Una tocada d'òrgans (vitals)

0 comentaris
De Ferran VII va dir l’Antonio Gala que l’anomenaven “El Deseado”, fins que va arribar. Ha passat el mateix amb la sentència de l’Estatut. Ens hem passat quatre anys exigint-la i ara preferiríem que no hagués arribat mai. L’ocasió és propícia per a que tothom hi digui la seva, els polítics facin declaracions grandiloqüents, es signin manifestos, es facin manifestacions,...., el que convingui. Per això, com que ja s’està dient tot, jo em limitaré a quatre obvietats i alguna bajanada que també són per a pensar-hi.

En primer lloc, he sentit dir per alguns que ja tenim estatut, cosa més falsa que un sopar de duro. D’estatut en tenim des de l’any 1979, i ja en fa quatre que el varem canviar, suposadament per a fer-ne una nova edició corregida i augmentada. I seguim tenint-ne, sols que ara ha passat per la censura i ens queda en edició de butxaca, resumida i condensada a l’estil del Readers Digest.

També em crida l’atenció la disparitat de les postures de les forces polítiques catalanes sobre aquest tema. Per exemple, CIU considera que la sentència és “gravíssima” i que es pot donar per mort el pacte constitucional (Artur Mas dixit), i ves per on torna a demanar eleccions per demà passat, abans si pot ser. Per algunes coses sembla que hi ha pressa. És clar que és probable que a ell li toqui refer aquest pacte i, a sobre, amb el PP d’en Rajoy. El tactisme, diguem-ne realisme, no té límits. El PSC, per boca del President Montilla, està molt indignat, a l’hora que la retallada no li sembla tant important. Serà per la incomoditat de trobar-se sota el foc amic. Al final, cal témer més als parents que als veïns. ERC diu que ella ja ho deia que l’única via possible per a l’autogovern és la independència (bé, a vegades ho diu i a vegades no, però ara sembla que ho hagi dit sempre). ICV té una idea molt original: convocar un nou referèndum per a que el poble català digui si vol aquest estatut o no. Home, si ara diguéssim que no el volem, què faríem. Tornar a l’Estatut de Sau? Reclamar la independència? Quedar-nos sense res? No fer res i constatar que em perdut el temps i les ganes de mala manera? Al PP de Catalunya (sí, a Catalunya també hi ha PP!) li sembla que hauríem d’estar contents, perquè ara sí que l’Estatut és constitucional. Que s’ho facin mirar. Els de Ciutadans per una vegada i sense que serveixi de precedent, l’encerten: diu en Rivera que aquest tema no s’acabarà mai, i que portarà a una inestabilitat de mai acabar en les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.

I a Madrid, per la seva banda, diu el PSOE que aquesta sentència és una gran victòria sobre el PP, perquè es conserva el 95% de l’estatut. Bé, vist així, si el que importa es fotre al PP, ja està bé, però des de Catalunya això es veu diferent, senyors meus.

Per cert que molt original l’apreciació de l’Artur Mas quan diu que s’han tocat òrgans vitals de l’estatut. Una manera molt fina de dir que ens han tocat les joies de la corona. Perquè parlem d’òrgans vitals, oi?

He escoltat també la versió que en donen a Intereconomia, per curiositat morbosa i per res més, i renoi, sembla que per ells Espanya ja s’està trencant ara mateix. He de dir que jo no veig les esquerdes per enlloc, però si un se’ls escolta, es diria que ara mateix acaba d’esclatar la guerra civil. Curiosos els missatges telefònics que mostren a les pantalles en les seves reunions de tertulians. Ahir mateix s’hi demanava que en Zapatero i el TC fossin jutjats per alta traïció a la pàtria (espanyola, s’entén).

Bé, els TBO’s per un altre dia. Una última reflexió, o una darrera bajanada, si ho voleu. Això de que ens hagin retallat el 5% de l’Estatut no tindrà relació amb la retallada del sou dels funcionaris? No serà que a Madrid s’han quedat amb aquesta xifra? Ho dic perquè el tema del 5% a mi em toca molt de prop, i no sé ben bé quina retallada em toca més els òrgans vitals, si la de l’Estatut o la del sou.

Símbols a la força

0 comentaris
Aquesta setmana la Conferència Episcopal Espanyola, una vegada més, s’ha permès repartir lliçons de llibertat i tolerància. Tot ve de la polèmica inacabable sobre els crucifixos exposats en llocs públics, i especialment a les escoles, una qüestió sobre la que, ara mateix, em sembla que no val la pena esmerçar cap esforç. No és que doni la raó als bisbes. Ni de lluny. El que passa és que els símbols religiosos, de moment, em sembla que és millor tolerar-los que combatre’ls. Ignorar-los, per a ser més precisos. A no ser, és clar, que se’ns vulguin imposar tant descaradament que arribin a fer-se intolerables per aquells que, siguem o no creients, considerem la religió com a quelcom circumscrit a l’esfera estrictament personal i íntima.

En definitiva, que per a no molestar al personal i ser políticament correctes, la majoria estem disposats a conviure amb tota mena de símbols religiosos i a tolerar que una determinada professió de fe gaudeixi d’una situació de privilegi sobre les altres confessions. Però estaria bé que els bisbes no ens prenguessin per ignorants.

El seu portaveu, l’inefable Juan Antonio Martínez Camino, ens ha regalat unes quantes perles aquesta setmana que el diari La Razon, entre d’altres, reprodueix així:

«Gracias precisamente al cristianismo, Europa ha sabido afirmar la autonomía de los campos espiritual y temporal y abrirse al principio de la libertad religiosa, respetando tanto los derechos de los creyentes como de los no creyentes»

«La presencia de símbolos cristianos en la vida pública y, en concreto del crucifijo, refleja el sentimiento de los cristianos de todas las confesiones y no pretende excluir a nadie. Al contrario, es expresión de una tradición a la que todos reconocen un gran valor y un gran papel como sostén para los que sufren, sin distinción de fe, raza o nación»


«La exhibición de símbolos cristianos en espacios públicos no es una imposición, sino un símbolo de la raíz de nuestra cultura»


«Existe un gran número de no creyentes que se confiesan culturalmente cristianos»


«Ese vacío de símbolos será sustituido por otros, como los del agnosticismo, el ateísmo, u otras creencias religiosas con otros valores, algo que el Estado no puede imponer»


«...concebir la religión como algo privado, que no puede aparecer en el ámbito público. Esto es totalmente contrario a una visión justa y positiva de la libertad religiosa»


És a dir, que gràcies al cristianisme tenim llibertat religiosa i autonomia de pensament. Si no coneguéssim la història de l’església, potser ens ho podríem creure, però parlar de llibertat religiosa sols ha estat més o menys possible des del Concili Vaticà II, i per cert que no sembla que l’actual papat i a l’anterior comparteixin els principis del Concili. L’afirmació, a més, resulta força irritant, si tenim en compte que tota la història del cristianisme, al menys fins al Concili, ha estat la d’una imposició contínua i la persecució de tot allò que s’apartava de la doctrina oficial. Si actualment l’església catòlica ha abraçat els principis de llibertat i tolerància, suposant que ens ho creguem, és perquè no gaudeix de les quotes de poder que històricament ha tingut. I és que la llibertat no ens l’ha donat, sinó que li ha estat arrancada. O sigui que, sobre aquest tema, calladets estarien més guapos.

Diuen que l’exhibició de símbols cristians en llocs públics no és cap imposició. Està clar que no ho és per als cristians. Però jo podria no ser cristià. Podria ser, per exemple, musulmà, o jueu, o simplement no creient. Puc ser agnòstic o ateu. És que puc triar que els meu fills no hagin de conviure amb una creu a l’aula de l’escola pública on estudien? Puc esperar que hi hagi una mitja lluna i no un crucifix? Puc reclamar que senzillament no hi hagi cap símbol religiós? Jo no ho faré, perquè penso tolerar la creu, la mitja lluna o l’estrella de David si cal, però que no em diguin que sóc més lliure per haver-ho de fer, perquè és just el contrari. Si la presència d’aquests símbols en algunes aules o en alguns espais públics no és una imposició, que baixi Déu i s’ho miri.

Diuen els bisbes, a més, que si se suprimeixen els símbols de l’església catòlica, podrien ser substituïts per altres, com el de l’agnosticisme, l’ateisme o, pitjor encara, els d’altres creences religioses (cal llegir “islam”?). Anem per parts. No sé quins són els símbols de l’agnosticisme o de l’ateisme. Ni tant sols me’ls puc imaginar. Potser són símbols maçònics? Potser es refereixen a la falç i el martell? No m’estranyaria, em sembla que encara hi pensen en aquestes coses. I pel que fa als símbols de les altres creences religioses, que quedi clar que als que no ens agrada que ens imposin el catolicisme tampoc ens agrada que ens imposin altres creences. Ni creus ni mitges llunes ni estrelles de David. Però francament, que a començaments del segle XXI encara haguem de conviure amb els fantasmes del XVI i el XVII, quan la Cristiandat patia perquè l’imperi turc no acabés dominant el Mediterrani, sols té explicació si pensem que, pel que fa a l’església catòlica, el seu regne no és d’aquest món.

I ja posats a fer, tot i que he dit i repetit que no sóc partidari, ara com ara, de convertir en un casus belli el privilegi de l’església catòlica, sí que m’agradaria assenyalar que el que jo entenc per un estat laic no és compatible amb els símbols religiosos del catolicisme en tota mena de dependències oficials, ni amb el tracte privilegiat, pel que fa al seu finançament, que l’església catòlica ha gaudit des de sempre. I també m’agradaria afegir que la llibertat religiosa és tot el contrari a la imposició d’aquests símbols a tot quisqui, sigui o no creient i sigui o no catòlic.

El Menjalletres

0 comentaris
Quan els meus fills eren petits, els explicava un conte de Jess R. Moransee, titulat El Menjalletres. Parlo de memòria, però crec que l’argument, més o menys, era el següent. Un ser d’un altre planeta, d’aspecte monstruós, venia a la Terra i començava a endrapar totes les lletres que trobava. Al començament no semblava que la cosa tingués importància, però de mica en mica la manca de lletres es va anar notant, i cada vegada els humans tenien més dificultat per a comunicar-se. Desapareixien les lletres dels llibres, les dels diaris i revistes, les dels contractes, les de les cartes d’amor i les de plans i projectes, i també les lletres parlades, com les dels discursos, les de les converses entre amics, entre amants i entre rivals, les de debats i les de monòlegs, les dels sermons, les lletres que integren paraules d’amor, d’odi, d’esperança, les que descriuen la bellesa i les que denuncien el fracàs o la maldat. Poc a poc, amb les lletres van desaparèixer també les paraules i desprès les frases. Finalment, els homes i les dones van deixar de comunicar-se i el coneixement es va perdre per sempre.

O no. El Menjalletres s’anà inflant, inflant, inflant, fins que finalment va esclatar i totes les lletres van sortir volant i caient novament sobre la Terra, on els humans les varen recollir i van recobrar la parla i el coneixement. I van ser molt feliços i van menjar anissos per sempre més. El que el conte no explicava és què passava amb el Menjalletres mentre les engolia una rere l’altra. Sabem que s’anava inflant cada vegada més, o sigui que augmentava en volum i pes, alhora que els humans perdien saber i comunicació, però m’agradaria saber si el monstre, mentre païa, creixia en saviesa i coneixement. És a dir, si la pèrdua d’uns era el guany de l’altre.

A risc d’enredar-me en metàfores i dobles sentits, la cosa està en saber si és possible reunir en un únic contenidor tot el saber humà. No per a que desaparegués d’on ara mateix està, repartit en miríades de suports i de persones, sinó per a disposar d’una còpia de reserva per al cas que un cataclisme ens enviés de cop i volta a l’edat de pedra o més enrere. Simplement, per a no estar indefensos en front de cap Menjalletres vingut de fora o creat per nosaltres mateixos.

Com seria aquest contenidor? Un gran ordinador? Una immensa biblioteca atapeïda de coneixements en suport paper, informàtic, sonors, escrits, audiovisuals...? Ho podríem fer, això? A la ciència ficció tot és possible. Tot el saber concentrat en un sol mitjà seria, probablement, quelcom més que una màquina. Potser seria Déu o alguna entitat semblant.

I fins on hauria d’abastar tota la informació continguda en aquest cervell monstruós? On és el límit del nostre coneixement, en un univers suposadament infinit? Els racionalistes de la Il·lustració pretenien aglutinar tot el saber humà de l’època a l’Enciclopèdia, un compendi d’informació que permetés tenir a l’abast, per a qualsevol que hi estigués interessat, tot el coneixement adquirit per la humanitat al llarg dels segles. La millor manera de foragitar la superstició i el fanatisme, i el camí idoni per a una visió crítica de l’entorn. Segurament per aquesta raó, especialment per l’última, l’enciclopèdia i els enciclopedistes es convertiren ben aviat en la bèstia negra de l’església catòlica. I potser perquè, en aquest afany d’assumir com més coneixements millor, l’home s’apropava a Déu fent drecera i sense passar per la sagristia.

En el fons, totes les coses de l’univers són informació. Si fos possible conèixer amb exactitud les característiques completes de cadascuna de les partícules que formen el cos humà, o les que formen un objecte qualsevol, seria possible reproduir-lo tan exactament que seria exactament el mateix. Però el cervell, humà o tecnològic, que ha d’abastar tota aquesta informació, tant sols la referida a un únic cos, no ha nascut encara i és probable que mai arribi a néixer.

O sigui que ens cal modèstia i circumscriure les nostres pretensions a les dades conegudes. Menjar-nos les lletres i res més, que a fi de comptes amb elles tenim l’instrument per a descriure el coneixement fins l’infinit. El que passa és que ja no n’hi ha prou amb una enciclopèdia, ni amb un bon ordenador. La mateixa internet ha crescut tant que no és possible allotjar en un únic servidor tota la informació que es mou per la xarxa.

Malgrat tot, suposem que ja fos possible, tecnològicament parlant, abastar tota la informació que circula per la xarxa, la que hi ha a les biblioteques, la que surt als llibres, a les aules, als diaris i revistes, la que escrivim cada dia o la que ara mateix vesso en aquest bloc, en un únic servidor molt gran o en varis. Arribat el cas, si calgués rescatar tot aquest coneixement, seríem capaços de reconstruir totes les peces? Perquè és clar, no n’hi ha prou amb saber. Cal interpretar, jutjar, admetre o rebutjar qualsevol informació, actes que al cap i a la fi condicionen des del començament fins al final la nostra vida individual i col·lectiva. Si aquestes capacitats es perdessin, ni amb tots els coneixements del món podríem evitar que la raó es convertís en monstre.

Tornem al Menjalletres. Podrem pair tanta informació? En sabrem fer ús? Fins on som capaços d’administrar el nostre coneixement? Farem un pet com una gla quan no siguem capaços d’assimilar més coneixement? I si això passa, tornarem a començar?

La Màquina del Dr. Guillotin i el progrés

0 comentaris
Molts anys després d’haver llegit El siglo de las luces, d’Alejo Carpentier, he redescobert en Víctor Hugues, un comerciant francès establert a les Antilles, que en els anys tumultuosos de la Revolució Francesa va assumir l’encàrrec, certament volgut per ell mateix, d’imposar els ideals de la Revolució a les illes franceses del Carib. El Decret de la Convenció Nacional de 4 de febrer de 1794, que en la terminologia revolucionària fou anomenat de “16 de Plujós de l’Any II”, va proclamar l’abolició de l’esclavatge a les colònies franceses d’ultramar, i Víctor Hugues fou l’encarregat de proclamar la llibertat dels homes i dones de color a l’illa de Guadalupe.

Probablement aquest personatge bastant desconegut assumí aquest encàrrec com un honor. Carpentier, de tot manera, mostra el costat fosc d’aquesta alenada de progrés. En Hugues arriba a Guadalupe, i amb ell el progrés i la guillotina. “Luciendo todos los distintivos de la Autoridad, inmóvil, pétreo, con la mano derecha apoyada en los montantes de la Máquina, Víctor Hugues se había transformado, repentinamente, en una Alegoría. Con la Libertad, llegaba la primera guillotina al Nuevo Mundo”. La novel·la té més que això. D’una banda, la marxa imparable del progrés per camins de sang; de l’altra, les passions i les relacions agitades amb altres personatges de la burgesia criolla.

Una novel·la, al meu parer, fortament recomanable, interessant des del meu punt de vista perquè planteja un aspecte del progrés fortament inquietant: no sempre s’aparella amb la felicitat, i sovint progrés i horror marxen de la mà, com diu en Carpentier, per camins de sofriment i destrucció.

La Màquina, com s’anomena en la novel·la a la guillotina, compleix en la mateixa el paper d’al·legoria del progrés, i això em porta a una altra lectura, més recent, sobre el tema de la guillotina i el seu inventor: un assaig de Harold J. Morowitz, publicat a Espanya per Tusquets Editors en un volum titulat El filantrópico doctor Guillotin y otros ensayos sobre la ciencia y la vida. He descobert així que el tal doctor Guillotin no fou, en realitat, l’inventor de la Màquina. Assegura en Morowitz que màquines decapitadores ja foren utilitzades a l’Alemanya medieval, a Escòcia durant els segles XVI i XVII o a la mateixa França abans de la Revolució. Tanmateix, el mètode habitual d’execució abans de la guillotina era la decapitació amb espasa per als personatges nobles i la forca per a les classes baixes.

El doctor Guillotin era metge, polític i humanista, i com a metge va assolir un gran renom a la França del segle XVIII. Se sap també que va participar en una comissió reial designada per Lluís XVI per a estudiar el fenomen del “magnetisme animal”, que vindria a ser, més o menys, el que avui anomenem hipnosi. En aquesta comissió va col·laborar amb altres membres il·lustres com Antoine Lavoiser, pare de la química moderna, Benjamin Franklin, un dels pares de la constitució nordamericana i científic especialitzat en electricitat; i Jean-Sylvain Bailly, astrònom.

El bon doctor no donava, en tot cas, la imatge d’un ferotge revolucionari amb ganes de tallar caps, però sembla que va acceptar els ideals de la República i va ser elegit membre de l’Assemblea Nacional després de la presa de la Bastilla. En una sessió celebrada el dia 1 de desembre de 1789, el diputat Joseph Ignace Guillotin va proposar que totes les execucions pendents, tant de nobles com de plebeus, es fessin per decapitació mecànica, aprofitant una màquina que, com ja he dit, estava inventada de feia temps. El 1791 la seva proposta es va convertir en llei. I cal recordar, com a curiositat, que la seva proposta i la posterior proclamació de la llei, foren acollides per Lluís XVI, que la va proclamar com a rei constitucional de França, malgrat que des de juny de 1791 es trobava en arrest domiciliari. El mateix monarca provaria la màquina en carn pròpia un any més tard, en mig del terror revolucionari.

Però el que volia destacar del paper del doctor Guillotin és la seva voluntat de fer més igualitària la pena de mort, a l’unificar tots els mètodes en un de sol per a totes les classes socials, i suposadament més “humana” o menys “dolorosa”, ja que la guillotina es tenia per un mètode de decapitació força segur, a resguard de botxins maldestres amb l’espasa o la destral.

Sembla que fins i tot es podria dir del doctor Guillotin que era contrari a la pena de mort, aspecte gens conegut de la seva personalitat i que em permeto posar en dubte. Però en qualsevol cas, la guillotina, aparentment, va néixer amb la pretensió de representar la modernitat, el progrés i la humanitat. En Víctor Hugues i el doctor Guillotin van caure, com es diu al cine, al costat fosc de la força i la seva memòria es representa a la Màquina i no a les idees. Per més inri, en Guillotin acabà donant nom, se suposa que sense voler, a aquest aparell infernal. Per cert que una llegenda urbana totalment falsa assegura que el mateix doctor acabà perdent el cap en el que hauria estat el seu invent. En realitat, va morir temps després de la revolució de forma totalment natural, si bé és cert que durant un temps fou empresonat, en una de les periòdiques convulsions polítiques que sacsejava la revolució i que acabaven amb una tongada més o menys intensa d’execucions. De tot això en Guillotin en sortí ben parat i va morir de vell el 1814.

A França, la darrera execució pública va tenir lloc el 17 de juny de 1939, poc abans que el país caigués sota l’ocupació nazi, però la Màquina no va deixar de funcionar fins al setembre de 1977, en que va fer el seu darrer servei en la persona d’un delinqüent d’origen algerià condemnat a mort.

Afortunadament, a la vella Europa ja fa uns anys que hem fet fora del tot la pena de mort, però a la Nordamèrica d’avui en dia continua essent present i acceptada per una majoria considerable de la societat. No sols allà, sinó en un nombre molt important de països. Aquests dies es parla de l’execució d’un pres que ahir va tenir lloc a l’estat d’Utah. Era la vint-i-novena execució en el que va d’any i la 1217 des que es va reinstaurar la pena de mort als EEUU l’any 1976.

No es coneixen mobilitzacions importants per a impedir aquesta execució, ni veus de famosos, ja siguin polítics, intel·lectuals o artistes, que es facin sentir per a demanar que no es dugués a terme. Tampoc s’ha vist que l’església catòlica digui ni piu en defensa del dret a la vida i el sagrat manament de no matar, cosa que d’altra banda és habitual des de sempre, a diferència del que passa amb l’avortament. Però no és això al que anava, perquè la hipocresia, el cinisme i la manca de coherència, com també la manca absoluta d’humanitat, són temes per un altre article. El que volia ressaltar és que el debat que la societat americana sembla disposada a acceptar sobre la pena de mort, o dit d’una altra manera, el punt màxim fins al qual està disposada a debatre el tema, està en la crueltat del mètode i, per tant, en com fer que una execució pugui passar per “més humana”, “menys cruel” i “menys dolorosa”.

En això, els diferents estats de la Unió han anat adoptant diferents mètodes i rebutjant-ne d’altres. Sembla que, de forma majoritària, s’ha anat imposant la injecció letal, mentre que la cadira elèctrica ha estat foragitada de quasi tots els ordenaments estatals, com també la cambra de gas i la forca. A Utah han conservat fins fa poc l’afusellament com a un dels mètodes possibles d’execució, que el reu podia escollir a voluntat. Han acabat eliminant aquest mètode, però com que en Ronnie Lee Gardner va ser condemnat amb anterioritat, ha tingut el “privilegi” de poder escollir, i ha triat l’afusellament perquè, segons diuen els seus advocats, l’ha considerat un mètode menys cruel o menys dolorós.

De fet, quan aquesta qüestió, la de la crueltat del mètode, es planteja a les diferents cambres legislatives dels estats nordamericans, estan fent ni més ni menys que el mateix que el doctor Guillotin va fer a l’Assemblea Nacional Francesa l’1 de desembre de 1789, amb la diferència que el francès s’emportà la mala fama històrica, mentre que els legisladors nordamericans són uns complets desconeguts.

Sorprèn que el país més poderós del món, que durant anys ha volgut passar per capdavanter de la llibertat al món, entengui encara la humanitat i la compassió com la forma més ràpida i menys dolorosa de matar. El filantròpic doctor Guillotin no va morir a la Màquina. Ronda per l’Amèrica profunda i, en molts països, esperen encara en Víctor Hugues. A la vella Europa, per sort, ja són fantasmes del passat.

Interessos de partit

0 comentaris
Quan en Duran diu que CIU no votarà els pròxims pressupostos generals de l’Estat, i ho diu sense saber com seran ni què representaran, està dient que la seva única prioritat es forçar unes noves eleccions, una postura per suposat legítima i que coincideix al 100 % amb la del PP, tot i que el PP té més presa que CIU, que espera que això no passi fins l’any que ve, no fos cas que les eleccions generals acabessin per coincidir amb les catalanes.

Res a dir, tret d’una pregunta que sols amoïna als que no gaudim d’interessos partidistes i sols els patim: on són, doncs, els interessos generals que haurien de prevaldre sobre els de partit? Descartar de bones a primeres qualsevol opció sense ni tant sols conèixer-la, pot ser acceptable en negocis de pa sucat amb oli o quan t’hi jugues, únicament, els teus quartos, però no quan el que està en joc és l’estabilitat econòmica i política de tot un país. Si els pressupostos s’han de debatre cap a final d’any i encara no es coneixen, si a fi de comptes es volen forçar unes eleccions durant la primera meitat de l’any que ve i no abans, si el que interessa és la política de partit i no la de país, al menys caldria guardar les aparences i no ensenyar tant aviat les cartes. Per què anunciar-ho? Ja tindran temps de votar en contra, no? Que sembli que el ciutadà també importa.

Més que res, perquè aquesta aparença de responsabilitat i sentit de país que CIU ha cultivat fins ara, sovint justificada, se’n va en orris quan els seus dirigents no se’ls acut altra cosa que dir clarament i a priori que no pensen debatre de política ni d’economia. Posats a fer, ja que s’ha perdut la vergonya, que expliquin quins són aquests interessos de partit que prevalen, pel que sembla, sobre els del país. I que no s’oblidin que, contra el que els pugui semblar, als ciutadans ens interessen totes les idees, totes, les seves també.

A tot arreu foten faves

0 comentaris
Una dita castellana prou coneguda assegura que “en todas partes cuecen habas”. No sé quin és el seu equivalent en català, però jo li canviaria el verb i diria que de faves en reparteixen per tot arreu. I sinó vegi’s el que està a punt de passar a la rica Alemanya o a la molt seriosa Gran Bretanya, el que passa a Hongria, el que segueix passant a Grècia, sense oblidar-nos d’Espanya, és clar, i el que acabarà passant a tota la Unió Europea. S’està perfilant per tota la vella Europa una retallada general de l’estat del benestar, amb efectes directes sobre els sistemes de pensions, les relacions laborals, la funció pública, les prestacions socials, la sanitat, etc.

El Faraó va somiar amb períodes de vaques grasses i de vaques flaques, i Josep va predir, segons la Bíblia, un període de set anys d’abundor i un altre de set anys d’escassetat. Si ens deixem d’històries bíbliques i mites religiosos i llegim les hemeroteques, veurem que l’actual era una crisi llargament anunciada, de la qual tant sols se n’ignorava el moment en que esclataria o en que algú decidiria que ja era hora que esclatés. No sabem si durarà set anys com les vaques flaques d’Egipte o realment és la fi d’un cicle que ha de portar a la refundació del capitalisme o al cataclisme final.

El que si que és ben clar és que ningú, en els actuals governs de la Unió Europea, ni tota ella en conjunt, és capaç, ara per ara, de posar la brida al cavall desbocat de les fluctuacions econòmiques que recorren els parquets borsaris, a l’especulació financera i al sisme inacabable de les economies globalitzades. Ara com ara, l’economia i per extensió el benestar dels ciutadans, és més fràgil i volàtil que mai. Amb tanta confusió i amb tants sobresalts diaris, el que agrairíem tots els mortals és que algú marqués un camí a seguir, que algú fos capaç d’insuflar confiança en el futur, que algú digués clarament, sense demagògia ni banalitats, què s’ha fet malament i què es pot fer per a corregir-ho.

I aquí ve el desesperant de tot plegat. Perquè que les coses no van bé no cal que se’ns digui, que ja ho veiem, però com s’arreglaran no ho ha dit ningú encara, probablement, em temo, perquè ningú ho sap.

Se’ns diu, per exemple, que fins ara s’ha negat la crisi, concretament que l’ha negat en Zapatero, ja que pel que sembla cal personalitzar en algú la font de tots els mals. I cal reconèixer que, al menys durant un temps, l’ha negat. La qüestió és que, si no ho hagués fet, ara estaríem millor? Si s’afirma això, és pot respondre amb dades concretes què hauria estat diferent?

Se’ns diu, també, que no es van prendre a temps les mesures oportunes per a evitar arribar a aquesta situació. I es parla, és clar, del govern Zapatero, que sembla que és l’únic que hi podia fer quelcom en el món mundial i no ho va fer. És clar que jo em pregunto quines eren aquestes mesures oportunes. Les mateixes que s’han pres ara? Les que tampoc devien prendre a temps els governs d’Alemanya, la Gran Bretanya, Hongria, Grècia i tots els demès de la Unió Europea? També en té la culpa en Zapatero de tot el que passa a aquests països? S’havien de congelar les pensions fa dos anys i no ara? És això el que es vol dir?

S’assegura que fins ara s’ha malgastat tant com s’ha pogut, per part del govern, és clar. Vol dir això que la culpa de la situació actual la té el xec-bebè, per exemple? Segurament que tot hi ajuda, però l’especulació immobiliària i la bombolla conseqüent l’ha creat en Zapatero? Els diners que els bancs deixaven abans de tancar l’aixeta, sense mirar-s’hi massa, i que ha permès a molts viure un temps per sobre de les seves possibilitats, ens els deixava en Zapatero? I és en Zapatero qui ha tancat aquesta aixeta?

Alemanya, la Gran Bretanya, Hongria, Grècia i tota la resta de països de la Unió Europea han estat també uns malgastadors, poc previsors i ineptes? Segons el PP, hem de pensar d’aquells governs el mateix que del nostre, o el nostre és diferent? Pitjor en tot?

Val, que m’ho expliquin. Que em diguin, per exemple, que és exactament (he dit exactament, o sigui concretament, o sigui sense demagògies, ambigüitats ni tòpics), què s’havia d’haver fet a temps, què es pot fer ara i, sobre tot, què es farà en el futur. I de tot això, exactament què és diferent del que s’ha fet fins ara i del que s’està fent.

També estaria bé que s’expliqués perquè mentre a la resta de països europeus les mesures contra la crisi es consideren un tema d’estat i s’adopten amb el consens i col·laboració de govern i oposició, a Espanya són utilitzades pel principal partit de l’oposició com a arma electoral contra el govern, sense que importi el més mínim que es destrueixi la poca confiança internacional que ofereix l’economia espanyola.

I ja de pas, que m’expliquin perquè necessitem un canvi de govern (exactament, si us plau), i de què dimonis servirà.

El bolso de la Rita i la pelleringa d'un vell filòsof

0 comentaris
Epimènides era un filòsof grec de l’antiguitat clàssica, cretenc per a més senyes, que va viure al segle VI a.C. No és que se li conegui una obra gaire extensa, de fet crec que sols es coneix per referències d’altres autors. A més de filòsof, sembla que era també un gran profeta, dotat amb una excel·lent visió de futur, que li va sobrevenir després de dormir durant cinquanta-set anys seguits en una cova, o això diu una tradició. Alguns ens llevem força espessos després de dormir vuit hores d’una tirada, però per ell 57 anys van ser com un sospir, i quan es va llevar ho va fer fresc com un gínjol i, a sobre, més despert que mai. Coses que té el gaudir del favor dels déus.

No sé quans anys va viure el tal Epimènides, però si hagués seguit la pauta general de dormir durant un terç de la nostra vida, hauria allargat, al menys, fins als 171, suposant que no hagués tornat a aclucar un ull en la resta de la seva existència i sense tenir en compte que no sabem a quina edat se’n va anar al llit. Tot plegat força improbable fins i tot avui en dia. Com que és més que dubtós que visqués tants anys, cal suposar que al sortir de la cova s’adonaria que ja no li quedava molt temps, que la joventut havia passat i que, si volia ser quelcom en aquesta vida, s’hi havia de posar de seguida. I ja que una migdiada tan llarga li havia donat el do de la clarividència, va decidir guanyar-se les garrofes com a profeta, força reputat en els ambients en que es movia, i també com a filòsof i poeta, que en aquells temps, més o menys, venia a ser el mateix.

Com que tots els grans homes han de deixar alguna frase per a la posteritat, la seva fou exactament la següent: Tots els cretencs són uns mentiders. Osti, tu! Quanta saviesa! Quines paraules més encertades! Quina reflexió més profunda! Una gran frase d’un gran home. Suposo. Perquè tot el que diuen els grans homes és transcendental, ...oi? Fora conyes, la frase tenia el seu quid, perquè Epimènides era cretenc i, si un s’ho llegeix bé, el que deia sonava contradictori. Tots els cretencs uns mentiders? O sigui que ell també? Però si tots els cretencs eren uns mentiders, aleshores la frase era verdadera, o sigui que Epimènides deia la veritat i no era un mentider. Ein? Com és menja, això, és un mentider o no ho és?

D’aquest galimaties se’n diu la paradoxa d’Epimènides, i faig un incís per a dir que això de tenir una paradoxa pròpia deu estar força bé. Resulta que a un se’l pot recordar per les seves obres, que sempre acaben essent interpretades de qualsevol manera; també per la seva bondat, sovint mal agraïda; o fins i tot per la pròpia maldat, mil vegades maleïda, però al final sempre t’acaben oblidant. O pot ser que, directament, ningú es recordi de tu. Una paradoxa, en canvi, a més de no ser ni bona ni dolenta, no hi ha qui l’entengui, o sigui que inventes un problema que ningú pot resoldre, com aquell de la Santíssima Trinitat que diuen que sols entendrem si ens el creiem i a sobre anem al cel, i com que el problema hi és per sempre, sempre es parlarà de tu (encara que, francament, jo d’Epimènides no en sabia ni un borrall fins que me’l vaig trobar per la Viquipèdia).

Però vaja, no n’hi havia per tant perquè, tot i que als seus deixebles els deixà un bon mal de cap, la paradoxa d’Epimènides ha acabat tenint truc, tant que finalment ha estat classificada com a paradoxa falsídica, que sembla que, més o menys, vol dir falsa paradoxa o paradoxa que-no-ho-és-del-tot. Diuen els entesos que una verdadera paradoxa s’autocontradiu en tots els sentits, mentre que la d’Epimènides sols ho fa si l’afirmació es considera certa, o sigui si tots els cretencs són uns mentiders, però no si és falsa.

Vegem-ho. Si resulta que no és veritat que tots els cretencs siguin uns mentiders, veurem que Epimènides ens està dient una mentida ja que hi ha, al menys, un altre cretenc que és honrat i diu veritats. O sigui que l’afirmació d’Epimènides no pot ser lògicament verdadera (no pot ser que tots els cretencs siguin mentiders), però pot ser lògicament falsa, és a dir, que l’Epimènides ens estigui fotent una bola i, en realitat, de mentider sols ho sigui ell, que també pot ser.

M’agrada aquest plantejament perquè, sense tants malabarismes filosòfics, em recorda aquelles ocasions en que algú que és culpable de quelcom, s’excusa dient que tothom ho fa, quan, en realitat, ell n’és l’únic. Sona com allò dels bolsos de la Rita Barberà o els trajos del Francesc Camps, i la suposada hipocresia global al·legada pels implicats. I consti que no és el mateix, perquè aquí ens faríem un embolic amb l’argumentació filosòfica i dialèctica, però al final es redueix a allò de tots som iguals, cosa més falsa que un sopar de duro, com li passà a l’Epimènides, que volent excusar-se amb la condició de tots els cretencs, acabà demostrant que el veritable mentider era ell mateix.

També és veritat que la famosa frase d’Epimènides tenia un sentit didàctic i filosòfic, i per tant la mentida no li va ser tinguda en compte per la societat grega, que el premià amb tota mena d’honors i distincions. Tant és així, que una vegada mort a no se sap quina edat, la seva pell plena de tatuatges va romandre exposada a l’admiració de tots els ciutadans d’Esparta durant força temps per a que beneís la ciutat i portés sort als seus habitants.

Com que els grecs de l’antiguitat no anaven gaire vestits, es devien conformar amb la pell. Segurament que ara, si d’en Camps o la Barberà parléssim, podríem exposar una bona americana de franel·la de la millor sastreria de Madrid, o un magnífic bolso de Vuitton, la qual cosa, sens dubte, tindria més glamour que la pelleringa d’un vell filòsof mentider.

Preguntes que faria als alcaldables

2 comentaris
Falta poc menys d’un any per a les eleccions municipals i comencen les especulacions sobre candidats potencials a l’alcaldia d’Igualada, i amb elles una llarga campanya preelectoral. Com que no em sembla de rebut passar de tot per a després queixar-me, com que em sembla que tots els vots són decisius i el meu també ho serà, com que és una elecció de responsabilitat i si m’equivoco vull saber en què i perquè, m’ha semblat convenient preparar la feina i cercar un mètode de valoració de les diverses ofertes electorals que comencen a perfilar-se i que no tardaran en concretar-se.

A aquest efecte, per a simplificar, i perquè després un s’atabala amb tantes promeses genèriques, programes que no diuen res i crítiques a l’oponent, he decidit que jo mateix cercaré la forma de concretar les alternatives. Que tots vetllaran pel progrés d’aquesta ciutat, ja ho sé. Que tots posaran els interessos públics per davant dels polítics o personals, ja ho sé. O faré veure que m’ho crec. Però el que m’interessa són les diferències, així que penso que si sols votés jo, d’alguna manera hauria de poder triar amb un cert coneixement de causa, i què millor que pogués formular als candidats unes preguntes concretes per a que me les responguessin concretament, sense evasives ni tòpics ni ambigüitats.

O sigui que he fet una llista, no per a que l’ompli cap candidat. No espero, és clar, que es prestin a aquest joc. Ja ompliré jo mateix les caselles pertinents a partir del que vegi i escolti durant els mesos que manquen per a les eleccions, però en qualsevol cas he decidit que aquests, i d’altres que se’m puguin ocórrer al llarg del temps, seran els aspectes a avaluar per mi a l’hora de decidir el meu vot, i ho imagino com un qüestionari que els aspirants a un lloc de treball haguessin d’omplir per a sol·licitar una plaça concreta. Després sols em caldrà comparar-ho amb el que hauria respost jo mateix, i votar a aquell amb qui les respostes siguin més semblants, qualitativament i quantitativa:

a) Enumeri els dèficits que, al seu entendre, presenta la ciutat d’Igualada en els aspectes següents i/o en qualsevol altre que cregui convenient afegir (si és possible, per ordre de prioritats):

- Mobilitat
- Habitatge
- Seguretat
- Via pública (neteja, supressió de barreres arquitectòniques, etc)
- Equipaments (sanitaris, esportius, educatius, etc.)

b) Concreti, fins on sigui possible, les inversions d’obra pública que pretengui realitzar durant el seu mandat (transformació integral de carrers, construcció de nous equipaments, etc.).

c) Expliqui breument quins mecanismes de participació ciutadana pensa aplicar i en quins àmbits.

d) Expliqui breument quins criteris seguirà per a acceptar o desestimar les peticions que puguin presentar-se conjuntament per un nombre més o menys important de ciutadans (estrictament legals, en funció del nombre de persones que signen la sol·licitud, depèn del tema, depèn de les persones, en funció de l’oportunitat, ....., tots els criteris o varis d’ells, etc.). En el cas que pensi aplicar varis criteris, cal que els relacioni per ordre de prioritat.

e) Expliqui, per a cada àrea de govern, quans càrrecs de confiança creu que haurà de nomenar, i quines funcions tindran.

f) Digui quin grau de dedicació a les tasques de govern exigirà als membres del seu equip.

g) Digui si pensa endegar la descentralització dels serveis municipals o no ho considera necessari. En cas afirmatiu, quins serveis i com.

h) Expliqui les mesures que pensa adoptar per a facilitar l’accés telemàtic del ciutadà als serves municipals.

i) Creu que Igualada necessita un nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal?

En cas afirmatiu:

· El pensa tramitar durant el seu mandat?

· Cercarà el consens de totes les forces polítiques de l’Ajuntament, sacrificant si cal alguns aspectes del projecte de POUM per a assolir aquest consens?

· Consultarà sobre el projecte de POUM als sectors econòmics i socials d’Igualada, per tal d’obtenir-ne la seva opinió i suggeriments, i si escau procurarà adaptar el projecte a les necessitats evidenciades per la societat civil?

· Pot explicar els trets generals de la proposta de POUM que presentaria?

I per acabar,

j) Detalli de la forma més concreta possible els errors que creu que pot haver comès l’equip de govern anterior i que vostè no pensa repetir (en el cas que hagi comès errors, és clar)

k) En el cas que vostè perdi les eleccions, donaria suport al nou govern si aplicava les mateixes respostes que ara dóna per vàlides? De veritat?

José Bono i Bill Gates

0 comentaris
Rastrejant la premsa digital del dia, m’he trobat amb unes frases que m’han cridat l’atenció. Les dues primeres pertanyen a una entrevista que La Vanguardia a fet a Bill Gates amb motiu de la seva visita a Barcelona aquests dies, i que avui publica la versió digital i la de paper del diari:

Desde luego, donar dinero es más enriquecedor que quedárselo. Por encima de un determinado umbral, tener más dinero no supone una diferencia en la manera en que uno vive.

Llega un punto en que tener más dinero no te cambia la vida. Pero donar dinero a causas filantrópicas sí que te la cambia. Para bien.


En Bill Gates és una de les persones més riques del planeta i no falta qui pensa que el món està mal repartit, uns tant i altres tant poc. Al marge de l’opinió que ens pugui merèixer aquest senyor, i deixant de banda perjudicis que no venen al cas, com el mite de que les grans fortunes no són lícites, són paraules que parlen d’avarícia i de la seva absurditat. Quan tens tants diners, de què et serveix fer-ne més? Cal agrair a Bill Gates que hagi posat un sobreeixidor als seus beneficis, que no vol dir un fre, sinó una vàlvula d’escapament per a canalitzar la riquesa sobrant cap on fa falta.

Ho comparteixen, això, la resta de grans fortunes mundials? Hi estan d’acord les grans corporacions anònimes? Algú és capaç de posar fre a la pròpia avarícia d’acumular riquesa personal fins on es pugui? Què en pensen els membres del selecte Club Bidelberg, que aquests dies es reuneix a Sitges amb total opacitat per a tractar del món, del seu futur i del seu present, des de la perspectiva de les persones més influents a l’economia mundial? Són aquí per a decidir com invertir els seus beneficis en el desenvolupament de les economies pobres, o per a marcar estratègies sobre com aconseguir més beneficis personals?

Les altres frases que m’han cridat l’atenció són de José Bono, President del Congrés dels Diputats, que ha pronunciat en un discurs a la Seu d’Urgell i que avui publica, entre d’altres, el diari Público:

A la gente le importa tres puñetas quién gana las elecciones; lo que le importa es llegar a final de mes.

Todos queremos durar, y queriendo durar, no nos damos cuenta de que hay horas en las que los países exigen estadistas y no hombres de partido.


La primera d’aquestes frases és d’un realisme aclaparador, que s’agraeix en un polític tant veterà. És que realment, el que importa a la immensa majoria dels mortals, no és precisament el dia a dia, l’arribar a final de mes i, en definitiva, sobreviure i prosperar fins on es pugui? La política importa, és clar, però per sobre de tot el que volem els catalans, els espanyols i tothom és tirar endavant. Estaria bé que això ho assumissin també els que tenen la responsabilitat de governar i els que aspiren a tenir-la. I si hi ha algun polític realista, que no ho dubti, ara és el moment de manifestar-se. Malament com van les coses, dóna tota la impressió que per als polítics el problema no és el país ni l’economia, sinó la seva ambició.

I parlant d’ambició, ve a compte la segona frase de José Bono, que ve a dir precisament això, que en aquests moments no és política el que necessitem, sinó estadistes. Potser en Bono es pot permetre donar lliçons perquè el seu càrrec és molt institucional i molt poc polític, però les digui qui les digui, són paraules de sensatesa.

El milionari i el polític han parlat de deixar de banda, respectivament, l’avarícia i l’ambició. Se’n parlarà d’això al Club Bidelberg, a les borses, a la Moncloa, a la seu dels partits, a la CEOE, als sindicats, als consells d’administració?

Més sobre el contracte de l'ambulatori, o tot queda a casa

1 comentaris
Per aquelles casualitats de la vida (suposant que creguem en les casualitats), s’ha fet públic l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la fiscalització del Consorci Sanitari de l’Anoia, pocs dies després que a aquest li fos adjudicat el contracte de gestió del nou ambulatori d’Igualada. Aquest informe constata la feblesa econòmic-financera de l’ens, assenyalant literalment:

“Una observació general referida al Consorci Sanitari de l’Anoia és la constatació de la feblesa economicofinancera de l’entitat que es mostra tant pels desequilibris patrimonials (com són els fons propis negatius per 10.522.703,79 € i el fons de maniobra negatiu de 22.643.989,55 €), els valors de les ràtios descriptives de la situació economicofinancera i el resultat de l’anàlisi de partides concretes del balanç– com, per exemple, en el fet que els deutes amb bona part dels proveïdors superin en més del 50% els imports facturats en l’exercici.

El Consorci i els ens consorciats haurien d’emprendre de forma immediata les mesures necessàries que permetessin el restabliment de l’equilibri patrimonial de l’entitat i que asseguressin la seva sostenibilitat econòmica. En aquest sentit és imprescindible efectuar un seguiment del compliment dels resultats de l’entitat que incorpori, òbviament, el compliment del Pla d’Empresa estipulat.”


Per al que hi entengui d’aquestes coses, és una lectura interessant la de tot l’informe. Els demès ens quedem amb l’idea que la sostenibilitat econòmica de l’entitat està en perill, segurament no greu, però en perill al cap i a la fi. El mateix informe esmenta un seguit de consideracions que permeten dubtar de la bona gestió econòmica i financera del Consorci. És possible que no n’hi hagi per tant. Segurament que els gestors del Consorci ho deuen veure així. Afirmo, a més, que si la Llei pot ser interpretada de la forma que s’ha fet a l’hora d’adjudicar el contracte de l’ambulatori al CSA, també es pot interpretrar de tal manera que l’informe del Síndic no tingui cap mena de relació amb el contracte de marres.

I posats a afirmar, transcric el que diu l’article 51.1 de la Llei 30/2007, de 30 d’octubre, de contractes del sector públic: Para celebrar contratos con el sector público los empresarios deberán acreditar estar en posesión de las condiciones mínimas de solvencia económica y financiera y profesional o técnica que se determinen por el órgano de contratación. Este requisito será sustituido por el de la clasificación, cuando ésta sea exigible conforme a lo dispuesto en esta Ley.

Per la seva banda, el plec de clàusules administratives particulars que regeix la contractació dels serveis sanitaris en aquest contracte, estableix al seu annex 5 el següent:

MITJANS D’ACREDITACIÓ DE SOLVÈNCIA ECONÒMICA I FINANCERA I TÈCNICA O PROFESSIONAL

1. Solvència econòmica i financera. S’haurà d’aportar la documentació suficient que acrediti aquesta solvència mitjançant la presentació, de com a mínim, dos dels següents mitjans:


a) Comptes anuals de l’entitat, dels dos darrers exercicis, o els seus extractes, auditat o signat pels administradors, del qual es desprengui que l’entitat presenta una situació d’equilibri financer.


b) Xifra de negocis globals dels tres darrers anys, que justifiqui un volum de negoci anual al voltant de l’import anual del contracte.


c) Informe d’entitats financeres on es declari que l’empresa gaudeix de la solvència financera necessària per prestar els serveis objecte del procediment de contractació al que concórrer.


Si, per raons justificades, un licitador no pot facilitar la documentació indicada en els punts anteriors, podrà acreditar la seva solvència econòmica i financera per qualsevol altra documentació considerada suficient per la Mesa de Contractació.


No dubto que el Consorci haurà aportat la documentació acreditativa, segons el plec, de la seva solvència econòmica i financera, a més de l’altra que se li demanava, si més no la xifra de negocis globals dels tres darrers anys i informe de les entitats financeres. És possible que també hagi aportat els comptes anuals des darrers dos exercicis, els quals no consten en l’informe del Síndic, que es refereix a l’exercici de 2007. O sigui que segurament haurà passat per una entitat perfectament solvent pel que fa a l’aspecte econòmic i financer. No parlo ja de la solvència tècnica, que no està en dubte.

Però en qualsevol cas, per aclarir conceptes i que després cadascú tregui les conclusions que pugui o vulgui:

a) Per part del CatSalut s’ha adjudicat el contracte de gestió de serveis sanitaris d’atenció primària en l’àmbit de l’Àrea Bàsica de Salut Igualada 2, al Consorci Sanitari de l’Anoia, un ens on el CatSalut té majoria absoluta en tots els àmbits de decisió i que compleix tots els requisits objectius per a ser considerat “mitjà propi” de l’administració, tret de figurar formalment amb aquesta consideració en els seus estatuts, un requisit aquest que “encara” no ha complert (no hi ha temps per tot)

b) El CatSalut ha considerat, com a administració contractant, que aquest “quasi mitjà propi” que és el Consorci Sanitari de l’Anoia, gaudeix de la solvència econòmica i financera suficient per a contractar, a més de la solvència tècnica. O sigui que el CatSalut s’ha autoproclamat solvent, per entendre’ns.

c) L’informe del Síndic de Comptes fa referència a l’exercici de 2007 i, per tant, com si no hi fos. A més, ha arribat tard.

Sols una darrera consideració. Serà per estalviar o per a que tot quedi a casa, o potser perquè el contracte no s’escapi completament de les mans de l’Ajuntament d’Igualada, però el CatSalut s’ha proposat no sortir a buscar fora el que pot trobar a casa seva. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Llàstima d’allò dels principis de publicitat, concurrència i transparència, i llàstima de la pròpia legislació contractual, que sembla que faci nosa.