Teleescombraria

0 comentaris
Ja sé que el què vol la majoria és normalment el què s’ha de fer. És un principi bàsic de la democràcia que de cap manera pot ser obviat. Però altra cosa és que el què vulgui la majoria sigui sempre el millor, i no em refereixo a la política, encara que també hi podríem dir alguna cosa. Em refereixo específicament a la programació televisiva que, permeteu-me que ho digui clarament, és majoritàriament un fàstic. I si em refereixo al què vol la majoria, és perquè sempre es fa servir com a gran argument per a defensar la teleescombraria, la gran audiència que té entre el públic.

Doncs mira, "Gran Hermano", "La noria", el nosequè d’Ana Rosa o el diari de la Patrícia tindran molta audiència, però no deixen de ser autèntiques porqueries, encara que se les miri el 100 per 100 de l’audiència. I estic disposat a passar per pedant, excèntric, cregut o el què vulgueu, però se me’n fot que tinguin èxit. Penso, senzillament, que la gran audiència d’aquests programes no fa bona la programació, sinó dolents als espectadors.

A mi que em perdonin, però m’agradaria saber quin interès pot tenir la vida sentimental de personatges com la Belen Esteban o la cunyada del germà de la núvia de l’ex del fill de la marquesa d’Alba. I a sobre es barallen en públic! Però el que ja és escandalós és que, en un programa com la Noria, que és un més d’aquests que esmento, muntin cada dissabte una espècie de debat pseudopolític entre periodistes de dreta i d’esquerres per a donar serietat al programa, quan no paren d’interrompre’s, insultar-se i escridassar-se tota l’estona. És francament penós i diu molt sobre la mena de personatges que hi participen.

I ara que ja m’he esbravat, aprofitant que l’Ebre passa per Valladolid, el cos em demana de dir-ne una altra que no té a veure amb la televisió, però sí amb el periodisme, digital en aquest cas. Fa uns dies vaig publicar en aquest bloc un text sobre el que jo penso dels comentaris que els lectors solen publicar en els diaris digitals i deia, entre d’altres coses, que normalment no aporten res de nou i solen tenir un to crispat. Doncs mira, pensant en això de la tele, em costa de no creure que, en certa manera, la secció dedicada als comentaris en aquest tipus de premsa s’assembla cada vegada més al tipus de debats que munta la Noria. És clar que aquí no hi ha possibilitat d’interrompre al contrari, però un darrera l’altre no paren d’escopir retrets, insinuacions sobre la militància política dels oponents i tota mena d’exabruptes, sovint sobre res que tingui a veure amb la notícia que es comenta.

Una altra diferència important és que, si assimilem diari amb programa, el primer és molt millor. Vull dir que el diari, en general, conserva intacta la seva qualitat, el que no funciona són els "debats", és a dir, els comentaris. I un gran avantatge del diari digital sobre la tele, és que pots llegir la notícia i oblidar-te dels comentaristes.

El paràsit

0 comentaris
Paràsit, del llatí parasitus, faltaria més! Desenterro el vell diccionari de llatí i en cerco la definició: “paràsit, que va de taula en taula”. Com és que perdo el temps en aquestes coses?, us preguntareu. Doncs mira, perquè navegant per la xarxa, sense rumb, com a mi m’agrada, m’he trobat un fòrum d’aquells que abunden a internet on la gent hi aboca el bo i millor de la seva saviesa, de la seva mala llet i el més primari dels seus pensaments. Aquesta mena de fòrums em produeixen urticària i no acostumo a freqüentar-los, però com que aquesta vegada hi he llegit que tots els funcionaris som uns paràsits, he pensat que valia la pena perdre-hi una estona, no pas per a intervenir-hi, ja que hauria resultat inútil. No es pot desfer una idea tan arrelada en el subconscient d’una part important dels ciutadans. Però he pensat, calla!, ja que es veu que ets un paràsit, al menys indaga una mica sobre el significat d’això.

O sigui que, com he dit, per al llatí un paràsit és un que va de taula en taula. Sembla que grecs i romans tenien per costum, a l’hora d’organitzar banquets, invitar a certes persones a les quals es considerava sagrades i que havien de portar bona sort. Aquestes persones, que dinaven de gorra, eren els paràsits. Menjar de gorra... Avui tinc invitats a dinar, però em guardaré de dir-los paràsits, no fos cas que s’emprenyin i no tornin. Aquests invitats de grecs i romans que freqüentaven els àpats i les orgies de l’antiguitat clàssica no eren, de fet, uns aprofitats. Certament, menjaven de gorra, però aportaven la benedicció dels déus i amenitzaven les vetllades amb els seus acudits i la seva conversa.

Així que els rics quedaven bé si posaven un paràsit a la taula. Molts anys més tard, el paràsit va ser substituït per un pobre, convidat cada Nadal per a netejar la consciència dels rics burgesos a l’era del capitalisme. Senyal que l’ofici de paràsit anà a menys. Però ja des de la mateixa antiguitat clàssica el paràsit ha estat assimilat a un aprofitat, un que s’alimenta a costa dels demès. L’Enciclopèdia Catalana el defineix, entre d’altres opcions, com a la persona que viu a costa d’una altra. El diccionari de la llengua de la Real Acadèmia Española, per la seva banda, diu que és “el organismo animal o vegetal que vive a costa de otro de distinta especie, alimentándose de él y depauperándolo sin llegar a matarlo”. La veritat és que quan t’endinses en la biologia, les coses semblen més terribles. Com a aprofitat que menja de gorra, la cosa pot estar bé, però alimentar-se d’un altre i “depauperar-lo” sense matar-lo sona terrible.

De fet, la naturalesa mostra exemples esgarrifosos de parasitisme. Un que em crida l’atenció és el de la tènia o solitària, un cuc que pot tenir des de pocs mil·límetres fins a 9 metres de llargada i que viu a l’intestí de varis mamífers, entre els quals es troba l’home. Aquest animal fastigós viu tota la seva vida en la foscor d’un budell, enganxat a la paret i alimentant-se de la sang del seu hoste. Però és en el nom en el que m’he fixat. Se l’anomena “solitària” perquè normalment viu ben sola a l’interior de l’intestí, fins al punt que no necessita ni tan sols aparellar-se per a reproduir-se.

Aquest paràsit, evidentment, és ben diferent dels que menjaven a la taula dels rics senadors romans. Allà la feina la feien acompanyats, ja que un banquet o una orgia no és tal si estàs ben sol. Aquí, la tènia en té prou ella soleta per a tibar del seu hoste durant tota la vida.

I què hi pinto jo, un funcionari, en tot això, em pregunto, si la meva feina és servir i no pas que em serveixin? Tant se val, ara ja sé el què m’estan dient quan m’anomenen paràsit i, per a la meva tranquil·litat, m’adono que no tenen raó.

Ara que, una definició diferent també l’aporta l’Enciclopèdia Catalana: “senyal pertorbador que pot afectar el funcionament d'un sistema de transmissió, d'enregistrament, de reproducció, etc, d'informació”. Els paràsits de la ràdio, vaja! Home, en això he de reconèixer que m’hi acosto una mica, perquè a vegades puc resultar molt emprenyador, fins a fer nosa. Però això no té res a veure amb la funció pública, és que sóc així.

No tot s'hi val

0 comentaris
Deia Maquiavelo que la fi justifica els mitjans. No amb aquestes paraules, però és el missatge que es desprèn de la seva obra. De tota manera, si se’m permet la paradoxa, jo diria que Maquiavelo no fou exactament maquiavèlic. El què passa amb El Príncep, l’obra per la qual és conegut, és que descriu molt fredament com s’ho ha de fer un governant per a assolir i mantenir el poder, prescindint de qualsevol aspecte ètic o moral. No és que Maquiavelo trobi bones les maniobres del príncep per a refermar el seu poder, és que les troba adequades a la finalitat que persegueixen, i això no és exactament el mateix. Hom ho podria interpretar en el sentit de que per a mantenir el poder cal fer coses dolentes i, per tant, “sapigueu, doncs, que el poder és dolent”.

Sigui com sigui, l’ombra de Maquiavelo és allargada. Des del Renaixement fins ara no ha minvat el més mínim i domina l’escena política en tots els àmbits, en el govern i en l’oposició. Jo, la veritat, sóc dels que crec que no s’hi val tot, ni en política ni en res. I això ho hauré de precisar.

Crec que els governs han de procurar mantenir-se en el poder per a poder fer efectives les seves polítiques, aquelles per les quals foren elegits. També crec que els grups de l’oposició han d’intentar assolir el poder que no tenen, és a dir, han d’intentar arribar al govern, perquè és de suposar que tenen uns objectius polítics que complir, sinó es dedicarien a una altra cosa.

Aclarit això, com he dit abans, no s’hi val tot. Una bona causa deixa de ser-ho quan es vol aconseguir amb males arts. El pitjor favor que se li pot fer a un objectiu noble és defensar-lo amb trampes, amb mentires, utilitzar mètodes roïns i fora de lloc. Els principals demagogs d’aquest país són polítics, en sentit ample, és a dir, aquells que es dediquen a la política i els que hi volen influir sense dedicar-s’hi. Ho porta la feina, és difícil ser demagog en altres àmbits. I això val per a tots els governs i per a totes les oposicions, però també, cada vegada més, per a tots aquells que tenen com a ofici mobilitzar els demès per al propi lluïment; lluïment i res més, perquè mai gosen fer el salt a la política activa.

Estaria bé que algun dia els soferts votants decidíssim que no ens deixarem manipular més, ni pels “nostres” ni pels “altres”. Això no implica practicar l’abstenció, això vol dir exercir el vot responsable, i que cadascú l’entengui com vulgui. Vol dir dipositar a l’urna un vot “limpio de pelo y paja”, un vot net i sincer, aconseguit després de rebutjar la demagògia i la manipulació. I als primers que ho hem de fer veure, abans que als “altres”, és als “nostres”.

L'església té un problema

0 comentaris
Extret del 3cat24.cat: “Un alt càrrec del Vaticà reconeix que la pedofília afecta el 4% dels sacerdots al món”. El cardenal prefecte de la Congregació per al Clero del Vaticà, el brasiler Claudio Hummes, defensa que la pedofília sigui castigada per les lleis civils i per la disciplina canònica. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, caldrà reconèixer a un càrrec de la cúria vaticana una certa sensibilitat per als problemes terrenals.

Evidentment, no es pot titllar al clergat en general de pedòfil. Seria fals i injust. Però ja és hora que l’església reconegui que en aquest assumpte té un problema, si més no amb el 4% dels sacerdots del món, segons assenyala monsenyor Hummes. El que passa és que mentre aquesta xifra ens ha estat proporcionada per a demostrar que en conjunt els cassos de pedofília són una excepció, a mi em sembla una dada escandalosa. Segons monsenyor, aquest 4% equival a uns 20.000 sacerdots, i a mi em semblen molts, massa com per a restar-li importància. Em pregunto si un 4% de la població humana és pedòfila. Imaginem una ciutat com Igualada, amb 38.000 habitants aproximadament. Algú es creu que un 4% d’ells, és a dir, 1.520 igualadins, són pedòfils? Si això fos veritat, jo no deixaria que els meus fills sortissin de casa.

Algú em dirà que això és manipular les xifres, que no es pot extrapolar a la població en general les dades que fan referència a un únic col·lectiu, i tindrà raó. Molt bé, centrem-nos en el col·lectiu. Hi ha altres grups socials d’igual o major honorabilitat on es doni aquest percentatge? Per exemple, per dir quelcom i sense ganes d’ofendre a ningú, hi ha un 4% de pastissers pedòfils, o de metges pedòfils, o de mestres pedòfils? No sembla que sigui així.

Aleshores, si aquest percentatge és especialment significatiu entre el sacerdoci, és que l’església té un problema que val més que es faci mirar.

De Bangladesh a Mataró

0 comentaris
La solució perfecte no existeix quan es tracta d’intervenir en la vida de les persones. Hi ha una solució justa, ideal, per a tots els problemes? La solució d’una injustícia no pot portar a una altra injustícia? Maldem per ser herois i quan salvem algú enfonsem algú altre. De Bangladesh a Mataró hi ha kilòmetres de distància i res més. He tret de la premsa dues notícies que m’han semblat prou simbòliques de com la sortida a una situació injusta passa sovint per l’entrada en una altra injustícia.

Chittagong

Les platges de Chittagong, al sudest de Bangladesh, acullen el més gran desballestament de vaixells del món. Milers de treballadors desmunten peça per peça els grans vaixells que les companyies navieres decideixen treure de la circulació.

Les tasques de desballestament es duen a terme manualment i comporten la manipulació d’amiant, plom, cadmi i altres productes fortament perillosos per a la salut. Simplement, és el paradigma d’un treball sense cap mena de condició sanitària ni de seguretat, sense cap protecció i absolutament perjudicial per a la salut dels treballadors i del medi ambient.

És un tema conegut arreu del món, denunciat repetidament per les organitzacions ecologistes. Cap govern occidental permetria que això passés a les seves costes, però a Bangladesh, un país pobre, les coses són diferents i als demès ja ens va bé.

Recupera, la revista del Gremi de Recuperació de Catalunya, informa en el seu número d’abril d’enguany que, com a resultat d’una denúncia de l’Associació d’Advocats de Medi Ambient d’aquell país, el Tribunal Superior ha ordenat el tancament de totes les instal·lacions de desballestament de vaixells que estiguin funcionant a data de 31 de març de 2009 sense autorització mediambiental. És a dir, el tancament de totes les instal·lacions del país, perquè cap disposa d’aquesta autorització, la qual, al menys teòricament, deu ser obligatòria en aquell país.

Així, en brut, és una bona notícia per al medi ambient i per a la protecció dels treballadors. El problema és que el desballestament de vaixells contribueix a l’economia del país amb 500 milions de dòlars anuals i subministra el 40 % de la ferralla que necessiten els quasi 200 productors d’acer del país. A més, dona feina a milers de persones.

Ara les foneries del país hauran d’importar la ferralla a un preu molt més car. A més, els milers de treballadors a qui s’intenta protegir perden la feina. Hi ha una solució a aquest desgavell? Per a protegir l’economia del país i donar feina als treballadors, caldrà desprotegir el medi ambient i malmetre la seva salut?

Mataró

Més a prop. El dia 16 de juny els Mossos d’Esquadra van endegar a Mataró una vasta operació contra la màfia xinesa. Com a resultat d’aquella operació, van ser clausurats 72 tallers de confecció il·legals, part d’ells amb llicència municipal però que no comptaven amb els requisits necessaris de funcionament.

També com a conseqüència d’aquesta operació, es van detectar situacions d’explotació laboral esgarrifoses. Els treballadors vivien en el propi taller, dormien al costat de les màquines i treballaven tot el dia sense respectar cap tipus de condició laboral ni de seguretat i salut en el treball. Les condicions de vida en aquells tallers, pel que sembla desprendre’s de les imatges proporcionades per la policia, semblen degradants. Tots aquestes persones treballaven de 10 a 12 hores diàries, tots els dies de la setmana, amuntegats en el local en el qual feien vida.

En brut, la notícia és que prop de 450 persones d’ètnia xinesa han estat alliberades d’una situació d’explotació laboral. En net, com sempre, les coses no són tant senzilles.

Aquestes persones ara no tenen ni feina ni sostre on dormir. Cap d’elles es considerava explotada i consideren aquesta operació com una mala jugada. Ja ha calgut que les administracions cerquessin solucions puntuals per a l’allotjament d’algunes d’aquestes persones, però totes elles reclamen la reobertura immediata dels tallers clausurats per a tornar a la feina. Simplement, allò era tot el que tenien i ara ho han perdut.

Calia tolerar aquesta situació d’explotació laboral per a evitar mals majors? No ho sé. Ho sap algú?

Comentant els comentaris

0 comentaris
La globalització digital ha trastocat molts costums, la majoria per a bé, crec jo. I és que la informació, per bé o per mal, ara és a l’abast de tothom, o al menys de tothom qui tingui un ordinador i connexió a internet. Objectivament, això és bo, perquè la informació impulsa i condiciona les activitats humanes, i podríem suposar que, amb més informació tenim, si més no, més possibilitats d’elecció.

Paral·lelament a l’increment d’informació, internet ha possibilitat l’intercanvi d’opinions pràcticament sense límit. Fa anys, la premsa acollia la majoria de debats en forma d’intercanvis epistolars. El propi mitjà impedia la proliferació d’aquests debats, que tanmateix assoliren en ocasions un alt nivell d’intel·ligència i cortesia. El periòdic, que per la seva pròpia naturalesa no feia possible un accés universal a la participació, ja que l’espai als diaris és reduït i obliga a la retallada inevitable de moltes de les aportacions espontànies del lector, propiciava, en canvi, un debat meditat i asserenat. Si puc escriure una carta més o menys llarga en resposta a una altra, i si puc mesurar les meves paraules, reflexionar i portar-la al correu quan n’estigui segur, les estridències són difícils.

Amb l’esclat de la premsa digital les coses han canviat radicalment. Ara és possible per al lector comentar de forma immediata les notícies i fins i tot debatre amb els altres lectors, sense esperar més que la moderació de comentaris, la qual no sempre es duu a terme per l’editor. En certa manera, la informació es democratitza i es generalitza. Tots podem parlar, tots podem opinar, i ho podem fer de pressa i tot seguit. I és que, és clar, tots hi tenim dret. També en certa manera, l’opinió o l’estat d’ànim que mostren els comentaris i les reaccions a una notícia digital reflecteix amb més exactitud l’opinió o l’estat d’ànim d’un major nombre de gent.

Tot plegat, però, també té els seus inconvenients. Diré algunes coses gens bones que, al meu entendre, estan passant en el sistema de comentaris de la premsa digital:

a) En primer lloc, en general qui comenta són quasi sempre les mateixes persones.

És normal. Per començar, cada diari té els seus lectors més o menys habituals. Dins d’aquests, sols una part més o menys petita adquirirà l’hàbit de comentar, segurament per una major motivació política o simplement intel·lectual. S’observa una repetició constant de signatures en la majoria de comentaris, malgrat que generalment es signa sols amb un nom de pila o amb un pseudònim. Si es segueix durant un temps un grup de notícies en un diari determinat, s’observarà que els noms propis i els pseudònims es repeteixen i, de fet, ja sigui per l’estil o pel contingut del comentari, s’arriba a identificar fàcilment al comentarista com a autor d’altres comentaris llegits. Aquest grup de persones, a vegades, pot arribar a ser molt reduït, fins al punt de fer molt dubtosa la seva representativitat. Afegiria que hi ha autèntics professionals del comentari. Són presents a totes les notícies i solen introduir sempre el mateix missatge, probablement obeint a alguna obsessió personal. En definitiva, una major nombre de comentaris no implica, ni molt menys, un major nombre de comentaristes.

b) Normalment són molt crítics.

Una majoria de comentaris solen tenir un to negatiu i crispat. En general, es tracta de desmentir tot el que pugui semblar bo de la notícia i dels seus protagonistes. No sé ben bé si això té alguna explicació, però potser està relacionat amb la major motivació política o intel·lectual que apuntava abans. I, a fi de comptes, normalment es fa notar més el descontent que el satisfet. L’indignat sempre crida més. També és necessari admetre que, en ocasions, els comentaris tenen un to radicalment diferent. Hi ha qui els utilitza per a mostrar la seva fe invencible en un polític, en un projecte o en el que sigui. La multiplicació de missatges en un o altre sentit pot reflectir un estat d’ànim que ni de lluny representi el de la majoria de lectors.

c) Mai aporten res de nou.

El propi format del comentari no ho permet. Senzillament, no hi ha espai més que per a la desqualificació pura i dura o per a l’adhesió indestructible. Per a raonar i aportar conceptes o idees, cal més que unes quantes ratlles.

d) Els comentaris, sovint, acaben substituint a la pròpia notícia.

Els comentaris acaben convertint-se en debats inacabables que substitueixen a la pròpia notícia. Hi ha qui aprofita els comentaris per introduir constantment el seu tema preferit. Al final, vagi del que vagi la notícia, s’acaba parlant sempre del mateix. Confesso que, seguint els comentaris d’alguna notícia, he arribat a oblidar-me d’on sortia tot plegat.

Sovint, els comentaris esdevenen el veritable focus d’interès del lector. El què hi ha és una ràpida ullada a la notícia, que ni tant sols es llegirà sencera, potser sols al titular, i una lectura detinguda i sucosa als comentaris que la segueixen. L’interès es trasllada als falsos debats que es munten darrera una notícia, com si d’un reality show es tractés. “El pagès ha dit això, el lluiset ha dit allò, tu deus ser del PSC, segur que tu ets de CIU, tu ets un pijo, tu no aportes res, tu sols insultes, carallot!”. I la notícia? Quina era la notícia?

Probablement podria dir més coses, i potser alguna no seria tan pessimista. De ben segur que un veritable analista faria una llista més llarga, però els lectors no acostumem a ser observadors objectius. A la vista del que he dit, del que a mi m’ha semblat, les ganes de comentar m’han marxat del tot. No negaré que ho he fet alguna vegada, i que he caigut en el que jo mateix denuncio. Precisament per això, perquè em sembla que els vicis que he esmentat són inevitables, crec que els comentaris, la majoria de vegades, sobren.

Dit això, em manca remarcar que aquests són uns trets que a mi em semblen bastant comuns, però no universals. No es poden aplicar a tots els comentaris, ni a tots els comentaristes, ni a tots els mitjans digitals. Afortunadament, segueixen existint honroses excepcions.

Una bona persona

0 comentaris
D’algunes persones, quan se’n van, es diu que ens ha deixat un gran polític, un científic excepcional, un artista genial, un fenomen de les lletres. Si aquestes persones brillen entre la multitud, és per la seva singularitat, perquè són poques i sobresurten entre la mediocritat. A vegades, però, ens deixen persones de les que sols es pot dir una cosa, una única lloança, un sol tret que la fa excepcional. A vegades ens deixa algú, que simplement, era una bona persona.

En un món com aquest, sense treure mèrits als grans polítics, als científics excepcionals, als artistes genials o als grans literats, crec que la medalla més gran que una persona es pot emportar per a l’eternitat és la d’haver estat una bona persona. És la medalla que mereix en Vicenç Ferrer i és més gran que qualsevol premi Nobel i més sincera que qualsevol altar.

Aquest home resumia la seva tasca en un únic propòsit: fer el bé. És senzill de dir i complicat d’entendre, perquè rares vegades el bé és entès d’igual manera per tothom. Però Vicenç Ferrer aconseguí el més difícil, que tots, cristians, hindús o musulmans, entenguessin que feia el bé.

La tasca de deixar-ho tot per a servir als demès, als més desvalguts, no està feta per a tothom. Cal una personalitat excepcional per a posar-hi i portar-ho fins a les seves últimes conseqüències. Hi ha persones així, algunes arriben a ser conegudes com en Vicenç Ferrer, a d’altres sols les coneixeran els receptors directes de la seva bondat. Sigui com sigui, cal ser d’una fusta de la que no n’hi ha gaire. I a mi, que no sóc gens creient, em sembla que cal desprendre’s de litúrgies i teologies. Vicenç Ferrer havia estat jesuïta i ho deixà per a ser més eficient en la seva tasca, que era la de servir als demès i no pas a Déu.

No puc deixar de pensar, quan veig tats sants com entronitza l’església, que “premia” a aquelles persones per a servir a Déu i no als altres. Se’m dirà, amb raó, que les dues coses són compatibles. Jo diria que n’hi ha prou amb servir a les persones, perquè Déu, si hi és, es pot donar, així, per servit.

Una pila de llibres per llegir

0 comentaris
La febre per l’obra de Stieg Larson i l’aniversari de la meva parella m’han portat a comprar la tercera part de la trilogia de Mil·lènnium, tot i que encara no he llegit les dues primeres. Rares vegades una obra m’ha estat tant insistentment recomanada per la gent que conec. Segur que el llegiré, quan toqui, o quan pugui. El que passa és que jo tinc un problema amb els llibres, i és que intento llegir-los tots i, és clar, no puc. Compro més llibres dels que mai podré llegir, perquè un dia sols té 24 hores i, a més de llegir, cal treballar, cal dormir, cal menjar i cal fer moltes altres coses, com escriure aquest bloc, per exemple.

Els que tenim aquest problema, i no som pocs, ens ho passem tant bé llegint com admirant els llibres, gaudim tant de les històries i dels contes com del propi llibre, de la coberta i de les pàgines, de l’edició, gaudim tocant-lo, fullejant-lo, resseguint la peripècia del propi llibre i de l’autor. Això ho podem fer amb força llibres, amb molts més dels que tindrem temps de llegir al llarg de la nostra vida.

Algun amic m’ha dit “Tu hauries de ser llibreter, així sempre podries estar entre mig de llibres”. No estic segur que això fos possible. Si m’hi havia de guanyar la vida faria un mal negoci, perquè podria passar que no em volgués desprendre de cap llibre. Com que sóc realista, però, em conformo amb llegir el què puc, un rere l’altre, i segueixo comprant els que mai tindré prou temps per a llegir.

Hi ha una altra mania que em persegueix i que fa que la cua de llibres per llegir no pari de créixer. I és que, un cop començat, no puc deixar un llibre de cap manera, encara que no m’agradi, encara que sigui pesat, encara que hagi de fer un esforç per a continuar-lo i per a acabar-lo. M’hi trobo amb llibres d’aquests. No són llibres dolents, perquè no crec que d’aquests n’hi hagi, són llibres que no m’agraden, però deixar-los un cop començats és un fracàs que, al menys a mi, em costa de pair.

Ara mateix, a la meva edat, podria dir que, que jo recordi, sols he deixat dos llibres per acabar al llarg de la meva vida. Un d’ells ja l’havia llegit sencer anys abans, i la segona vegada em vaig trobar, a la meitat, que hi faltaven una vintena de pàgines. Quan me’l varen canviar ja estava posat en una altra novel·la i no hi vaig tornar. Era el Robinson Crusoe. Però crec que en aquell cas no es podria dir exactament que n’hagués abandonat la lectura.

El segon cas és més vergonyós per a mi. També fa anys, vaig emprendre la lectura de Moby Dick. Més o menys a la meitat, ja estava fart de les cabòries d’aquells mariners sobre les diferents classes de balenes, i impacient per a començar un altre llibre que m’esperava des de feia dies sobre la tauleta de nit. En un moment d’inconsciència, quasi bé cometent un delicte, vaig abandonar Herman Melville per John LeCarré. Espero que algun dia el déu dels llibres m’ho perdoni. En el meu descàrrec diré que, si havia de pecar, John LeCarré era una bona opció. El Moby Dick encara és a la prestatgeria. De quan en quan, de reüll, me’l miro i em dic a mi mateix que algun dia el tornaré llegir, aquesta vegada sencer. Però abans, la llista d’espera és llarga i s’hi troba en un lloc preferent la trilogia de Mil·lènnium.

Mirada sobre un quadre

0 comentaris

Ja recorregudes vàries sales de l’edifici, el visitant s’ha assegut en una bancada, cansat, farcit el pensament de paisatges i retrats, assadollat l’ànim de llums i crepuscles, de formes i colors. Cal descansar i deixar-se emportar pels capricis vagarosos del pensament, sense esforç, sense oposar-s’hi. Una mica de repòs per a continuar després.

En front, un quadre amb un paisatge, una finestra, una mirada a un altre món, per a perdre’s en la imaginació, i al costat, sobre la bancada, un opuscle. “Isaac Levitan, Kibartai 1861 - Moscou 1900, Tardor daurada, 1895”. Amb el paper a les mans, ignorat, la mirada reposa sobre l’herba verda del prat, abandonada, sotmesa, inerta. L’oreig suau, tebi, de la tarda, remou les fulles i sacseja les margarides, l’herba petita dels camps i els joncs de la ribera, mentre amb un lleu murmuri l’aigua del riu xiuxiueja en aquesta tarda assolellada de la regió del Volga.

S’hi podria adormir, s’hi podria quedar, podria adoptar aquell com el seu país i esdevenir part del paisatge. El visitant tanca els ulls i allibera l’esperit, vaga delerós per aquell món i no pensa en tornar.

Cap al tard, a l’hora de tancar, el vigilant recollirà del terra l’opuscle que parla d’aquell quadre i de l’autor i el posarà, una vegada més, sobre el banc. Els visitants solen deixar-lo abandonat, caigut. Marxen sense fer soroll, s’esvaeixen i el silenci, de nou, envolta les sales del museu.

El corporatiu, una bona notícia

0 comentaris
Ha passat el que tenia que passar. L’Anoia presentava un bon projecte i finalment la Generalitat ha apostat per Òdena a l’hora d’emplaçar el futur aeroport d’empresa de Catalunya. L’important és que, per una vegada, l’Anoia ha rebut una bona notícia, que una infraestructura important s’emplaçarà al moll de l’ós de la Conca d’Òdena i que, al final, fins i tot acabarem sortint al mapa, no aquell en el que ja hi som des de fa anys, el de l’atur, el creixement zero i la mediocritat, en el qual alguns voldrien que ens mantinguéssim per mor d’una idea del territori estreta i curta de mires, sinó en el del progrés, els serveis i la centralitat.

Evidentment, el corporatiu no és la solució a tots els mals d’aquest país. Calen moltes coses més per a que això s’aixequi una mica, però de ben segur que és un pas endavant, com bé han percebut la majoria d’agents econòmics, polítics i socials de la comarca. I cal treballar-hi fort, perquè el món no s’acaba aquí.

Molts ens en alegrem, però d’altres protesten perquè no els van demanar permís a l’hora de presentar la candidatura. Estan en el seu dret. Sortosament, podríem dir que aquest és un projecte de quasi tots –no voldria ofendre als que no el consideren seu perquè no els han preguntat. El que té bemolls, per dir-ho d’alguna manera, és que algun visionari ja faci apostes sobre quan hi haurà la primera manifestació pel soroll, amb ell al davant, és clar, no fos cas que la foto li fessin a un altre. Tothom és lliure d’imaginar el que vulgui, encara que planificar mobilitzacions abans de sentir el soroll del primer avió ja és passar-se de previsor!

Cadascú és lliure de veure el món a la seva manera, però per una vegada sembla que aquesta comarca comença a caminar. Ja és hora!

Cada quinze dies, una vegueria

2 comentaris

Em vaig despertar i vaig notar que quelcom havia canviat. Els ocellets piuaven, el sol lluïa i tot semblava més verd. "Què passa?", li vaig preguntar a la meva parella. "Res, tranquil", em contestà, "és que tornem a ser al Penedés". "Que bé", vaig pensar, i em vaig tornar a dormir, amb la tranquil·litat de saber que cada quinze dies canviaríem de vegueria, i que el nostre ajuntament vetllaria per a mantenir-nos entretinguts amb aquesta assumpte tant transcendental i que tant preocupa a la ciutadania.

I és que, ara que hem agafat el ritme, penso que podríem lligar el calendari del futbol i el dels canvis de vegueria, i així, depèn de com anés la lliga, o la copa del Rey, o la de no sé que, seriem del Penedés o de la Regió1, o, com diuen els malpensats, seriem convergents o socialistes.

El bocamoll

0 comentaris
A mi la pesca no em va. Tampoc la cacera. No sóc bel·ligerant en aquests temes, però sempre m’ha semblat que infringir sofriment a un ser viu únicament per distracció, encara que ho disfressem d’esport, és cruel i inconsistent. Jo he pescat una vegada a la meva vida. Tindria 13 o 14 anys i va ser en una sortida amb la família d’un amic. Aquell dia vaig pescar tres o quatre peixets, que entre mig de fortes convulsions van morir enganxats a l’ham i ningú es va menjar. Jo era jove i sensible, i com que allò no em va agradar, no ho he fet mai més.

Hi penso cada vegada que algú em canta les excel·lències de la pesca, la imatge bucòlica d’un pescador assegut a la vora del riu, les aigües tranquil·les, els ocellets cantant i els peixos contents de ser pescats. Ja s’ho faran! Tampoc no puc deixar de pensar en aquella dita de “per la boca mor el peix”. Si ens hi fixem bé, la boca denota vida i també exhibeix la mort. “Exhalà el darrer sospir”, per la boca, naturalment. “Va callar per sempre”, que pot voler dir moltes coses, o “va fer mutis pel fòrum”, per desaparèixer. I el primer que fem al néixer és plorar, per la boca, és clar.

Hi ha boques simpàtiques, com la que invitava a donar corda al català en una campanya endegada fa un temps per la Generalitat, una boca que parlava, reia i corria sola. I boques tristes, com la dentadura postissa de la meva tia àvia, guardada a estones en un vas i que feia fresa de veure. I no se’m negarà que una cara sense dents és més desagradable que una cara amb tota la dentadura.

En algunes cultures antigues, i també en algunes creences espiritistes de l’actualitat, els iniciats poden veure com l’ànima fuig del cos, en el moment de la mort, per la boca del finat. Hi ha una dita que diu “somni de dents, mort de parents”, i si acceptem que la majoria de dites arrelen en creences molt antigues que sovint ningú recorda, és probable que ja des de fa temps hom veiés la boca com l’entrada i la sortida de la vida. Sols cal imaginació.

Guy de Maupassant, a qui no n’hi faltava d’imaginació, va escriure un relat esgarrifós sobre una nit de vetlla al cadàver de Schopenhauer, el filòsof alemany de qui parlava l’altre dia. Schopenhauer va morir als 72 anys. Ja sé que és una apreciació totalment subjectiva, però a mi sempre m’ha semblat que la cara d’aquest home, al menys de vell, feia por. Però és una apreciació personal que potser no compartireu. De fet, parlant-ne amb el meu amic Fermí, a ell li ha semblat que denota la saviesa, la paciència i la bondat de la vellesa. Doncs bé, aquest pensador tenia molta por de ser enterrat en vida. El romanticisme de l’època havia proporcionat excel·lents relats de terror gòtic, en el que les persones eren donades per mortes i enterrades, quan sols es trobaven en estat catalèptic. Schopenhauer temia molt despertar-se un bon dia fotut en un taüt, i no poder-ne sortir. Per això, donà instruccions que quan morís el seu cadàver fos vetllat durant cinc dies, abans de ser enterrat.

Guy de Maupassat descriu la darrera nit d’aquella vetlla. A finals de setembre de 1860, a Frankfurt encara hi feia calor, i el cos d’aquell bon home el van haver de vetllar durant cinc dies. En el relat en qüestió es descriu com el cadàver del filòsof va acomodant el ossos i els teixits als petits i progressius moviments i sorollets de la descomposició, i l’angoixa de les persones que el vetllen perquè aquell cos, si no fos per la ferum que desprèn, sembla viu. Ja ho he dit abans, la cara d’aquell home, ja en vida, era esgarrifosa, i no em sembla que la mort l’hagués afavorit. De sobte, un soroll que prové de la gola del filòsof, una convulsió de la cara, i la dentadura postissa del mort surt soleta de la boca i cau per terra, empesa pels vapors pestilents de les entranyes. Per un moment, sembla que li hagin donat corda com al català, i després s’atura sota el llit. Llavors els presents s’adonen que el filòsof és realment mort, perquè, com també he dit, una cara sense dents ho perd quasi tot, i la de Schopenhauer perd ni més ni menys que la mateixa vida. Si en vida ja era lleig, mort era pitjor.

Deu ser veritat allò que a vegades m’he sentit dir, que calladet estic més guapo. O sigui que tornem al principi. Per la boca es mor el peix, i en boca tancada no hi entren mosques. Tot invita a no xerrar més del compte, que és com dir que cal tenir la boca tancada. A vegades ho he pensat, especialment al publicar algun dels articles d’aquest bloc. Perquè quan alguna cosa inconvenient s’escapa per la boca, és molt difícil de fer-ho tornar. El que marxa, marxa, i passes a ser un bocamoll, una altra expressió que trobo curiosa. Un bocamoll és un bocafluixa, un ser que no sap resistir la temptació de dir allò que ha de callar. Les paraules pugnen per a sortir, perquè han estat fetes per a ser pronunciades, i exerceixen una pressió en el nostre ànim per a ser alliberades. Un bocamoll és incapaç de resistir aquesta pressió, i a vegades les escup amb tanta força que es pot passar tres pobles. I torna a passar allò del peix que mor per la boca, perquè calladet hauria estat més bé.

No me’n puc estar de pensar-hi cada vegada que sento alguns discursos. Imagino tots aquests personatges cofois de sentir-se, que no són bocamolls perquè no és que els costi de callar, és que tot el dia van amb la boca oberta escopint, que no pronunciant, paraules buides, creades únicament per al seu propi lluïment. Els imagino com aquells peixets feliços i contents de ser pescats, que ningú es menjarà. Per la boca mor el peix.

Ell en té la culpa!

0 comentaris
Tot fullejant el diari, m’he topat amb un anunci força curiós: “Vol saber qui en té la culpa? Confiï en nosaltres i li trobarem un responsable a la seva mida”. Home, mira, un culpable de tot plegat no m’aniria gens malament. Fa temps que estic neguitós, queixós, sé que no em fan cas, que em fan pagar més del compte, que volen fer-me combregar amb rodes de molí, que la dona no m’escolta, el gos em mossega, m’enganyen sempre, sempre...! Tan de bo sabés a qui donar-li la culpa!

Confesso que l’anunci no té bona cara. Amb prou feines tres ratlles sense signatura, però això sí, porta un número de mòbil, així que he decidit provar-ho. Qui sap, potser tindran el que em fa falta. Doncs bé, estic molt content de l’entrevista que he tingut amb els senyors que porten això, uns autèntics professionals especialitzats en la recerca de culpables. Quina sort poder confiar en aquestes persones! Ara sí que no em fotran mai més.

He de dir que són dues persones molt educades i molt instruïdes, pel que m’ha semblat. Es nota que fa anys que s’hi dediquen, perquè de seguida s’han adonat de quin és el meu problema i m’han donat la solució. Abans que res, m’han explicat que ells hi tenen el cul pelat en això d’adjudicar la culpa, que sempre l’encerten i que amb la seva experiència han aconseguit sobresortir en aquest món tan competitiu.

Es veu que un d’ells porta anys assenyalant al culpable de tot plegat, que ja ho ha dit a tothom i no se’n cansarà de repetir-ho. De fet, cada vegada que baixa de la muntanya (que no de la figuera, no us ho cregueu pas!) per a il·luminar als mortals amb les seves darreres percepcions, aprofita per a dir-ho a tothom qui el vol escoltar: “Ell en té la culpa, d’això, i d’allò, i d’allò altre.....”. Una persona així n’ha de saber per força de trobar al culpable, perquè és l’únic que el veu a tot arreu, i per això cal tenir unes dots especials. Veig que estic en bones mans.

L’altre també és força llest i m’ha fet bona impressió. No sembla tan decidit, tot s’ha de dir, i una mica tímid, perquè no m’ha ensenyat la cara en cap moment, però sembla que coneix el cotarro. “Miri”, m’ha dit, “jo sempre he estat a prop dels culpables, més que res per a vigilar-los”. Ja veig que és una persona astuta, un agent secret dels bons, disposat a infiltrar-se fins on faci falta per a desemmascarar als culpables. “A mi no m’enxamparan mai, pot confiar en mi perquè sé molt bé com tirar la pedra i amagar la mà”.

-Així que vol un culpable. Bé, tots sabem qui en té la culpa, portem molts anys dient-ho, el que passa és que la gent no ens fa cas, i després passa el que passa. A veure, per què el necessita el culpable?

-Home, doncs miri, a mi m’agradaria saber qui en té la culpa de que el pa s’hagi apujat, per exemple, perquè així podré anar i protestar, no li sembla?

-El pa, vaja!

Els dos homes s’han mirat, han comentat alguna cosa en veu baixa i de seguida han estat altra vegada per mi. Es nota que són llestos perquè no els ha costat gens de posar-se a la feina.

-A veure. És evident que la culpa és del president de l’escala, de la seva escala de veïns, vull dir. El que passa és que ell no ho reconeixerà mai i vostè té tot el dret a protestar.

-El president de l’escala? –he preguntat- I què hi té a veure ell amb la puja del pa?

-Tot, evidentment. L’ha sentit mai a dir que el pa és massa car? No li sembla que quan el pa es va apujar hauria d’haver protestat i posar-se al davant dels veïns de l’escala contra aquest atropellament? És que quan el van elegir ho va dir que li semblaria bé la pujada del pa? No ho va dir, oi? I en canvi ara no ha consultat als veïns de l’escala abans de dir que ja li està bé. És evident que ell en té la culpa.

-Oh, però, escolti, que ell no ho ha dit pas que el preu del pa ja li estigui bé. De fet, em sembla que ni n’ha parlat.

-Doncs per això, si no ho ha dit és que ja li està bé.

Renoi, que en saben, aquesta gent! Realment tenen arguments poderosos.

-I així, doncs, els sembla que no he d’anar a protestar a la Generalitat, per exemple?

-A veure, vostè viu a Barcelona? No, oi? Doncs perquè s’ha de molestar a fer viatges si pot tenir un culpable a la porta de casa. Cregui’ns, el culpable és ell. Miri, nosaltres portem molts anys dedicant-nos a això, o sigui que li aconsellem que ens faci cas, no fos que algú pogués pensar que si no protesta és perquè és dels seus.

-Ostres, no ho voldria pas! I així, que m’aconsellen?

-A veure, deixi que miri......

El que no ensenya la cara, el tímid, per entendre’ns, ha agafat un quadern del prestatge del seu darrera i l’ha estat fullejant una estona, fins que ha trobat el que li feia el pes. Llavors ha ensenyat el quadern al seu company, han comentat alguna cosa en veu baixa, i finalment el més decidit m’ha parlat.

-Miri, tenim un producte que està bé de preu i que pot ser adequat per a vostè. L’anomenem “jo hi poso la pedra i tu hi poses la mà”. És un producte que el servim molt darrerament. Sense anar més lluny, a l’escala del costat de casa seva, per un problema semblant, varem vendre el mateix producte i ens ha anat força bé.

-Ah, molt bé, i en què consisteix?

-Doncs miri, quants veïns són a la seva escala, deu? Nosaltres li escriurem 500 cartes de protesta, que enviarem directament a la Generalitat perquè el president de l’escala no li donarà la gana de tramitar-les. No cal que li pregunti. Sàpiga que quan s’és culpable mai es vol col·laborar. I no refiï de que serveixin per res. L’aigua no l’abaixaran, però quedarà clar que el president s’ha confabulat amb la companyia, ves quines penques! Després organitzarem una cassolada a l’entrada de l’escala, amb força crits i soroll, i lliurarem un escrit de protesta a la portera, que segur que també en deu tenir la culpa, sinó no treballaria per a la comunitat (qui la va llogar? aquest president, oi?)

-Ostres, que bé, això té bona pinta. Així guanyarem, oi?

-És clar, vostè s’haurà queixat i tots tan amics.

-Fantàstic, i quan em costarà?

-30 euros, tot inclòs. Per veí, és clar.

-Molt bé, molt bé, m’ho quedo. I ara que hi sóc, podrien organitzar-me també una protesta contra el veí del cinquè primera, que no apaga la televisió fins a les dues de la nit? I em farien una rebaixa per dues protestes?

-És clar, cap problema. A fi de comptes, amb un sol culpable passarem.

Som com som

0 comentaris
Yo soy yo y mi circunstancia, deia el gran Ortega i Gasset, trencant l’antiga norma de la lògica retòrica, de no incloure el terme definit en la definició. És com ampliar l’àmbit de la nostra personalitat més enllà de l’espai físic del nostre cos per abastar l’entorn circumstancial que ens envolta. Som com som, però som així perquè així ens han fet. No és que no siguem lliures de ser i de canviar, és que, simplement, no estem sols i el demès ens influeix, cap un costat o cap a l’altre, amunt o avall, endins o enfora, a favor o en contra, i no pas a tots igual.

Per això, pel demès, també perquè som com som però especialment pel demès, som de dretes o d’esquerres, optimistes o pessimistes, ens agrada el peix o preferim la carn, preguem a Déu o no hi creiem, som agradables o antipàtics, ens conformen o protestem.

Yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así, cantava la Jeanette fa anys. Els homes i les dones protesten i es rebel·len perquè no estan d’acord amb el que els envolta, i els poders es resisteixen perquè ja els agrada el statu quo. Tot això és prou sabut i sona a moralina molt vista, però és important que, de tan conegut, no ho perdem de vista a l’hora de valorar les opinions i actituds alienes. No es tracta d’acceptar, sinó de comprendre.

No acceptaré mai, per exemple, que la pena de mort sigui una opció vàlida per a fer justícia, però comprendré a qui la defensi, en funció de les seves circumstàncies. No accepto la guerra, però comprenc en quines circumstàncies s’esdevé. No votaré a tal partit, però comprenc que hi ha qui ho farà. No m’agrada gens el bacallà, però entenc que algú el troba bo. Podria seguir ad infinitum, però ja m’enteneu, encara que, potser, no ho accepteu.

Tenint això clar, les actituds enfrontades haurien de ser molt més tranquil·les, en tots els ordres, i especialment en el polític. Asserenar el debat, vet aquí. I no es tracta tampoc del “pobret, deixem-lo tranquil perquè és així i no s’hi pot fer res”. No, del que es tracta és de debatre en igualtat de condicions i de respecte. L’opció del rival no em sembla bona, però l’he de respectar i tenir clar que la meva no és bona per ell.

Jugant a bons i dolents, perdem tots. Això ja ho hauríem d’haver après de les pel·lícules del farwest, les de la darrera fornada, que no les de John Wayne. A vegades tinc la impressió que, de fet, la majoria de polítics honrats (i ho són la majoria), saben això prou bé, i precisament per aquest motiu són capaços de donar, quan volen, autèntics espectacles de cortesia parlamentària. D’altres vegades val més no parlar-ne, però a nivell de carrer sovint l’enfrontament és més cru, no pas entre la majoria silenciosa, sinó entre la minoria inquieta políticament, la que s’interessa per les coses del govern i per les del seu barri. Massa sovint, el primer retret en una polèmica és sobre l’orientació política de l’oponent. "Tu dels ser del PSC", o "tu deus ser de CIU", o del que sigui, i tornem amb els bons i els dolents, un joc perillós i incòmode, que allà on es generalitza no porta a res de bo.

Repeteixo, com Ortega y Gasset, que jo sóc jo i la meva circumstància, i tu ets tu i la teva. Enfrontar persones és fàcil, però encarar circumstàncies no té sentit, així que més val tirar pel dret i veure que hi ha de comú en les nostres circumstàncies respectives. En aquest espai compartit sempre hi ha, sense excepció, la solució.

El text i el comentari, la rauxa i el seny

0 comentaris
Deia Schopenhauer que els quaranta primers anys de vida ens donen el text, i els trenta restants el comentari. He llegit aquesta frase i no he pogut evitar d’imaginar la vida com una narració en dues fases. La primera, els fets, la història, les desgràcies i les alegries, èxits i fracassos, i la segona, l’experiència i la conclusió. Tampoc puc deixar de pensar que aquests són pensaments de vell. Em recorden les paraules del meu pare quan jo era jove: “Tinc més experiència que tu i sé el que et convé”. Com que a mi l’experiència sempre m’ha semblat més una càrrega que un model, intento defugir la temptació de sacralitzar les pròpies vivències, com si fossin la clau per a entendre-ho tot.

D’acord que hi ha un abans i un després, d’acord que primer s’és jove i després es deixa de ser-ho, d’acord que el que crec ara no és el mateix que creia als vint anys, d’acord que, encara que ho cregués, em seria impossible viure segons les creences de joventut, però la relació entre ambdues fases no és tal que l’abans sigui pitjor que el després, ni a l’inrevés. La veritat és que als que ja ens veiem una mica grans, ens convindria reconèixer que hi ha coses a aprendre dels joves.

El que és veritat és que una línia difosa separa el text del comentari, una línia d’ombra, com la descriu en Joseph Conrad a la seva novel·la del mateix nom. Travessada aquesta línia, que Schopenhauer col·loca als quaranta però que a mi em sembla molt més jove, el què cal és posar-se les piles, no pas per a deixar de fer o de pensar, sinó per a ser conseqüents i, sobre tot, per a moderar, que no és el mateix que renunciar. Que a partir d’una certa edat ens moderem, no és un tòpic. Potser un excés de moderació no seria bo, com tampoc ho és l’extremisme, però a fi de comptes, des de tots els àmbits, la vida no és més que un equilibri, delicat i força inestable, entre el seny i la rauxa, l’entusiasme i la moderació.

Per cert que la frase del filòsof alemany m’ha fet gràcia, perquè no he pogut deixar de pensar en una notícia digital i els seus comentaris, com si la vida que Schopenhauer imagina no fos altra cosa que un post, una entrada d’un bloc o un article d’un diari digital, al qual li seguirien els comentaris dels lectors. La comparació, portada per la literalitat de les paraules, no és bona, perquè si bé el text de Schopenhauer i el del post poden coincidir conceptualment, els comentaris d’un i altre divergeixen radicalment de to, encara que ambdós pretenguin interpretar vivències anteriors. El tòpic de la maduresa assenyada i moderada i de la joventut eixelebrada és difícilment traslladable a l’esfera digital. Els comentaris que acompanyen les notícies fredes dels diaris digitals i als articles d’alguns blocs, solen ser-ho tot menys moderats. Són majoritàriament desqualificadors, destructius, a vegades insultants o amenaçadors i, en general, poc equilibrats, salvant molt honroses excepcions. Us convido a fer un repàs dels comentaris que, diguem en els darrers quinze dies, s’han publicat al vostre diari digital de preferència. Al marge que hom pugui coincidir o no amb el seu contingut, se’m concedirà que de moderats, en general, en tenen poc.

Aquí, de línia d’ombra no n’hi ha. Sols s’hi veu una ratlla ben definida, traçada per l’editor. I és que el comentari, sovint, acaba essent el primer que es llegeix, subvertint així l’ordre establert, que d’un inici col·locava la rauxa en primer lloc i el seny després.

100 entrades

1 comentaris
Com aquell qui no vol la cosa, he arribat al post núm. 100 d’aquest bloc. Ja sé que això no és gran cosa, i probablement, si entre els pocs que em llegeixen hi ha algun blocaire de veritat, em tindrà per ingenu. 100 post no són res per a un bloc que ja estigui ben assentat, però quan vaig començar, amb prou feines fa sis mesos, em vaig témer que no passaria de deu, que seria un més dels diversos intents previs que vaig experimentar i que no van arribar a port.

O sigui que disculpeu-me si, per un dia, em sento satisfet amb mi mateix, no pas per una qüestió de qualitat, que sempre és discutible, sinó per la quantitat. Del que al menys ara estic segur és que, sinó és per força major, ja no l’aturaré, encara que, com he dit, els lectors, de moment, segueixen sent poquets. Com que si em poso a ballar o a cantar qualsevol que em vegi o em senti pensarà que m’he trastocat, brindaré amb mi mateix amb una cervesa sense alcohol, repassaré la curta història d’aquest bloc, rellegiré alguns posts, no tants com perquè em pugui penedir d’haver-los escrit, i em posaré a preparar-ne un altre per demà.

Si tingués una escombra...

1 comentaris
Quan jo era molt jovenet, diguem que a finals dels seixanta i principis dels setanta, el Sírex amenitzaven el cotarro amb una cançó força agafadissa, Si yo tuviera una escoba. Per aquells que no la recordin, transcric la lletra al final d’aquest article. La cançó ha passat de moda, els sírex ja no hi són i tots plegats som menys alegres, però de pols n’hi ha encara per treure i no l’acabarem mai.

No sembla que els sírex volguessin escombrar gran cosa, tret dels diners i les coses brutes, com diuen a la cançó, les quals, de fet, no són poques, però és que els temps no estaven tampoc com per passar-se de la ratlla. Probablement ara tots seriem capaços d’afegir estrofes a la cançó. Jo, per exemple, hi posaria el nom de més d’una persona que no esmentaré, o d’alguna idea que no penso dir, o d’alguna institució de la que no penso parlar, el nom d’algun partit, el d’algun equip de futbol, el d’alguna empresa, molts noms hi afegiria si tingues temps per a pensar i encara faria curt.

Si, a més, en refer aquesta cançó hi participéssim tots, seria tan llarga que aviat l’oblidaríem, perquè és ben segur que no tots escombraríem el mateix, encara que probablement la majoria, al menys, maldaríem per a fer fora la demagògia i l’engany. En el que segur que tots coincidiríem és, al menys, en escombrar cap a casa.


Si yo tuviera una escoba. Els Sírex.

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Primero, lo que haría yo primero
barrería yo el dinero,
que es la causa y el motivo
ay, de tanto desespero.

Segundo, lo que haría yo segundo
barrería bien profundo,
todas cuantas cosas sucias
se ven por los bajos mundos.

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Muchachos, os voy a comprar una escoba a cada uno.

Venga, barred.

Otra vez con la escoba

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería

Cuantas cosas barrería
Cuantas cosas barrería

Il·lustres demagogs

0 comentaris

Trec de la Wikipèdia que la demagògia es pot considerar un tipus pervers d’oratòria que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels demés utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids, que després d'una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes.

Retòrica i demagògia van estretament lligades ja des de la mateixa antiguitat clàssica. De fet, la retòrica vista com a gran virtut d’alguns polítics i filòsofs grecorromans, no hauria estat possible sense una forta dosi de demagògia. En la jove democràcia de l’Atenas clàssica, la retòrica era tot el necessari per a convèncer al poble que adoptés una determinada decisió. Calia, per tant, no sols tenir el do de la paraula, sinó també les paraules adients per a convèncer el poble. És clar que els mateixos grecs s’adonaren que convèncer als ciutadans d’Atenas era més fàcil si hom sabia furgar en els seus sentiments més simples, i d’aquí la ràpida estesa de la demagògia com a notable instrument polític de persuasió. A Gorgias, Plató reconstrueix un diàleg en el que el seu mestre Sòcrates, seguint l’anomenat, precisament, mètode socràtic, explica al seu deixeble Gorgias el concepte de retòrica, des de l’afirmació que s’ocupa dels discursos, fins a constatar que opera per la via de la persuasió, i que aquesta indueix a la creença i no a la ciència.

Tanmateix, si els grecs de l’antiguitat tenien tan clara la perversitat de la demagògia com a instrument polític, com és que no ha deixat de ser utilitzada en totes les èpoques i en totes les nacions? Doncs perquè, com a instrument polític, és extremament valuosa, una autèntica arma de destrucció massiva de la confrontació política, que ni els propis grecs ni els seus imitadors romans van defugir. Ciceró, gran estrella de l’oratòria romana, brindà al món autèntiques joies de la retòrica farcides de demagògia, com en les cèlebres Catilinàries, destinades a desprestigiar fins on fos possible al seu rival polític Luci Sergi Catilina. “Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència”, li etzibava cada vegada que podia, en una tàctica que recorda la del “Váyase, Sr. Gonzàlez”, que algú practicava al Parlament espanyol no fa massa anys.

Si la demagògia és tan vella com la política, és que és un arma excel·lent. I a més, la consentim i l’admirem, si se’m permet que exageri una mica. Perquè de la demagògia en som tots conscients i als demagogs els coneixem prou bé i, tanmateix, no acabem amb la demagògia ni tenim ganes de fer-ho. He dit que la demagògia és un arma, dialèctica, és clar, però que serveix per a guanyar el favor dels electors. Per tant, com a arma, és bona per a qui la posseeix i la utilitza, i dolenta per a qui la sofreix. El “Váyase Sr. González” que he esmentat abans sols era demagògia si s’escoltava des de la bancada socialista; per als populars era oratòria brillant i encertada.

Això es podria dir de tots els nivells de representació política. Al Congrés dels Diputats el Govern ens dirà que sap com treure’ns de la crisi que els altres, quan governaven, van provocar, i ho diuen mentre creix l’atur i l’economia empitjora, sense posar-se vermells de vergonya. La cosa de que ells ho arreglaran costa de creure fins i tot per als propis militants socialistes, però que la culpa és del PP no els costarà gens d’acceptar, encara que sigui autènticament demagògic marejar la perdiu cercant culpables per no haver de dir que no se sap com sortir-ne. I per a l’oposició, és clar, la demagògia és més fàcil, perquè no tenen cap responsabilitat de govern i qualsevol cosa que surti malament es pot atribuir al govern Zapatero. És una norma no escrita però acceptada per tothom que la presumpció d’innocència no es refereix mai a cap govern. Fins i tot un expresident d’aquest país s’ha permès, avui mateix, presentar un llibre a Barcelona sobre com sortir de la crisi. Deu ser que ell, naturalment, no en té cap culpa.

El mateix passa als parlaments autonòmics i a les sales de plens dels ajuntaments. “Vostè, Sr. Alcalde, té un sou de X diners. Sap que aquests diners es podrien invertir en millorar el servei Y?”. Igual que cap país es pot defensar contra una bomba atòmica i sols li queda respondre amb la mateixa moneda, contra un atac de demagògia no es pot defensar cap polític, com no sigui caient en el parany i entrant en una espiral de confrontació irresponsable. La frase que he esmentat, més habitual del que sembla, no té defensa possible, sinó és que l’alcalde en qüestió no cobra realment res i, per tant, és mentida. Més ben dit, sí que hi ha defensa, una defensa que no es pot exercir en igualat d’armes i que, per això, pot ser assenyada, pot ser honesta, pot ser racional, però no pot ser acceptada per l’instint primari de tots els éssers humans, que ens mou a considerar que els polítics es fan rics a costa nostra. Un autèntic demagog, un artista de la demagògia, es servirà d’aquest instint tant com pugui, i li anirà bé, en termes de popularitat.

En tots aquests espais de participació política, els anomenats “temples de la paraula”, retòrica i demagògia van de la mà en les bancades de tots els colors polítics. Però al carrer la demagògia també esdevé d’utilitat si es tenen pocs escrúpols. La gent és fàcil de mobilitzar qual s’apel·la a la seva butxaca. Una mentida com una catedral passarà desapercebuda per als poc informats, però reflectida en un pamflet conduirà els ànims de la gent cap on es vulgui. De petites octavilles en poden sortir grans cassolades, potents plataformes, masses justament indignades amb tot i amb tothom, .... Acostar la demagògia al poble, vet aquí.

Els il·lustres demagogs seguiran exercint des del seu escó, donant la cara, els altres, els menys agosarats, treballen des del carrer i l’anonimat. En qualsevol cas, la vacuna contra la demagògia encara no s’ha inventat.

Baixa, Manel !

0 comentaris
Quan jo era petit, els marrecs del meu carrer teníem sempre una arma dialèctica a la màniga que ens anava d’allò més bé a les baralles, molt apropiada per a fer fugir al contrari, sempre que fos prou ingenu: “avisaré al meu pare que és policia”, o al meu germà gran, “i ja veuràs que et fan!”. Era com avisar al “primo de Zumosol”, segons l’anunci que, malgrat la seva poca originalitat, ha aconseguit deixar empremta amb aquesta frase.

Algú ens ha de treure les castanyes del foc quan val mal dades, i si ets petit i escanyolit, un germà gran no fa cap nosa. Això ho hem fet des de sempre, no cal ser jove ni petit per a invocar la protecció d’algun amic o parent més fort, o d’un ésser superior, o simplement d’algú que creguem prou capacitat per a posar les coses al seu lloc amb la seva autoritat moral.

Entre els adults sembla que qui ha de redreçar les coses hagi de ser algú que ja ha estat al capdavant de tot i que, per tant, per la seva experiència i saviesa, i perquè ja ho ha demostrat, és l’únic que poc arreglar el desgavell. Sols cal veure la veneració que alguns senten pels expresidents, fins i tot pels que no són de la mateixa corda. En Felipe Gonzàlez acostuma a intervenir en quasi totes les campanyes electorals perquè, malgrat que no tingui responsabilitats conegudes dins del partit, sembla que té prou ganxo dins dels votants d’esquerres, una qualitat que els propis dirigents actuals del PSOE no deuen apreciar d’ells mateixos. Fins i tot els populars acostumen a posar d’exemple en Felipe per a contraposar-lo a la política de Zapatero, com si l’expresident no estigués a les antípodes del que representa el PP.

També el Partit Popular passeja el seu ex de quan en quan, i és habitual que el Sr. Aznar ens obsequiï amb les seves perles des de la fundació que dirigeix. No estic segur que els faci cap favor als actuals dirigents del PP, però oficialment aquests el segueixen venerant.

A vegades, aquest ser superior no s’utilitza per a arreglar res, sinó per a posar-lo de testimoni de les barbaritats que els humans cometem. “Que venga Dios y lo vea!”, es diu en castellà. O per a donar fe d’un solemne compromís: “A Déu poso per testimoni que mai més tornaré a passar gana!”, diu l’Escarlett Ohara a Allò què el vent s’endugué, un film mastodòntic que feu les delícies dels nostres avis.

El meu amic Fermí té una versió més casolana d’aquesta invocació. “Baixa, Manel!”, li sento dir tot sovint quan llegeix el diari, i segueix amb una maledicció irreproduïble. El tal Manel és el testimoni predilecte que en terres catalanes utilitzem per a fer-nos creus de tot allò que, de tan inversemblant, ni tan sols ens sembla possible. Així, en Manel ha estat testimoni de totes les barbaritats polítiques, econòmiques o culturals d’aquest país, o bé de tot allò que ens ho ha semblat.

Desconec l’origen d’aquesta expressió, però se m’acut que Manel té alguna relació amb Jesús, per allò d’Emmanuel, i així l’expressió “baixa Manel!” tindria la seva reproducció exacta en el “que venga Dios y lo vea”. Estudiosos del tema hi deu haver que poden confirmar o desmentir aquesta teoria, però al marge d’això, penso que al tal Manel se li gira feina si volem que, a més de fer de testimoni, arregli tot el que està esgavellat. I com que el cognom del Manel és diferent segons qui l’invoca, pot ser que ho arregli per un costat i ho espatlli per l’altre. Així que més val que deixem el Manel en pau i ens espavilem solets, que les castanyes del foc no ens les traurà ningú, ni tan sols “el meu pare que és policia i ja veuràs què et fa!”.

Tots hem perdut

3 comentaris
De mica en mica, caldrà pair els resultats electorals amb serenor i defugint els partidismes i interpretacions interessades que tenen per única finalitat salvar la cara dels contendents. És habitual, després d’una jornada electoral, que cadascuna de les formacions polítiques que concorrien a les urnes faci amb els números els malabarismes suficients per a convertir en victòria qualsevol resultat. És normal i humà, perquè a ningú li agrada perdre. Però estaria bé que, per una vegada, ens oblidéssim del que ens agradaria que hagués passat i ens fixéssim en el que ha passat realment, perquè més enllà dels jocs de mans que podem fer amb l’estadística, no es pot obviar de cap manera que, com fa quatre anys, hi ha hagut una abstenció molt alta, tant que ens hauríem de sentir obligats a parar-hi atenció d’una vegada.

L’abstenció en el conjunt de l’estat espanyol ha estat del 54,86 %, i a Catalunya del 60,20 %. Que això no preocupi a ningú és escandalós i irresponsable. Més de la meitat dels espanyols han manifestat amb la seva abstenció que se’ls en fot Europa i la política europea, i a Catalunya, que sempre ens les hem donat de més europeistes que ningú, l’abstenció ha estat encara més gran. Francament, el que guanya, guanya i el que perd, perd, però ni és la mena de victòria que hauria de satisfer als guanyadors, ni la mena de derrota que hauria d’aixafar als perdedors. En vots i en escons, al conjunt de l’estat ha guanyat clarament el Partit Popular. Ara bé, si tenim en compte l’abstenció, el 43,23 % de vots que ha tret i els 23 escons que ha aconseguit representen al 19,40 % de totes les persones que estaven cridades a les urnes. No és per tirar coets. On és la massa de votants de dreta que acostuma a votar al PP en altres cites electorals? I fer comparacions interessades amb les eleccions generals o autonòmiques, fins i tot amb les locals, és barrejar “churras” amb “merinas”, que diria Sancho Panza. Per això, l’alegria del PP pot ser comprensible, però al meu entendre no està justificada. Falten dos anys per a les generals i poden passar moltes coses, i si quelcom és clar en totes les convocatòries electorals, és que els espanyols i els catalans no votem el mateix en totes elles.

Ara que la reacció del PSOE també és d’antologia. Posats a jugar amb els números, i essent la derrota massa clara i evident, no se’ls acut altre cosa que felicitar-se de ser el partit socialista que ha obtingut millor resultat a Europa. Si ells són els que han quedat més bé, què ha passat amb els altres, s’han esfondrat directament? Patètic. Més valdria que haguessin callat.

Hi ha una dada amb la que els analistes sempre fan juguesques. A qui perjudica més l’abstenció? S’acostuma a admetre que normalment perjudica a l’esquerra, encara que no sé perquè. La meva modesta opinió és que, probablement, deu perjudicar més al partit que està governant en el moment de la comtessa electoral, ja que els votants de l’oposició solen tenir més ganes de canvi i estan més motivats. És una opinió personal que probablement pot ser rebatuda per analistes de veritat, però si és certa aquesta visió de l’abstenció, serviria per a refredar una mica la victòria del PP, ja que el PSOE sols s’hauria d’esforçar en motivar els seus electors de cara a les properes eleccions. És com dir que una part important de l’abstenció és socialista.

Hi ha altres actituds peculiars. CIU es mostra molt cofoia perquè ha escurçat la distància amb el PSC. És una bona notícia per a la coalició nacionalista, però no pot amagar el fet que a Catalunya el PSC ha guanyat clarament les eleccions, i CIU les ha perdut. També és clar, com ja he apuntat, que els catalans no votem sempre el mateix, i que aquests resultats no es poden comparar amb les eleccions autonòmiques, en les quals la distància entre CIU i PSC és molt més curta.

ERC, per la seva banda, està contenta de mantenir el seu diputat, cosa que ara ens diuen que era el seu objectiu, malgrat que han perdut 70.000 vots des de les darreres eleccions al Parlament Europeu. Si aquest era el seu objectiu, és que poca ambició hi havia.

El PP català ha guanyat dues dècimes, i això els sembla un resultat excel·lent, i ICV es mostra satisfeta, malgrat que ha perdut poc més d’un punt.

Podríem jugar amb els resultats electorals ad infinitum i sempre obtindríem algun resultat satisfactori per la majoria de partits, però en el fons estaríem amagant el cap sota l’ala, perquè l’abstenció és una dada aclaparadora i catastròfica. Si el ciutadà no es pot identificar amb les institucions europees, quina legitimitat tindran aquestes?

Està bé que tots plegats ens rentem la cara i cerquem bones notícies on no n’hi ha, però algun dia ens ho hauríem de fer mirar i anar per feina, perquè a aquest pas la desconnexió amb el Parlament europeu no serà ja sols de la majoria de la societat, sinó que afectarà als mateixos governs, perquè els escons europeus s’aniran omplint precisament dels que menys creuen en Europa. Fenòmens com l’holandès haurien de ser un toc d’atenció per a tots.

Per això, moltes felicitats als que creuen que han guanyat, i el meu condol als que s’adonen que han perdut, però la meva conclusió d’aquestes eleccions, com les de fa quatre anys, és que les hem perdut tots.

Il Cavaliere i les velinas

0 comentaris
Tiberi, emperador romà del segle I després de Crist, es va muntar un “picadero” a l’illa de Capri per alegrar els anys de la seva vellesa. Des d’allà portava les regnes de l’imperi entre orgia i orgia, i no les deixà anar fins que els hi prengué de les mans, després d’assassinar-lo, el seu nebot Cal·lígula, una mica més boig que ell mateix.

Les coses han canviat bastant en els cercles del poder d’Itàlia des de llavors, afortunadament. Per exemple, el que llavors eren nois impúbers ara són velinas, que així es com anomenen a les jovenetes poc més que adolescents de que es rodeja Il Cavaliere per a alegrar la seva vellesa i la dels seus amics. Altres coses han canviat també. Els joves efebus de Tiberi solien tenir un tràgic accident de tornada a casa, un cop assadollat l’emperador de les seves lúbriques facècies. El camí que portava a la vil·la del monarca era empinat i perillós, un corriol a la vora del barranc, pel que la majoria queien ajudats per la mà d’algun centurió fidel a la causa imperial. Les velinas de l’actualitat ja no tenen aquest trist final. És possible que la seva feina es limiti a fer d’acompanyant i a riure les gràcies de quatre vells verds, i amb sort quan tot acabi podran fer algun caleró en algun reality show de la tele, no la italiana, és clar, ja que allà la controla el mateix primer ministre. I segurament que a l’Interviu o altres revistes de semblant categoria, d’Itàlia o d’algun altre país, estaran encantats de publicar complerts reportatges fotogràfics que mostrin merescudament les qualitats d’aquestes noietes.

Hi ha quelcom que no ha canviat. A l’igual que Tiberi, Berlusconi conserva el poder intacte i no seran aquestes indiscrecions el què el faci fora. És clar que els mètodes expeditius de Tiberi ja no tenen lloc a l’Itàlia d’avui, i el primer ministre s’ha de servir d’altres mitjans, diguem-ne, més democràtics. No li costa gaire. Té tot el poder (o quasi tot) de la premsa i la televisió, i una oposició desapareguda del mapa i sense símptomes de recuperació. I, a sobre, no dona la impressió que els italians vegin amb mals ulls les aventures sexuals del primer ministre. Seran veritat alguns tòpics sobre els italians? Vull creure que no.

Ara que la defensa del Cavaliere i dels seus il·lustres companys d’orgia és per fer-s’ho mirar! Diuen que és la seva vida privada i que ningú no n’ha de fer res. Quasi que estic per donar-los la raó. De fet, és cosa seva i no ens hauria d’importar als demès. Però jo em pregunto si, a Espanya, hauríem votat a un president del que sabéssim que es munta unes bacanals de campionat amb tot de noies que podrien ser les seves netes. Se suposa que els actes privats són els més sincers, els més ajustats a la pròpia personalitat. Si aquesta persona és així, com se li pot confiar la màxima responsabilitat d’una nació?

Ja sols li falta enorgullir-se’n. Això seria molt machote, molt apropiat, molt de les pel·lícules italianes dels seixanta i setanta, aquelles de pit i cuixa que a Espanya varem imitar tant bé tot just començada la transició i el destape. Un dels selectes personatges que amb els diners públics de tots els italians ha anat a muntar-s’ho pipa a Can Berlusconi és l’exprimer ministre txec. Aquest bon home apareix ensenyant-ho tot en una de les fotografies, i quan dic tot vull dir tot. Bé, de fet anava una mica vestit, portava una polsera que li havia regalat el seu amic Bush i que sembla que l’ha delatat. Aquest senyor diu que, efectivament, el de la fotografia és ell, però que podria estar “retocada”. Ondia!, a la vista del què ensenya, caldria que ens expliqués què és el que li han retocat. És aquesta l’excusa que li deu haver donat a la seva muller? És que aquella tan suada del “no és el què sembla” ja no s’utilitza? Com diria Rajoy, “Vaya tropa!”.

Un pomell de margarides

0 comentaris
Christiane, una jove adolescent de poc més de quinze anys, va ser condemnada a mort i públicament ajusticiada a la ciutat alemanya de Weimar, una dia trist i feixuc de 1783. El seu crim, haver mort al seu fill acabat de néixer. El cas aixecà una certa polsaguera en el ducat de Weimar. El duc, un personatge més il·lustrat que la majoria dels seus súbdits, portà el tema al consell de govern per tal que decidís sobre si la noia havia de ser condemnada; ell mateix, per compassió o potser per la mentalitat oberta que el distingia, no era partidari de la pena de mort. La defensa de la noia al·legava la seva manca de maduresa, la seva joventut, el xoc que el part li havia produït, la seva innocència, per tal de salvar-la de la forca. Res d’això va servir per a salvar-li la vida, perquè la noia fou condemnada a morir després de llargues deliberacions. Ningú s’apiadà de la seva misèria, de la seva ignorància, de la seva joventut, a ningú li semblà indefensa i desvalguda, ni tan sols a un dels més il·lustres membres del consell, en Johann Wolfgang von Goethe, que temps abans de la tragèdia ja li havia donat forma literària, amb més pietat que la que llavors sentí per la jove infanticida.

Anys abans, en la seva ciutat natal de Frankfurt, el jove Goethe havia estat testimoni de la mort en la foguera d’una altra jove, la Susana Margarethe Brandt, una pobre noia seduïda i abandonada per un amant burgés, que per a salvar el seu honor havia mort la seva criatura, fruit d’amors clandestins, tot just acabada de néixer. Tampoc en aquella ocasió els poders públics havien tingut compassió i una margarida s’havia marcit tot just acabada d’esclatar. D’alguna forma aquells fets degueren impressionar al Goethe literari, que el 1783, quan votà la mort de la pobre Christiane, ja havia començat a escriure el Faust, la seva obra universal.

A la primera part d’aquesta obra, Faust segella un pacte de sang amb el diable que li permetrà recuperar la joventut i la bellesa, i aconseguir els amors de la jove Margarida, molt jove, per cert, perquè el propi Faust esmenta que, al menys, catorze anys els devia tenir. I certament aconseguirà seduir a la jove, no pas per a enganyar-la i aprofitar-se’n, ja que ell mateix n’està certament enamorat. Dels amors de Faust i Margarida en sortirà la tragèdia, que portarà a la mort de la mare de la noia i del seu germà, a l’embaràs d’aquesta i a la seva follia. Aquesta noia és pobre i humil com les margarides reals, i sent una autèntica admiració per Faust, del que no comprèn com pot estar enamorat d’ella. Finalment, la Margarida, embogida de dolor, mata al seu fill i serà condemnada per aquest crim.

Goethe comprèn molt bé el pou de desesperació al que s’aboca el seu personatge i no dubte en sentir-ne compassió, la que no sentiria per la pobre Christiane. Sense cap vergonya, escriu: “de la mateixa manera que en la casa paterna no se m’acudiria relacionar les aparicions de l’esperit poètic i la praxis de la jurisprudència, de la mateixa manera deixo ara separats al conseller secret del meu altre jo... He separat completament la meva vida política i social de la meva vida moral i poètica”. Un esperit pràctic, certament, estrany en un poeta com ell.


L’obra de Goethe es convertí en universal i fou un referent de totes les arts posteriors. El 1892, una altra Margarida apareix com un personatge de Sorolla, el gran pintor de la llum del mediterrani, en la primera de les seves obres de realisme social. El quadre es titula així precisament, Una altra Margarida!. En un vagó de tercera classe hi viatja una noia emmanillada, vigilada per dos guàrdia civils que la condueixen a la presó. Té la mirada trista, el cap cot, i tot el seu equipatge és un petit farcell de roba. No imaginem el crim que pot haver comès aquesta noia, però costa de veure-hi una criminal.

Aquest quadre va obtenir el premi de l’Exposició Internacional de les Belles Arts que es celebrà a París el 1892. El seu títol evoca la Margarida de Goethe, i en els catàlegs de l’època es diu que representa una noia acusada d’haver matat el seu fill per a amagar uns amors il·lícits i la deshonra. Si no fos pel títol, potser no ho sospitaríem, però és la mena de crim que, en realitat, no amaga altra cosa que una gran tragèdia.

La Margarida de Sorolla no sabem quin final tingué. Potser la justícia s’apiadà d’ella, però a les acaballes del segle XIX la pena de mort era el càstig habitual dels homicides i, probablement, de les infanticides. Si Sorolla hagués format part del jurat que condemnà aquesta noia, com Goethe del Consell que envià a la forca a la jove Christiane, què hauria votat? Sospito que el realisme social que el gran pintor estrenà amb aquesta obra tenia alguna arrel en la consciència social dels autors de l’època, del seu amic Blasco Ibàñez, per exemple. La vida artística i moral de Sorolla no devien diferir de la seva vida política i social, com era el cas de Goethe.

Malgrat tot, des de la Susana Margarethe Brandt, un bon pomell de margarides han estat escapçades al llarg de la història davant la indiferència dels il·lustrats que, com Goethe, “aprengueren a separar la seva vida política i social de la seva vida moral i poètica”.

És clar que cal votar

0 comentaris
S’ha dit moltes vegades, però mai n’hi ha prou. És clar que cal votar! Europa no és un lloc estrany on res se’ns ha perdut, Europa és casa nostra, per molt que ho vulguem obviar. Pensar que la política europea no ens afecta, que queda massa lluny, és com posar el cap sota l’ala. Les decisions que es prenen al Parlament Europeu són executives per a tots els estats de la Unió i ens afecten tant o més que les que es puguin prendre als parlaments nacionals.

I cal que tinguem clar que, si no votem, altres ho faran, perquè els escons del Parlament Europeu no quedaran vacants. Per això penso que, al marge del pensament polític, social i econòmic que cadascú pugui defensar, i de quines siguin les seves preferències polítiques, tant amb el vot com amb l’abstenció som directament responsables de l’èxit o el fracàs de les polítiques europees, i del resultat d’aquestes sobre tot allò que ens afecta. Preferir una determinada opció política i no votar-la ja és inconsistent i irracional per sí sol, però no votar per desinterès i deixadesa és irresponsable, des del meu punt de vista, perquè ens inhabilita per a desautoritzar qualsevol decisió que després es prengui des de les institucions europees. Quina mena de vot és el que donem als partits quan es tracta del parlament espanyol o del català, i els neguem en les eleccions europees? I si per mandra deixem que els escons d’Europa s’omplin de personatges contraris precisament a la construcció europea i a les llibertats, és que ens mereixem tot el que pugui passar.

La única raó legítima per a no votar a les eleccions europees, que per cert no comparteixo en absolut, seria la de mantenir una actitud contrària a la unió dels pobles d’Europa. Qui defensi això, que ho argumenti, però els demès, per coherència i honestedat, cal que votem.