La funesta mania de pensar

0 comentaris
El 3 de maig de 1827 la Gaceta de Madrid (el BOE de l’època) publicà una carta que el claustre de la Universitat de Cervera dirigia al rei Ferran VII. Es titulava Exposición dirigida a S.M. i constitueix un exemple insuperable de submissió i reverència fins al ridícul. Tan li agradà al monarca absolut que no dubtà d’atorgar-li caràcter oficial mitjançant la seva publicació a la Gaceta, on es feien i es fan públiques les lleis i altres normes de general aplicació per a tots els súbdits del regne. Però d’entre els elogis i panegírics que els eminents professors dedicaven al rei “desitjat”, ha quedat per a la posteritat una famosa frase: "Lejos de nosotros la peligrosa novedad de discurrir, que ha minado por largo tiempo, reventando al fin con los efectos que nadie puede negar, de viciar costumbres, con total trastorno de imperios y religión en todas las partes del mundo."

Amb el pas dels anys aquesta frase ha estat generalment transcrita com “Lejos de nosotros la nefasta manía de pensar” , però el cert és que la Gaceta parla literalment de la peligrosa novedad de discurrir. Es veu, per tant, que el pensar era, fins a cert punt, una novetat en el regne, tant de temps submergit en l’obscurantisme, la superstició i el fanatisme religiós. De fet, no és que el pensar fos desconegut fins llavors, el què passa és que el més habitual i el més prudent era pensar en una única direcció. Grans filòsofs havia donat ja la pell de brau, únicament reconeguts com a tals en la mesura que el seu pensament no s’apartés del marc insuperable de l’església catòlica. Al que s’equivoqués de direcció, ja se sap que li passava.

Doncs bé, l’Espanya de començaments del XIX ja portava un temps sacsejada per la commoció que, a tot Europa, havia ocasionat la Revolució Francesa i els aires de llibertat que cada vegada amb més freqüència insuflaven els ànims del poble i també de la intel·lectualitat, minant poc a poc els pilars de l’absolutisme borbònic. La dècada de 1823 a 1833 és coneguda com la dècada ominosa, per la forta repressió que l’absolutisme borbònic exercí sobre tot el que s’atansés a les idees lliberals. No és estrany, doncs, que el claustre de Cervera, temerós de semblar sospitós de liberalisme i modernitat, renunciés als valors que cal suposar motors de l’aprenentatge i repudiés sense cap vergonya el pensament, como a vici nefast que sols perjudicis podia portar a la gent de bé i a la religió.

L’habitual dels règims autoritaris és la repressió del pensament, ja que el lliure raciocini és per naturalesa enemic d’imposicions. Els valors sobre els quals una classe dirigent fonamenta la imposició del seu poder solen patir per la base l’atac de les idees, més fort i perseverant que qualsevol revolta o fet d’armes. Per això, en un règim autoritari la repressió del pensament no es durà únicament a terme mitjançant la censura i la imposició, que també, sinó fomentant l’absentisme ideològic de la població. Els romans, molt temps abans, ja ho sabien prou bé: panem et circenses. Donem pa i distracció al personal, i no pensarà allò que no volem que pensi.

Malauradament pels absolutistes, les coses canviaren poc a poc, i s’imposà paulatinament la llibertat de les idees i l’alternància en el poder dels grups polítics, els quals passaren a necessitar del poble per a assolir el govern de la nació. Aviat es tractà de guanyar eleccions, i per això primer feia falta guanyar el cor del votant. Calia admetre, doncs, la circulació de les idees, el debat i, naturalment, la propaganda.

Els règims liberals, els democràtics d’avui en dia, no es poden permetre ja el luxe de renunciar a les idees, ja que de les idees del poble en depèn la governació. Francament, no imagino al rector de cap universitat contemporània adreçant una carta al govern com la que hem esmentat.

Però si la repressió del pensament pels poders públics ja no és una constant en els règims democràtics dels nostres dies, persisteix el panem et circenses dels romans, quelcom que mai ha estat absent de la naturalesa humana. L’estabilitat d’un grup social, i no diguem ja l’estabilitat política, depenen en gran part del grau de compliment de les necessitats econòmiques, materials i espirituals del ciutadà, i quan dic espirituals em refereixo també al lleure. Per dir-ho més clarament, com més bé estiguem menys cabòries.

Cal anar en compte. De tan distreure’ns podríem veure altre cop el pensament com un vici nefast, quelcom incòmode que cap benefici ens ha de portar i sí molts maldecaps. El desinterès per la política i la renúncia al debat de les idees ens donen temps per al treball i per al lleure, però on no hi ha idees no pot haver-hi progrés. I ara no s’hi val a culpar als poders públics del nostre desinterès. Certament, per omissió, probablement fomenten en part la desmobilització ciutadana, però la renúncia a les idees creix al nostre interior i s’alimenta de les nostres pors. Ferran VII, de fet, no obligà mai als professors de Cervera a escriure-li aquella carta ominosa. No calia. Ells solets li lliuraren la dignitat.

Del brau del Bruc en farem brou

0 comentaris
Això dels símbols és ben curiós. Acostumen a néixer de forma absolutament impremeditada. Senzillament un element gràfic, o material, o simplement una idea esdevé, paulatinament i imperceptible, la representació de quelcom que sovint no té res a veure amb l’objecte o la idea inicialment representada.

Dic això perquè em costa d’entendre que l’emblema d’una marca comercial de conyac pugui esdevenir en símbol d’una comunitat, ja sigui un poble, una nació o un estat. En qualsevol cas, em seria més fàcil d’entendre si d’altres símbols parléssim. Per exemple, la majoria de motius que conformen els escuts nacionals tenen una representació simbòlica que acostuma a entroncar amb fets claus de la història del país o amb trets característics de la seva societat, o fins i tot de la seva geografia. Per això no és estrany que, sense anar gaire lluny, a l’escut de les Espanyes hi aparegui una torre fortificada al·lusiva al regne de Castella, o una magrana en referència al regne de Granada, o unes cadenes que representen no sé quin fet històric de l’antic regne de Navarra. Fins i tot els colors de les banderes tenen la seva pròpia simbologia, més o menys arrelada en els sentiments històrics del país, com és el cas de la senyera, i segurament que alguna representativitat deuen tenir també els colors de la bandera d’Espanya.

El què, ho he de dir, em sembla esperpèntic, és que un símbol comercial s’adopti com a símbol “nacional”. Potser estic equivocat i ha de ser així. Bé, si una part més o menys important de la població s’hi identifica, doncs hauré d’admetre que, efectivament, es tracta d’un símbol “nacional”, el seu, és clar.

Però ja que anem per aquest camí, i atès que donem per bona i legítima la representació d’una comunitat social mitjançant un símbol comercial, ens hauríem de plantejar la conveniència, posats a fer, d’adoptar uns criteris íntegrament empresarials a l’hora de decidir sobre els nostres símbols. Es tractaria de fer passar el brau del Bruc pel broc del mercat. Per exemple, caldria mesurar el grau d’acollida del toro d’Osborne entre la població, com a símbol, i si és suficient per a adoptar-lo amb caràcter oficial com a emblema de l’espanyolitat, o cal adoptar-ne un altre amb més “share”. Si aquest estudi s’hagués fet fa uns anys, probablement ara a les carreteres no hi hauria cap brau, sinó l’efígie de la “Lola d’Espanya”, més festiva i amb més “salero”. I si aquests estudis es fessin periòdicament, l’aniríem canviant cada cert temps per una paella, unes castanyoles, el barret de la infanta o la peineta de la Pantoja. Anant més enllà, a mi em sembla que podrien ser prou representatius del país (de quin país?) la fitxa policial de Julian Muñoz, el monyo de l’Esperanza Aguirre o l’escopeta de l’exministre Bermejo.

És clar que si això passés amb els símbols espanyols, alguna cosa hauríem de fer amb l’ase catalana. Perquè no hem d’oblidar que el seu origen no és altre que una reacció contra el brau espanyol. I si ara canviem el brau espanyol per la Pantoja, potser hauríem de pensar en la Montserrat Caballé per a decorar el darrera dels nostres cotxes, no fos cas que la “tonadillera” guanyés quota de mercat a costa de l’ase. I si ens hi posen una paella, doncs nosaltres carquinyolis, què carai!

Com que tots aquests canvis podrien marejar al personal, jo proposo deixar-ho com està, i mantenir el brau del Bruc al seu lloc, però adaptant-lo a les circumstàncies de cada moment. Per exemple, sols a títol orientatiu, jo li posaria una lligacama, una cigarreta i unes pestanyes ben llargues, i no desentonaria gens amb el què hi ha en altres carreteres. O el transformaria en vaca (això ja s’ha fet) per a promocionar la llet del país, o li posaria un bigoti tipus Aznar que, això sí, reforçaria fortament la seva “espanyolitat”.

Però treure’l, perquè? Mentre hi sigui, podrem pensar, al passar per l’autovia, allò de “Mira, l’Espanya canyí, estan bojos aquests romans!”. Sinó, com sabrem que som diferents?

El passeig, sense zones blaves ni problemes d'aparcament

0 comentaris

Un arbre buit

0 comentaris

Un arbre buit, sec, mort, nu per fora i per dins. Un arbre amb molts anys. Impossible saber-ne l’edat, no hi ha anelles per a comptar. Haurien estat en la part buida del seu tronc, ara convertida en refugi de quitxalla, el vell joc de fet i amagar. Ni tant sols d’aixopluc pot servir, perquè és buit de dalt a baix. Algú hi feu foc a l’interior fa força temps, quan probablement ja era mort, i no li calgué xemeneia perquè el fum es pot enfilar al llarg del tronc i sortir a l’exterior pel forat de la cimera.

Aquest arbre és a Sant Magí de la Brufaganya, en el terme municipal de Pontils, a la Conca de Barberà. Quan jo tenia menys de 10 anys –i ara en tinc 52- ja era mort i buit, i la canalla ens hi aplegàvem per a veure el cel des del seu interior. Això passava en l’aplec de Sant Magí, al mes de setembre.

Però malgrat la fusta seca, vella, ennegrida i perforada pels tèrmits, el fred, la calor, el vent i el foc, l’haurem de veure com a viu mentre romangui dempeus perquè, a fi de comptes, és part del paisatge, i el paisatge, com la matèria o l’energia, ni es crea ni desapareix, sols es transforma. És clar que, d’alguns canvis, guardeu-nos Senyor!

Torres d'ivori

1 comentaris
Alguna cosa té una torre que la converteix en un indret desitjat, un refugi i una defensa, i en la cimera des d’on albirar, si escau, tot allò que hom pretén controlar. Com més alta, més seguretat ens dóna, i més poder, el real i el presumpte. La torre ha estat sempre l’element principal de les fortificacions, el nucli del castell i, de fet, la torre de l’homenatge acostuma a romandre més temps dempeus que la resta d’elements fortificats. Serà perquè constitueix el darrer reducte de la resistència. Una vegada l’enemic és dins, tota resistència ja és inútil, cau el castell i cau el senyor.

En el fons, qualsevol torre té quelcom de defensa i de refugi. Però no es tracta sempre de torres amb merlets de pedra. A vegades la torre és d’ivori i té com a principal finalitat l’aïllament del seu senyor de tot allò que destorba el poder i la raó presumptes de que creu gaudir. I a vegades no és altra cosa que un refugi, l’amagatall on encabir les nostres pors, del què hi ha a fora i del que tenim dins nostre, que sovint és el que més ens atemoreix.

I també té quelcom d’exhibició, l’aparador de tot allò nostre que temem mostrar però volem que es vegi. Simeó l’Estilita (del grec stylos, columna), fou un anacoreta siríac nascut al 390 que, fermament decidit a imitar Jesús, dedicà la seva vida a privar-se de tot el que podia, a cultivar el seu sofriment i predicar el dels altres. Sembla que als 15 anys entrà en un convent, del que el feren fora al poc temps, per considerar totalment exagerades les seves mostres de penitència –cilicis, llargs dejunis, penitències extremes- i un mal exemple per a la resta de la comunitat, que no estava disposada a assolir uns nivells de sacrifici tan elevats. Així que l’home es refugià en una cova del desert, decidit a passar una llarga vida de penitència i privacions, i a seguir la seva peculiar imitació de Crist. Però la vida de l’anacoreta no sols és senzilla, també és anònima, desconeguda, i algun anhel empenyé a Simeó a cercar la manera de mostrar el seu sacrifici, de donar exemple, diria ell.

Així que anà a ciutat i s’enfilà a una columna, i ja no en baixà mai més. S’hi va estar durant trenta anys. Durant aquest temps mostrà al món el sofriment del que era capaç, i predicà constantment a la munió de pelegrins que acudien diàriament als peus de la columna. Fins i tot en l’austeritat i la penitència, en la humilitat i la oració, Simeó sentí la necessitat d’exposar al món allò que creia, i ho feu enlairat en la seva pròpia torre, una columna que durant la resta de la seva vida fou l’aparador de tot allò que, paradoxalment, hauria d’haver estat el més íntim i humil de la seva existència, en un gest que avui seria objecte d’atenció psicològica i potser psiquiàtrica, i llavors era símptoma de santedat, tant que durant segles aparegueren un seguit d’imitadors.

Es tracta, doncs, de resoldre una íntima contradicció. En un gest de reconeixement i autoimposició de la pròpia petitesa, volem que el món sàpiga fins on arriba la nostra modèstia i la nostra humilitat, i per això cal que ens enlairem en una torre ben alta que serà, a la vegada, refugi i aparador.

Però la torre també pot tenir connotacions més negatives, i així passa sovint a la literatura. Recordem El senyor dels anells. Tolkien situa al mal absolut en el més alt d’un torre, des d’on l’ull del malvat Sauron pretén dominar el món. I per a vèncer el mal sempre hi haurà una torre per abatre. Fins i tot la Bíblia en parla: “I sobre tota muntanya alta i sobre tot turó elevat hi haurà d’haver rierols, sèquies d’aigua, en el dia de la gran matança, quan caiguin les torres” (Isaïes, 30:25)

Com a refugi, la torre també pot esdevenir d’ivori. Com a metàfora té un origen dubtós, però probablement relacionat amb les lletanies del rosari marià, en les que s’esmenta a la Verge com a turris eburnea o torre d’ivori. Avui s’utilitza per a designar al lloc on resideixen aquells que s’escapen de la realitat, creguts del seu propi món. Aquí s’hi podria encabir a alguns estudiosos, alguns intel·lectuals i alguns polítics. Probablement també a molta altra gent, més anònima.

La torre d’ivori, respecte de les altres, té un caràcter més immaterial, normalment construïda pel seu propi resident. No calen pedres ni columnes, no calen baralles per a conquerir-les ni homes per a defensar-les. Tots els materials necessaris per a aixecar-les els podem trobar dins nostre. La recepta ha estat assajada des de molt abans de Simeó l’Estilita. En els prestatges de la nostra personalitat sempre hi trobarem la quantitat suficient d’autocomplaença, de satisfacció, vanitat, tossuderia, d’incredulitat envers la raó de l’oponent. Alguna cosa molt íntima ens fa creure que la forma més efectiva de vèncer la contrarietat està en negar-la. El vell mètode de l’estruç, posar el cap en un forat. Tanquem la porta de casa i no entrarà el llop, encara que sigui feta de branques i caigui d’una bufada.

Sembla feble, però és una de les torres més fermes, perquè s’aguanta en la necessitat, especialment en la por, la por a perdre la raó. I sovint la por a perdre una posició privilegiada, especialment si de política parlem.

Pot veure’s algú forçat a romandre en la seva torre d’ivori? Sí, però en el ben entès que sempre haurà estat ell mateix qui ha tancat la porta. La tossuderia en mantenir mesures i disposicions que acaben esdevenint manifestament errònies constitueix el vehicle idoni per a tancar la porta d’algunes torres d’ivori. I si a més de tancar la porta, el polític llença la clau, estarà perdut. L’enroc, una jugada d’escacs en la que intervenen el rei i la torre, no sempre acaba amb victòria. Cabut d’ell mateix, el rei s’ha enrocat i, tancat a la torre, es mostra als seus súbdits radiant d’èxits i raons però, com en el compte, sols ell no s’adona que està despullat.

Hi havia un moment, abans de tancar la porta, en que era possible tornar enrere. Fins i tot, si no ha llençat la clau, el rei pot sortir, rectificar i mostrar-se als seus súbdits vestit amb les gales de la raó. Això hauria pogut passar en el famós Ple de les zones blaves. Un moment abans de tancar la porta, el governant tingué una oportunitat immillorable de rectificar i convertir l’assetjament ciutadà en una victòria personal. Imaginem-ho. Fent ús d’un sentiment pràctic sempre necessari, i quasi bé astut, l’alcalde hauria pogut rectificar, mostrar al poble el seu convenciment que alguna cosa no funciona bé en el tema de les zones blaves des del moment que suscita tanta oposició i oferir la seva disponibilitat a tots els grups municipals per a cercar una solució conjunta al problema de l’aparcament, compromís que l’oposició s’hauria vist obligada a acceptar. Crec que fins i tot l’alcalde hauria pogut esdevenir, quasi bé, un heroi. Però va tancar la porta i llençà la clau. Ara, com en sortirà de la seva torre de marfil, sinó és que el fan fora des de l’exterior?

Quan s’ha deixat que les coses vagin més enllà del raonable, quan s’han cremat els vaixells i vedat qualsevol camí de tornada, la torre d’ivori esdevé una presó, difícil d’abatre, però que caurà, tard o d’hora, pel joc democràtic de les eleccions. Torres més altes han caigut.

El vagó de tercera classe

0 comentaris

L’Honoré Daumier fou un gran caricaturista marsellés del segle XIX, home d’idees radicals, que alternà la caricatura política amb la de costums. Una de les seves litografies més famoses és la que reprodueixo, El vagó de tercera classe, pintada entre el 1862 i el 1864 i que es troba actualment a Winterthur (Suïssa), formant part de la col·lecció Oskar Reinhart.

El que em crida l’atenció d’aquest quadre és que en la fesomia dels seus personatges podríem resumir l’avorriment de qualsevol vagó de metro dels nostres dies. Una colla de persones obligades per la rutina a compartir un espai reduït fins al seu destí i que, tanmateix, s’ignoraran al llarg de tot el trajecte. L’ancià del bastó deu viatjar absort en algun record. El nen del mig dorm, com sempre acostumen a fer les criatures durant els trajectes llargs, quan ja han provat els pocs jocs assequibles en la bancada d’un vagó. El personatge gras del seu costat sembla veure’s obligat a compartir l’ambient igualitari d’aquest grup; es diria que la cosa no va amb ell, té un cert aire de supèrbia que el mostra distant dels altres passatgers. Al seu darrera, un home amb barret de copa mira amb un cert interès per la finestra, segurament vol saber en quin lloc del trajecte es troba, a l’igual que una senyora al seu davant. I al fons, altres personatges igualment absorts en els seus pensaments, un d’ells amb aspecte de fer una capcinada.

En aquells temps el mitjà alternatiu de transport hauria estat la diligència, un espai molt més reduït i, conseqüentment, amb molt menys passatgers. És probable que, entaforades les persones en aquell habitacle de fusta, obligades a compartir la mirada i el refrec de colzes i genolls, no fos fàcil submergir-se en els propis pensaments i ignorar als demès durant tot el trajecte. Per força, la conversa havia de ser més fàcil que en el tren, si més no forçada per les circumstàncies. També avui, la conversa és més probable a l’interior d’un turisme que en el tren, el metro o l’avió.

Quasi bé podríem dir que, amb la industrialització i la modernització del transport, hem apropat els pobles i hem aïllat les persones.

Govern de gestors o govern de polítics

0 comentaris
Potser a contracorrent, jo encara crec en la política. Fa uns dies un cantant famós de les Espanyes es va despatxar al programa “El Club” de TV3 blasmant de la política com a innecessària en els temps actuals. Deia ell, i ho sento sovint, que el què cal no són polítics sinó gestors. Es tractaria d’enterrar les ideologies per a assolir una major eficàcia de l’actuació governativa, d’implantar criteris empresarials de gestió i rendiment per a la millor satisfacció de l’interès general.

Sona bé, però no m’ho crec. Ni crec que sigui possible. A mi em sembla que l’enterrament de les ideologies no seria tal, sinó l’enterrament de totes les ideologies menys una, i això no és el mateix. La gestió política, la que, de fet, ja no seria política, tindria matisos, variacions de detall i formes més o menys diferents d’entendre l’estratègia empresarial necessària per a obtenir els objectius econòmics i socials prèviament fixats, però, no ens enganyem, no seria altra cosa que l’aplicació d’una ideologia determinada, evidentment gens d’esquerres, però gosaria dir que tampoc de dretes, al menys d’algunes formes de dreta.

M’interessa deixar això clar, perquè crec que, en el fons, el rebuig de “la política” sovint no és altra cosa que el rebuig “d’una política”. És com parlar de política sense esmentar-la.

No em proposo defensar una determinada política. No estic prou motivat com per a comprometre’m –ideològicament, s’entén- amb una opció concreta, malgrat que un té les seves preferències més o menys fonamentades, que no venen al cas. El què passa és que considero que gestió i política han de conviure forçosament. La gestió és necessària. Els problemes dels ciutadans són en gran part immediats i exigeixen una acció dels poders públics a curt termini. D’igual forma, els problemes globals exigeixen, sovint, una visió eminentment pràctica, necessària per a assolir el progrés del país, que, a la fi, constitueix (o ha de constituir) l’objectiu del govern d’una comunitat.

Però com puc deixar de banda la ideologia, si tinc un sentit de la justícia, de la moral, clarament definit i diferent d’altres, per a desgràcia seva o meva? Per esmentar únicament dues de les moltes opcions ideològiques, polítiques, econòmiques o morals, puc aspirar a un repartiment de la riquesa i del coneixement més justos, i pensar que el camí per aconseguir-ho passa per una política d’esquerres, o creure que sols serà possible mitjançant el liberalisme econòmic i la potenciació del mercat. L’elecció de qualsevol d’aquestes o altres opcions implica un transfons necessàriament ideològic, i la seva confrontació amb altres pensaments no és altra cosa que política, necessària si valorem les nostres idees. No sols de dreta o esquerra va la cosa. Aquesta és una separació actualment bastant superada, tan que algunes formacions polítiques són difícilment definibles en aquestes termes.

A l’hora l’elegir als governants cercaré una formació política que satisfaci les meves aspiracions, la que més s’apropi a la meva forma d’entendre les necessitats del ciutadà, i estic segur que la meva tria no coincidirà amb la que faci el meu veí, perquè aquest, amb tot el seu dret, tindrà idees diferents de les meves sobre l’economia, la cultura, l’abortament, la justícia, la religió, l’ensenyament, o sobre el què sigui, que són moltes les coses en les que podem diferir.

Si d’elegir un gestor es tractés, perquè fer eleccions? Més aviat hauríem de convocar unes oposicions. És clar que, qui triaria el temari? Jo, o el meu veí que pensa diferent que jo?

D’altra banda, em temo que un govern “apolític” acabaria essent un govern totalitari. No volem eficàcia? Doncs no preguntem a ningú que hem de fer. L’empresari no sotmet la seva gestió a la consideració dels seus treballadors. Segurament que els teòrics de la “no política” no ho farien si gestionessin alguna empresa, perquè fer-ho implicaria posar en perill el resultat de la seva gestió, implícitament bona i insubstituïble. El mateix passaria en el govern del país.

De fet, em pregunto si la mort de les ideologies comportaria més eficàcia. Portem prou temps sobre aquest planeta tormentat com per a saber que la corrupció i el despotisme conviuen còmodament dins la dictadura. Hi ha governs dictatorials eficaços, en termes de benestar dels seus ciutadans? Jo no en conec cap. En el que sí que ho són, en podem estar segurs, és en assegurar el seu propi benestar.

És clar que esmentar la corrupció aquests dies donarà peu a més d’un per a assenyalar que aquesta sobreviu igualment en les democràcies. No ho nego. Sols cal llegir els diaris. Però hauríem de tenir clar que, si surt al diari, és perquè ha estat possible denunciar-ho i perquè, d’alguna manera, la societat està adoptants els mecanismes necessaris per al seu càstig i supressió. Això no seria possible en una dictadura.

A aquestes alçades queda clar que identifico plenament dictadura i “govern de gestors”. No em sembla que pugui ser d’altra manera, i en això si que em considero compromès. Vull polítics que gestionin l’interès públic a l’empara de la ideologia per la qual han estat elegits, i l’oportunitat de canviar-los si em deceben.

Memòria col·lectiva i memòria històrica

0 comentaris
M’he preguntat a vegades com, essent el pensament tan immediat i tan fugisser, és possible retenir-lo en forma de records. I retenir-lo significa emmagatzemar-lo, donar-li volum, entitat i valor. Volum, perquè malgrat el seu caràcter immaterial, representa al 99% del que som com a persones; la nostra experiència i, principalment, l’aprenentatge, no és altra cosa que la contínua confrontació de l’immediat i el record. Entitat, perquè, ja que el seu pes específic dins el conjunt de la nostra personalitat és tan elevat, li adjudiquem prou singularitat com per a ser examinat individualment, estudiar-lo, tractar-lo i, si escau, fins i tot manipular-lo. I valor, en quan constitueix el patrimoni més important de la nostra existència; és allò més difícil de sostreure’ns, el més íntim, val a dir que la nostra pròpia essència.

L’anomenem memòria, allò que més greu ens sap perdre. És tan personal, que el seu deteriorament aboca tràgicament a la despersonalització, a la desfeta de la nostra pròpia singularitat. Els familiars de malalts d’Alzheimer saben de què parlo.

Tan essencial, tan personal com és, pot tenir la memòria caràcter col·lectiu? És clar que sí, amb els seus propis mecanismes de formació, semblants als de la memòria individual, i, malauradament, igualment conreable, subjecte a l’actuació interessada, conscient o inconscient, del propi jo, o del propi grup, o de part d’aquest.

Diuen que el nombre de neurones d’un cervell humà adult supera els 100.000 milions, amb un total de més de 100 bilions de connexions. Explicat d’una forma totalment acientífica –tampoc sabria fer-ho d’altra manera- la memòria es formaria pel reforç de certs circuits neuronals a partir de la persistència dels estímuls nerviosos a través dels mateixos. És a dir, metafòricament, un camí que es forma sol de tan passar-hi. Així es forma la memòria individual. La memòria col·lectiva no seria altra cosa que l’agregació del conjunt de memòries dels individus del grup.

Si bé és cert que la memòria adquireix, com hem dit, entitat pròpia, individualitzable i objectivable, no és menys cert que la seva formació i el seu manteniment esdevenen subjectes a l’actuació més o menys interessada, més o menys conscient, de la resta de la nostra personalitat, de l’1% restant, petit però poderós, o a nivell col·lectiu, de la resta del grup o del propi grup sencer.

A nivell individual l’elecció del camí, podríem dir que l’elecció del record, és difícilment elegible. Com diríem vulgarment, les circumstàncies de la vida ens porten per on volen. Alguns esdeveniments queden fixats a l’inconscient de forma indeleble, d’altres són oblidats de forma immediata, o no superen un curt termini de temps. La majoria som capaços de recordar el dia en que varen néixer els nostres fills, el dia en que ens varem casar, què fèiem el 23-F de 1981 o l’11-S. Però quasi ningú es recorda del què feia la tarda del 15 de maig de 2003. Ni tant sols, si no és amb un calendari a la mà, sabem de quin dia de la setmana estem parlant. Hi ha, per tant, una selecció dels records que pot ser més o menys interessada. Ens agrada recordar el naixement dels nostres fills o el nostre casament, i hi ha un cert morbo en recordar què fèiem el 23-F o l’11-S, però el demès, què ens importa? Probablement la tarda d’aquell 15 de maig féssim la migdiada, o el què sigui que fem normalment, però no en podem estar segurs ni en tenim ganes. I altres records preferim, senzillament, oblidar-los. L’autosupressió de records desgradables ha estat abastament descrita i sovint és objecte d’atenció psiquiàtrica.

Tot això som capaços de fer nosaltres mateixos amb la nostra pròpia memòria, conscient o inconscientment. I la memòria col·lectiva? Doncs també, sols que aquí hi ha més actors i els mecanismes de formació i selecció de la memòria tenen un caràcter menys íntim, una finalitat més definida i, sobretot, més intencionada.

Pot un poble suprimir conscientment de la memòria col·lectiva un record enutjós o desagradable per al grup social, per a la comunitat? Segurament que sí. De fet, en algunes comunitats hom prefereix no parlar de determinats temes que impliquen desprestigi pel conjunt dels individus o d’una part important d’aquests, o que implicarien humiliació pel grup social al qual es vol pertànyer. En aquests casos, sense directrius concretes, es donarà un silenci de facto, no imposat directament per cap grup dirigent però íntimament assumit per una majoria.

I si una part més o menys important del grup assumeix el projecte de conformar, a partir d’uns interessos determinats, la memòria col·lectiva del conjunt? No es tracta ja d’un exercici d’autocensura, d’automanipulació de la pròpia memòria, sinó de l’acció directa d’un/s individu/s sobre l’agregat de memòries individuals de la resta per a conformar una memòria adaptada a unes determinades finalitats.

Les motivacions no són gaire variades. Acostuma a passar després d’un període de temps en que una successió de fets han commocionat fortament la societat, generalment un conflicte social més o menys violent, amb un cost important en sofriment per ambdós bàndols. Com en tots els conflictes, hi sol haver un guanyador a càrrec del qual correrà la forta repressió posterior, igualment cara en termes de sofriment humà. I convé al repressor, per a la seva seguretat i la de tot l’entramat en que sustenta el seu poder, induir en el cos social aquells records de la memòria col·lectiva que únicament desmereixen l’actitud del perdedor, de les víctimes, a fi de comptes, i promoure activament la supressió del record col·lectiu en tot allò que implica la pròpia iniquitat.

Estic parlant, per si algú encara no se n’ha adonat, de la guerra civil i del franquisme. Com que ja tinc una edat, he pogut contrastar la versió que d’aquella època vaig rebre a l’escola, de petit, i la que posteriorment –els temps canvien, afortunadament- he pogut descobrir per mi mateix. D’una guerra de “rojos que mataven capellans i cremaven esglésies” i de “nacionals salvadors de la pàtria, la fe i la religió, que portaren una llarga pau a Espanya”, hem passat a un conflicte civil originat per la revolta d’un sector de la societat contra l’ordre democràtic establert, que originà un gran nombre de morts i de sofriment en ambdós bàndols, i que fou seguit d’una llarga dictadura i una forta repressió del bàndol guanyador sobre el perdedor.

Al llarg de tota la dictadura i un bon temps després, ens ha estat imposada una única versió dels fets, l’homenatge i enaltiment de les víctimes del bàndol guanyador i l’oblit organitzat i sistemàtic de les víctimes dels perdedors. Certament, ningú amb dos dits de front podria, a aquestes alçades, negar les barbaritats que, en virtut d’una revolució malentesa, es van dur a terme contra les persones més o menys sospitoses de pertànyer a la dreta. No ho podem negar i, a més, ens ha estat repetit maxaconament durant mig segle. Han estat enterrats solemnement en esglésies i panteons i han rebut homenatges de tot tipus. De fet, molts d’ells han rebut la màxima distinció que des de l’església se’ls podria donar elevant-los als altars i proclamant-los màrtirs i sants amb tots els honors.

No em sembla oportú, ni convenient, ni necessari, discutir els mèrits d’aquesta part significativa de les víctimes del conflicte per a rebre tals honors. El què no és de rebut és l’ocultació intencionada i sistemàtica de les altres víctimes, les que van perdre la guerra, hi estiguessin o no involucrades. Aquestes víctimes, tant innocents com les altres, porten enterrades en boscos i cunetes, o en fosses comuns vora la tàpia del cementiri, més de mig segle. No han rebut, durant aquest temps, cap mena de consideració oficial. Fins i tot s’ha arribat a l’obscenitat de portar-ne algunes al Valle de los Caidos per a fer bulto, obligades a romandre en la tomba faraònica del dictador.

I finalment, sembla que la memòria col·lectiva, conreada sense descans durant tan temps per aquells als quals interessa l’oblit dels seus actes, ha sofert una convulsió que l’ha apropat a un altre tipus de memòria, la memòria història, ancorada fermament en la realitat. La veritat és tossuda i, a la llarga, imbatible. La seva confrontació amb una memòria col·lectiva més o menys manipulada és inevitable, i n’ha de sortir guanyadora.

Però així com la memòria individual pot ser autoregulada, inconscientment censurada i selectiva, la manipulació de la memòria col·lectiva exigeix de l’acció directa i intencionada d’una part dels altres individus, i no pot ser mai honorable perquè no pot obeir a altres interessos que als d’un grup. No em puc creure, per tant, que aquells que han sostingut la dictadura i honorat abastament les seves pròpies víctimes, siguin sincers quan pretenen que mantinguem els morts a la cuneta en ares d’una pretesa pau social que, quasi setanta anys després, ningú pot creure seriosament en perill.

A hores d’ara la memòria històrica ha adquirit ja el caràcter de memòria col·lectiva, si més no per aquells que són en pau amb sí mateixos. Per als demès, esdevé el retret de la seva actitud farisaica, el paradigma de la hipocresia.

La quarta veritat

0 comentaris
Un llibre que val la pena llegir. “La cuarta verdad”, de Iain Pears. Es tracta d’una novel·la i un autor poc coneguts a Espanya i a Catalunya. De fet, crec que no ha estat traduïda al català. Iain Pears és un escriptor anglès nascut al 1955, doctor en filosofia i història de l’art, autor de vàries novel·les de misteri i que actualment es dedica al periodisme.

La novel·la descriu uns fets ocorreguts durant la segona meitat del segle XVII a l’Anglaterra de Carles II, una vegada restaurada la monarquia després del mandat de Cromwell. Uns fets imaginaris, és clar, ja que es tracta d’una novel·la, però amb una narració farcida de personatges reals i perfectament ambientada en l’època de confrontació entre la fe religiosa i la raó empírica.

El fil argumental gira en torn a l’assassinat d’un professor d’Oxford i l’acusació de la seva serventa com a autora del crim. Una història que ens és explicada per quatre personatges diferents i des de punts de vista força oposats. Marco da Cola, personatge venecià fascinat per l’anatomia, en una època en que l’exploració anatòmica dels cadàvers constituïa una profanació greument castigada; Jack Prestcott, que intenta demostrar la innocència del seu pare d’una injusta acusació de traïdoria, pare i fill personatges ficticis però basats en altres de reals; John Wallis, professor de geometria de la universitat d’Oxford que existí realment; y Anthony Wood, igualment real, bibliòfil i historiador.

Tots quatre ens ofereixen diferents veritats, els mateixos fets des de perspectives totalment oposades. Així, tan sols començar la segona part del relat ja ens adonem que haurem de canviar totalment de xip perquè allò que en la primera part ens ha semblat evident deixa de ser-ho, i els personatges que miràvem amb simpatia ara esdevenen malvats. I així tot el llibre, sols que cadascuna de les quatre versions dels fets implica nous esdeveniments col·laterals, nous personatges i noves trames, mantenint així l’interès fins al final. I amanit, a més, amb una interessant panoràmica del debat entre empirisme i creença, entre el racionalisme i la superstició, entre la raó i l’obscurantisme de l’època.

Tot plegat acabarà més o menys bé, una concessió al lector amatent als finals agradables. El mèrit d’aquesta història està en oferir-nos quatre versions oposades i, tanmateix, certes totes elles. Si més no, ens declarem, a l’acabar la lectura, incapaços de prendre partit.

Això és més freqüent del que sembla. Sols cal comprar quatre diaris diferents i llegir la mateixa notícia en tots ells. A la fi, tothom acaba tenint raó i, tanmateix, són quatre veritats diferents.

La navalla d'Ockam i la política

3 comentaris
Acostuma a passar que, quan algunes coses no surten bé, cerquem el culpable en la conxorxa dels demès. El terme “teoria de la conspiració”, a més, ja comença a ser habitual en moltes informacions periodístiques. Sembla que no és possible concebre determinats esdeveniments sense la presència d’una mà oculta que mogui els fils. Normalment aquesta postura resulta útil, perquè així ens estalviem de revisar i qüestionar tot el procediment. “Hauria sortit bé, però forces alienes i obscures n’han maquinat el fracàs”. Per tant, no és culpa nostra.

En altres ocasions no es tracta d’escórrer “el bulto”, sinó de cercar una explicació més atractiva. Es tracta d’establir un sil·logisme al revés. Comencem per la conclusió, la que volem, la que no estem disposats a qüestionar, i a partir d’ella cerquem les premisses que, d’alguna manera, la “legalitzin”.

Un exemple pintoresc que, al menys, no ofendrà a ningú: hem decidit que a l’univers hi ha altres éssers intel·ligents que ens han visitat o que ens visiten regularment. Això agrada, excita la fantasia dels que ens agrada somniar i creure-ho no sembla que faci mal. Doncs bé, convençuts íntimament d’aquest fet que ningú ha demostrat, cerquem per tota la terra indicis de la presència alienígena i els trobem a dojo. Runes espectaculars que, en la nostra imaginació, disfressem de camps d’aterratge per als ovnis, estàtues de les que clarament deduïm que representen a astronautes, i així tot el que volem.

Repeteixo que aquesta via és útil, i a més còmode perquè sempre permet justificar qualsevol conclusió extreta a priori. Ve a ser com una manifestació de la vella afirmació que la fi justifica els mitjans. Perquè si formulem el sil·logisme en el seu sentit tradicional, analitzant en primer lloc les premisses per a veure quina conclusió en surt, aquesta serà molt diferent. Analitzant les restes arqueològiques, sense idees preconcebudes, no trobarem ni pistes d’aterratge ni astronautes d’una altra galàxia, sols les restes del nostre propi passat.

I això val per a altres àmbits, també per a la política. Admetre l’explicació senzilla comporta, sovint, un reconeixement dels propis errors i un desgast que els representants públics rarament estan disposats a assumir. Recordem la famosa conspiració abertzale-islamista-socialista que alguns mitjans pròxims al PP van difondre per a explicar els fets de l’11-M, o la suposada aliança d’algun jutge amb el govern per a desprestigiar al PP en base a uns presumptes casos de corrupció que, per alguns, sembla que no vinguin al cas.

Em ve al cap un altre aspecte de la política en el que, de forma derivada, es manifesta aquesta forma d’entendre (o de no entendre) els propis errors. Imaginem el govern d’una ciutat adoptant una mesura que, malgrat les bones intencions dels seus promotors, acaba resultant impopular i força discutida políticament. Per exemple, què sé jo, la transformació d’un carrer en un bulevard que ningú demanava, o la implantació d’unes zones blaves d’aparcament que, al final, ningú acabarà entenent. Imaginem que aquestes mesures són fortament contestades i que l’oposició de torn ho aprofita per a desgastar políticament al govern. I imaginem que el govern es defensa atacant a l’oposició per l’ús partidista que fa d’un tema que se suposa d’interès local, i de tan atacar als oponents s’oblida de defensar la seva pròpia proposta. Així, resulta que la proposta és bona intrínsecament i no cal explicar-la. Centrem el focus de l’atenció ciutadana en la maldat dels contrincants i oblidem-nos de per què es barallen.

Repeteixo el que he dit abans. És una postura útil, perquè així no caldrà demostrar la bondat d’una mesura impopular i tot es diluirà en una picabaralla política, una més, de les que ronden el pati habitualment. I la resposta senzilla, que hauria estat l’anàlisi directa de la proposta, s’ha quedat al calaix perquè ja a ningú sembla importar-li.

Diu un vell aforisme, oblidat també al calaix, que la resposta més senzilla és la més probable. Es deriva del pensament de Guilllem d’Ockam, filòsof i teòleg fransciscà anglès de la primera meitat del segle XIV. Complicadament i en el llatí propi de l’època, afirmà que “pluralitas non est ponenda sine neccesitate”, és a dir, “la pluralitat no s’ha de postular sense necessitat”. D’aquesta forma enrevessada, el què manifestava Guillem d’Ockam és que les coses no s’han de complicar si no n’hi ha necessitat, no s’ha de mantenir l’existència d’altres ens, o altres motivacions, o altres manifestacions que les estrictament necessàries. Aquest principi es coneix com la “Navalla d’Ockam”, perquè ve a dir que cal anar esporgant postulats innecessaris fins a deixar al descobert el tronc principal de la realitat. A Guillem d’Ockam aquestes i altres afirmacions el van enfrontar fortament amb el papat, que no estava per bromes a l’hora de discutir sobre qüestions teològiques i no li feia cap gràcia que ningú posés en dubte l’embolcall de la teologia i la litúrgia, i a punt va estar d’acabar a la foguera.

Es coneix també pel principi de parsimònia, suggerint que una explicació es fa plausible en la mesura que s’aguanta en pocs supòsits. Com menys coses cal suposar per a arribar a una conclusió, més probable és aquesta. Una derivació d’aquesta teoria és la de l’economia del pensament, amb la qual cal anar en compte, ja que del seu abús se’n pot derivar una total falta d’imaginació i el col·lapse de les idees.

Al què anava és que, sense la senzillesa que postula Ockam, la conclusió del sil·logisme s’allunya cada vegada més de l’objectiu primari, de la veritat, si voleu. Agafant un dels exemples que he utilitzat abans (i sense cap intenció), el podem construir de les següents maneres:

D’una forma senzilla, sense suposar res:

Premissa 1: Amb la finalitat de millorar la rotació de vehicles i la mobilitat, he decidit ampliar les zones blaves de la ciutat.
Premissa 2: Rebo una forta contestació ciutadana i política.
Conclusió: Cal que vegi si m’he equivocat o si no he sabut explicar la mesura, i rectificar si escau.

O introduint suposicions interessades:

Premissa 1: He adoptat una mesura inqüestionablement bona per a la ciutat, perquè millorarà la rotació de vehicles i la mobilitat.
Premissa 2: Rebo una forta contestació ciutadana i política.
Conclusió: L’oposició, amb l’única finalitat de desgastar al govern, impulsa una campanya en contra de les zones blaves.

I una altra forma, més pintoresca:

Premissa 1: Jo ho faig tot bé
Premissa 2: Rebo una forta contestació ciutadana i política.
Conclusió: L’oposició i un sector de la ciutadania es conxorxen per a desgastar-me políticament.

Al final, l’únic element inalterable és la batussa. El demès, raonaments i conclusions, es queden al calaix, com la navalla d’Ockam.

Més sobre les zones blaves

3 comentaris
S’està endegant un bon enrenou amb el tema de les zones blaves. En una entrada anterior d’aquest blog vaig dir que, faci el que faci, un govern mai l’encertarà en temes com aquest, als quals, no sé perquè, la majoria de la gent som hipersensibles.

Tanmateix, això no excusa al govern de la ciutat per a fer i desfer sense un mínim de sensibilitat, amb el pretext que mai estem contents. Dic això, perquè em comença a semblar que aquí tenim un problema greu de comunicació. Puc entendre que el govern de l’Entesa no preveiés la forta reacció d’alguns sectors de la ciutadania envers l’ampliació de les zones blaves que s’està duent a terme. Però a aquestes alçades de la polèmica ja hauria d’haver reaccionat, perquè ens estem perdent en futeses com les trucades suposadament gravades d’un regidor de l’oposició, o si n’hi havia prou amb un decret de l’Alcaldia per a l’ampliació de les zones blaves, i mentre, alguns ciutadans als quals no ens interessa tant fer política, ens agradaria que se’ns expliqués què hi guanyem i què hi perdem amb tot això.

Jo personalment crec que, en conjunt, una ampliació de zones blaves ha de facilitar l’aparcament i la rotació de vehicles per la ciutat. Però no es pot fer de qualsevol manera. Sobre la taula hi ha propostes interessants, com per exemple la dels primers quinze minuts gratuïts, que ni tan sols han estat debatudes, o preguntes que mereixen una resposta força raonada, com per exemple perquè és necessària una zona blava al voltant de l’hospital mentre a l’aparcament soterrani s’hi crien teranyines, i que no obtenen cap resposta de l’equip de govern de la ciutat. És una bona mesura la implantació d’una tarja que, amb la col·laboració de l’UBIC i crec que de La Caixa, permeti un descompte per a l’aparcament en zones blaves. Però això no és una explicació. On són els estudis de mobilitat que justifiquen l’ampliació? Crec sincerament que hi deuen ser, però seria intel·ligent començar a mostrar-los i, sobretot, a explicar-los. Perquè..., s’han fet, oi?

Repeteixo que manca comunicació. Si una mesura és bona, cal defensar-la amb convenciment i amb arguments. Si no es fa així, potser que no sigui tan bona.

I, d’altra banda, tampoc em sembla seriós que, des de l’oposició, es faci d’aquest tema un “casus belli”. El diàleg hi ha de ser per ambdues parts, i el to que s’està emprant ja comença a semblar desmesurat. Un qüestió: convindria que quan des de l’Ajuntament es diu que s’ha gravat una trucada d’un regidor de l’oposició amb la policia local, a més de fer-nos l’indignat, diguéssim, al menys, si és veritat que aquesta persona, d’alguna manera, va coaccionar al policia. Perquè sinó ja sembla la història del PP madrileny, més preocupat en atacar a l’acusador que en desmentir l’acusació.

I un últim apunt. Passi el què passi en el Ple de dimarts, no per cridar més es té més raó. I la recollida de moltes signatures en contra no implica forçosament la voluntat de la majoria, si no s’ha intentat també de recaptar-ne a favor.

Tot esperant el tren abans de 1893

0 comentaris
Ara que el projecte d’Eix Transversal Ferroviari comença a moure’s, i que, després de molt temps, s’entreveu ja a llarg termini un canvi substancial en la pobresa de les comunicacions a la nostra comarca, resulta curiós submergir-se en la premsa igualadina de finals del segle XIX per a copsar com es vivia l’anhel pel ferrocarril, abans que aquest arribés per primer cop a Igualada l’any 1893.

Cercant a l’hemeroteca, he trobat un text curiós en un exemplar d’una publicació titulada “La Serenata de Igualada” del 10 de març de 1881. Aquesta publicació es declarava “periódico no político, ni científico, ni literario y defensor de los verdaderos intereses de esta localidad”. En transcric un fragment:

“El carro de la civilización avanza.
El que intente detenerle morirá aplastado por sus ruedas.
El insensato que se obstine en no seguir su marcha, perecerá víctima de su misma aberración.
La eterna ley del progreso, es la ley de la humanidad.
Verdad es, confirmada por la historia, que las sociedades refractarias a esta suprema ley, han sido absorbidas y aniquiladas por otras en cuya frente iba la radiante estrella del adelanto.
Los pueblos a quienes el fanatismo de la ignorancia no ha embotado su sentido común hasta el extremo de referir todos sus males al progreso actual, no deben olvidarlo.
Convencida de esta verdad, Igualada ha sacudido su letargo, y queriendo ser parte activa al progresivo y general concierto, se han levantado sus habitantes, y encaminando todos sus esfuerzos a procurarse uno de los medios de locomoción, patrimonio de las modernas sociedades, sin distinción de matices todos han gritado ¡Viva el ferrocarril!...
Al oir este grito patriótico, expresión del genio del adelanto, las veneradas sombras de nuestros respetables abuelos asomando sus cabezas por los muros de nuestra necrópolis, mirando nuestra ciudad, sonrieron de satisfacción y con noble orgullo dijeron: nuestros hijos son los que despiertan… los conocemos, el mismo valor cívico, el mismo entusiasmo que les legamos allá en las alturas del Bruch… dignos son de nosotros, en nada han degenerado, ¡Benditos sean!
Ferrocarril, cada vez que te contemplo ya lleno de calma y majestad, ya asemejándote al huracán en tu marcha vertiginosa, me entusiasmo y te saludo.
Tú que das vida a las sociedades modernas, tú que con veloz carrera acortas las distancias, unes los pueblos, borras rivalidades, haces comunes los productos, y al calor del fuego que te anima impulsas a la gran familia humana al perfeccionamiento realizando aquel ideal soberbio a que debe llegar la humanidad, la fraternidad universal, ven luego a mi patria, que se oiga pronto tu vivificante silbido retumbando por los picachos del Montserrat, lanzado allí por el frío viento de Segarra.
A pesar de las maquiavélicas y tenebrosas combinaciones que en contra de esta idea pudieran hacer ciertas personas, estamos en la grata expectación de ver realizadas nuestras esperanzas, convencidos como estamos que la junta y nuestros compatricios en general, compactos y unidos, despreciando toda sugestión ruin y miserable, prestarán como han prometido, todo su concurso moral y material en pro de esta mejora que tanto lustre ha de dar a Igualada.”

Vehemència no li faltava a l’autor d’aquest article, que firmava com a El igualadino. I malgrat tot, el tren trigà encara 12 anys en arribar a Igualada. Probablement l’Eix Transversal Ferroviari no obtindrà tals manifestacions d’entusiasme, i potser que tardi tant o més que el primer tren.

Per cert, qui vulgui consultar aquest i altres exemplars de la premsa local d’aquella època per internet, ho pot fer a través de la pàgina del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, que dóna accés als fons locals digitalitzats (http://www.diba.cat/xbcr/default.htm).

Què volem per a la Conca ?

0 comentaris
D’un temps ençà, la Conca d’Òdena no para de ser l’objecte de plans, projectes i especulacions de tota mena sobre el seu futur urbanístic, econòmic i social. S’acaba d’aprovar fa poc el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena, publicat al DOGC el dia 9 de febrer d’enguany, després d’una llarga i polèmica tramitació, i ja és a exposició pública el Pla Director Urbanístic per a la concreció i delimitació de la reserva de sòl per a l’establiment de l’Eix transversal ferroviari.

No sols això. És en tràmit igualment el Pla especial urbanístic de l’aeròdrom d’Igualada-Òdena, pendent d’aprovació definitiva per la Generalitat. I és a punt d’executar-se, sembla, el tram de Calaf a Igualada de la conducció d’aigua des de la Llosa del Cavall, així com el tram de l’anomenat Eix Diagonal entre Vilanova i la Geltrú i Manresa, passant per Vilafranca del Penedès i Igualada.

I resten encara sobre la taula alguns assumptes pendents de resolució però no menys importants, com la ubicació de l’aeroport corporatiu, l’emplaçament definitiu de l’outlet o la implantació d’un important sector industrial al nord de la Conca.

El què em pregunto és si som capaços de pair tot això. Perquè el cas és que dóna la impressió que la gent de la Conca no sabem encara on som i on volem ser. Estic segur que, a nivell personal, molta gent té clares les seves idees, i probablement tothom qui hi tingui algun interès serà capaç de donar uns arguments per a estar a favor o en contra d’això o d’allò. Però, mentre discutim si són “galgos o podencos”, el futur de la Conca s’està gestant fora d’aquí.

Portem anys lamentant l’oblit de l’Anoia a l’hora de dissenyar aquest país. La nostra comarca ha estat ignorada històricament en comunicacions i infraestructures, i ens planyem tot sovint d’això. És, també, la comarca amb més atur de tot Catalunya, i econòmicament la més deprimida.

Però, a aquestes alçades, encara ens estem preguntant si la Conca d’Òdena és un àmbit rural i ha de seguir sent-ho, o si hem de créixer urbanísticament. Vegi’s sinó el debat sobre el Pla Director. I mentre discutim sobre el traçat de l’eix ferroviari i si el volem o no, algú ja l’ha dibuixat en un mapa i ja és a exposició pública. Sortirà alguna plataforma defensant que el tren no ha de passar per la Conca? Tot podria ser. Si fos així, probablement es farien sentir més que ningú i donaria la impressió que, en aquest país nostre, ja en tenim prou amb el carrilet.

Ni tant sols hem estat capaços de posar-nos d’acord en si volem pertànyer a una vegueria del Penedès o a la Catalunya Central, encara que sembla que el vent bufa a favor de Vilafranca, que n’esdevindria la capital. I molt menys ens hem plantejat mai, ni de lluny, d’assolir un paper protagonista en aquesta història. Potser seria massa ambiciós, però resulta curiós que ni tant sols s’hagi plantejat.

Algú em podria dir que les coses són molt clares perquè ell les hi té. Se’m podrà dir que la societat civil no vol el pla director perquè la plataforma s’hi ha mostrat en contra, però a la societat civil hi ha molta més gent fora que dins la plataforma. I algú em podrà dir que Igualada i la Conca s’han manifestat clarament per Vilafranca a l’hora de repartir vegueries. Miri, hi ha molta gent que encara no hem opinat sobre això. Algú podrà dir que cal preservar a tota costa el paisatge de la Conca perquè és un àmbit rural que no pot desaparèixer, i algú podrà dir que ja n’hi ha prou de mirar-nos el melic i que cal apostar pel futur i pel progrés.

Tots som capaços de dir-hi la nostra, i en això estem, però estem discutint encara sobre el què som en realitat i, per si de cas, anem dient que no a tot el que se’ns posa per davant. Algú decidirà per nosaltres, ja ho està fent, i quan tot estigui “dat i beneït”, ens posarem d’acord en que no volíem res de tot això, o que ho volíem tot i no ens ho han donat. Massa tard, perquè no eren ni “galgos ni podencos”, era el tren que se’n anava sense nosaltres.

Finalment, l'Eluana ha estat alliberada

1 comentaris
Eluana Englaro, la noia italiana que ha estat 17 anys en estat vegetatiu, ha mort avui. Podem dir que, finalment, ha cessat la tortura que s’exercia sobre el seu cos, impedint-li de morir amb dignitat. Perquè tothom sabia que el seu estat era irreversible. I perquè tothom sabia que l’Eluana, de fet, va deixar de viure aquell dia feixuc de fa 17 anys, en que un accident de trànsit la deixà postrada en un llit, inerme i en estat vegetatiu.

No hi ha hagut cap raó de pes, cap, per a mantenir-la artificialment en aquest estat. Ningú, estic segur que ningú, pot voler que, en les seves circumstàncies, el mantinguin en aquest estat durant un temps indefinit. La dignitat de la persona humana ha d’estar per sobre del fanatisme i l’obcecació dels que pretenen imposar-nos la seva moral per sobre de qualsevol consideració.

Certament, la vida humana és sagrada. Però ho és també la dignitat de la persona. I l’Eluana no vivia, a l’Eluana, com a d’altres en casos semblants, se la forçava a no morir. La seva mort, a la fi, ha estat el seu alliberament.

No em puc estar de dir que fer el què s'ha fet per a no deixar-la morir no és altra cosa que tortura. I que es tracta d’una tortura imposada per aquells que, precisament pels valors morals que diuen defensar, més en contra hi haurien d’estar. Si la salvació de les nostres ànimes depèn d’aquesta gent, que Déu ens agafi confessats !

Zones blaves. Regular l'aparcament o fotre al personal?

2 comentaris
Hi ha coses que un govern no farà mai bé en un assumpte de la màxima preocupació per al ciutadà: planificar i establir normes de circulació i d’aparcament. Quan dic que no ho farà mai bé, vull dir que mai aconseguirà fer-ho a gust dels destinataris de la norma. Perquè ja se sap que el fer-ho bé o no és qüestió summament relativa i, a la fi, el que importa és aconseguir un objectiu.

És el cas de l’establiment d’un límit variable de velocitat a les rodalies i entrades de Barcelona, i el de l’ampliació de zones blaves d’aparcament a la ciutat d’Igualada. Alguna empremta desconeguda devem tenir en els gens, que ens impulsa, cada vegada que els poders públics gosen regular quelcom que afecti a la nostra forma de conduir i, sobre tot, d’aparcar, a saltar com un resort per a denunciar la incompetència de l’administració o, el que és pitjor, alguna malèvola maniobra dels polítics de torn per a augmentar la recaptació en multes.

No ens plantejarem mai si reduir la nostra velocitat farà que conduïm amb més seguretat per a nosaltres i per als altres conductors i vianants. No ens plantejarem mai si el fet de pagar per aparcar farà que usem menys el cotxe i més les cames per a les distàncies curtes, o si farà que no ens passem l’estona donant voltes amb el cotxe cercant un aparcament que, ho sabem prou bé, no trobarem. No ens plantejarem mai si és absurd treure el cotxe del garatge per a deixar-lo aparcat més a prop de casa que del lloc de destinació. Ni ens plantejarem mai si conduir a menys velocitat o, simplement, conduir menys, farà que estalviem en combustible una bona picossada.

No, no ens plantejarem això perquè el què importa és que qualsevol norma que l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat es treguin de la mànega per a dir-nos a quina velocitat podem anar o si podem o no aparcar, és per naturalesa malvada, inútil i perversa, i ha estat dictada únicament i exclusiva per a fotre al personal. És una veritat absoluta que no necessita contrast i, per tant, ben econòmica des del punt de vista del pensament. Perquè no cal que ens esforcem en cercar-ne el sentit, n’hi ha prou en saber que la norma és dolenta. Un acte de fe que arrela en la pròpia condició humana.

I jo, que alguna tara genètica dec tenir, confesso que prefereixo que tots plegats circulem més lentament per la carretera per a sentir-me més segur. I confesso també, pobre pecador, que si no tinc cap més remei que agafar el cotxe per anar al centre, prefereixo pagar i aparcar, a tenir de tornar a casa amb la cua entre cames i, si puc, prefereixo anar a peu, que és més sà i econòmic. Però, ja ho sé, jo no sóc normal.

1873 (i IV). L’entrada dels carlins a Igualada. Versió 4.0

0 comentaris
Una darrera versió dels fets de 1.873, la de l’igualadí Joan Serra i Constansó, escriptor, escultor i polític nascut el 1864 i mort el 1924. Fou un dels principals animadors de l’Ateneu Igualadí de la Classe obrera, fundador del Centre Catalanista d’Igualada, i membre del consistori igualadí durant una temporada.

Quan els carlins van entrar a Igualada el 17 i 18 de juliol de 1873, Joan Serra Constansó tenia vuit anys. Dels seus records d’aquells fets en deixà constància a la seva obra “Mig segle de vida igualadina”, en el primer volum, que narra els seus records d’infantesa des de 1865 fins a 1880. Malauradament, no s’imprimí mai un segon volum. El 1978 l’Ateneu Igualadí reedità aquest llibre fent un merescut homenatge al seu autor.

Realment, resulta molt interessant la lectura d’aquest llibre, ja que ens ofereix una mirada a la vida igualadina d’aquells anys des d’un testimoni directe de la mateixa, sense deformacions partidistes. És la mirada d’un nen que mira encuriosit tot el que passa al seu voltant, potser, com és normal en la infantesa, sense copsar la importància del que està passant.

En transcrit alguns fragments del capítol referent a l’entrada dels carlins a la ciutat.

“El Samsó va dir a la Mare que Igualada estava assetjada per més de cinc mil carlins; que don Alfons i donya Blanca era a can Fàbregues esperant l’hora d’entrar; que menaven les forces en Savalls i en Miret; que el coronel del batalló de Navarra s’havia tancat al cuartel i no donava cap ordre, creient-se tothom que estava venut; que el capità caixer s’havia encarregat de dirigir la defensa, i que des de cal Galceran un grup de caçadors, entre els quals hi havia el Vador Cisteller, havien mort alguns carlins que treien el nas per Camp del Vió.”

........

“Al dia següent, divendres, un carro cobert de matalassos va atansar-se al portal d’Òdena. Uns homes van llençar petroli a les portes i al cap de cinc minuts cremaven. La partida del Nas Ratat va trobar lleugera resistència i va entrar. Els paisans i els soldats que espontàniament, sense instruccions de ningú, defensaven aquella banda del passeig abandonares els punts, i els carlins entraren també pels carrers de l’Amnistia, Sant Josep i Sant Magí. La partida del Nas Ratat va possessionar-se del carrer del Clos, saquejant a cal Saboner, a cal Xuma i la Caraca. Els que varen entrar pel carrer de l’Amnistia varen cremar la fàbrica de Cal Galceran i l’Ateneu.

Els carlins ja eren dins d’Igualada, però els mancava encara la tasca més difícil. Durant la nit, els defensors havien aixecat més de quaranta barricades que impedien als invasors passar de la carretera. A l’església de Santa Maria s’hi havien atrinxerat una pila d’homes. Alguns cercaren refugi a la torre del Pi.”

La rendició dels homes que s’havien fet forts a Santa Maria fou explicada en l’entrada anterior d’aquest blog, segons la versió de la premsa republicana.

...........

“Afortunadament una olla de mongetes cuites va exercir de providència. Entre els primers carlins que varen entrar al carrer del Clos hi anaven dos trabucaires d’en Miret. Varen asseure’s al pedrís de casa i veient a la mare al peu del cancell li preguntaren si tenia quelcom de menjar, que venien morts de gana. La mare, ben amatent, va baixar-los un bon plat de mongetes a cada un i una grossa llesca de pa. Aquells dos carlins, menjant tranquil·lament asseguts al pedrís de casa, van constituir com una mena de guàrdia d’honor que ens lliurava de tot perill.”

.............

“Temptat per la tafaneria i aprofitant una distracció de la mare, em vaig escórrer cap a una habitació del davant mirant a la Rambla pels vidres d’un balcó. Molts homes, alguns d’ells nusos de mig cos en amunt, avançaven lentament resguadant-se en els portals i disparant contra la barricada. N’hi havia que sortien sobtadament de darrera un arbre i passaven ràpidament a resguardar-se darrera el tronc de l’arbre de més avant. El tiroteig no parava un moment. Els que atacaven cridaven: “Arriba! Un carlí, ferit davant de cal sastre Carreres llençava dolorosos ais! El so constant de la campana donava més horror a aquella esgarrifosa simfonia.

De repent, set o vuit d’aquells que anaven mig nusos, avançaren corrent cap a la font de la Rambla i, pujant alguns fins dalt, dispararen contra els pocs soldats i paisans que quedaven darrera la barricada. Fugiren els defensors cap a la dels Padres i llavors, adelantant-se un comandant de zuavos pontificis, pujà a la barricada de la Rambla enarborant una bandera carlista. Una certera bala, sortida de cal Sàrries, li travessà el pit i caigué mort quedant-li la bandera al damunt com una mortalla.”

Aquest és l’episodi de la mort del comandant dels zuavos pontificis Ignacio Wils del que donava compte l’Antoni Carner i que en Roman Oyarzun fa gran elogi en la seva Historia del Carlismo.

...........

“El dissabte al matí varen formar totes les forces carlistes a les rambles de Sant Isidre i de Sant Pere Màrtir i van marxar Soledat avall emportant-se com a penyora de la grossa quantitat que exigien a la vila d’Igualada uns quants paisans presoners, entre ells a l’Alcalde senyor Contí conegut pel Tarannara i altres significades personalitats. Demés s’endugueren com a presoners de guerra alguns oficials i soldats amb el coronel del batalló de Navarra, que, com si obeís ordres superiors, res havia fet per salvar la població encomanda a la seva defensa. Els presos foren duts a la Mare de Déu de l’Hort, pels voltants de Berga. A les poques hores de camí el coronel del batalló de Navarra no pogué seguir a peu i fou afusellat.

La resistència d’Igualada havia durant trenta-sis hores i havia costat la vida a una pila de soldats i a vint-i-vuit paisans, morts dinou d’ells en la lluita, tres duent matalassos a les barricades i sis afusellats pels carlins.”

I potser ja n’hi ha prou de carlins. Realment la història es pot explicar de moltes formes, inclús el present se’ns mostra des de punts de vista oposats, en funció de qui sigui, on es trobi i què pretengui el testimoni. Però el que no varia mai és que, en la base, el sofriment és present en totes les guerres i en tots els bàndols.

1873 (III). L’entrada dels carlins a Igualada. Versió 3.0

0 comentaris
Un amable lector d’aquest blog m’envia una referència a una obra de l’Antoni Carner més extensa i detallada sobre l’entrada dels carlins a Igualada, que jo desconeixia. Es tracta de “L'entrada dels carlins a Igualada el 17 i 18 de juliol de 1873”, publicada per Dalmau Ed. el 1969. De ben segur que es tracta d’una obra força interessant per a conèixer aquest episodi de la història de la vila.

Cercant a internet algun exemplar de la premsa de l’època, he accedit a la biblioteca virtual de premsa històrica del Ministeri de Cultura (http://prensahistorica.mcu.es/es), un lloc interessant en el que et pots descarregar en format PDF gran part de la premsa d’aquest país dels segles XIX i XX. Cercant una data propera als fets, trobo un exemplar de “La Lucha. Órgano del partido liberal de la provincia de Gerona”, que en la seva primera pàgina s’ocupa dels fets d’Igualada, amb una llarga crònica titulada “Desastre de Igualada”.

En transcric alguns fragments:

“Por desgracia, nuestros presentimientos se han realizado,. Igualada al fin cayó en poder de los carlistas tras una resistencia heroica; aquellos valientes han muerto en buena lid unos, asesinados cobardemente los más, sin que los partidarios de la religión como se apellidan esos obcecados, hayan perdonado en su venganza ni los pobrecitos niños de los liberales.”

“Carretas, carros, coches, tartanas, caballerías, familias a pie, medio arrastrando unos, llorando todas, huían de Igualada después de haber hecho 36 horas de una resistencia heroica para pasar luego 20 horas más de saqueo, de incendios y asesinatos. Los detalles que hemos oído de los labios de los mismos fugitivos horrorizan; las escenas de que ha sido teatro Igualada no han tenido precedente en la historia.”

D’acord amb les dades d’aquesta crònica, les forces assaltants disposaven de 1.500 homes, 200 cavalls i 4 peces d’artilleria. Sembla que el dia 18 els carlins reberen un reforç de 2.000 homes més. Per la seva banda, la vila era defensada pel batalló de Navarra, amb no més de 300 homes, i per 250 voluntaris republicans. No s’esmenta en aquesta crònica la inacció del Batalló de Navarra que l’Antoni Carner explica en la seva obra.

Al llarg del text s’esmenten alguns fets força tràgics, difícils de contrastar per tractar-se d’una narració fortament escorada cap a un dels bàndols.

“Unos tiraron las armas y se ocultaron como pudieron, otros se rindieron, replegándose algunos en la iglesia que estaba llena de gente indefensa. Para rendir a éstos trataron los carlistas de emplear el petróleo en las puertas y no dándoles resultado abrieron brecha con algunos disparos de cañón. Por la brecha arrojaron al interior de la iglesia gran cantidad de petróleo y azufre para producir la asfixia por medio del humo y del fuego, y por este medio consiguieron que les abriesen las puertas. Cesó la campana de tocar a rebato, bajaron los defensores del campanario y fueron desarmados, siendo algunos voluntarios acuchillados en la misma iglesia.”

“Dos niños de unos cuatro años que estaban acurrucados en un portal llorando porque su padre había empuñado el fusil y les había dejado solos, los estrellaron con furia contra un balcón de una casa del frente. En otras casas fueron asesinadas las mujeres de los voluntarios y en algunas fueron pasados a cuchillo los niños de teta en los pechos mismos de sus madres”.

“Ha habido familia que al arder la casa, por no ser presa de las llamas se ha arrojado desde un segundo piso a la calle y allí mismo han sido muertos a bayonetazos.”

La narració és plena d’altres fets horribles com aquests. Execucions sumàries, assassinats, saquejos, destrucció... Una visió ben diferent de la conquesta heroica que Roman Oyarzun explica a la seva “Historia del Carlismo”.

1873 (II). L'entrada dels carlins a Igualada. Versió 2.0

0 comentaris
He decidit apropar-me a una versió de l’entrada dels carlins a Igualada gens objectiva. Cal conèixer, si més no, dues versions contraposades, i en aquesta ocasió he cercat la del bàndol carlista, per bé que no és contemporània dels fets.

Es tracta de la “Historia del Carlismo”, de Roman Oyarzun (1882-1968), un historiador declaradament carlista. La primera edició d’aquesta obra sembla que data de 1939, i és precisament la que tinc a les mans. Un llibre vell, d’un paper bast i grogós, que el meu pare va rescatar fa força anys d’entre un munt d’andròmines amuntegades al magatzem d’un drapaire. Us diré que, segons assenyala l’última pàgina, l’obra es va imprimir “el mes de junio del año de Cristo de mil novecientos treinta y nueve, año de la victoria de España i del nacional-sindicalismo” i fou editada per Ediciones Fe. Curiosament, malgrat el títol, l’autor i el contingut, no apareix l’emblema del carlisme per enlloc, i en canvi sí que figura, tan al llom com a l’interior, el símbol de la Falange. Coses de l’època.

Anant al què importa, transcric l’episodi de l’assalt a Igualada:

“A continuación se apoderaron las mismas fuerzas carlistas de Bagá y pocos días después atacaron y conquistaron la importante plaza de Igualada, la que se hallaba guarnecida por el batallón de Navarra y unos 250 voluntarios y defendida por murallas y reductos. Las fuerzas reunidas de D. Alfonso, Savalls, Auguet, Miret, etc., que sumaban unos 2.500 hombres atacaron con gran decisión y valentía durante 36 horas, al cabo de las cuales se les entregó la plaza. Se distinguió notablemente en esta acción el batallón de zuavos creado por D. Alfonso de Borbón y Doña María de las Nieves de Braganza, en recuerdo de los zuavos pontificios en cuyas filas luchó bravamente el infante, así como también Savalls. Era comandante del batallón el holandés Wils que halló muerte heroica en aquel combate. Al tomar una barricada mandó Wils desplegar la bandera del batallón que llevaba la imagen del Sagrado Corazón de Jesús y marchar con ella al asalto. Al caer muerto el abanderado, Wils recoge la bandera, y animando a sus soldados avanza con ella, pero cae también para no levantarse, no sin haber arrojado la enseña dentro de la barricada desde la que hacían un fuego horroroso los republicanos; los zuavos se lanzan a recuperarla para vengar la muerte de su jefe, arrójanse sobre los parapetos con insuperable heroísmo, recuperan el glorioso trofeo y quedan dueños del campo.

Al retirarse de Igualada las fuerzas triunfadoras, después de recoger preciado botín en dicha población, les tiroteó a distancia el Xich de las Barraquetas, famoso por sus crímenes y monstruosidades, pero sin atreverse a atacarlas en serio. Este, como todos los bandidos que militan en un partido (y no hemos de negar que en todos los partidos existen a veces bandidos), era valiente ante los indefensos o los incapaces de batirse con él, pero en cuanto veía fuerzas que le pudieran plantar cara, esquivaba el bulto.”

Els fets que ens explica no difereixen massa del que apuntava l’Antoni Carner. El nombre d’assaltants és semblant, coincideixen en el nombre d’hores que durà la lluita i en altres dades, com l’episodi de la mort del comandant Wils, que Oyarzun revesteix d’un heroisme de manual.

Oyarzun no esmenta l’abstenció del batalló de Navarra en la lluita, que l’Antoni Carner atribueix a una venjança sobre la població per haver fomentat, un temps abans, la insubordinació d’una columna militar. Tampoc esmenta Oyarzun el nombre de baixes en cap dels dos bàndols, dada que sí sembla importar a Carner, potser perquè, a fi de comptes, si d’explicar la història de la ciutat es tracta, no pot deixar-se de banda el sacrifici en vides humanes que forçosament havia de comportar la seva conquesta.

També és interessant l’enfrontament amb el Xich de les Barraquetes durant la retirada, al qual Oyarzun tracta de malfactor i de covard. Aquest personatge es deia Joan Martí i Torres, i fou un líder republicà i revolucionari que participà activament en la revolució de setembre de 1868, coneguda per La Gloriosa i que comportà el destronament de la reina Isabel II i l’inici del sexenni democràtic. Més tard, ja restaurada la monarquia borbònica, fou diputat a Corts en dues ocasions per la minoria republicana. Morí el 1909.

Malgrat l’antipatia d’Oyarzun per aquest personatge, cal suposar que, més que un malfactor, no fou altra cosa que l’enemic. I segur que el seu enfrontament amb els carlins és explicat d’una altra manera pel bàndol lliberal. Perquè podem estar segurs que la presa d’Igualada per les tropes carlistes fou explicada pel bàndol contrari amb igual grau d’apassionament però des d’un punt de vista radicalment diferent, com intentaré mostrar en el proper post.

1873 (I). L'entrada dels carlins a Igualada. Versió 1.0

1 comentaris
Tot cercant alguna lectura interessant pels prestatges de la meva pobre biblioteca, em ve a les mans un llibret publicat l’any 1966 per l’Ajuntament d’Igualada. Es titula “Historia de Igualada en 30 minutos”, i n’és autor el Sr. Antoni Carner i Borràs, home de lletres local que durant molts anys ostentà el títol, no sé si oficial o honorífic, de cronista de la ciutat. Es tracta d’un llibret que de forma esquemàtica, i agrupant els fets com si de notícies d’actualitat es tractessin, per dates concretes, pretén resumir de forma divulgativa la història d’Igualada des de l’any 1001 fins al final de la segona república.

Probablement el títol li ve del temps que, aproximadament, hom deu tardar en llegir-lo tot. Clar que, per la seva estructura, no es tracta d’una obra que calgui llegir des del començament fins al final, sinó d’un llibret per a fullejar amb certa curiositat. I és que, al menys en el meu cas, funciona com un esquer per al lector que, encuriosit pels fets que amb prou feines podrà entreveure en una obra tant petita, intentarà cercar en altres fons el necessari complement per a obtenir un coneixement més ampli de la història local.

Tot fullejant-lo, doncs, em fixo en la narració dels fets ocorreguts el dia 18 de juliol de 1873, amb motiu de l’assalt carlista a la ciutat d’Igualada. És un episodi poc conegut, i sento curiositat per a conèixer-ne els detalls. En transcric literalment la narració:

18 de julio de 1873

Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, muró dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos, pues el batallón de Navarra, de guarnición en la Villa, permaneció al margen de la lucha por orden superior, como represalia por la insubordinación de la columna del general Velarde, fomentada por los paisanos. El hecho tuvo lugar el 4 de junio de este año, originándose la sedición frente al “Casino de Igualada” donde estaban los jefes y oficiales, al grito de “¡Que bailen!”.

No és molta la informació que proporciona, però sí que ens indica un nombre de baixes d’ambdós bàndols, i fa esment de la mort d’un personatge en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia (“murió dando el pecho a las balas”). Ens informa, a més, que la Vila fou abandonada a la seva sort per la guarnició de la ciutat, com a represàlia per una insubordinació prèvia.

D’aquesta explicació tan minsa en brollen un mar d’interrogants, d’aspectes d’aquesta història que caldria aclarir, però no és aquest l’objecte d’aquest escrit. Ens val, si més no, per a una primera aproximació als fets i, especialment, com a primer punt de vista. Perquè, precisament, com sempre passa en tots els aspectes de l’existència humana, el coneixement i la interpretació dels fets no són mai iguals per a totes les fonts i, a la fi, la veritat té moltes cares.

Així, sense ànim d’assolir cap rigor científic ni històric, sinó tant sols mogut per la curiositat, m’ha semblat interessant conèixer la versió d’aquests fets que ofereixen les fonts carlistes, la dels lliberals governants a l’època i, a ser possible, alguna versió menys interessada. De tot plegat espero donar-ne compte en les properes entrades d’aquest bloc.

Olèrdola, empremtes del passat

1 comentaris
Fa uns dies, en un post d’aquest bloc, em vaig entretenir a divagar sobre com seria el món sense nosaltres, si de cop i volta l’ésser humà desaparegués de la superfície de la terra. I ara, remenant entre les fotografies que tinc a l’ordinador, me’n surten una colla de l’anomenat castell d’Olèrdola.

No és pròpiament un castell, sinó tot un nucli de població que es remunta ja a l’Edat del Bronze i, amb assentaments de més o menys intensitat, s’allarga fins a finals del segle XIX. Es troba dalt del turó de Sant Miquel, en un contrafort del massís del Garraf, i he de dir que constitueix una talaia natural dins d’un paisatge immillorable. Merescudament, forma part de la xarxa de parcs naturals administrats per la Diputació de Barcelona.

A aquells que els interessa el coneixement del passat fugint de l’espectacularitat i la majestuositat dels grans monuments, els recomano una visita al castell d’Olèrdola, on les senyals de l’home són senzilles però entenedores.

Una gran cisterna per a la recollida de les aigües pluvials, d'època romana, petites canalitzacions, sitges per a guardar-hi el gra, tot excavat a la roca del turó. Fins i tot dels habitacles de diverses èpoques no en queda altra cosa que la seva empremta, feble, a la mateixa roca.

Malgrat questa senzillesa, resta una part important de la muralla romana a la part de l’entrada i part d’una talaia que els mateixos romans construïren en un extrem del recinte. I al bell mig, l’església de Sant Miquel, únic edifici que es conserva dempeus, construïda el segle X i que ha sofert diverses remodelacions fins al segle XIX.


Al voltant d’aquesta església, i també de les restes de l’església romànica que es troba a l’exterior del recinte, en el lloc anomenat Pla dels Albats, s’hi troben una gran quantitat de sepultures antropomorfes excavades a la roca. La seva senzillesa i l’abundància de sepultures petites que havien de correspondre a infants, resulta més estremidora que el testimoni de les glòries passades.

A fi de comptes, quan l’home se’n vagi, allò que donarà testimoniatge del seu pas per aquestes contrades no seran les grans infraestructures, que seran les primeres a caure, ni seran els palaus i els monuments grandiloqüents, que serveixen a una part molt minsa de la humanitat, sinó el rastre de la seva vida quotidiana i de la seva mort, la seva llar, la seva sepultura, les seves eines. Tot això tardarà més en desaparèixer.

A Olèrdola, assegut a la vora d’una d’aquestes sepultures, pots imaginar el món després que l’home n’hagi marxat. A qui hi estigui interessat, li recomano una visita tranquil·la, sense presses. I també, per a saber-ne més, una ullada a aquest enllaç de la web del Museu Arqueològic de Catalunya: http://www.mac.cat/cat/Seus/Olerdola