De quan el Virrei posà una dona amb barba a la seva col·lecció

0 comentaris

- Que es descobreixi el pit.

La Magdalena va mirar al seu marit. Ho havia entès bé?

- Perdoneu, excel·lència, voleu dir....

- Que es destapi. Vull que mostri un pit, el dret. És una dona, oi? Va, que no tenim tot el dia!

Felipi d’Amici va fer un gest amb el cap a la seva esposa, i aquesta s’obrí el vestit per la part del davant, fins a mostrar el seu pit dret. Tot plegat resultava molt enutjós. Felipi d’Amici i la seva esposa Magdalena Ventura, un matrimoni resident a la localitat d’Accumoli, a la regió italiana del Lacio, van rebre a començaments de febrer de 1631 una invitació força estranya. El Virrei de Nàpols, Fernando Afan de Ribera i Enríquez, tercer Duc d’Alcalà, els convidava al Palau Reial de Nàpols, on Sa Excel·lència els rebria en audiència. Ignorem quina era la professió de Felipi d’Amici, com es guanyaven la vida ell i la seva esposa i com mantenien als seus tres fills. Ignorem també quina era la seva posició social, tot i que cal suposar que es tractava d’una família més aviat humil, i d’aquí la seva estranyesa que els volgués rebre ni més ni menys que el Virrei de Nàpols. Naturalment, com a bons vassalls, van atendre la invitació com si d’una ordre es tractés.

- Tu ves més enrere. Així, ja està bé. Ara no us mogueu. Sa Excel·lència el Virrei ha disposat que pinti un quadre on hi surti la teva dona. Tu també hi sortiràs, però ella en serà el motiu principal. Cal que quedi clar que es tracta d’una dona. I no patiu, que després us pagarà el Secretari del Virrei. Teniu sort. D’una monstruositat com aquesta encara en traureu un profit.

Magdalena Ventura recordava encara la primera vegada que la van humiliar en públic. Al carrer, uns marrecs li cridaven “home!” i “monstre!”, i li tiraven pedres i boles de fems. Aquell dia va plorar com una autèntica Magdalena, malgrat que feia ja temps que s’havia adonat dels canvis inversemblants que el seu cos experimentava. Als 37 anys, Magdalena va veure com el pit se li omplia de pèl, un pèl negre i arrissat més propi d’un mascle com el seu marit que no d’una dona i mare. I també a la cara, li començà a créixer una frondosa barba. N’havia parlat amb el seu marit, que era un home humil però comprensiu. Felipi d’Amici no va fer cap retret a la seva dona. Sempre havien estat piadosos, i ho van entomar com una prova de la voluntat inescrutable de Déu.

Al començament se n’estava de sortir al carrer i de rebre visites. Intentà afaitar-se, amb l’ajuda del seu espòs, però la seva cara, malgrat que viril, tenia la pell fina de la dona que era, i sols aconseguia tallar-se i fer-se mal. Al final tots dos van decidir que, si aquesta era la voluntat de Déu, no quedava més remei que entomar-ho com fos, així que la Magdalena es deixà créixer la barba. Un capellà, a més, li parlà de Santa Liberata i de com a aquesta verge i màrtir li cresqué la barba per obra i gràcia de l’Esperit Sant, per tal d’evitar que el seu pare la casés amb un rei infidel. A la santa la barba li costà el martiri, ja que el seu pare, al sentir-se humiliat, la feu crucificar. Si a una santa li podia créixer la barba i era obra de l’Esperit Sant, res de dolent ni pecaminós hi podia haver en el que a ella li estava passant.

La Magdalena Ventura va ser ben aviat coneguda com la dona barbuda, objecte de la curiositat i les burles dels seus veïns, i la seva fama va transcendir més enllà de la comarca. D’alguna manera, arribà a oïda del Virrei, un gran mecenes de les arts, protector de pintors i escultors, acèrrim col·leccionista d’obres d’art però també obsés de les curiositats i del que anomenava “meravelles de la naturalesa”. En la seva col·lecció s’hi trobava una extensa representació de gegants, nans i éssers deformes de tota mena. Li mancava una dona barbuda, així que quan va conèixer l’existència de la Magdalena Ventura no dubtà gens d’enviar un emissari per a que la fes venir a Palau amb el seu marit.

Tenia a Palau un dels seus pintors protegits, un autèntic mestre de la pintura barroca que ja començava a ser força conegut en els ambients artístics de l’època, José de Ribera, conegut per L’Espanyoleto pel seu origen espanyol i per ser d’estatura baixeta. A ell li encarregaria que pintés el quadre de la dona barbuda.

Felipi d’Amici i Magdalena Ventura no van ser rebuts a Palau pel Virrei. Ni tant sols van ser rebuts amb amabilitat. Un secretari els portà de seguida a l’estudi del pintor, una sala fosca i malendreçada, freda i bruta. Va ser el mateix pintor qui els explicà perquè eren allà i què s’esperava d’ells. Els va dir que era un gran honor, tot i que a la Magdalena, dreta davant la paleta del pintor, el pit nu, escrutada per l’artista i sota la mirada confosa del seu marit, no li va semblar tot plegat gaire honorable.

Durant uns dies el matrimoni va viure a Palau, o sigui que van dormir en un corral i van menjar a la cuina amb els criats. Durant vàries hores al dia posaven per al pintor, sense parlar, sense moure’s. Ocasionalment algú s’acostava a l’estudi i contemplava l’escena. En una ocasió fou el mateix Virrei que comparegué, acompanyat de l’Ambaixador de Venècia.

- Veieu, Ambaixador, quina meravella! La natura dóna poques mostres de tals aberracions, i quan ens són a l’abast, cal que en recollim el testimoni. Aquest excel·lent pintor que tinc al meu servei deixarà constància per a la posteritat d’aquest ésser monstruós que no és home ni dona, o que és les dues coses i cap a la vegada.

La Magdalena Ventura i el seu marit van acceptar amb submissió els comentaris sense obrir la boca. La Magdalena tenia ara 52 anys, i en feia ja molts des de la primera humiliació, com per a que això l’afectés. A més, qui gosa encarar-se al Virrei?

El quadre s’acabà pocs dies després, i els figurants foren despatxats al seu poble sense més explicació. El Secretari li donà a Felipi d’Amici una bossa amb una paga generosa i els indicà la porta de sortida. José de Ribera donà forma definitiva al seu quadre, pintant un nadó als braços de la Magdalena, talment com si l’estigués amamantant. A un costat de la composició hi pintà unes làpides amb una inscripció que donava notícia de qui era l’artista, qui el mecenes que havia encarregat el quadre i qui la retratada. La inscripció porta per títol “El gran miracle de la naturalesa” i el seu contingut és el següent:

EN MAGNV NATVRA
MIRACVLVM
MAGDALENA VENTVRA EX
OPPIDO ACVMVLI APVD
SAMNITES VVLGO EL
ABRVZZO REGNI
NEAPOLITANI ANNVRVM 52 ET
QVOD INSOLENS EST CV
ANNVM 37 AGERET COE
PIT PUBESCERE EOQVE
BARBA DEMISSA AC PROLIXA
EST UT POTIVS
ALICVIVS MAGISTRI BARBAT
ESSE VIVEATVR QVAM
MULIERIS QVAE TRES FILIOS
ANTE AMISERIT QVOS EX
VIRO SVO FELICI DE AMICI
QVEM ADESSE VIDES HA
EVERAT
JOSEPHVS DERIBERA
HISPANVS CHRISTI CRVCE
INSIGNITVS SUI
TEMPORIS ALTER APELLES
IVSSV FERDINANDE II
DVCIS III DE ALCALA
NEAPOLI PRORECIS
ADVIVVM MIRE DEPINXIT
XIIII KALENDE MART
ANNO MDCXXXI

El quadre va pertànyer durant molts anys a la família del Duc d’Alcalà i posteriorment a la de Medinaceli. Actualment es troba a l’Hospital Tavera o de Sant Joan Baptista, de Toledo, que pertany a la Casa Ducal de Medinaceli. No es té cap altra notícia de Magdalena Ventura, per bé que hi ha hagut més dones amb barba.

Presos polítics

0 comentaris
Un pres polític és qualsevol persona física detinguda per les seves idees, generalment perquè els poders públics consideren que aquestes suposen un perill o una amenaça per al sistema polític. És una definició prou general que extrec de la Viquipèdia i que pot donar peu a moltes discussions a l’hora de concretar si una persona determinada és o no un pres polític, altrament dit pres de consciència. Hi ha al món casos flagrants de persones empresonades per les seves idees en règims més o menys dictatorials. D’alguns se’n parla força, d’altres, a vegades, no convé parlar-ne per a no molestar als règims amics. Però més o menys, tots tenim clar de què es tracta.

Un terrorista pot ser un pres polític? No ho hauria de ser, ja que s’entén que se l’empresona pels actes d’agressió que ha dut a terme contra altres persones o contra la societat en el seu conjunt, encara que sigui en defensa d’uns determinats ideals, no pel que pensa o deixa de pensar, ni pel que diu. Certament que els grups terroristes defensen una causa, que pot ser bona o no, amb mètodes que la societat no pot compartir. Així, la majoria dels ciutadans i ciutadanes entenem que no es pot llevar la vida de ningú per a defensar cap idea. Afegeixo que tota idea imposada és una mala idea, especialment si es fa amb violència.

Dic també que un règim democràtic no es pot permetre l’existència de presos polítics a les seves presons, a risc de perdre credibilitat democràtica. Les idees no es poden empresonar, encara que no es comparteixin.

Anem al gra. L’Audiència Nacional acaba de dictar fortes penes de presó contra els exdirigents de Batasuna i del sindicat Lab Arnaldo Otegui i Rafael Díaz Usabiaga, per pertinença a una organització terrorista en grau de dirigents, llegeixis ETA. Ras i curt, el tribunal considera que els acusats són terroristes perquè suposadament pretenien reconstruir Batasuna, a la qual els tribunals identifiquen amb ETA. Vagi per davant la meva manca d’empatia i el meu menyspreu per a les persones que no són capaces de condemnar un assassinat. Ho aclareixo perquè no és qüestió de simpaties o no, sinó de justícia. I el cas és que condemnar com a terroristes Arnaldo Otegui i els seus companys em sembla un despropòsit jurídic i un error polític d’envergadura.

A aquests senyors no se’ls acusa de cometre actes violents, no han posat cap bomba ni han atacat ningú. Se’ls condemna per pertànyer, segons la sentència, a un grup terrorista. S’encarrega prou el tribunal d’explicar què entén per un delicte de terrorisme, a l’efecte d’explicar que una persona que no ha comès cap acte violent també pot ser considerada terrorista.

En els 144 folis de la sentència no apareix cap fet concloent i indubtable que demostri la pertinença dels implicats a la banda terrorista ETA. Sí que hi ha moltes suposicions, i la negació constant que les repetides paraules dels implicats sobre la seva aposta per la via pacífica, especialment per part d’Arnaldo Otegui, tinguin cap credibilitat. Entenc que la destrucció de la credibilitat de les afirmacions d’una persona en seu judicial sols es pot fer per la via dels fets demostrats i no la dels indicis. I certament que el tribunal s’encarrega també, ja d’un bon començament en la sentència, d’explicar perquè una persona pot ser condemnada a partir d’indicis sense necessitat de proves fefaents.

Jo he de dir que no sé si Otegui i els altres pertanyen o no a ETA. Repeteixo, a més, que no simpatitzo en absolut amb unes persones que no són capaces d’afirmar en veu alta que condemnen qualsevol atemptat, especialment els assassinats. Però sense proves, condemnats a partir d’indicis i sota la presumpció de culpabilitat, no d’innocència, aquests senyors han de ser considerats presos polítics. No se m’ocorre cap altre consideració envers unes persones que defensen la via pacífica cap a la independència i que ho diuen públicament. Sense actes concrets de terrorisme que els puguin ser imputats satisfactòriament, únicament perquè representen a l’esquerra abertzale, què són sinó presos de consciència? Es tracta en realitat d’evitar que Otegui i els seus puguin seguir encapçalant el projecte sobiranista d’Euskadi, i amb això tornem a la definició del començament: l’única explicació és que els poders públics els consideren una amenaça per al sistema.

I una altra consideració. És intel·ligent que l’estat trenqui els ponts cap a l’esquerra abertzale traient del mig precisament als que estan disposats a dialogar? Si més no, s’ha de ser inconscient.

Una promesa sense cap futur

0 comentaris

Es comprèn fins a cert punt que en campanya electoral es facin promeses o es llancin propostes que no arribaran enlloc. A l’hora de cercar algun suport s’acostuma a parlar de més i quasi que la societat es mostra comprensiva per aquestes lleugereses. Algunes proclames, però, no resisteixen la més mínima anàlisi intel·lectual, per mica que un s’hi esforci.

El candidat socialista a la Presidència del govern espanyol s’ha despenjat amb la promesa que impulsarà els canvis legislatius necessaris per a fer que una llei aprovada en referèndum popular no pugui ser invalidada pel tribunal constitucional. O sigui que, si això hagués estat així quan la famosa sentència de l’estatut, ara el tindríem tal com va sortir del parlament espanyol i no com el va deixar l’alt tribunal. Són paraules que sonen bé i que potser li permetran esgarrapar alguns vots a Catalunya, però tenen el mateix valor i la mateixa manca total de possibilitats que la promesa pugui prosperar, que la que va formular en Zapatero ja fa uns anys, quan va prometre que “aprovaria” l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya.

El President del Govern no podia complir la seva promesa perquè no estava a les seves mans, i ho sabia o ho havia de saber. Amb promeses com aquesta estava predestinat a defraudar als catalans. El mateix cal dir de la sortida de Rubalcaba, tot i que probablement no tindrà la mateixa repercussió mediàtica. D’una banda perquè tot sembla indicar que no podrà governar, a jutjar pels sondejos que es barallen, però principalment perquè la promesa constitueix en sí mateixa una contradicció impossible de resoldre. I també perquè a dia d’avui aquesta mena de promeses ja tenen poca credibilitat.

No és un mal argument que l’opinió “del poble”, és a dir el que ha estat votat en referèndum, hauria de prevaldre sobre l’opinió d’un tribunal. Es va repetir força quan el Tribunal Constitucional va emetre la sentència sobre l’Estatut. Però el problema no era aquest, sinó la pròpia Constitució i la interpretació que se’n feia. La Constitució de qualsevol país és la norma suprema del seu ordenament jurídic. Si Catalunya fos independent també en tindria una. La seva finalitat no és altra que constituir un marc en el que s’hi puguin acollir totes les lleis del país i els principis d’actuació dels poders públics. Cap norma pot contradir la Constitució, encara que sigui el mateix “poble” en plebiscit qui l’hagi aprovat. Si una norma no s’adapta a la Constitució, i és una norma imprescindible, desitjable o simplement “bona”, el que cal és canviar la Constitució, que costa, sí, perquè no està pensada per a que sigui fàcil modificar-la.

El problema de l’estatut és que es contraposa a una Constitució espanyola que no li dóna marge d’actuació. Si la Constitució espanyola és un problema, canviem-la. Això no serà possible, és clar, perquè és prou rígida com per a que sols sigui possible si volen els dos grans partits estatals. I quan volen és molt fàcil, com s’ha vist darrerament. Però si admetem que una llei inconstitucional pugui conviure amb la Constitució per la via de la seva aprovació en referèndum, és que la Constitució no val res. Vaja, que de fet el mateix referèndum estaria canviant indirectament la Constitució, al deixar aquesta de ser la norma suprema del país. O l’estaria derogant.

El Sr. Rubalcaba podria proposar canviar la Constitució directament, i segur que aquest text pot ser millorat en molts aspectes, però això ja ho va prometre també en Zapatero i ha quedat en res, simplement perquè no ha pogut, com tampoc podrà en Rubalcaba.

Mentre, la ultradreta mediàtica de sempre aprofita per a remoure altra vegada el tema de l’estatut i persisteix en els seus atacs a Catalunya. No ens preocupa als catalans, és clar, però el discurs anticatalà ven força bé fora de Catalunya i a en Rubalcaba li pot sortir el tret per la culata.

Francament, si fos d’ell jo no jugaria tan alegrement amb temes sensibles com aquest. Millor que prometi allò que sigui capaç de complir i que ens puguem creure. El demès és literatura que enrareix l’ambient i no porta enlloc. Al cap i a la fi, el que els catalans aconseguim no ens vindrà del govern espanyol, incapaç, sinó del nostre esforç i iniciativa.

L'esclau que reclamà la seva llibertat

0 comentaris

“Proclamem com evidents per sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que tots són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat...”

Aquestes paraules es poden trobar al preàmbul de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica, proclamada el 4 de juliol de 1776, que 56 homes justos, representants dels nous estats, van signar amb la voluntat d’instituir al nord d’Amèrica una nació d’homes lliures.

Després vindria la guerra amb la metròpoli i finalment la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, adoptada el 1787 per la Convenció de Filadèlfia. És la constitució federal més antiga actualment en vigor, i ha estat un punt de referència per a les constitucions que han vingut després. En certa manera, va esdevenir en un tret de sortida per a moviments polítics de tot l’occident que cercaven l’establiment d’un nou règim de llibertats.

“Nosaltres, el Poble dels Estats Units, a fi de formar una Unió més perfecta, establir la Justícia, afirmar la tranquil·litat interior, proveir la Defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar per a nosaltres mateixos i per als nostres descendents els beneficis de la Llibertat, establim i sancionem aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica.”

Dred Scott va tenir, de ben segur, l’oportunitat de llegir aquestes paraules i la gosadia de creure que la llibertat era un dret al seu abast. No és que hi hagués motiu per a dubtar de la paraula d’aquells homes justos que proclamaren als quatre vents la llibertat dels homes i els drets dels ciutadans. Entre ells hi havia personatges de prestigi intel·lectual i moral reconegut, com en Benjamin Flankin i Thomas Jefferson. Dred Scott sabia llegir i escriure, uns coneixements que generalment no eren a l’abast de les persones com ell. Creia, a més, en la justícia, a través de la qual aconseguiria els seus drets. Però en Dred Scott tenia un problema per a accedir a la justícia i a la llibertat: era negre i era esclau.

Dred Scott va néixer fill d’esclaus i per tant esclau de naixement, probablement el 1795, no gaire més tard de la proclamació de la Constitució dels Estats Units, en un ranxo de Virgínia propietat del Sr. Peter Blow, un amo que pel que sembla era bastant considerat amb els seus esclaus. Quan en Blow va morir, Scott va ser venut pels seus fills per 500 dòlars a un cirurgià militar de Missouri, el doctor John Emerson, que per raó de la feina viatjava molt. El seu esclau viatjava també amb ell, i fou així com Scott va anar a parar, seguit al seu amo, a Illinois i posteriorment a Wisconsin, estats del nord que no eren esclavistes. L’Emerson i el seu esclau van passar en els estats del nord quatre anys, i posteriorment van retornar a Missouri, on el 1843 el doctor va morir, deixant el seus esclaus en herència a la seva vídua. És a dir, que Scott va viure com esclau durant quatre anys en un territori on l’esclavitud no era legal.

L’abril de 1846 Dred Scott va interposar una demanda contra la vídua Emerson, reclamant la seva llibertat, al·legant que a l’haver residit en un territori on la institució de l’esclavitud no era legal, havia esdevingut lliure de forma automàtica. Un es pot preguntar com és que un negre esclau tingués la iniciativa d’emprendre una acció judicial contra el seu amo, no ja per les dificultats legals que això comportava, sinó perquè les condicions en que vivien les persones de color en els estats esclavistes no afavorien precisament que poguessin exercir lliurement aquestes accions. Hem de suposar que la vídua Emerson no devia ser la típica propietària d’esclaus de les plantacions de cotó que hom acostuma a veure a les pel·lícules, i que no devia donar-los un tracte cruel. En algun moment Dred Scott, a més, va aprendre a llegir i escriure, i a pensar en la Constitució i en la Declaració d’Independència com a quelcom que l’afectava. D’alguna manera, Dred Scott va pensar que ell també era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, o que ho podia ser.

D’altra banda, sembla que en això el van ajudar els fills del seu primer amo, els mateixos que l’havien venut per 500 dòlars, els quals van contactar amb una firma d’advocats disposada a tirar endavant una causa perduda com aquesta. No se sap si els advocats van cobrar, i si ho van fer, qui els va pagar, però el cas de Dred Scott va arribar a judici, on sembla que en primera instància va guanyar, aplicant el tribunal el principi “una vegada lliure, sempre lliure”, però la vídua va recórrer a la Cort Suprema de Missouri, que va fallar al seu favor anul·lant la primera sentència.

El tema es va allargar durant anys i va arribar al Tribunal Suprem el 1856. S’ha de dir que eren temps convulsos a la política nord-americana. La qüestió de l’esclavitud era un tema candent i polèmic, en el que el delicat equilibri entre el sud rural i esclavista i el nord industrial i anti-esclavista es posava a prova cada vegada que nous territoris s’incorporaven a la Unió.

El Tribunal Suprem estava presidit pel jutge Roger B. Taney, fervent esclavista, a l’igual que la majoria de magistrats que en formaven part, quasi tots originaris d’estats del sud. D’altra banda, era any d’eleccions, i abans que el Tribunal Suprem dictés sentència, James Buchanan, candidat demòcrata, va assumir el càrrec de President dels Estats Units. No era un President obertament esclavista ni el contrari. De fet, Buchanan cercava els menys problemes possibles, i aspirava a que el Tribunal Suprem dictés una sentència prou definitiva, la que fos, com per a que permetés pacificar el tema de l’esclavitud i que no se’n parlés més.

Així li va demanar al jutge Taney, i aquest va recollir l’encàrrec fidelment. El 6 de març de 1857 el Tribunal Suprem va dictar sentència en el cas Scott vs. Sandford (Sanford era el cognom que la vídua va adoptar del seu segon marit). Sembla que al principi el Tribunal s’inclinava per a desestimar la demanda basant-se en el fet que Dred Scott no era ni podia ser ciutadà dels Estats Units, però el jutge James M. Wayne, originari dels estats del sud i fervent esclavista, va aconseguir que la sentència anés molt més enllà del que s’esperava. Wayne ja havia dictat sentència, en els seus temps de jutge local a Geòrgia, contra l’establiment d’una escola per a negres, ja que aquests no tenien dret a l’educació sufragada amb fons públics.

Per a resumir-ho, el Tribunal va considerar que Dred Scott no era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica ni podia ser-ho, perquè allà on la Constitució i la Declaració d’Independència parlaven dels ciutadans i la llibertat, no es referien als negres, tant si eren esclaus com si eren lliures, doncs entenien que les persones que van redactar la Constitució i la Declaració d’Independència eren propietàries d’esclaus i acceptaven l’esclavitud com un dret dels americans. És el que ara en diem l’esperit de la Llei. Els màxim magistrats dels Estats Units van entendre que l’esperit de la Constitució no emparava als negres, perquè si els seus redactors no consideraven ciutadans ni dignes de drets als seus esclaus, la suprema Llei no podia ser interpretada d’altra manera.

Amb aquest raonament, Dred Scott no podia ser considerat ciutadà dels Estats Units i no tenia dret a emprendre cap acció judicial. Reprodueixo uns extractes de la sentència prou il·lustradors:

“La qüestió és molt senzilla, ¿pot un negre, els avantpassats del qual varen arribar a aquest país per a ser venuts com esclaus, convertir-se en un membre de ple dret de la comunitat política creada per la nostra Constitució i, per tant, gaudir de tots els drets, llibertats i immunitats que aquesta garanteix?”

“...La qüestió és si la persona ara recurrent forma part d’aquest poble i si és cotitular de la sobirania. Creiem que no. Aquest tipus de persones no estan incloses, i no estava previst que hi fossin, en el concepte constitucional de ciutadans i, per tant, no poden vàlidament reclamar cap dels drets, llibertats i immunitats que la Constitució garanteix als ciutadans dels Estats Units. Al contrari, en el moment constituent eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant i, en llibertat o en esclavitud, continuen sotmesos a ella, i no tenien més drets que els que les autoritats volguessin atorgar-los.”

“... A judici del Tribunal, el dret, la història i el llenguatge emprats en la Declaració d’Independència posen de manifest que en aquell moment fundacional no estaven incloses en l’àmbit d’aplicació de tan memorable text les persones que havien estat importades com esclaus, ni els seus descendents, ja assoleixin la llibertat o continuïn com esclaus, ni se’ls reconeixia com a part de la comunitat política.”

Si en el moment de redactar la Constitució els negres eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant –la blanca-, ho havien de ser considerats per sempre mentre no es modifiqués la Constitució, fins i tot si deixaven de ser esclaus. Va caldre una guerra per a que fos introduïda una esmena a la Constitució que prohibís l’esclavitud de forma expressa. Fixis el lector que les constitucions modernes no prohibeixen l’esclavitud expressament, ja que totes elles reconeixen el dret sagrat a la llibertat i s’entén que una cosa porta l’altra. Els americans, pel que sembla, havien de ser més explícits.

L’altra qüestió en la que els jutges van voler entrar, sense necessitat, és en la qüestió de si un esclau podia obtenir la llibertat pel fet de residir en un territori no esclavista. El Tribunal Suprem va establir que el govern federal no podia prohibir l’esclavitud enlloc, ja que el dret a la propietat privada és sagrat i els esclaus, al cap i a la fi, eren possessions. Així, un ciutadà nord-americà no podia perdre la seva propietat sobre un esclau pel sol fet que es trobés en territori no esclavista, ja que seria tant com arrabassar-li una cosa, una bé material que li pertany. Això és el que diu la sentència al respecte:

“...Si la Constitució reconeix el dret de propietat sobre els esclaus, i no estableix cap distinció entre aquest dret i altres béns dels que siguin propietaris els ciutadans, cap òrgan que actuï sota l’autoritat dels Estats Units, ja sigui en la vessant legislativa, executiva o judicial, pot establir aquesta distinció o negar-li al propietari d’esclaus les garanties que la Constitució estableix per a protegir la propietat privada en front d’intervencions del govern.”

“...El dret de propietat sobre els esclaus està clara i expressament afirmat en la Constitució.”

Així, d’una tacada, el Tribunal Suprem autoritzava l’esclavitud en tot el territori nord-americà, fins i tot en els estats que es declaraven no esclavistes.

Dred Scott es va convertir, doncs, en el primer i últim esclau que va gosar lluitar als tribunals per la seva llibertat. Als darrers anys de la seva vida va ser finalment alliberat per la seva propietària, i va acabar servint com a maleter en un hotel.

L’esclavitud acabaria desapareixent de l’ordenament jurídic dels Estats Units, mentre que els negres van haver de lluitar encara durant molt temps per a assolir les mateixes cotes de llibertat real que els blancs. El xocant, el que fascina d’aquest cas, és com un text que parla clarament de llibertat i d’igualtat entre tots els homes, pot ser interpretat sense cap vergonya com a fonament de l’esclavitud. No ens hauria d’estranyar, veient com s’interpreten la Bíblia, el Coran o el Talmud, com es justifica la mort amb paraules escrites en son de pau, com es santifiquen les guerres o com es coarten les llibertats amb lleis i constitucions que, precisament, propugnen la llibertat. Deu ser, doncs, que el Tribunal Suprem dels Estats Units, al dictar la seva sentència racista en el cas de Dred Scott, tenia part de raó al considerar que, al cap i a la fi, diguin el que diguin les lleis, aquestes valen el que els homes volen que valguin.

Una relació insostenible

0 comentaris
Diu el sentit comú que si en una casa no t’hi volen, i no és casa teva, el més sensat és marxar. Altrament, la situació es posa tensa. Es poden dir moltes coses de nosaltres els catalans, perquè no som uns sants, com no ho és ningú, però és innegable que de paciència en tenim un rato llarg. Una elemental norma de prudència, i els catalans som si més no prudents, diu que no s’ha de respondre a les provocacions. Dos no es barallen si un no vol, i si un busca brega i l’altre no respon, la indiferència acaba derrotant al provocador.

Ve a compte aquesta reflexió del meu convenciment que, cada vegada més, queda patent que a Espanya no ens hi volen i al final, invocant el sentit comú, més valdrà marxar i tenir la festa en pau. Quedi clar que Catalunya no és millor, que els catalans no som superiors en res, ni inferiors. Com diu un amic meu, no sóc millor per ser d’un lloc ni res m’està reservat per ser d’un grup. No és per mi una qüestió d’orgull, encara que pugui ser-ho per a molts. Catalunya i Espanya han fet una llarg viatge junts, no sempre de bon grat. Tampoc ha estat una relació equilibrada, però com ja he dit els catalans som pacients, i afegeixo que estoics. El que passa és que les relacions forçades no van enlloc.

Serà perquè al final un acaba cansant-se de ser prudent, de no aixecar la veu i cercar l’enteniment, serà que amb els anys un acaba decebut de tanta contenció, o serà perquè un seguit de petites gotes fan que vessi el vas, però no puc negar que em venen ganes de donar un cop de puny a la taula, alçar-me i marxar. Simbòlicament, és clar, perquè jo no sóc ningú. A no ser que passi a formar part d’un col·lectiu cada vegada més gran de catalans decebuts, ex-prudents i emprenyats. Tot just ahir un altre vell amic m’explicava com amb els anys ha passat d’un catalanisme moderat al convenciment que no hi ha altra opció que la independència, després de constatar que la desigual relació entre Espanya i els catalans no porta camí d’equilibrar-se, ni hi ha voluntat de que això passi, per cap de les parts, afegeixo jo. I al vespre caic en mans de la morbosa atracció de les tertúlies d’Intereconomia, una cova –caverna- d’il·luminats franquistes, centralistes, ultradretans, però especialment anticatalans, i sento com titllen a la Chacón de radical separatista (sí, a la Chacón!) pel fet que va insinuar tímidament que el PSC hauria de tenir veu pròpia en alguns assumptes al Congrés dels Diputats.

En el món dels disbarats, aquest és un gra de sorra, com ho és l’astracanada del flamant alcalde de Badalona suprimint les celebracions de la Diada, res estrany d’altra banda si es coneix la seva trajectòria política. El requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la política lingüística de la Generalitat és un cop de roc més feixuc, una empenta que entre dos que caminen junts no porta a res de bo. Quasi trenta anys d’immersió lingüística que han portat a un model de convivència exemplar, que a la pràctica ha assegurat el bilingüisme més equilibrat en la societat catalana, i algú té la barra de carregar-s’ho –d’intentar-ho, al menys- amb falsos arguments jurídics i amb l’excusa de tres famílies (tres!) que pretenen que els seus fills siguin escolaritzats exclusivament en castellà. Podríem discutir sobre el concepte d’educació que aquestes persones tenen, sinó fos tan evident que es tracta d’una empenta més dels polítics que cultiven la seva carrera amb fortes dosis d’anticatalanisme.

Com que és evident que no hi ha forma humana possible de donar compliment a una sentència com aquesta, els moderats com jo ho tenim difícil per a cercar enteniments i posar pau al barri. A la casa hispana l’ambient és enrarit; ens hi accepten si ens desprenem de la nostra identitat catalana. Per això millor seria marxar, però tampoc ens deixen. La idea que em ronda pel cap és que Catalunya acabarà fent el seu propi camí no tant perquè des d’aquí s’hagi treballat intensament per a la independència –que també- sinó perquè als que som prudents i érem pacients acabarem pensant que, al cap i a la fi, a Espanya ni ens hi volen ni hi guanyem res quedant-nos-hi. Vaja, que si no ens estimen ni els estimem, aquesta relació no s’aguanta. Així que torno a les paraules dels meus amics: no som millors ni pitjors per ser catalans, diu l’un, i cadascú pel seu comte anirem més bé, diu l’altre. Estic d’acord amb els dos.