La reforma laboral - Un punt de vista pessimista

Més o menys, un contracte ve a ser l’acord de dues parts per a fer quelcom amb efectes jurídics. És a dir, que allò que acorden tingui una validesa que es pugui reclamar davant els òrgans jurisdiccionals. En el cas del contracte laboral, allò que s’acorda –una part rebrà el treball d’altra en un cert termini de temps, i a canvi l’altra rebrà una remuneració per aquest treball- podrà ser reclamat com d’obligatori compliment davant la justícia. És un compromís que obliga totes les parts –pacta sunt servanda- amb més o menys igualtat.

He dit igualtat? Res obliga que aquests pactes siguin equitatius per a ambdues parts. De fet, molts contractes resulten desnivellats en quan a les obligacions de cadascun, en funció generalment de la pròpia personalitat jurídica de les parts. Els contractes de tot ordre que subscriu l’administració acostumen a escorar a favor propi en quan a facultats, i quan no ho fan resulten sospitosos. La reforma laboral acabada de néixer no fa sinó incrementar aquesta desigualtat amb l’acomiadament lliure dins el primer any sense indemnització i a decisió de l’empresari –anomenat emprenedor- o la facilitat de l’acomiadament objectiu amb la suficiència de tres trimestres de baixa facturació. És especialment significatiu que la mala marxa de l’empresa faculti a l’empresari per a reduir la remuneració i/o la dedicació del treballador. Sense ànim de resultar provocador i sols a títol d’exemple teòric, diré que en les circumstàncies actuals la majoria de treballadors poden demostrar més de tres trimestres d’una situació econòmica familiar precària, i això no els donarà dret, en virtut del seu contracte laboral, a exigir de l’empresari un augment de sou i/o de dedicació.

Passa, doncs, que sigui per pròpia naturalesa, per costum, per l’inevitable de les circumstàncies econòmiques globals o perquè, de fet, en el fons l’ocupació sols és possible si algú inverteix, i sols una de les parts del contracte ho pot fer amb capital, això que anomenem reformes laborals consisteix sempre amb un reducció dels drets del treballador a favor dels de l’empresari.

Algú n’ha vist alguna que vagi en sentit contrari? Em refereixo a tot al que ha estat fruit de regulació de les relacions laborals, ja es digui reforma laboral, decretazo, medidas urgentes....., etc. Potser en temps molt passats, quan veníem d’una situació d’explotació social i laboral feliçment passada i ja històrica, però el que hem vist en els anys de la bombolla no ha estat altra cosa, quan ha estat, que algun subsidi a càrrec de l’administració i que al final ha esdevingut insostenible.

Vol dir això que ens hem de llençar amb totes les nostres forces contra aquesta reforma laboral i les que puguin venir? No tinc dubtes que resulta injusta per als treballadors i que, com denuncien els sindicats, és inconstitucional en alguns aspectes, però ens haurem de plantejar si no esdevé inevitable i si serviran de quelcom les mobilitzacions endegades per les forces sindicals, tret de nodrir els interessos polítics de l’oposició de torn. Demano atenció al fet que no dic oposició socialista, perquè no tinc cap dubte que si l’endegués un govern del PSOE –i ho hauria fet de seguir en el poder- el PP s’hi oposaria en la mateixa mesura.

La coartada de totes les reformes laborals consisteix sempre amb el mateix esquema: facilitar l’acomiadament facilitarà la contractació. O sigui, que si l’empresari veu que li serà fàcil i barat acomiadar un treballador quan calgui, és més probable que el contracti. A mi l’argument em sembla impecable, i a la vegada mortal de necessitat. Fem l’acomiadament lliure i gratuït, i així contractarem més gent. Diuen els més lliberals que per aquesta via s’avançaria cap a la plena ocupació. Tocant de peus a terra, l’immediat és que augmenta l’atur. Reconeix la mateixa CEOE que en els propers mesos aquesta reforma laboral no farà créixer l’ocupació, sinó tot el contrari, i que després ja veurem, en funció de la situació econòmica global, "quan els vents de l'economia siguin més favorables".

Així doncs, la posició realista és la més fatalista. Una reforma laboral és necessària perquè les empreses ja no poden contractar més i cal donar-les facilitats. Si elles no contracten, qui ho farà? Rebaixem doncs els drets d’una de les parts del contracte, el treballador, per a que l’altra pugui contractar més. La conseqüència immediata, augment de l’atur a curt termini i després ja veurem. La trampa està en creure que l’atur depèn sols de la voluntat dels empresaris i no de la crisi econòmica en el seu conjunt. Les empreses seguiran sense accedir al crèdit necessari per a invertir, treballar i crear riquesa, i així, per molt fàcil que sigui acomiadar als treballadors, no se’ls contractarà.

I com he dit abans, les mobilitzacions en contra de la reforma laboral tenen un sentit més enllà del purament teòric que he enunciat? Oposar-se a la reforma laboral perquè tot segueixi com ara? Jo no sé si és pitjor l’ara o el després, i dubto que ho sàpiga algú.

0 comentaris :: La reforma laboral - Un punt de vista pessimista

Publica un comentari a l'entrada