Demà serà un altre dia

S’acaben els dies de festa i, com sempre, un s’adona que no ha fet ni la meitat del que tenia previst. Em refereixo a aquells propòsits que, uns dies abans de les vacances o de minivacances com les de Pasqua, acostumo a fer-me: arreglar el jardí, endreçar el garatge, acabar un llibre que s’està fent pesat, millorar l’aspecte d’aquest bloc, reparar algun desgavell, coses que sempre cal fer i que acaben quedant per al dia de demà. I malgrat que a Igualada tenim un dia més de festa, no n’hi ha hagut prou per a fer-ho tot.

Demà serà un altre dia i tot s’arreglarà. A fi de comptes, cal estar amatent al que és urgent i, pel que fa a la resta, tot ho farem i acabarem d’hora. Casualment, en una d’aquestes activitats que hom duu a terme davant la pantalla de l’ordinador, precisament per a no fer-ne d’altres més convenients, he anat a petar a un dels Assajos que Montaigne va escriure entre 1568 i 1592, any en que va morir. Es titula, precisament, Demà serà un altre dia. Montaigne fou un autèntic blocaire de l’època, si se’m permet aquesta llicència. Va escriure sobre tot i contínuament. És una obra desorganitzada, on Montaigne escriu a cada moment sobre allò que, precisament aquell dia, té ganes de parlar. Essent com era una persona de cultura extensa i brillant, mai deixà de banda la seva experiència individual, que combinava hàbilment amb un profund coneixement dels clàssics. I a més té el mèrit d’escriure i publicar lliurement en una època en que no era fàcil exposar sense risc opinions massa personals. Val a dir que, en general, deixà de banda els temes més perillosos.

A Demà serà un altre dia, Montaige esmenta com Plutarc refereix que el poeta Rústic, representant a Roma una de les seves pròpies obres, va rebre una carta de l’emperador i va esperar per a obrir-la fins que acabés l’espectacle. A Montaigne això li sembla bé, i a mi també, perquè denota un cert sentit de la responsabilitat del poeta envers la tasca que està duent a terme en aquells moment, l’oferiment del seu art als oients. Malament hauria quedat si hagués deturat l’espectacle i s’hagués posat a llegir l’epístola imperial mentre el seu públic esperava. Es tracta, doncs, de deixar algunes coses per a després perquè d’altres no poden ser interrompudes i, des d’aquest punt de vista, cal considerar-les més importants. No és el cas de les meves vacances, ja ho dic ara. Si no he endreçat el garatge és perquè he trobat ocupacions més interessants, però no més importants.

Montaigne també alerta que aquest deixar per a demà pot esdevenir en indiferència, el vici contrari de la curiositat. I és que el poeta Rústic també podia haver provocat algun perjudici al demorar la lectura de la carta. No sabem que deia aquella famosa missiva, però Montaigne esmenta a continuació varis episodis suposadament històrics en que, pel fet que algun personatge va deixar d’actuar amb diligència, va ocasionar greus perjudicis militars o polítics. En un personatge públic, imbuït de grans responsabilitats, diferir la informació que se li brinda pot esdevenir en greus conseqüències igualment públiques. És el cas d’Arquias, un tirà espartà que, mentre es trobava en un banquet, va rebre una carta on se l’informava d’una conjura contra seu. Com que l’home s’ho passava bé, sense llegir la carta la va deixar en un costat tot dient “deixem els assumptes seriosos per a demà”. Pocs minuts després fou assassinat.

Com no podria ser d’altra manera, Montaigne no arriba a cap conclusió sobre la conveniència o no de deixar algunes coses per a demà, o més ben dit, n’ofereix una de gens compromesa: “Podem deixar establert, en conclusió, que en les accions humanes és difícil donar preceptes encertats el fonament dels quals sigui la raó, ja que l’atzar juga un paper important en totes elles”.

Un autèntic blocaire no ho hauria fet millor. Essent com són la majoria de blocs un simple aparador dels nostres raonaments i dels nostres dubtes, no cal cercar-hi solucions, sinó sols pensaments i opinions, més dubtes que resultats.

Com que Montaigne ha estat molt il·lustratiu però poc útil, miro d’encarar la qüestió des d’una vessant més pràctica, la del treball. M’ha cridat l’atenció una encertada col·laboració que el Toni Olivé ha publicat fa pocs dies al diari digital Anoiadiari.Cat, El mètode Matosas. Parla d’assumptes distribuïts en dues carpetes, la dels assumptes que el temps resoldrà i la dels assumptes que el temps ha resolt. Els papers, senzillament, viatgen de la primera carpeta a la segona. Aquesta anècdota s’ha explicat de varis personatges, entre ells del mateix Franco, en versió “calaixos”, però l’important és que respon a aquesta cultura de que, algunes coses, cal deixar-les perquè ja s’arreglaran soles. I no dubto que és així en molts casos. Hi ha temes delicats que és millor no tocar i que, amb el temps, s’aniran enfocament sols. Per exemple, mort Franco, tota la classe política de la transició es va posar d’acord en que no era el moment d’afrontar la recuperació de la memòria històrica i la recuperació de la dignitat de les víctimes del franquisme perquè, probablement, perillaria la pròpia transició. Trenta anys després, ja fa temps que toca, però aquest no és ara el tema.

Podríem dir que en casos com aquest és una qüestió de responsabilitat deixar algunes coses per a demà. En molts altres casos, és més una qüestió de comoditat. No endreço el garatge perquè no en tinc ganes, ja ho faré demà.

Hi ha un terme que s’està posant de moda per a definir l’acció de deixar per al futur activitats o situacions que un ha d’atendre, per altres situacions més irrelevants i agradables, procastinació. En alguns àmbits es considera aquesta actitud com un trastorn del comportament. La procastinació pot tenir lloc per evitació, quan hom evita començar una tasca per por al fracàs; per activació, quan una tasca es dilata fins que no hi ha cap més remei que dur-la a terme; per indecisió, quan hom intenta realitzar una tasca però es perd en pensar la millor manera de dur-la a terme sense acabar-se de decidir; i per valevergisme, quan l’individu no té cap interès en realitzar activitats que no li agraden. En el cas del meu garatge, es tracta d’activació; tard o d’hora, no tindré altra remei que endreçar-lo.

No deixis per a demà el que puguis fer avui, una dita que el meu pare em repetia molt sovint. N’hi ha una altra que trobo a internet, la coneguda per llei dels dos minuts: “si pots fer una tasca en menys de dos minuts, fes-la ara mateix, però si creus que necessitaràs més de dos minuts per a fer-la, anota-la a la llista de properes accions”. Des d’un punt de vista de la planificació de la pròpia activitat, no és una mala recomanació, sempre que anotar no signifiqui procastinar. Si més no, el més fàcil ho faràs d’immediat, deixant de banda que sigui o no el més agradable.

I en el món professional, a la feina, què voleu que us digui? Caldrà fer el què es pugui, però planificant el suficient per a aconseguir els objectius de productivitat i eficiència necessaris. Com és lògic, penso en la meva feina concreta. Si em poso a fer tot allò que puc acabar en dos minuts, en faré moltes de coses, però si les faig seguides, deixaré de banda assumptes més complexes però més importants i urgents. Les recomanacions són interessants com a principi orientatiu, però després que cadascú concreti com pugui. A fi de comptes, Montaigne s’adonà del problema però no trobà la solució. Així doncs, no sé encara quan arreglaré el garatge.

0 comentaris :: Demà serà un altre dia

Publica un comentari a l'entrada