La Presidència al banc dels acusats

0 comentaris
El ciutadà Francisco Enrique Camps Ortiz serà jutjat, probablement a l’octubre, per un presumpte delicte de suborn impropi. La seva condició processal és, en l’actualitat, la d’acusat, després que un jutge del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià hagi dictat un Auto d’obertura de judici oral, al qual hauran de comparèixer en qualitat d’acusats el ciutadà esmentat, així com els Srs. José Víctor Campos Guinot, Rafael Betoret Parreño i Ricardo Costa Climent. Tots ells exerceixen o han exercit diferents càrrecs en el mateix partit polític al qual pertany el ciutadà Camps.

Així doncs, malgrat que el ciutadà Camps és innocent mentre no es demostri el contrari, és oficialment un presumpte delinqüent, i és per això que serà jutjat. I ho serà per un delicte continuat de suborn, previst i penat en els articles 426 i 74 del Codi Penal, que en el moment dels fets tenien la següent redacció:

"Artículo 426. [Para la consecución de un acto no prohibido legalmente]

La autoridad o funcionario público que admitiere dádiva o regalo que le fueren ofrecidos en consideración a su función o para la consecución de un acto no prohibido legalmente, incurrirá en la pena de multa de tres a seis meses."

"Artículo 74. [Delito continuado y delito «masa»]

1. No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, el que, en ejecución de un plan preconcebido o aprovechando idéntica ocasión, realice una pluralidad de acciones u omisiones que ofendan a uno o varios sujetos e infrinjan el mismo precepto penal o preceptos de igual o semejante naturaleza, será castigado, como autor de un delito o falta continuados, con la pena señalada para la infracción más grave, que se impondrá en su mitad superior."

La primera consideració que cal fer és la de que es tracta d’un delicte que sols poden cometre les autoritats i els funcionaris públics, com queda clar del redactat de l’article 426 del Codi Penal. És el moment d’assenyalar que el Sr. Francisco Enrique Camps Ortiz, a més de militant d’un partit polític, és també President de la Generalitat Valenciana, i per tant la primera conclusió és que la persona que actualment ostenta aquest càrrec és un presumpte delinqüent. Presumpte. Cal repetir aquesta paraula perquè encara no ha estat jutjat i no sabem si serà condemnat o declarat innocent de tots els càrrecs. Un presumpte delinqüent és el que ara mateix governa la comunitat valenciana.

La segona consideració a fer té a veure en el delicte que s’imputa al President de la Generalitat Valenciana. Es coneix com a suborn impropi. A diferència del suborn “normal”, que consisteix en lliurar regals o fer favors a autoritats o funcionaris a canvi d’alguna cosa, generalment un acte que en condicions normals no es podria dur a terme, el suborn impropi consisteix en lliurar aquests regals o favors a una autoritat o funcionari en consideració a la seva funció, és a dir, per l’únic fet que ostenta un determinat càrrec, o també per aconseguir quelcom que no estigui prohibit legalment.

Anem per parts i comencem pel final. Els regals que va rebre el President de la Generalitat Valenciana anaven destinats a aconseguir quelcom d’il·legal? Si hagués estat així, i hi hagués indicis suficients, hauria estat imputat per l’article 419 del Codi Penal i no pel 426. Directa o indirectament, segons recull l’auto judicial, els regals han estat fets per la societat Orange Market S.L., controlada pel Sr. Francisco Correa Sanchez, principal imputat en el cas de la xarxa Gurtel, implicada amb importants suborns a diversos càrrecs del Partit Popular a Madrid i València per a obtenir contractes favorables, tant de la Generalitat Valenciana com del govern de la Comunitat de Madrid. El sentit comú, sempre imprecís i el més indeterminat dels conceptes jurídics, fa pensar que els regals al President de la Generalitat no són aliens a la xarxa de corrupció Gurtel, però no hi ha evidències que demostrin aquesta connexió. De fet, no hi ha cap evidència legal que indiqui que el Sr. Camps va rebre els regals a canvi de donar un tracte de favor a la xarxa Gurtel en l’obtenció de contractes públics a la Comunitat Valenciana. Per tant, deixant de banda el sentit comú, cal concloure que els regals es van fer a canvi de res, fins i tot sense esperar que s’aconseguís quelcom que no fos il·legal. Era, en definitiva, als efectes previstos a l’article 426 del Codi Penal, un regal en consideració al càrrec públic que ostenta el Sr. Camps, i com que s’ha produït vàries vegades al llarg d’un temps, té la consideració de delicte continuat, d’acord amb l’article 74.

És il·lícit rebre regals a canvi de res? A un particular se li fan regals pel seu aniversari, o pel seu casament, o perquè l’estimes molt, i no passa res. Pots regalar-li una fortuna al teu fill, a la teva mare o al veí del costat, i quedar-te tan ample. Ells hauran de pagar un dineral en impostos però, tret d’això, no passa res. Un càrrec públic o un funcionari són una altra cosa. El mateix sentit comú que esmentava al paràgraf anterior, porta a pensar que a una autoritat pública no se li fan regals perquè sí, sinó que sempre s’espera d’ell o ella una actitud favorable cap algun assumpte particular o un acte concret que seria més complicat d’assolir sense una bona predisposició del càrrec públic o del funcionari. Això, és clar, és una suposició, potser l’única que resulta punible en el Codi Penal, que dóna per segur que els favors a una autoritat o un funcionari públic sempre cerquen una contrapartida, encara que no es pugui acreditar.

Una interpretació estricte d’aquest precepte podria portar a l’absurd de castigar l’atorgament de la medalla d’or d’un municipi, o el regal d’una ploma estilogràfica de poc valor econòmic, o l’entrega d’una ampolla de conyac per Nadal. Tot i que és difícil establir la línia de demarcació entre el que és acceptable i el que no, la jurisprudència s’ha encarregat de distingir entre els regals que els usos socials fan acceptables i els que no es consideren normals. Tant és així, que si al President de la Generalitat Valenciana li haguessin regalat una ampolla de whisky o una caixa d’anxoves, no li caldria asseure’s al banc dels acusats.

Els regals que el President Camps va rebre de part del grup que controlava el Sr. Francisco Correa consisteixen en una sèrie de vestits fets a mida, valorats en un total de 14.021,50 euros. El jutge instructor ha considerat que, tenint en compte la peculiaritat dels objectes regalats, el seu valor i la reiteració de la seva entrega, no es poden equiparar als presents o a les atencions de cortesia o de simple reconeixement que els usos socials accepten com a innocus i admissibles. A més, el ciutadà Camps no nega haver rebut els vestits, hi ha proves abundants que les factures les ha pagat un altre, i no n’aporta cap que demostri que finalment els vestits els ha pagat ell. Si més no, sembla clar que es tracta de regals.

Les següents conclusions a extreure, doncs, són que el delicte del que s’acusa al presumpte delinqüent és la de rebre regals en atenció al seu càrrec, sense que se’n conegui la finalitat, i que aquests regals han estat efectuats per persones implicades en una xarxa de corrupció, sense que aquest darrer extrem, a efectes legals, tingui cap importància.

Una darrera consideració sobre aquest assumpte que no es pot passar per alt, és que el ciutadà Francisco Enrique Camps Ortiz, malgrat que es coneix des de fa temps la seva implicació en aquest assumpte, s’ha presentat recentment a unes eleccions en la seva comunitat autònoma, obtenint el seu partit polític una majoria absoluta aclaparadora, que li ha permès revalidar el càrrec de President de la Generalitat. Compta, doncs, amb un suport popular força ample. Això ha donat peu al seu govern i al seu partit a valdre’s d’una suposada “absolució popular” de tots els càrrecs. El raonament és senzill i exposat amb total claredat –el sentit comú en diria “amb total cara dura”- per la portaveu del govern valencià i els responsables polítics del Partit Popular: el poble ha demostrat amb el seu vot que el ciutadà Camps és innocent.

No seria correcte emetre judicis de valor sobre el sentit del vot dels valencians, però sí que cal tenir clar que en un estat de dret la justícia la imparteixen els jutges, no els ciutadans amb el seu vot. I també és important tenir en compte que la coartada del vot popular és la que sempre han cercat els dictadors d’aquest món i els delinqüents posats a polítics, ja que no poden vèncer la justícia directament. Qui defensi al President Camps amb aquest argument, l’està equiparant a una classe de personatges incompatibles amb l’estat de dret. A més, és una forma d’atribuir al poble valencià una responsabilitat que no li pertoca.

A mode de conclusió, doncs, heus aquí que:

  • El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana és un presumpte delinqüent, i com a tal innocent mentre no es demostri el contrari.
  • El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ha rebut regals valorats en 14.021,50 euros, per part de persones involucrades en una xarxa de corrupció encaminada a aconseguir de forma fraudulenta contractes del sector públic, sense que hi hagi evidències legals sobre la finalitat d’aquests regals.
  • El Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana té el suport incondicional del Partit Popular i un ampli suport dels valencians que han votat a les darreres eleccions autonòmiques, però segueix acusat d’un delicte continuat de suborn impropi.
I una pregunta que em faig sense esperar resposta: és normal que el ciutadà Camps ostenti la màxima representació del poble valencià?

Serveix per a pensar

0 comentaris
Estic segur que el dia que es van repartir els cervells n’hi havia per tothom. Cadascú recolliria el seu, encara que ara no ho sembli. El que ha passat després ja va amb la responsabilitat d’un mateix. Alguns, poquets, l’han conservat com a una joia, cuidant-lo, nodrint-lo i fent-lo rendir. D’altres hem fet el que hem pogut amb el nostre. Si més no sobreviure, que no és poc. I una bona colla l’han perdut, ja sigui per deixadesa, per incapacitat o pel mal negoci d’arrendar-lo i fins i tot subarrendar-lo als interessos aliens més espuris o a les idees més pelegrines.

És ben cert que amb el paquet no hi venia cap manual d’instruccions. El cervell, per dir-ho d’alguna manera, venia buit de continguts i amb una nota simple, una etiqueta enganxada amb un únic missatge: “Serveix per a pensar. Utilitzeu-lo amb precaució”. I així com la majoria som maldestres i ens fem un embolic al muntar un moble d’IKEA, encara que vingui amb instruccions, també ens passa sovint que això d’organitzar el pensament i les idees se’ns complica més del compte.

El problema de treballar amb el cap és que, a falta d’instruccions, ens posem a cercar-les com bojos, com quan comprem una eina de segona mà i cerquem a internet el manual d’ús i manteniment. I a fe de Déu que d’instruccions per a posar el cervell a treballar n’hi ha moltes al mercat i molt diverses! N’hi ha de religioses, amb més o amb menys intransigència; de polítiques, amb colors diversos i més o menys participatives; d’artístiques, més avantguardistes o més conservadores, més plàstiques o més intel·lectuals... n’hi ha d’econòmiques, més liberals o més intervencionistes; de pedagògiques, més tradicionals o més renovadores; de científiques i tecnològiques, més innovadores o més acotades.... Hi ha de tot i força, i totes elles constitueixen models, alguns exclusius i d’altres compatibles, que molt bé poden fer la funció de guia d’ús i manteniment.

Sembla que a una majoria ja ens vagi bé. El problema de fer-se amb un manual d’aquests és seguir-lo fil per randa, perquè les idees no són tals si no són pròpies, i les dels manuals són totes idees alienes. Entengui’s que considero pròpies les idees que, essent dels altres, adopto com a meves després d’un procés de contrast, anàlisi i valoració, i no considero com a pròpies les que s’adopten per compromís, per falsa obligació o per rutina, esdevenint inalterables i irrenunciables per sempre més. Com dic sempre, la fidelitat en la parella és un gran bé, però en les idees és una pesada càrrega.

La meva idea pròpia –no sé de qui la vaig adoptar, però segueixo tenint-la per bona- és que el cervell no té manual d’instruccions perquè no el necessita. Com diu la nota, “serveix per a pensar”, i punt. I pensar vol dir ser crític, cada dia, amb tot i amb tothom, fins i tot amb un mateix –especialment amb un mateix. És clar que per anar tirant tot això no ens cal. Enganxats a la tele-realitat i al diari preferit, podem riure cada dia les mateixes gràcies, aplaudir cada dia les mateixes propostes, blasmar sempre de les mateixes persones, resar cada dia el mateix, votar al partit de sempre, reclamar les mateixes coses i raonar en un únic sentit. Potser fins i tot es viu més bé, però el cervell s’avorreix. I no pensar, generalment, no té bones conseqüències.

Per això em sembla que l’única instrucció vàlida és la més simple: pensar. El demès ja ve sol.

Bene, bene, bene, bene respondere

0 comentaris
Molière va morir a peu del canó, representant la seva darrera obra i essent crític fins al final amb els tabús i els convencionalismes de la seva època. L’obra en qüestió era El malalt imaginari, la història d’un burgés hipocondríac que creu estar malalt i al que s’administren contínuament purgues, sagnies i lavatives, per part d’uns metges preocupats únicament pel seu prestigi i per a complaure al pacient. L’obra constitueix una crítica àcida a la pedanteria i l’immobilisme dels metges de l’època, ancorats en les seves fórmules magistrals i els seus remeis consuetudinaris, que no admetien crítica ni renovació. Més que un saber i un servei públic, la professió mèdica apareix representada com un status social.

Al final de l’obra, Argan, el suposat malalt protagonista, ha entrat ja en raó i, després de diversos esdeveniments, acabarà ingressant ell mateix en la professió mèdica en una darrera escena que resulta memorable. Descriu el moment en que una assemblea d’il·lustres metges, composta de vuit porta-xeringues, sis apotecaris, vint-i-dos doctors, un gibreller i vuit cirurgians, examinen al candidat a metge, formulant-li un seguit de preguntes en llatí macarrònic. En transcric una part:

SECUNDUS DOCTOR
Cum permissione domini praesidis,
Doctissimae Facultatis,
Et totius his nostris actis
Companiae assistantis,
Domandabo tibi, docte bacheliere,
Quae sut remedia,
Quae in maladia
Ditte hidropisia

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro, docto corpore.

TERCIUS DOCTOR
Si bonum semblatur domino presidi,
Doctissimae Facultati
Et companiae praesenti,
Domandabo tibi, docti, bachellere,
Quam remedia eticis,
Pulmonicis atque asmatícis,
Trovas a propos facere.

BACHELIERUS
Clisterium, donare,
Postea seignare,
Ensuitta, purgare.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

CUARTUS DOCTOR
Super illas maladias,
Doctus bachelierus dixit maravillas,
Mais, si non ennuyo dominum praesidem,
Doctissimam Facultatem,
Et totam honorabilem
Companiam ecoutatem,
Faciam illi unara questionem:
Dez hiero maladus unus
Tombavit in meas manus;
Haber grandem fievramum redoublamentis.
Grandam dolorem capitis,
Et grandum malum au. coste,
Cum granda difficultate.
Et pena a repirare; Veillas mihi dire,
Docte, bachiliere, Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare.

QUINTUS DOCTOR
Mais sí maladia,
Opinatia Non vult se garire,
Quid illi facere?

BACHELIERUS
Clisterium donare,
Postea seignare,
Ensuitta purgare,
Resignare, repurgare, et reclisterisáre.

CHORUS
Bene, bene, bene, bene respondere:
Dignus, dignus est entrare
In nostro docto corpore.

Al final de l’examen Argan serà nomenat oficialment metge, doncs queda acreditat que té un únic remei per a tots els mals, el de sempre, l’establert pel col·legi mèdic com a indiscutible i inamovible: administrar lavatives (clisterium), sagnar a continuació i tot seguit purgar. I a la resposta correcte, l’assemblea respon amb entusiasme un bene, bene, bene, bene respondere que el fa digne d’entrar en la docta comunitat mèdica.

Deia Alfonso Guerra fa uns anys que qui es mogui no surt a la foto. Tres segles després de la mort de Molière, seguim pensant que hi ha respostes obligatòries als problemes de sempre, i que si no responem bé no sortirem a la foto. Pot ser que els militants d’un partit es vegin obligats a marcar el pas, sempre el mateix, per a rebre un bene, bene, bene respondere, però als demès no ens fa cap falta. Ens podem moure que no hi ha foto on sortir. I tanmateix, casats amb una ideologia o amb la simpatia per a un o varis polítics, seguim jugant en una pel·lícula de bons i dolents, on els bons i els dolents són sempre els mateixos, disposats a creure sempre i a repetir els mateixos missatges. No ens aniria malament portar la innovació al terreny de les idees pròpies. Ens faria més independents. Perquè la independència comença per un mateix. Molière ho sabia.

La política no és obligatòria

0 comentaris
Contemplant l’abnegada dedicació amb que els militants, simpatitzants i simples admiradors de cada partit defensen la seva postura oficial i qualsevol fórmula que proposi, sigui quina sigui, i la idèntica dedicació, sinó més, amb que desqualifiquen les del contrari, un no pot menys que pensar que el que importa no són les propostes en si mateixes, sinó qui les formula. És a dir, que l’oposició s’ha d’oposar per sobre de qualsevol consideració, i el partit governant s’ha d’oposar a l’oposició. Al final, siguis qui siguis, el que has de fer és oposar-te. Primer és que no, i després ja en parlarem, que si tu canvies d’opinió, jo també ho faré per a continuar oposant-me.

És cert que massa unanimitat també resultaria sospitosa, però no es tracta d’això, sinó d’assumir que per més que votis a un o altre, no ho has de fer sempre, ni has de beneir els seus actes per cap mena d’obligació moral. La fidelitat és bona a la parella, però en política és un llast per la societat sencera.

A jutjar per les actituds de tots plegats, quan parlem d’opcions polítiques sembla que parlem de religions. O ets d’una o ets de l’altra, i per sobre de qualsevol consideració, prima la fe. Les perogrullades, a vegades, de tan evidents passen desapercebudes. En diré una que és de calaix: quan votes CIU, PSC, ERC, PP.... no t’hi estàs casant. Ningú et mana que donis per bo tot el que fan o proposen, i per dolent el dels demès. No n’hi ha cap obligació legal ni moral. No és pecat votar-lo avui i demà criticar-lo, ni a l’inrevés. Això no és ser inconstant, ni infidel, ni traïdor, ni tan sols inconseqüent. Això és tenir idees pròpies, que bona falta ens fan.

He dit que això és evident? Una mica d’introspecció no va malament a ningú. Preguntem-nos si això que avui aplaudim del nostre govern també ho aplaudiríem si ho fes un govern de l’oposició. O preguntem-nos si això que reclamem al nostre govern també li reclamaríem si les eleccions les hagués guanyat un altre. I siguem sincers amb les respostes, és clar. Podem ser-ho amb nosaltres mateixos, que no ens escolta ningú.

Si tots plegats ens adonéssim que no estem casats amb la política, seríem capaços de reclamar a govern i oposició consens i no confrontació. Podríem reclamar, per exemple, que en moments de crisi els pressupostos s’aprovessin amb un ampli consens, com també les lleis que es proposen per a millorar la vida dels ciutadans. Però limitar-nos a defensar amb ungles i dents la política dels nostres? Això és política per la política, inútil per al ciutadà.

Un ERO a l'hospital?

0 comentaris
No crec que els igualadins entenguem, tret dels molt convençuts, que el Consorci Sanitari de l’Anoia dugui a terme un expedient de regulació que pot afectar a 40 treballadors, sense que el nostre Ajuntament tingui res a dir-hi. Pot tractar-se d’un rumor infundat –no seria el primer-, d’un globus sonda o de la veritable intenció del Consorci de reduir la plantilla d’una tacada, però hi ha raons contundents per a que l’Ajuntament hi digui la seva.

En primer lloc, perquè estem parlant d’un servei públic bàsic i essencial, i de retallar-lo seguint la tendència actual i generalitzada de totes les administracions, però especialment de la catalana. No pot ser que sobre el servei públic de salut l’Ajuntament no hi tingui res a dir quan els seus usuaris principals són els igualadins.

En segon lloc, perquè en el cas del CNA l’Ajuntament actua en qualitat de patró, encara que sigui indirectament. Si l’ERO s’aprova, haurà estat a petició del Consell Rector del Consorci, en el que l’Ajuntament d’Igualada participa en un 30% -el Catsalut hi té sis representants, tres l’Ajuntament d’Igualada i un el Consell Comarcal. Tres administracions controlades per una mateixa formació política governen el Consorci Sanitari de l’Anoia i acorden si es demana o no l’aprovació d’un ERO. Sigui quina sigui la decisió que adopti, l’Ajuntament d’Igualada en serà responsable fins la seva quota de decisió, com a mínim. En el cas que s’aprovi, els treballadors afectats han de saber que ha estat decisió del seu Ajuntament. I si el seu Ajuntament s’hi oposa, també seria convenient que els treballadors ho sabessin.

Segons la informació publicada per Anoiadiari.cat, sembla que serà en el Consell Rector del 7 de juliol on es prendrà la decisió, si és que es produeix. Si el nostre Alcalde s’hi vol oposar, no li queda gaire temps per a tranquil·litzar als treballadors i les seves famílies, i si pretén donar suport a l’ERO, també caldrà que expliqui les raons d’interès públic que porten a l’Ajuntament a prendre tal decisió. Perquè ho repeteixo, no serà una decisió únicament de la Generalitat, sinó també de l’Ajuntament i del Consell Comarcal.

Realment és un bon marrón el que li ha caigut a sobre al nostre Alcalde tot just estrenat en el càrrec. El silenci és aconsellable en alguns temes, com per exemple en el de les banderes –no hi ha guerra més inútil que la de les banderes; si s’han tret, no se’n parli més-, però en aquest tema no hi ha més remei que mullar-se perquè més d’hora que tard s’haurà de pronunciar.

Vagi per davant la meva opinió que l’equilibri de les finances públiques no ho justifica tot, i que un servei públic no es pot tractar amb criteris d’empresa i rendibilitat, però aquesta seria una discussió molt llarga. Sí que entenc que ara mateix el que cal és que el nostre Alcalde sigui més valent que polític i hi digui la seva. Fins i tot les decisions impopulars s’han d’explicar. No explicar-se i deixar que l’ERO tiri endavant anirà en detriment de la confiança que una majoria d’igualadins li acabem de conferir. I si pensa fer-ho igualment però explica amb valentia la seva decisió potser alguns no hi estarem d’acord però sabrem que, al menys, tenim un alcalde conseqüent. És clar que tots estaríem més tranquils si sabéssim que pensa defensar al servei públic i als treballadors.