Parlem d'Igualada

La primera pregunta que em faig, al passar comptes, és quant he gastat. La segona, més transcendent, és en què. Després en venen d’altres no menys importants però que, al cap i a la fi, deriven en les seves conseqüències de les dues primeres. Per exemple, fins on m’he endeutat i en quina mesura puc fer front al deute. I a mode de conclusió, si puc mantenir els objectius o els he de modificar per a ajustar-los a la meva capacitat d’endeutament. Tot plegat es resumeix en si he gastat racionalment els meus diners o no.

Això val també quan el que s’administra són els diners dels altres, per bé que és exigible un major rigor, és a dir, més prudència, més eficàcia i molta honradesa. Entenc que la gestió de les finances públiques exigeix, a més, transparència, i ha de suportar amb èxit l’escrutini constant dels administrats. O sigui que, com la dona del Cèsar, la gestió de les finances municipals, a més de ser impecable, ho ha de semblar. Ja que són els diners de tots, no s’hi valen mitges tintes; diguem que els errors no són admissibles, ni un.

Dit això, em sembla que el més important no és fins on s’ha endeutat l’Ajuntament, sinó en què ha gastat i gastarà els diners manllevats i com els pensa tornar. Dit en senzill, això és el que jo exigeixo a la meva modesta economia domèstica i el que crec que, a l’engròs, cal demanar a l’administració. O sigui que centrar el debat en si l’Ajuntament d’Igualada està més o menys endeutat em sembla, a aquestes alçades de la pel·lícula, una pèrdua de temps que sols s’entén en clau electoral. Les xifres són a l’abast. Igualada té un ajuntament molt endeutat. I punt. No ens cal cercar un catedràtic de capçalera per a que ho ratifiqui. Fins i tot els responsables municipals ho admeten.

Centrar-nos en si Igualada està molt endeutada o no és quedar-nos en la perifèria del debat, que sempre dóna rèdits electorals però que no aclareix res. Com a casa meva, el que importa és com s’ha administrat el diner de la ciutat, en què s’ha invertit, si ha valgut la pena i, és clar, si el deute es pot retornar o s’ha estirat més el braç que la màniga. Els responsables municipals, com és lògic, defensen la seva gestió i ens asseguren que la capacitat de l’Ajuntament d’Igualada per a tornar els préstecs és elevada. Aquest és un punt que caldria debatre. És veritat que l’endeutament d’Igualada és raonable o no és? Això no figura a les xifres oficials i dóna molt de joc per a debatre, però continuem entestats en les xifres fredes i indiscutibles del muntant del deute. Segurament que en la qualitat del deute municipal, i no en la seva quantitat, com en la medecina, trobarien una segona opinió si la cerquéssim entre els catedràtics entesos en la matèria.

Però en el poc que queda per a les eleccions, el que m’interessa no és si un 94,68% d’endeutament és o no una xifra alta, sinó per a què ha servit i en què s’usarà. Mentre els entesos pontifiquen sobre les dades, els electors hauríem de considerar si ha valgut la pena, i això sols és possible comparant la Igualada que ens deixa l’Entesa amb la que teníem abans, com també valorant si és la Igualada que volíem o hauria pogut estar millor. Sols així sabrem si ha valgut la pena endeutar-nos fins al coll. El demès és parlar per parlar. Si des d’ara i fins a les eleccions es parlés de la Igualada que tenim i la que volem, el debat podria ser apassionant. Si ens perdem en la comptabilitat, serà decebedor.

0 comentaris :: Parlem d'Igualada

Publica un comentari a l'entrada