Un quadre, un rei, una tomba... la foguera de les vanitats


En un oli sobre una tela de 3,92 m. per 4,96 m., La mort de Sardanàpal decora una paret del Louvre, immortalitzada per Delacroix en la culminació del seu geni romàntic. És un quadre impressionant, comparable per la seva enormitat amb les grans obres dels seus contemporanis David o Gericault. En aquests quadres tan grans pot passar que un s’hi perdi i abandoni la visió del conjunt i l’argument de l’escena, per a baixar als detalls i a les històries particulars de cada personatge. I, tanmateix, l’escena, en la seva globalitat, és força cruel, perquè la mort de Sardanàpal és quelcom més que la mort d’un rei.

Sobre un llit luxós i enorme, sostingut per les figures d’uns caps d’elefant, el monarca es troba estirat, el cap recolzat sobre el braç i en actitud aparentment indolent, mentre els seus criats o soldats degollen les dones del seu harem, maten el seu cavall preferit, i amunteguen a la vora del llit les joies i pertinences valuoses de la corona. Talment sembla que l’home s’avorreixi. Qui és aquest rei que gosa sacrificar amb tanta indiferència allò que deu ser més preuat per ell? No és clar que existís tal personatge. Alguns el consideren un mite, i d’altres l’identifiquen amb el rei assiri Assurbanipal, que es creu que va regnar entre el 668 i el 629 a.C., encara que aquestes dates són força insegures.

Assurbanipal era una rara avis per al seu temps. Sabia llegir i escriure, quelcom que els reis, normalment, no necessitaven saber, perquè tenien qui escrivia per ells i qui els llegia el que els convenia. Era, certament, un rei il·lustrat, ja que res no priva als cruels i sanguinaris de saber de lletra. Fou ell, precisament, qui va crear la biblioteca de Nínive, que recollia en milers de tabletes d’escriptura cuneïforme tota la literatura mesopotàmica de l’època.

I a tanta cultura, a més, Assurbanipal, o Sardanàpal per als amics, hi afegí un gran poder militar, que es traduí en guerres constants amb els seus veïns. Aquesta sí que era una afició normal en els poderosos de l’època, i no la literatura. També ho era la riquesa i el culte a la personalitat. El rei era un déu i tot se li devia. I, naturalment, tenia un harem de dones que no eren altra cosa que simples possessions per al seu plaer. Unes possessions que, a més, els reis tenien per costum d’emportar-se al més enllà, per al seu gaudi durant la immortalitat. Perquè aquests és, precisament, l’argument de La mort de Sardanàpal.

En els darrers anys del seu regnat, els enemics d’Assíria assetjaven el regne i les campanyes militars van anar de mal en pitjor, fins que finalment atacaren Nínive, la capital, i derrotaren impecablement l’exèrcit assiri. Sardanàpal, resignat a la derrota, va fer el que també era normal en un rei poderós que es preués de ser-ho: llevar-se la vida. I de pas, emportar-s’ho tot per a que no li fes profit a l’enemic i per a que li fos d’utilitat en el més enllà. Així que ordenà la construcció d’una gran pira per a immolar-se, a la qual s’enfilaria junt amb les seves pertinences més valuoses per a ser cremat en la foguera de les vanitats. Entre aquestes pertinences hi hauria també les seves dones, que van ser sacrificades pels eunucs al seu servei, degollades en presència seva, junt amb el seu millor cavall i el seu gos preferit.

Aquesta és l’escena terrible que Delacroix reproduí en la seva obra. Les dones del seu harem són sacrificades. També el seu cavall. Un criat porta alguns objectes preciosos que dipositarà al peu del llit. I tot plegat cremarà moments més tard, quan el pintor ja no mirava. El rei contempla la matança i espera pacient el moment de la immortalitat. Una de les dones, tombada sobre el seu llit i probablement ja morta, sembla ser la seva preferida, però per a ella tampoc hi ha hagut compassió. Pertanyen al rei en la seva grandesa.

La història ja havia estat explicada pels autors clàssics, però de ben segur que Delacroix, que pintà el quadre l’any 1827, coneixia l’obra de Lord Byron, el gran poeta romàntic que ja el 1821 havia publicat el Sardanapolus, poema dramàtic que narra la fi del rei assiri i glossa la lleugeresa dels béns terrenals i l’efímer de la glòria, tot i que Byron limita la matança al propi rei i a la seva favorita, amb la que es llança abraçat a les flames purificadores. Fou Diodor de Sicília, molt abans, qui va descriure la fi de Sardanàpal amb tots els seus criats, dones i riqueses.

No és estrany entre els pobles de l’antiguitat el costum d’emportar-se al més enllà les riqueses i possessions que hom pugui necessitar en la vida d’ultratomba. Ho hem vist a l’Egipte faraònic, a les cultures precolombines de l’Amèrica central i sud-amèrica i, en general, a la majoria de civilitzacions clàssiques. Fins i tot els més modestos s’emporten alguna cosa per a l’eternitat. Hi ha enterraments neardenthals on els cadàvers reposen amb collarets de petxines. I des de sempre, el mort, si pot, se’n va ben vestit. El fet d’emportar-se, a més, als esclaus, servents, soldats o dones, correspon als poderosos d’alguns imperis de l’antiguitat. En qualsevol cas, en la cultura de l’època, es tractava de possessions i no de persones, i com a tals eren tractades.

Si això ja es coneixia pels texts clàssics quan els pintors, poetes i novel·listes romàntics de la primera meitat del segle XIX ho van tractar en les seves obres, l’arqueologia, que ja en aquells temps començava a adquirir un aire de ciència, ho corroboraria un segle més tard, com es posà de manifest en el descobriment de les tombes reials d’Ur, durant les excavacions que Sir Leonard Woolley dugué a terme en aquella ciutat mesopotàmica entre els anys 1922 i 1934. Woolley va trobar a Ur unes 2000 tombes senzilles, de persones comuns, i 16 de reials. Les primeres consistien normalment en una fossa rectangular, en la que el cadàver es trobava embolcallat en una estora, o bé dins una caixa de fusta, de vímec o d’argila. I amb ells, uns pocs objectes com collars, arracades, armes....., segons la importància i riquesa del personatge. Tots aquests alguna cosa s’emportaven al més enllà, però mai s’enduien la dona.

Les tombes reials, per contra, constituïren una troballa força espectacular. Construïdes en forma de plataformes subterrànies, a base d’una rampa descendent que portava fins a la cambra on descansava el cos del rei, els diferents nivells del monument funerari contenien les restes de soldats amb les seves armes, criats amb els seus estries i eines, un carro amb els cadàvers dels palafreners, i varis esquelets femenins que cal suposar corresponien a l’harem del monarca. En una de les tombes s’hi arribà a trobar 74 esquelets, la majoria de dona. Si això passava en setze tombes reials d’Ur, Sardanàpal de Nínive no era una excepció del seu temps. Ur, per cert, és una de les ciutats més antigues del món, on primerament va emergir la cultura mesopotàmica i també pàtria d’Abraham segons la Bíblia, suposat origen del poble d’Israel. Diu la tradició que el paradís no era lluny d’allà, i potser en Sardanàpal i família el van trobar.

Malgrat que el que impressiona als nostres ulls sensibles és la crueltat dels reis mesopotàmics, Sardanàpal fou conegut des de l’antiguitat no per la gosadia d’emportar-s’ho tot i a tothom cap a la mort, sinó per la seva riquesa i cultura, i per la forma com aquesta s’esvaí amb la mort i quedà en res. De fet, esdevingué en el paradigma dels excessos que s’acaben pagant. Coneixem algunes versions de l’epitafi que suposadament decorava la seva tomba, tan llegendàries com el propi personatge:

  • Segons Crearc: “Sardanàpal, fill d’Anaxindaraxis, que va construir Anchíale i Tars en un sol dia, però ara és mort”.
  • Segons Aristòbul: “Sardanápal, fill d’Anaxidaraxis, vaig construir Anchíale y Tars en un sol dia. Menja, beu, juga, perquè el demès no val la pena”.
  • Segons Ciceró: “Tinc aquestes coses: el que vaig menjar y el que va saciar el meu desig; aquí jeuen moltes y preclares restes”.
  • Segons Petrus Apianus: “Sardanápal, fill d’Anaxindaraxis, Tars i Anquíale va fundar un dia. Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”.

N’hi ha més, però tots van en la mateixa direcció. Aprofita-ho ara, mentre puguis, perquè tot s’acaba i després no et farà profit, el conegut carpe diem. No deixa de ser curiós que els epitafis de Sardanàpal es redactessin amb oberta contradicció del que va ser el seu trànsit al més enllà, perquè si bé és cert que la seva vida fou suposadament de riqueses i plaer, i també de cultura, que llavors era un luxe, creia que en la mort li faria profit. Si no, no s’ho hagués emportat i les seves dones i els seus criats l’haurien sobreviscut. Vet aquí, doncs, que els epitafis i els comiats els escriuen els que es queden.

Per cert que el quadre proporcionà a Delacroix glòria però, paradoxalment, pobresa, si més no transitòria. La cultura, com Sardanàpal, ja la tenia, i el quadre el vengué amb facilitat per una bona picossada, però fou precisament el descobriment que aquesta obra suposà en els ambients artístics de la França de la monarquia borbònica restaurada el que va fer que el vescomte de La Rochefoucault, Intendent de Belles Arts, fixés la seva atenció en el jove pintor i l’exhortés vivament a modificar el seu estil per a adaptar-se als seus gustos, unes indicacions que Delacroix es negà a seguir i que el condemnaren a l’ostracisme durant uns anys. Durant tot aquest temps, el pintor arribà a viure en plena misèria, maleint probablement l’opulència de Sardanàpal i el mal moment en que va tenir l’ocurrència d’immortalitzar la seva mort. Més tard, els encàrrecs li vindrien de nou i la seva situació econòmica millorà sensiblement.

La lliçó de tot plegat? Que la glòria, la presumpció, la riquesa i el coneixement acaben cremant a la foguera de les vanitats. Em miro de nou el quadre i em fixo en la figura de Sardanàpal. Indiferent, apàtic, distret, sembla un “tant se’m en fot tot”. Potser, en el fons, pensa que sols s’emporta la glòria. I potser li escriuen ja l’epitafi: “Menja, beu, juga i quan t’adonis que ets mortal gaudeix de les delícies presents. L’ànima, després de la mort, no sent cap plaer”. Sir Leonard Woolley en recollí els óssos. Descansen en un calaix, al magatzem d’un museu. I en Delacroix vengué un quadre. Ara és al Louvre.

0 comentaris :: Un quadre, un rei, una tomba... la foguera de les vanitats

Publica un comentari a l'entrada