiria per la pobre Christiane. Sense cap vergonya, escriu: “de la mateixa manera que en la casa paterna no se m’acudiria relacionar les aparicions de l’esperit poètic i la praxis de la jurisprudència, de la mateixa manera deixo ara separats al conseller secret del meu altre jo... He separat completament la meva vida política i social de la meva vida moral i poètica”. Un esperit pràctic, certament, estrany en un poeta com ell.


L’obra de Goethe es convertí en universal i fou un referent de totes les arts posteriors. El 1892, una altra Margarida apareix com un personatge de Sorolla, el gran pintor de la llum del mediterrani, en la primera de les seves obres de realisme social. El quadre es titula així precisament, Una altra Margarida!. En un vagó de tercera classe hi viatja una noia emmanillada, vigilada per dos guàrdia civils que la condueixen a la presó. Té la mirada trista, el cap cot, i tot el seu equipatge és un petit farcell de roba. No imaginem el crim que pot haver comès aquesta noia, però costa de veure-hi una criminal.

Aquest quadre va obtenir el premi de l’Exposició Internacional de les Belles Arts que es celebrà a París el 1892. El seu títol evoca la Margarida de Goethe, i en els catàlegs de l’època es diu que representa una noia acusada d’haver matat el seu fill per a amagar uns amors il·lícits i la deshonra. Si no fos pel títol, potser no ho sospitaríem, però és la mena de crim que, en realitat, no amaga altra cosa que una gran tragèdia.

La Margarida de Sorolla no sabem quin final tingué. Potser la justícia s’apiadà d’ella, però a les acaballes del segle XIX la pena de mort era el càstig habitual dels homicides i, probablement, de les infanticides. Si Sorolla hagués format part del jurat que condemnà aquesta noia, com Goethe del Consell que envià a la forca a la jove Christiane, què hauria votat? Sospito que el realisme social que el gran pintor estrenà amb aquesta obra tenia alguna arrel en la consciència social dels autors de l’època, del seu amic Blasco Ibàñez, per exemple. La vida artística i moral de Sorolla no devien diferir de la seva vida política i social, com era el cas de Goethe.

Malgrat tot, des de la Susana Margarethe Brandt, un bon pomell de margarides han estat escapçades al llarg de la història davant la indiferència dels il·lustrats que, com Goethe, “aprengueren a separar la seva vida política i social de la seva vida moral i poètica”.

És clar que cal votar

0 comentaris
S’ha dit moltes vegades, però mai n’hi ha prou. És clar que cal votar! Europa no és un lloc estrany on res se’ns ha perdut, Europa és casa nostra, per molt que ho vulguem obviar. Pensar que la política europea no ens afecta, que queda massa lluny, és com posar el cap sota l’ala. Les decisions que es prenen al Parlament Europeu són executives per a tots els estats de la Unió i ens afecten tant o més que les que es puguin prendre als parlaments nacionals.

I cal que tinguem clar que, si no votem, altres ho faran, perquè els escons del Parlament Europeu no quedaran vacants. Per això penso que, al marge del pensament polític, social i econòmic que cadascú pugui defensar, i de quines siguin les seves preferències polítiques, tant amb el vot com amb l’abstenció som directament responsables de l’èxit o el fracàs de les polítiques europees, i del resultat d’aquestes sobre tot allò que ens afecta. Preferir una determinada opció política i no votar-la ja és inconsistent i irracional per sí sol, però no votar per desinterès i deixadesa és irresponsable, des del meu punt de vista, perquè ens inhabilita per a desautoritzar qualsevol decisió que després es prengui des de les institucions europees. Quina mena de vot és el que donem als partits quan es tracta del parlament espanyol o del català, i els neguem en les eleccions europees? I si per mandra deixem que els escons d’Europa s’omplin de personatges contraris precisament a la construcció europea i a les llibertats, és que ens mereixem tot el que pugui passar.

La única raó legítima per a no votar a les eleccions europees, que per cert no comparteixo en absolut, seria la de mantenir una actitud contrària a la unió dels pobles d’Europa. Qui defensi això, que ho argumenti, però els demès, per coherència i honestedat, cal que votem.

Idees de caveguet

0 comentaris
L’expresident Aznar ha tingut una idea. Ell solet? No, te al darrera una “laboratori d’idees” que les hi proporciona. Sí, sí, se’n diu així, “laboratori d’idees”. És el nom que avui en diuen d’alguns cercles restringits on persones dotades d’especials qualitats per aquests afers dissenyen, inventen i fabriquen idees per als seus clients, normalment alguns personatges polítics que, pel que es veu, no se’n surten sols en tasques tan feixugues com pensar quina política han de defensar. Per a fer-nos una idea de com va això, imaginem que ens volem dedicar a la política però no tenim clar si hem de ser de dretes o d’esquerres, o de centre si és que encara hi cap algú. Doncs molt fàcil, primer entrem a la política i després, abans de presentar cap mena de programa, truquem al laboratori i apa!, “posi’m tres unces de liberalisme i un quart de quilo de socialdemocràcia”.

El que passa és que avui en dia, per a facilitar la gestió, els partits polítics han acabant creant, cadascun, el seu propi laboratori. És més pràctic, perquè així les idees sempre te les fan a mida. I per cert, algú ha pensat com deu ser el procés de crear idees? Podria ser que la cosa anés de quatre senyors d’edat avançada, amb aspecte de savis despistats, pensant durant vuit hores al dia, gent que no surt de la feina fins que no ha tingut una idea enginyosa. Pels resultats, necessitarien una xemeneia a l’estança, perquè cervells tan privilegiats treuen fum de tant pensar. També potser que la cosa funcioni a l’estil de les brainstorms, les “tempestes d’idees” tant de moda. Un grup de gent reunida, on cadascú diu la seva sense guió previ, un individu fent esquemes a la pissarra, intentant resumir el que diu el galliner, i al final un resultat inesperat. De les tempestes d’idees en surten, a vegades, idees tempestuoses, i tinc la impressió que això és el que passa en alguns laboratoris d’idees força coneguts.

I per cert, quina és la idea de l’expresident Aznar, que ja no recordo? Ah, sí, brillant idea, una autèntica peça de laboratori, marca FAES, líder mundial en la fabricació d’idees per encàrrec. Com que es veu que a Catalunya, encara que no es noti, tenim tendència a perseguir el castellà, els pares que vulguin que els seus fills aprenguin aquest idioma com Déu mana haurien d’enviar els seus fills a estudiar amb una beca a Albacete, i no a Londres a estudiar anglès.

La veritat, em sembla que a aquest laboratori s’hi haurien d’esforçar més perquè, no sé, darrerament les seves idees semblen com de caveguet, que en diem per aquí, i d’aquestes ens bastem solets per a fabricar-ne.

Newton, la crisi i la sopa d'all

0 comentaris
Estem descobrint cada dia que hi ha crisi, i no deixa de ser curiós, perquè a hores d’ara ja ho hauríem de tenir clar. El què passa és que ens ho repeteixen constantment, i fins i tot ens diuen qui són els culpables, la qual cosa està bé perquè així sabrem en qui descarregar la justa ira del poble. Llàstima que això dels culpables difereixi segons qui sigui el que ens avisa que hi ha crisi (“ep! hi ha crisi i la culpa la té fulano. Jo us en puc treure si em voteu”). Al menys, si hi hagués un sol culpable, sabríem en qui desfogar-nos.

Cal donar les gràcies als representants polítics de tots els partits per advertir-nos amb tanta insistència de que estem en crisi, per si no ho havíem notat. Tanta clarividència m’aclapara perquè, fixeu-vos, a mi ja em semblava que les coses no anaven bé i vénen ara aquests i també ho diuen, i això que quan els varem comprar semblaven tontos! El que passa és que no sé si, malgrat la transcendència històrica que de ben segur tindrà aquesta davallada econòmica, té cap mèrit, a aquestes alçades, marejar-nos amb la crisi. El que si tindria gràcia és que se’ns donés una solució. Això sí que seria d’agrair. Newton no és gran perquè descobrís que les coses cauen pel seu propi pes; mentre es mirava el pomer del seu jardí, al veure com queia una poma, no va dir “Òndia, si cau cap avall!”, perquè això, tot i ser veritat, no té mèrit. Els nostres ancestres de la prehistòria ja sabien que si s’acostaven a un barranc podien caure daltabaix i trencar-se la crisma. El que Newton va descobrir, i això sí que té mèrit, és la força que atreu tots els cossos cap al centre de la terra. Si s’hagués limitat a dir que les coses queien, potser hauria descobert la sopa d’all, però res més.

Per això, cada vegada que sento a un candidat electoral dir-nos que hi ha crisi, com si no ho sabéssim, penso “Mira! una altre que ha descobert la sopa d’all”. Si això és poc, el que ve a continuació és menys: “els que en tenen la culpa són aquells altres, i jo us en trauré”. Penso que al final tots acabarem tenint-ne la culpa, i si tots ens en poden treure, és que la cosa no és tan greu. Si qualsevol ho pot fer, perquè patir?

Segurament que al segle XVII la teoria de la gravitació universal importava a ben poca gent, tret de Newton i quatre inspirats més, i en canvi la sopa d’all era més important per al comú de la població. Però Newton s’hi escarrassà una mica en explicar-se les coses. Avui la política no és gran cosa més que telerrealitat. La política i l’economia no són més que confrontació de personatges públics, ofertes de salvadors sense solucions. Tots han vist caure la poma, i discuteixen qui ha estat l’imprudent que ha sacsejat l’arbre, però a ningú se li ocorre explicar-nos el perquè ni com sortir-ne, segurament perquè no hi ha qui ho sàpiga.

Serà que esperen que la poma torni a l’arbre ella soleta per a fer veure que no ha passat res? No m’estranyaria; com la majoria de coses a la vida, la crisi s’arreglarà sola, tard o d’hora, molts hauran patit i algú s’emportarà una medalla. D’altres, els més afortunats, es menjaran la poma.

Tot allò que veiem

0 comentaris
Ja fa temps vaig llegir en algun lloc que tot el que no entenem dels demès ho podem trobar dins nostre. No recordo de qui és la frase, ni tan sols estic segur de no haver-m’ho inventat. Potser allò mateix que no sabem de nosaltres aflora sense ser cridat, sense ser reconegut, potser sense ser acceptat. La nostra vida en un mirall, com el d’Alícia, un mirall que és una porta a l’altra banda. I a l’altra banda, tot el que no sabem de nosaltres en la mirada dels demès.

Un vell sense memòria llegia en un quadern, tancat en un habitacle sense saber com, ni quan ni perquè, tot allò que no recordava d’ell mateix viscut per un personatge desconegut. Paul Auster en parla als Viatges per l’escriptorium, i Magritte es mira el mirall per veure com es mira al mirall en un exercici redundant d’introspecció que no acondueix enlloc. La clau d’allò que ens és aliè sovint és dins nostra. El problema és que aflora com les restes d’un naufragi, objectes dispersos amb identitat pròpia, orfes d’un vaixell i un port segur, inerts, inútils,... Albirem vaixells estranys i no els reconeixem com a propis. En quin pany encabir aquesta clau?

Tot allò que veiem dels demès és dins nostre, fins i tot el que no ens agrada. Apresa aquesta lliçó que els psicòlegs venen predicant des de sempre, la resta és més fàcil, fàcil de comprendre, que no de canviar, si és que volem que canviï. En el fons, la majoria hem après aquesta lliçó fa força temps. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, diu un Evangeli. És una forma de reconèixer els propis pecats en les faltes dels demès, encara que a vegades arribem a pensar que els pecats són de tots els demès, menys nostres. No ho diem sovint? Tots són iguals, No n’hi ha un pam de net, No et pots refiar de ningú, .... Defugint del privilegi de l’exclusivitat, convindria reconèixer que si tots són pecadors, vol dir que ho som tots.

Justícia amb els morts

0 comentaris
De la premsa:

“Una juez de Granada obliga al Supremo a decidir quien asume la apertura de fosas” El País, 30-05-2009

“El sindicato Manos Limpias acusó al juez en enero de iniciar la investigación y exhumación de las fosas del franquismo sin tener competencia para ello”. La Vanguardia, 27-05-2009

Aquest país és estrany. Sabem que hi ha morts enterrats al voral dels camins, a la tàpia dels cementiris, morts amuntegats sota terra sense rebre una sepultura digna. Sabem que hi són des que hi va haver una guerra en aquesta terra, ja fa molts, molts, molts anys. Sabem que formaven part de la meitat d’un país, i que varen ser morts per gent de l’altre meitat. Sabem qui els va enterrar i sabem exactament on són i perquè. I malgrat tot, si se’m permet l’expressió, no hi ha pebrots de treure’ls i donar-los un enterrament digne.

Han passat més de trenta anys des que Franco va morir, la generació de la guerra ja s’ha extingit quasi totalment i molts dels familiars d’aquestes víctimes són ja tan grans que aviat els haurà passat l’oportunitat de retrobar la justícia que es va perdre el dia que van afusellar als seus pares. I en aquest país seguim embolicats en galimaties judicials i polítics per tal de no fer el que en justícia cal fer: obrir totes les fosses de la guerra i les de després, i enterrar-los com mereixen totes les persones. Pretendre impartir justícia contra els culpables ja és inútil, però fer-ne amb als que varen morir per unes idees és una obligació de la que ja portem massa anys sense donar-ne compliment.

Haver de justificar que a aquestes alçades de la història no s’és rancuniós ni venjatiu per a voler fer justícia amb els morts és indignant, no fer-ne i embolicar-se en picabaralles judicials és ridícul, absurd, quasi còmic, i tot plegat, si no fos tan vergonyós, diria que és al·lucinant i de ciència ficció. Quina mena de país és aquest?

La vegueria, la vegueria, si jo la tingués, que maca la faria!

1 comentaris
Sembla que abans els igualadins volíem estar a la vegueria de la Regió 1. Després varem decidir que volíem estar a la del Penedés, i ara hem tornat a decidir que volem tornar a la Regió 1. Dic que ho hem decidit els igualadins perquè es suposa que l’Ajuntament ens representa i parla en el nostre nom. Ho accepto, però em costa d’assimilar que jo hagi pogut canviar de parer tants cops i que, a sobre, la darrera vegada hagi estat per culpa del futbol, jo, que no sóc futbolero i que, a més, el tinc avorrit de tant sentir-ne parlar. Es veu que un regidor d’ERC se’n va anar a Roma a veure la final de la Champions perquè ho va trobar més adient que anar al Ple, que sempre és més avorrit (el primer és el primer!), i l’alcalde va aprofitar per a marcar un gol que ni l’Etoo. Una moció d’urgència i ja som al Penedés. Apa, perquè després diguin que aquest govern no té empenta! Perquè urgent ho era, és clar!

M’han dit que el tema és molt important, i jo m’ho crec, però confesso que he hagut de fer que m’expliquessin els avantatges d’estar en una vegueria i no en una altra, i fins i tot els avantatges d’estar en alguna vegueria. En resum, es veu que és important que estiguem a la del Penedés perquè hi ha uns lligams històrics, no m’han dit quins, i que no estem a la Regió 1 perquè això afavoreix el centralisme i, a més, seriem els més pobres. Abans de continuar, he de dir que ho he preguntat a més d’una persona, i he obtingut també una altra resposta: hem d’estar a la Regió 1 perquè és millor anar de bracet dels rics i poderosos que no dels pobres i fastigosos, i ha uns lligams històrics amb Barcelona que no hi són amb el Penedés (tampoc m’han dit quins).

Quin mal de cap! Qui te raó aquí? I mira que el tema és molt important, es veu al carrer el neguit de la gent, el nervi del públic per a saber si som al Penedés, a la Regió 1, a la Catalunya Central o als Monegros! M’ho deia la veïna fa uns dies: “El meu Paco diu que vol la Regió 1, però jo li he dit que el que necessitem és estar al Penedés, que sempre hi passem per anar a la platja i és més maco. I si em toca la vegueria ja l’arreglaré jo!” Algunes famílies s’han trencat per aquest dilema, els diaris gasten pàgines i pàgines en aquest debat i a les cantonades es formen grupets de gent que debaten acaloradament sobre el tema i tothom diu: la vegueria, la vegueria, si jo la tingués, que maca la faria!

La cosa dels lligams històrics no m’ha tret de l’embolic, perquè me’n surten de totes bandes. Es veu que al segle XIX hi havia una diligència que comunicava Vilafranca amb Igualada, i que el tren va venir de Barcelona (això ja ho sabia, home!), o sigui que de lligams en tenim els que faci falta.

Llavors m’he dit, Octavi, tu a Vilafranca quan hi vas? Doncs mai, que vols que et digui, hi passo per anar a la platja, com la veïna. I a Manresa? Tampoc; ara hi ha més bona carretera, però no se m’hi ha perdut res. I a Barcelona? Home, allà sí que hi vaig sovint, per fer gestions, per anar al cine, per anar de compres, pel que sigui. Però vaja, si això és centralisme, miraré de no anar-hi tant.

Com que no m’hi aclareixo i ningú m’ha sabut convèncer d’on he d’estar, ho deixo en mans del nostre Ajuntament, que veig que les coses se les pren seriosament i els assumptes importants sols els deixa per altres de més importants, el futbol, per exemple. He sentit a dir que hi ha un grup de l’oposició que ja té la moció preparada per a tornar a canviar de vegueria quan el seu regidor torni de Roma, i que l’alcalde en té una altra en un calaixet, sense data, per quan algun regidor de l’oposició torni a trobar més important anar-se’n al futbol que atendre els assumptes municipals (el primer és el primer!).

Per cert, que la meva veïna m’ha dit que tot això està molt bé, que això de la vegueria no sap què és ni l’importa, que no coneix a ningú que ho sàpiga i que, de tota manera, ja l’arreglarà al seu Paco si torna a dir que vol estar a la Regió 1!

Herois i assassins

0 comentaris
El 24 de gener de 1793 s’oficià a la plaça Vendome de Paris una cerimònia fúnebre en record de Louis-Michel Lepeletier de Saint-Fargueau, insigne revolucionari i diputat jacobí que havia estat assassinat en les dependències del palau reial l’endemà d’haver votat la mort del rei francès en la Convenció. El gener de 1793 la família reial estava presa, milers de caps havien rodat per les llambordes de París en un frenesí revolucionari de sang i venjança que, com es diu vulgarment, no deixaria “títere con cabeza”, i el directori revolucionari maldava per conservar l’empenta de la revolució davant l’escomesa de les potències estrangeres que, amb Anglaterra al davant, volien evitar com fos el contagi revolucionari.

Així que la convenció, amb la finalitat de tallar de soca-rel qualsevol possibilitat de restauració borbònica, va votar la mort del rei, amb l’esperança de convertir en perpetu el règim sortit de la revolució. Le Peletier va morir a mans d’un reialista en un restaurant instal·lat al palau reial, segurament com a venjança, ja que el seu vot va ser considerat com a decisiu. El diputat assassinat es convertí ràpidament en un màrtir de la revolució, i el directori encarregà al pintor Jacques-Louis David, l’autor anys més tard de la grandiosa “coronació de Napoleó”, la organització d’un acte fúnebre popular, que va tenir lloc a la plaça Vendome, que per aquells temps s’anomenava de les Piques (les que s’utilitzaven per a clavar-hi el cap dels guillotinats). Sobre el pedestal nu de la desapareguda estàtua del Rei Sol, s’erigí un altar en el que el cadàver de Monsieur Lepeletier era exposat, cobert sols amb una túnica que deixava veure les ferides. Un gran homenatge a un heroi de la Revolució. La premsa ho va descriure d’aquesta manera: “El dia 21 d’aquest mes veiérem com es llençava a un cistell el cadàver del rei Capet [...] El dijous dia 24 del mateix mes París va oferir un espectacle molt diferent: el cos del ciutadà Michel Le Pelletier fou portat en triomf al Panteó”.

Diuen que aquest prohom de la revolució havia estat sempre contrari a la pena de mort, i que sols al jutjar Lluís XVI va canviar de parer, per convicció o per por, que en el si d’una revolució tot és possible.

El que m’interessa d’aquest cas és com un mateix ésser humà pot ser a la vegada autor o inductor d’una mort i víctima d’un assassinat, i ser en ambdós casos mereixedor del reconeixement públic. Per a simplificar-ho, un individu ocasiona una mort en nom d’una causa que entén justa i obté el premi del reconeixement social, i el mateix individu és mort en un acte de venjança, convertint-se en màrtir. Segurament que els papers es podrien intercanviar des del punt de vista del venjador, però vull dir amb això que una part de la humanitat sempre ha considerat justa la mort dels desafectes. En una pel·lícula que va passar sense pena ni glòria però que a mi em va semblar excel·lent, El Regne dels Cels, Jean-Jacques Annaud posa en boca dels clergues que beneïen els creuats al salpar cap a Terra Santa l’expressió “recordeu que matar un infidel no és pecat”. En nom d’una causa –la fe, la pàtria, la revolució- s’ha permès històricament la mort del contrari. Fins i tot l’església catòlica, que té com a un dels principals manaments el de “no mataràs”, s’ho ha passat pel “forro” durant segles per a major glòria de Déu (vegi’s la Inquisició, les Creuades i altres “bones obres”), i encara ara no troba el moment de condemnar la pena de mort. Els exemples que podríem mostrar són innombrables i no tots tenen relació amb l’església, ni molt menys. En nom de la pàtria s’ha afusellat molta gent. Els “caídos por Dios y por España” i els caiguts per la república tenen una cosa en comú: tots ells van morir perquè algú va creure que la seva mort era necessària per al bé comú.

I no cal parlar de guerres obertes i de revolucions. El terrorisme, del signe que sigui, considera prescindible la vida humana per a assolir l’alliberament del poble, la qual cosa, si es mira fredament, constitueix una contradicció d’impossible resolució, sinó és que un és capaç de veure la mort com un alliberament.

En tot cas, hi ha una perillosa relació entre l’idealisme i el menysteniment de la vida humana. Sembla que aquells que estan disposats a morir per una causa, massa sovint també estan disposats a matar per ella. Si la vida pròpia no val gran cosa, valdrà més la dels altres?

Quina religió ens convé ?

0 comentaris
Quan jo era jovenet em varen ensenyar que a Espanya som catòlics. No és que llavors em preocupés massa, i a més tampoc hi havia possibilitats de ser altra cosa. I d’altra banda, fins als deu anys vaig estudiar en un col·legi de capellans, o sigui que per l’edat i per l’ambient no se’m podia demanar que qüestionés aquestes ensenyances. Però recordo com a un dels dubtes diguem-ne transcendentals d’aquella època, a més del típic “d’on venen els nens”, el de si érem igual de catòlics creient en Déu que sense creure-hi. Perquè si a Espanya som catòlics, aleshores tan se val en què creguem, ho som per naixement.

Ara que no sóc creient, penso que el ser catòlic, protestant, jueu o musulmà és una qüestió de fe, i Espanya no pot tenir una religió, sinó que els espanyols tindran la que vulgui cadascú. Molt senzill i evident, però constato que molta gent parla encara del catolicisme com d’un fenomen ambiental, natural: “No, jo no hi crec, però a Espanya quasi tothom és catòlic. Jo també, perquè sinó seria musulmà, o protestant, o testimoni de Jehovà, o alguna altra cosa més rara”. Fa uns dies vaig parlar dels catòlics practicants no creients, els que practiquen la religió sense fe. En aquest país en som especialistes. Processons, oficis de Festa Major, romeries.... És clar que una gran part de la gent que hi participa és creient de veritat, però també una part important dels assistents sols se senten cristians quan treuen a passejar el Sant Cristo Gros, i la resta de l’any passen olímpicament. Fins i tot moltes autoritats hi assisteixen per pur compromís social, no per altra cosa.

A aquest pas, mai podrem tenir un estat verdaderament laic, no perquè l’administració no faci la seva feina, garantir aquesta laïcitat, que tampoc, sinó perquè nosaltres mateixos no som capaços d’aclarir-nos en aquest tema.

L’altra qüestió transcendental de la meva infància és que, si la religió catòlica és l’única verdadera, tal com els capellans m’havien ensenyat, i si ho és perquè sí, perquè m’ho crec i no hi ha volta de full, i en la fe no caben discussions, si hagués nascut a l’Índia, un estat majoritàriament hindú, jo seria hindú, l’única religió verdadera, cosa que no em qüestionaria perquè tindria fe i en qüestions de fe no es discuteix, es creu i prou. O sigui que, ves per on!, la religió és una qüestió de loteria. Tens la religió que tens pel lloc on neixes i, a més, sempre l’encertes, perquè la religió que es té sempre és la verdadera. Altrament, no seria religió.

Les coses han anat com han anat, a Espanya li ha tocat ser catòlica, a l’Índia hindú i a Alemanya protestant, però si pogués triar, o més ben dit, si volgués triar, escolliria el cristianisme en alguna de les seves múltiples varietats (catòlics, evangèlics, ortodoxes, testimonis de Jehovà, etc). Al menys el cristianisme té un avantatge important sobre les altres religions: sempre tens el perdó assegurat. Pots fer les mil i una barrabassades, mentre al final et penedeixis de tot. Un minut de penediment, i se’t perdona una vida de pecat. El perdó, aquesta gran virtut, ha estat de sempre un esquer important per atreure fidels, ja des dels mateixos inicis del cristianisme.

El mateix Constantí el Gran, al qual s’atribueix la “legalització” del cristianisme dins l’imperi romà, esperà, contra el que es creu generalment, a l’últim moment de la seva vida per a convertir-se. Anys abans, amb l’Edicte de Milà (313 d.C.), va treure el cristianisme de la clandestinitat, però no va renunciar als cultes pagans, especialment al Sol, del que era un creient fervorós. El penediment final, en el seu llit de mort, li permeté eixugar d’una tacada tot el seu passat, ple de guerres, conjures i assassinats. La seva mare, mentrestant, més piadosa, com solien ser les mares d’abans, entretingué la seva vida cercant relíquies a terra santa i es guanyà,. uns anys més tard, la seva entronització als altars dels sants amb el títol de Santa Helena.

Tot i així, d’alguna manera, quan l’Església es convertí en poder i imposà la seva fe com a única i exclusiva, s’adonà probablement que això del perdó donava massa de sí i alguns fidels, fervorosos de penitència, se la guardaven tota pel darrer moment, mentre portaven una vida dissipada i plena de pecats, alguns dels quals esdevenien en horrorosos i francament imperdonables si posaven en qüestió el poder establert i les veritats sagrades de l’Església. Així que la cúria del moment pensà: "molt bé, mantenim el perdó perquè és un pilar bàsic de l’Església instaurat per Jesucrist, però el posarem després del càstig". Ho sigui que s’inventà allò de “et cremem perquè te’m de castigar, però si et penedeixes no aniràs a l’infern”. Perdonar l’infern no és poca cosa i matant-te et fan un favor: aniràs al cel de dret. Qui no es conforma és perquè no vol. Vist així, la Inquisició sembla un gran invent.

Segurament que per fortuna, els temps han canviat i ja no s’hi val a castigar els pecats en vida, ho guardarem per al més enllà. Això és un problema per a l’església perquè ha perdut tot el poder de coacció i sols li queda la seducció, aquella virtut que Jesús ensenyà però de la que ja no es recordava ningú. Ens podrà seduir l’Església, o esperarem al penediment final, o ni tan sols això? No sembla que les jerarquies eclesiàstiques siguin gaire destres en seduir al personal, i el garrot ja no el tenen a mà, o sigui que el futur de l’Església, si segueix així, és més negre que la sotana dels bisbes.

Quan quatre trinxeraires volen parlar per nosaltres

4 comentaris
Fa poc he escoltat una persona jove, militant d’un partit català, proposar la realització d’activitats conjuntes amb altres persones d’altres partits, catalans o no. El fet de pertànyer a opcions polítiques diverses no exclou la comunió d’interessos en àmbits que, estic segur, comparteixen. És la proposta més assenyada que he sentit en anys d’una persona compromesa políticament i, desgraciadament, també la més improbable. I si no, sols cal donar una ullada al que ha passat en una acte de les Joventuts Socialistes que ahir es va fer a Igualada, quan una colla de joves va increpar als assistents, és de suposar que perquè no els devien semblar prou nacionalistes. I podria haver passat el mateix o quelcom semblant si els protagonistes fossin altres, perquè en cap lloc de l’espectre polític s’albira ni el més remot indici de col·laboració per a tirar endavant els temes que importen al país.

Mal assumpte, perquè això no fa altra cosa que estendre l’escletxa ja prou ample que separa la política del ciutadà. Qui més, qui menys, tots tenim alguna opinió del que li cal a aquest país. No podem pretendre que aquesta opinió sigui l’única vàlida, perquè això seria tant com justificar la dictadura. I a més, què caram, no som tan bons. També els altres tenen idees, i poden tenir raó. La cosa és que ara per ara, l’única via possible i raonable per a traduir aquestes idees en fets és la d’encarregar als partits polítics que les duguin a terme per nosaltres, i per això cal votar-los. En la mesura que, a més de tenir idees, podem identificar als representants polítics amb l’opció que defensem, serem votants. Si això no pot ser, si no trobem on deixar el nostre vot perquè no trobem un lloc de confiança, el que som és gent desenganyada, passem de la política i dels polítics, i acabarem passant del país.

És una llàstima que les persones més compromeses ho siguin tant que es tornin en intolerants. Les preguntes que em podria fer són (sols a títol d’exemple):
  • Puc permetre que el meu vot nacionalista es defensi titllant de botifler, o de traïdor, o d’espanyolista al que vota diferent o al que representa altres opcions polítiques?
  • Puc permetre que el meu vot socialista es defensi titllant de feixista al que vota a la dreta o al que la representa?
  • Puc permetre que el meu vot a partits de dreta es defensi titllant d’antisistema, trencaespanyes o no sé què al que vota l’esquerra o al que la representa?
Podria fer una llista més llarga, però em sembla que ens entenem. El meu vot no és per llençar-lo a la cara de ningú, és per treballar, i si pot ser amb la col·laboració de tothom. Per això penso que amb l’abstenció no sempre es passa de la política, sinó dels polítics. Jo en tinc d’idees per aquest país, i com jo molta gent, però no vull que les defensin quatre trinxeraires que sols es representen ells mateixos.

I malgrat el que pugui semblar, no defenso l’abstenció, defenso el vot, però el vot amb orgull, no amb supèrbia. El vot respectuós i integrador, no l’excloent, perquè, a fi de comptes, una victòria no et fa bo i als altres dolents. Tot plegat podríem arreglar-ho amb una mica de seny d’aquell del que estem tan orgullosos i que tanta falta ens fa.

De com es preparen unes eleccions i altres herbes

0 comentaris
Ahir em va trucar el Fermí. Em va dir que necessitava veure’m, perquè tenia coses importants que comentar-me. Amb la seva traça de sempre, s’ho va fer anar bé perquè em cregués que l’importava el que jo pugui pensar de ves a saber quina de les seves cabòries habituals.

-És important que em donis la teva opinió, Octavi, sobre algunes idees que he tingut i que són molt importants per al meu futur.

-Està bé, ens veiem demà al bar de l’estació, a les 4. Ah!, tu pagues el cafè, entesos?

Quan he arribat el Fermí ja hi era, s’havia pres dos cafès i no parava de mirar el rellotge, i això que he estat d’allò més puntual.

-Com va tot, Fermí? Fa estona que m’esperes? No he pogut arribar abans.

-No, què va! sols mitja hora. Ja estava a punt de marxar. Veig que t’importen poc els meus problemes!

En condicions normals l’hauria engegat, perquè ja n’estic una mica fart de les seves sortides de to, però alguna cosa m’ha dit que el Fermí realment tenia algun problema. Se’l veia angoixat, nerviós, així que m’he contingut, m’he disculpat per haver arribat exactament un minut més tard del que varem quedar, he demanat el meu cafè i he procurat semblar interessat en les seves coses.

-Octavi, et faré una pregunta i necessito que em donis una resposta clara i sincera. És molt important per mi, m’hi va el futur.

“Ostres!”, he pensat, “si tant l’interessa la meva opinió, i tant la necessita, és que la situació és greu”.

Ha enretirat una mica la tassa de cafè, ha donat una ullada al voltant, potser per por que el sentís alguna orella indiscreta, ha avançat una mica el cap i m’ha mirat directament als ulls.

-Tu creus que al carrer hi ha massa herbes?

Confesso que m’ha sorprès, malgrat que a aquestes alçades ja hauria d’estar acostumat a les seves excentricitats. M’he quedat mut uns segons i després no he pogut evitar que la còlera em vencés.

-I tu creus que ets idiota? –li he engegat.

-No, Octavi, no sóc idiota, i el que et pregunto és molt important, encara que no t’ho sembli. Veuràs, del fet que al carrer hi hagi massa herbes o no depèn el meu futur polític.

-Ah, però tu tens un futur polític? Jo em pensava que passaves de la política.

-He reflexionat, Octavi, i m’he adonat que faig falta. A mi la política no m’agrada, però vull que la ciutat funcioni, que els serveis es prestin adequadament, que els ciutadans visquem en prosperitat i harmonia, i si no m’implico això no acabarà de funcionar, a banda que quan es vol que les coses funcionin s’ha de participar, sinó amb quin dret reclamarem després?

-Ja, i demà m’afaitaràs! Aquesta cançó ja me la sé. I què passa amb les herbes? Tu ets més dels que se les fumen que no dels que les cuiden.

Un altre s’hauria emprenyat, però el Fermí en portava una de cap, i quan se li posa una idea entre seia i seia, no fa cas de res més.

-Veuràs, les eleccions són d’aquí dos anys i m’he de preparar. El primer, el més important, és trobar una llista on col·locar-me. No és fàcil, perquè les places van molt buscades, sobretot les primeres, i no cal tenir estudis, així que qualsevol hi pot aspirar. Imagina’t la competència que hi ha! Així que m’he acostat a les seus dels partits amb el currículum sota el braç i he ofert els meus serveis. De seguida m’he adonat que el currículum no em serviria, perquè a banda d’estudis i experiència, no hi deia res del que compta realment: a qui conec? qui em coneix? sóc capaç de parlar sense que m’entenguin? puc dir barbaritats assenyades i mentides creïbles?

-“Tot això està molt bé, però no m’interessen ni els seus coneixements ni les seves habilitats”, m’han dit a tot arreu. “En sap de vendre idees, vostè? Si és així, encara farem alguna cosa. Sinó, més val que se’n vagi a casa, que els llestos no ens interessen”. Per tant, he arribat a la conclusió que, ja que no conec a ningú ni ningú em coneix en el món de la política, el que puc fer és aportar alguna bona idea per a vendre, i què més pràctic que una idea que serveixi per a tothom.

-Vols dir les herbes? Fermí, que tenen a veure les herbes amb tot això?

-Mira, ara mateix no sé encara on em voldran, ni tan sols si m’acceptaran en alguna de les llistes que es preparen, així que he de procurar deixar les portes obertes per a que em pugui encabir en qualsevol opció. L’idea és cercar quelcom que sigui capaç de motivar a tothom, alguna cosa que sempre sigui certa, siguin quines siguin les circumstàncies, i que valgui tan per un partit com per un altre. He pensat que la solució està en les herbes del carrer. Quan vagi a veure els partits de l’oposició, els proposaré de centrar la campanya en el mal estat de la via pública i, especialment, en l’existència de nombroses herbes a les voreres i als jardins públics, la qual cosa denota una deficient atenció del govern actual sobre les necessitats públiques dels vianants, un desinterès total sobre la imatge pública de la ciutat, que permet que la deixadesa imperi pels carrers. Déu meu, és que ningú se’n cuida?

El Fermí s’embalava i ja s’hi veia, així que el vaig haver de frenar.

-A mi no em sembla que hi hagi tantes herbes. Alguna n’hi ha, és clar, però això és inevitable, i tard o d’hora sempre l’acaben traient. És impossible que els carrers puguin estar nets al 100 per 100 els 365 dies de l’any. En fi, que si vols que la gent vegi herbes, segur que les veuran, però això et tanca l’opció del partit governant.

-No t’ho creguis pas, Octavi. Ja ho tinc pensat. Si a l’oposició no em volen, proposaré als que manen que facin una campanya fent gal·la del grau de neteja que ha assolit la via pública, perquè allà on abans de ser-hi ells sols hi havia matolls i males herbes, ara tot és net i polit, els jardins plens de floretes, les zones verdes, verdes de veritat, i quan surt alguna herbeta a les voreres la brigada municipal l’arrenca de seguida, no com abans. És clar que n’hi ha alguna, d’herba, però som eficients i efectius a l’hora d’erradicar-la.

-Vaja, no sé què dir, tens recursos per tot, Fermí. Així doncs, tan se val el que jo pensi sobre les herbes.

-No, Octavi, no m’és indiferent. Amb tu començo una campanya per a recollir el suport dels ciutadans. Perquè tinc una altra opció per a entrar a l’ajuntament, fundar el meu propi partit. Si no aconsegueixo allistar-me en cap dels altres, els amenaçaré amb formar la meva pròpia llista, la PAVA, Plataforma per a l’Administració de la Vegetació Autònoma. No sé encara quin programa tindré, però d’herbes n’hi hauran al carrer i amb això en tinc prou. Així que em cal saber com ho veus, si el ciutadà copsarà la gravetat del problema herbaci.

Això ja ha estat massa per mi. D’idees absurdes n’he sentit moltes a la vida, però com aquesta cap. La meva indignació, finalment, ha esclatat.

-Saps que et dic, Fermí? Que ves-te’n a fer punyetes, d’aquí dos anys ja en parlarem.

M’he aixecat i he marxat sense mirar enrere. Ja està bé, home! Fer-me venir per aquesta bajanada! Quan he sortit al carrer m’he sentit més bé. D’una banda, perquè per primera vegada he estat capaç d’engegar al Fermí, i d’altra perquè he marxat sense pagar el cafè i, per una vegada, li tocarà a ell.

Assaborint l’aire fresc d’una tarda sense sòl, he donat una ullada al trànsit, he mirat a banda i banda del carrer i, més asserenat, he començat a caminar, passejant i satisfet amb mi mateix, quan de sobte m’he entrebancat amb un coi d’herba que brotava d’entre mig de les rajoles trencades de la vorera. “Algun dia algú s’hi farà mal. És que l’Ajuntament no pensa netejar-ho?”. I, per un moment, m’he vist votant la PAVA.

Deu anys sense mili

0 comentaris
Fa uns dies es va complir el desè aniversari de la supressió del servei militar obligatori. Ho van recordar al Club de TV3 i, com passa sempre en els que ja tenim una edat, em van venir al cap les típiques anècdotes de la mili, aquelles que explicaries a algú de la mateixa edat i que, en canvi, avorreixen fins la sacietat aquells que han tingut la sort de no passar-hi.

Però després de repassar mentalment les històries de xusqueros, novatades i penalitats diverses de les que, tard o d’hora, tots acabem parlant amb algú que no té ganes d’escoltar, vaig pensar més pausadament en altres aspectes d’aquesta qüestió que em semblen importants.

En primer lloc diré que per uns moments em vaig sentir estrany per haver de reconèixer que el PP havia dut endavant una mesura que a mi sempre m’ha semblat progressista. Va ser el primer govern Aznar qui va suprimir la mili obligatòria, quelcom que mai hauria imaginat de la dreta espanyola més rància. Després les idees acaben aclarint-se i vaig recordar que, de fet, va ser CIU qui va imposar aquesta mesura al PP, entre d’altres, per a garantir-li l’estabilitat parlamentària. Eren els temps de la primera legislatura del PP, quan alguns van aprendre a parlar el català en la intimitat, mentre assajaven l’anglès de Texas per quan assolissin la majoria absoluta. Deixem-ho, el cas és que, a tots els efectes, la mili obligatòria va desaparèixer d’aquest país fa deu anys de la mà de CIU, a qui, si més no, hauré d’agrair que el meu fill no hi hagi passat.

L’altra qüestió és que tinc la impressió que l’exèrcit ha canviat bastant des de llavors. No avorriré a ningú amb les anècdotes de la mili, però si les paraules friki o cutre tenen algun sentit, cal cercar-lo en el que era el servei militar obligatori quan jo el vaig fer. I a aquestes paraules n’hi podríem afegir d’altres com absurd, inútil, ignorant, etc. Estic segur que els de la meva generació saben de què parlo. Els altres, que mirin la cabra quan surt a passejar, amb el seu gorret i les seves polaines, a la qual li manca sols el Cetme, i se’n faran una idea.

L’exèrcit d’ara, evidentment més professionalitzat, s’ha internacionalitzat. Jo vaig fer la mili al 82, més tard del que em tocava, però llavors el més internacional que tenia l’exèrcit espanyol era un portahelicòpters atrotinat que els americans li havien regalat feia un munt d’anys.

Amb el temps, ens agradin o no els exèrcits, han assolit un caràcter professional i, al menys, una certa utilitat. Val a dir que abans que això, aquell mateix que es veié arrossegat a suprimir la mili endegà la gran gesta heroica de l’exèrcit espanyol dels darrers temps: la conquesta de l’illot de Perejil, quatre cabres i un parell de soldats marroquins desarmats que tenien ocupat aquest important bastió. El govern, llavors, passava l’estona menjant julivert i preparant l’invasió d’Irak. Afortunadament, algú ens tragué d’aquell vesper i dignificà en el possible les missions de l’exèrcit espanyol.

En tot cas, ens agradi o no, és el que hi ha, però al menys no és obligatori.

P.D. Pol, 532. M’he passat de poc. Gràcies pel consell.

Un vestit per al President

0 comentaris
Un senyor de València va anar al sastre per a que li renovessin el vestuari. Segurament li convenia, perquè s’havia adonat que, a vegades, passava fins a dos dies amb la mateixa americana i els punys ja estaven una mica gastats. Una persona coneguda com ell havia de cuidar el seu aspecte. Un toc d’elegància és un toc de distinció i autoritat, va pensar, i sense donar-hi més voltes cridà al sastre per a que li prengués les mides.

Haureu pensat que un vestit del Corte Inglès també li hauria quedat bé i, a fi de comptes, tampoc és barat. Doncs no, “Xe collons”, va pensar, “jo sóc en Camps, alt i eixerit, sóc el President de tot això i he de vestir més bé, més car, vull dir”. Ara que ja el coneixeu, convindreu amb mi que el President de la Generalitat Valenciana, per la pròpia distinció del seu càrrec, ha de vestir, al menys, d’Armani, i si pot ser més car millor. “Mireu si hi ha alguna cosa més cara, xe!, que això no val res”, va dir als seus subordinats. I aquests fidels servidors li trobaren un sastre prou car per a la dignitat de la seva persona.

L’home sabia prou bé que a banda i banda del Túria tothom notaria que la roba li feia a mida un sastre molt, molt, molt car, tal com correspon a tot un President, i no a un pelacanyes que compra la roba en les rebaixes. Però vet aquí que l’elegància s’ha de pagar. “Xiquet, això és molt car, potser que ho pagui un altre”, li digué al sastre, mentre aquest feia números per veure com podia afegir un zero més a la factura, no fos cas que resultés massa barata i s’Excel·lència no fes la comanda. “Saps què? Passa-li la factura al meu amic de l’ànima, que alguns favors em deu. Total, si les coses es torcen, sempre puc dir que no el conec i si te he visto no me acuerdo” (la darrera part de la frase la va pensar en castellà, que és com es pensen les coses importants als “països valencians”).

Ves per on, ara els emprenyadors de la premsa li busquen les pessigolles a aquest bon home per uns vestits que no costarien més de 30.000,00 euros. Hi ha algú que no es gasti això per a vestir bé? Jo no, però no compto perquè la meva dona diu que no tinc gust. Estem parlant del President de la Generalitat Valenciana. Si no vesteix a mida i car, tots ens n'adonarem i direm “On va aquest President de la Generalitat Valenciana, que no vesteix a mida i car”. Bé, jo no ho diré perquè sóc un home sense gust. Així que a mi em sembla que hauríem de ser més comprensius amb aquest senyor i facilitar-li les coses. Per exemple, els quatre pèls del cap, on els hi pentinen? Proposo que es nomeni en Llongueres perruquer oficial de la Generalitat Valenciana. No sé a quan sortirà per pèl, però tan sols que en tingui quatre ja farem la factura prou cara. I les sabates? És que no els hi fan a mida? Per favor! Com es pot consentir, és que no us adoneu que amb sabates de sèrie no es pot caminar? Les hi podria fer a mida l’avi Benjumea, el del Cor de la Ciutat. Uns quants viatges des de Sant Andreu a València per cada sabata, i es podria fer una bona jubilació.

Això sí, la factura per a l’amic de l’ànima, que de tant que se l’estima pagarà molt gustós. El fotut de tot això és que l’amic de l’ànima ara és a la presó.”Xe collons, quina putada”, i el sastre deu ser un mal home perquè s’ha guardat les factures i això no es fa. En fi, que estan arreglats. Aquí, al menys, aquests problemes no els tenim. Al President Montilla el deu vestir la seva senyora, que segurament té tan bon gust com la meva, i a mi, que de gust no en tinc per res excepte per a triar la parella, em sembla igual de ben vestit.