Les cuixes i els antiespanyols, al diccionari

0 comentaris
Acabo de llegir una estupenda notícia a El Periódico d’avui. La Real Academia Española, la que “limpia, fija y da esplendor” a l’idioma castellà, acaba d’incorporar al Diccionario de la Real Academia Española, entre d’altres, tres paraules llargament esperades: “muslamen”, “abducir” i “antiespañol”. Vegem com les defineix:

Muslamen: 1. m. coloq. Esp. Muslos de una persona, especialmente los de mujer.

Abducir: 1. tr. Alejar un miembro o una región del cuerpo del plano medio que divide imaginariamente el organismo en dos partes simétricas.
2. tr. Dicho de una supuesta criatura extraterrestre: Apoderarse de alguien.
MORF. U. m. en la voz pasiva.
3. tr. Dicho de una persona o de una creación humana: Suscitar en alguien una poderosa atracción. Conseguía abducir a los lectores con sus novelas.

Antiespañol, la: 1. adj. Contrario a todo lo relacionado con España. Apl. a pers., u. t. c. s.


La primera és important perquè és prou coneguda l’estimació que al món ibèric en general, i en particular a les espanyes, es té d’aquesta part tant noble del cos humà, especialment del de la dóna, com sàviament indica el diccionari. Han corregut en aquest país rierols de tinta i una riuada de babes, especialment masculines, enaltint l’elegància, l’estilisme, el suau contorn, el...deixonses de les cuixes.... Se n’ha parlat tant, se n’han fet tant bones pel·lícules (per quilos, als anys setanta) per a recordar al Cine de Barrio... Hi ha tant mascle ibèric que ho donaria tot per a “limpiar, fijar y dar esplendor” a un bon muslamen, tant abduït per aquests móns de Déu, que ja tocava que la paraula de marres entrés per la porta gran a l’idioma de Cervantes.

I parlant d’abduïts, havent-n’hi tants com n’hi ha, també és de justícia que s’incloguin al diccionari. El contrari seria ignorar un fenomen social de dimensions considerables, el de tots aquells que veuen el que no hi ha, escolten el que no s’ha dit i creuen en el que no existeix. Deixem de banda al govern. Em referia als que, des de la meseta y aledaños han descobert la veritable cara dels catalans, els que oprimim al poble (llegeixi’s castellanoparlants), prohibim les tradicions més nostrades (matar bèsties i tot això) i volem apoderar-nos dels diners dels bons espanyols. Com a extraterrestres que som, ens hem fet un estatut i hem abolit els toros, ves quina cosa aquests visitants! I hem abduït al govern de les espanyes, al de Catalunya, al d’Andorra la Vella i al de l’escala de casa meva, fins a dominar tots els nivells del poder. Ens endurem una bona part de les riqueses dels espanyols i cap terrícola ho podrà impedir!

I conseqüents com són els il·lustres acadèmics, han conclòs que la paraula que no podia faltar era antiespañol, que d’això sí que n’hi ha per aquestes terres. L’estrany és que no l’hagin posat com a sinònim de traïdor, però tot arribarà. La Real Acadèmia té els seus temps, com el Tribunal Constitucional, i a la t encara no hi ha arribat.

El que em pregunto és si no hi haurien d’incloure també el terme anticatalán, perquè mira que d’anticatalans a les espanyes n’hi deuen haver més que antiespanyols al Principat. Ara que, potser han estat tots abduïts per unes bones cuixes i no se n’adonen.

Ser un bon déu costa un ull de la cara

0 comentaris
Odin era el més important dels déus de la mitologia nòrdica. Extrec de l’Enciclopèdia Catalana: “Déu suprem de l'antiga religió nòrdica, corresponent al saxó Wodan i a l'antic alt alemany Wuotan. Procedent, segons sembla, d'una tradició religiosa pregermànica, el seu nom va vinculat amb una idea de 'furor' que és a la base de l'endevinació poètica (en llatí, vates). Fill de Borr i de Bestla, pare de Bardl, en el panteó germànic figura com a "pare universal", "governador del cel i de la terra" i "Creador", però manca dels trets olímpics de les divinitats supremes dels altres pobles indoeuropeus. En ell abunden els caràcters funests; el seu poder (limitat només pel fat) deriva d'un suprem saber màgic, aconseguit en la font de Mimir, en canvi d'un ull (fet paral·lel al dels ciclops d'altres mitologies). Exercita la seva potència en el bé i el mal, coneix l'esdevenidor de totes les coses i fundà la civilització dels homes. Els romans l'identificaren amb Mercuri (d'on el nom anglès Wednesday en comptes del llatí Mercurii dies conservat en les llengües romàniques).”

D’Odin cal dir que, a banda d’altres virtuts, era un déu ben informat, o pretenia ser-ho. Odin tenia dos corbs, Huginn i Muninn. El primer representa al pensament i el segon la memòria. Cada dia, de bon matí, el déu enviava als dos corbs a donar un tomb pel món, fins al vespre, quan tornaven i li explicaven tot el que havien vist. Diu la tradició que Odin patia molt perquè un dia els corbs no tornessin, perquè llavors perdria el coneixement del món i el record de les coses que havien passat. Val a dir que tenia plena confiança en el que li deien els dos animals. Tot i així, empès pel desig de conèixer fins al darrer detall la vida dels mortals, dels seus súbdits, a fi de comptes, Odin arribà a l’extrem de recórrer el món disfressat de pelegrí, per a fer-se’n una idea. D’aquesta forma s’acostà al pou de Mimir, per a beure’n l’aigua miraculosa que li havia de permetre descobrir tot el sofriment i els problemes dels homes i els déus. Beure d’aquesta aigua li costà literalment un ull de la cara, que quedà al fons del pou. Era el peatge que havia de pagar per a arribar a conèixer com era el món que governava.

Dels déus actuals no es pot negar que també tenen desig de conèixer el món que els envolta, més que res perquè ara els déus es presenten a les eleccions i, com aquell que ven un producte, cal conèixer les necessitats del client per a saber què se li pot oferir. O sigui que, ja que això dels corbs ha passat de moda, ara es fan enquestes, es llegeixen diaris, es participa a les xarxes socials i alguns van al mercat de la Boqueria. No és el mateix. Odin sols tenia una font d’informació, els dos corbs fidels, i tampoc se’n refiava massa, perquè sortia ell mateix a veure el món, amb un sol ull, però ja feia el fet. Avui són tants els missatgers, que al final acabes escoltant sols als que t’agraden, i així els va als que avui són déus o creuen ser-ho. El món per un costat, els déus per un altre, i un bon nombre de corbs que tots grallen diferent. Ser un bon déu costa un ull de la cara i pocs estan disposats a fer l’esforç de pagar-lo (o d’escoltar tothom).

Què interessa, què importa

0 comentaris
Aquest diumenge ha estat un dia d’entrevistes als diaris per als principals dirigents dels partits polítics catalans. Montilla a El País, l’Artur Mas a El Periódico i en Puigcercós a l’Avui, han parlat del rumb que al seu entendre ha d’emprendre Catalunya en la propera legislatura, el primer d’ells defensant una certa continuïtat i, si de cas, una millora de l’encaix de Catalunya dins l’estat espanyol, el darrer apostant per la independència, i el convergent, com sempre, per l’una i l’altra. O m’ho sembla a mi, o aquesta campanya electoral que ja fa temps que dura no tindrà altre debat que les diverses formes d’entendre el dret a l’autodeterminació del poble català. És a dir, que es parla i es parlarà d’independència, federalisme, espanyolisme, centralisme, d’escolanets i de concelebrants, es repartiran carnets de catalanitat i diplomes de responsabilitat, es parlarà de la nació i de la nacionalitat, dels símbols i les essències, de víctimes i botxins (en sentit figurat, és clar), de sobirania i de solidaritat.... I no es parlarà de l’economia ni de l’atur, de l’urbanisme ni del medi ambient, de la sanitat o de l’educació, de la justícia i els seus problemes, ni de moltes altres coses.

I també es parlarà especialment, ja se’n parla, de pactes, aliances, coalicions i potencials tripartits. De política pura i dura, bàsicament. No és que tot això no interessi. Interessa i molt, perquè a fi de comptes són els polítics qui prenen les decisions en darrera instància. Però voldria puntualitzar que no és el mateix el que importa que el que interessa. Interessa la política, interessa com entenem la identitat catalana, la seva expressió i la seva realització, però importa l’immediat, el més proper al ciutadà. Importa l’economia, el preu de les coses, el treball, l’educació dels nostres fills, el seu futur...

Importen moltes coses que no s’esmenten en les entrevistes dels tres polítics que he citat, als quals voldria fer present una perogrullada que, per simple, no sembla que es tingui en compte: interessa el que és interessant, però el que importa és el que és important. El vot el demanen ells però el dóna el ciutadà, i és el que importa al ciutadà el que, en darrer moment, decidirà el govern de Catalunya. Ignorar-ho porta a la desafecció i, de forma immediata, a l'abstenció.

El pes de l'independentisme

0 comentaris
Algunes coses no canviaran mai. Si hi ha quelcom de predictible, conegut i evident és el sentit pràctic, el realisme i la serenitat amb que els catalans acostumem a encarar el futur. El seny, en diem amb orgull. La pela, en diuen, burletes, més enllà de l’Ebre. Significa això que d’aventures les justes i ben pensades, no fos cas que prenguéssim mal, i abans que res fem números, que ja veurem si surt a compte.

El dia 10 de juliol, dia de la Manifestació, el catalanisme estava en plena ebullició. Si aquell dia s’hagués celebrat un referèndum per la independència, fins i tot la mare superiora hauria votat a favor. L’endemà, molts catalans van sortir al carrer per a celebrar la victòria de la selecció espanyola a Sud-àfrica i van aparèixer als balcons de Catalunya força banderes espanyoles. En dos dies, dues sotragades que per a molts resulten contradictòries, i després les coses s’han calmat. És el que dura la rauxa, molt menys que el seny.

Finalment les coses han tornat a la normalitat, la que és habitual en aquest país: els ciutadans pel seu cantó, la classe política per l’altre i dividida. I ara mateix, el més important ja no és l’Estatut, la independència, el federalisme ni l’espanyolisme, sinó les eleccions que no han de trigar. El que vingui després s’ha de mesurar, veure’n els pros i els contres i mirar si ens convé.

Avui mateix El Periódico publica una enquesta del Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), segons la qual el 47% dels catalans considera que la fórmula més convenient per a l’autogovern és l’Estat federal, el 28,7 % voldria quedar igual que ara i el 16,2% afirma que el que ara convé a Catalunya és la independència. Jo acostumo a posar aquesta mena d’enquestes en quarantena, ja que la majoria em semblen sospitoses, especialment les que tracten de les preferències polítiques dels ciutadans, i sobre tot si les eleccions són properes. Però, en qualsevol cas, crec que aquests resultats s’ajusten més al que tradicionalment s’ha dit dels catalans: que som prudents. El que diuen aquests resultats és que una majoria de catalans volem més autogovern, però que no estem per a trencar definitivament amb Espanya, sinó és que ens hi empenyen, és clar.

No és estrany, doncs, que la principal força política catalanista d’aquest país, que ara com ara és Convergència, no es vulgui mullar en aquesta qüestió. Hi ha un sentiment generalitzat que abans és l’economia que la identitat, la qual cosa no significa renegar de la independència, sinó establir prioritats. En paraules del seu il·lustre fundador, “això avui no toca”. I fixem-nos que, de fet, si del que es tracta és de millorar l’autogovern i aconseguir un encaix satisfactori de Catalunya a l’Estat, les posicions de CIU i del PSC no són tan diferents, més enllà del tacticisme polític de cadascun. Tant se val que uns en diguin federalisme i d’altres autogovern. No són matisos que el ciutadà comprengui fàcilment. Al capdavall, tot es redueix a exigir que se’ns tingui pel que som i se’ns tracti com a tal: una nació.

Més enllà de les diferències entre una i altra força política, que hi són i no són poc importants, la gran massa electoral d’aquest país es reparteix entre CIU i el PSC. L’un és l’alternativa de l’altre, i això no porta camí de canviar. Ambdues forces comparteixen el substrat del catalanisme polític, encara que aquest sigui més evident a CIU. Algun dia les enquestes hauran de preguntar per una hipotètica sòciovergència, no la que puguin pactar puntualment les cúpules dels partits, sinó una sòciovergència imposada per la base. Però això, ara per ara, és política ficció.

Quin és el veritable pes, doncs, de l’independentisme polític? Fa un mes, el Baròmetre Polític d’Estiu del GESOP revelava que el 48,1% dels catalans votarien a favor de la independència en el cas que es convoqués un referèndum oficial, i només el 35,3% s'inclinava pel vot en contra. No és que aquestes dades siguin contradictòries amb l’enquesta d’avui, és que no és el mateix preguntar per independència sí o no, que donar a elegir tres alternatives. L’independentisme immediat, el que representa al 16,2% dels catalans segons l’enquesta de El Periódico, és indubtablement un independentisme optimista. Les consultes sobiranistes celebrades fins al moment han donat uns pobres resultats de participació i, malgrat això, una i altre vegada han estat presentades com un èxit pels organitzadors. Alguns defensen la declaració unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya, com si aquest fos el mandat del poble. El ressò mediàtic és enorme i desdibuixa el perfil prudent del català del carrer.

Segurament que les eleccions posaran les coses al seu lloc, les guanyi qui les guanyi. En aquests moments l’independentisme de l’ara mateix s’està convertint en una galàxia de forces, grups, plataformes, coordinadores, assemblees..... L’única força independentista que fins ara, i històricament, ha tingut una força significativa, Esquerra Republicana de Catalunya, té en el futur més proper una previsible davallada electoral. I ja comença a fer gràcia que cada vegada que algú pretén aglutinar l’independentisme català, ho fa creant una nova força política. A qui ha reagrupat en Carretero? Qui es solidaritza amb el trio d’en Laporta? Què són les CUP? Es pot anar al ciutadà invocant l’assalt a la redacció del Cu-Cut el 1905, quan són quatre gats els que coneixen aquesta història? Un trio no sempre fa tres tenors, també en pot sortir un trio calavera.

I és que a l’hora de valorar el pas cap a la independència, compta molt també qui el gestionarà. Alguns dels personatges que pretenen liderar aquest trànsit no ofereixen cap confiança. No sols això. Entre els independentistes de base de l’ara mateix més actius, n’hi ha alguns que sols els falta la camisa per a respondre als icones del feixisme. Algunes reaccions al carrer i a les xarxes socials durant les celebracions de la roja són com per a avergonyir a tots els catalanistes de veritat. Els catalans no som així, ho són uns quants i no ens representen.

Penso per tot plegat que ja va essent hora que ens deixem d’històries i anem per feina. Si el primer és l’economia, posem-nos-hi. El que no toca, deixem-ho per un altre dia, que ja hi haurà temps, i si calen eleccions per a posar a cadascú al seu lloc, fem-les ja d’una vegada, que esperar al darrer moment no serveix per res. Com diria en Tardà, tant de rebombori no pot ser bo i algú ho havia de dir.

Etiquetes, naips i polítics

0 comentaris
A l’escola, de petit, m’havien ensenyat que els regnes de la naturalesa són tres: animal, vegetal i mineral. Una classificació ben senzilla. Bèstia, planta o pedregam. I d’aquests tres pilars bàsics penjaven, és clar, totes les subclasses que fossin necessàries. Una etiqueta per a cadascun dels éssers vius i dels que no ho són, sempre que siguin naturals.

Al llarg de la història la majoria de científics i estudiosos han dibuixat un esquema de la natura representat en arbres filogènics plens d’etiquetes que representen cadascuna de les espècies vives, ja siguin vegetals o animals. Així ho va imaginar en Carl Von Linné al segle XVIII, que va classificar als éssers vius en nivells jeràrquics, començant pel regne. Taxonomia és el nom que rep aquesta classificació, la ciència d’ordenar els organismes. La paraula ve del grec taxis (ordre) i nomos (norma). En virtut d’aquesta ciència tots els sers vius de la naturalesa tenen el seu nom i el seu lloc. També els minerals, sols que les relacions entre ells difereixen de les de l’arbre biològic.

Tot això haurà anat molt bé per a comprendre millor el món que ens envolta i és d’una utilitat contrastada, perquè les etiquetes ens diuen sempre a què ens enfrontem. Per això hem estès l’etiquetatge a tots els aspectes de la vida humana, des del mateix començament de l’organització social. En l’art, en el pensament, en la política, en l’economia...., en el caràcter de les persones, en el seu físic... Jo mateix em puc definir com a home perquè dins dels sexes possibles aquest és el meu. Com a català perquè dins de les nacions existents en aquest món, la meva és Catalunya. Com a antipàtic, dins de les possibilitats que ofereix la mesura de la cordialitat. De cap gros, amb l’etiqueta de dolicocefàlic (per la forma del cap). I com d’estatura mitjana tirant a baixet (això és imprecís, diguem que de l’estatura típica del mascle ibèric).

Em puc posar moltes més etiquetes, és clar. Per exemple, sóc demòcrata, però això avui no és gens concret. I no sé si sóc de dretes o d’esquerres, perquè aquestes dues etiquetes s’han desgastat tant que ja costa diferenciar-les.

Desgraciadament hi ha més etiquetes que colors. Algunes es superposen, d’altres fins i tot conviuen sense ser compatibles. Moltes costen de definir. Allò dels tres regnes, de fet, sols funcionava a la infantesa. Arribà un dia en que algú s’adonà que hi ha sers vius difícilment classificables com a animals o vegetals, i així, mentre les pedres són pedres, s’inventà tres grans branques per als éssers vius, que inclouen tant animals com vegetals. Els archaea, procariotes sense nucli cel·lular considerats com a molt antics; els bacteria, igualment sense nucli i molt abundants; i els eukarya, organismes cel·lulars amb nucli verdader, que poden ser animals o vegetals. I queden els virus, que no sé on dimonis encabir-los. Hi ha cadenes d’aminoàcids que es podrien considerar éssers vius, i algunes molècules complicades actuen com ho fan els éssers vius, o sigui, que ho procuren tot per a sobreviure.

Si a la natura les coses ja no estan tant clares, quan comencem a etiquetar les persones ens adonem fins on tenen importància els matisos. Amb una etiqueta no faríem res per a definir a una persona, i menys a un grup. De fet, les etiquetes les hem d’emprar ja com a cartes de pòquer. És una combinació de totes elles la que ens dona el resultat. En política més que mai. Un trio de cartes diferents entre sí ha fet un tripartit, i ja ha durat més del que molts pronosticaven. És possible que en la propera jugada les cartes combinin diferent. Un trio pot fer un govern de progrés. Una parella pot fer un govern catalanista. O un govern de progrés i catalanista. O un govern de drets, o un d’esquerres. Les mateixes cartes que combinen diferent.

I hi ha etiquetes que alguns volen per ells i d’altres rebutgen. Fins i tot poden casar dues etiquetes antagòniques. Per exemple l’etiqueta de l’independentisme, que sembla que està de subhasta des de la Manifestació (amb majúscula, perquè durant molt temps serà la més important de Catalunya). Alguns l’han portada sempre i l’exhibeixen orgullosos. D’altres l’han tingut en reserva durant un temps, perquè la combinació de naips que jugaven era un altre, i ara que s’acosta una nova jugada la volen recuperar. Hi ha també els que no volen exhibir aquesta etiqueta ni la contrària, no fos que posicionar-se els perjudiqués ara que les enquestes venen de cara, i tanmateix les tenen totes dues en reserva, que ja veurem demà d’on bufa el vent. I d’altres no han estat mai independentistes i ho diuen clarament.

I hi ha etiquetes repetides però que juguen en mans diferents. El federalisme, per exemple, que defensen el PSC i el PSOE, i que ara en Duran recorda que també és als estatuts d’Unió Democràtica de Catalunya. I tanmateix la carta d’en Duran juga amb Convergència i no amb el PSC, amb el qual els uneix també un catalanisme moderat.

Tot plegat el que mostra és que en política, per descomptat, les coses no són mai clares. Tampoc ho són a la naturalesa, com ja hem vist. De petit, els éssers vius o eren animals o eren vegetals. En temps de la dictadura els polítics o eren del règim o eren demòcrates. Sexes n’hi havia dos i una sola religió, i amb les cartes es jugava a la brisca. Però la realitat és com és i no hi ha qui l’aturi. Ni si ni no sinó tot el contrari. No hi ha blancs ni negres, sinó grisos, i la moderació en política, de fet, no és altra cosa que combinar etiquetes o deixar-les al calaix. Per què hem de ser independentistes, federalistes o espanyolistes, si podem ser el que ens convingui en cada moment i el que el Tribunal Constitucional no vulgui que siguem?

Del cap gros i la mida del cervell

0 comentaris
Entre aquelles notícies de premsa que normalment passen desapercebudes, perquè sols mereixen una desena de ratlles allà on no es parla de política ni d’esports, en trobo una que per un dia m’interessa. Resulta que una colla de científics del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha publicat un treball que pretén demostrar la relació entre la grandària del cervell i la longevitat d’una espècie.

Els investigadors basen les seves conclusions en l’anàlisi estadística de 493 espècies de mamífers, des de rosegadors i ratpenats fins a cetacis, felins i marsupials. El que ve a dir aquest treball és que les espècies que tenen un cervell més gran en relació amb el seu cos, viuen més temps. No sols això, sinó que es reprodueixen més, per allò de que tenen més temps per aquestes coses. Una hipòtesi que rep el nom d’hipòtesi del cervell protector i que, pel que sembla, no és cap novetat. De fet, costa d’entendre per què és notícia ara aquesta hipòtesi, si ja s’ha formulat amb anterioritat, però són aquelles coses que la premsa no especialitzada no aclareix.

Puntualitzen aquests investigadors que tot això no significa que una espècie visqui més perquè tingui el cervell més gran, o tingui el cervell més gran perquè visqui més. Vaja, que s’hi troba una relació però no se sap quina és la causa i quin l’efecte. Potser és aquesta la novetat, perquè la hipòtesi del cervell protector sosté que un cervell més gran facilita que l’animal pugui adoptar més decisions i més encertades de cara a fer front als canvis ambientals. És a dir, que un més gran cervell permet una millor adaptació al medi i, en conseqüència, facilita la longevitat. Això situaria la mida del cervell en la causa i la longevitat en l’efecte, i si ara diem que no estem segurs d’aquest rol, el treball del CREAF afegeix més dubtes dels que vol aclarir.

Un cervell gran, és clar, necessita un recipient adequat, i per tant a més cervell, un cap més gros. Si se’m permet la banalització, significa això que els que fem el cap gros viurem més temps? És una gran notícia pels de Mataró? Però ja posats a banalitzar, deixeu que faci anar la fantasia. En l’ordre tecnològic, un cervell electrònic, o sigui un ordinador, té més capacitat per a fer la seva feina si disposa de més memòria, si és més gran, per a simplificar. No estic segur que això signifiqui que duri més, perquè igualment els seus components podrien patir un ràpid desgast, però si forcem la fantasia i fem un exercici de ciència ficció, imaginem una màquina prou potent com per a automantenir-se, un cervell electrònic que, entre d’altres coses, s’ocupa de la seva pròpia supervivència i que, per tant, poc difereix d’un ser viu. Com més gran fos aquest cervell, més possibilitats tindria d’ocupar-se d’ell mateix, de fer-se el manteniment i adoptar estratègies de supervivència. Deixant de banda que una màquina així faria por, el cinema ens n’ha ofert nombrosos exemples.

I la pregunta que em faig és si podem aplicar el símil a l’organització social i a l’estat. Si prenem un grup social com un organisme i el dotem d’un nucli rector, una colla de dirigents organitzats, podríem suposar que com més gran fos aquest nucli, més assegurada estaria la pervivència del grup? Per a ser més clars, un estat més gran sobreviu més temps que no un de petit? Els historiadors hi tenen molt a dir d’això, i caldria concretar què s’entén per un estat gran, però també aquí, com en el cas dels mamífers, caldria veure si un estat creix perquè el grup perdura, o el grup perdura perquè creix l’estat.

L'hora del seny

0 comentaris
La pregunta que ens fem tots és “i ara què?”. La manifestació, per descomptat, és el que calia, i per això estava prevista ja des de fa mesos, quan es va preveure que la sentència del TC no trigaria a arribar. És evident que ha estat un èxit, per la participació, pel civisme que s’hi ha exhibit (els intents d’agressió al President Montilla i a en Duran Lleida han estat casos molt aïllats i sense més transcendència), i perquè crec que s’ha assolit l’objectiu principal de la manifestació, el que de veritat l’ha fet unitària, que és el rebuig dels ciutadans de Catalunya al menyspreu i la dependència que se’ns imposa des de l’estat central, i als obstacles que des d’aquest estat es posen al camí cap a la plena sobirania de Catalunya.

Em sembla a mi que aquest era l’esperit de tots els catalans i catalanes que el dissabte es van aplegar als carrers de Barcelona per a fer sentir la seva veu, i també crec que eren tants que de cap manera pot passar desapercebut aquest clam des de Madrid.

És ben cert, també, que malgrat aquest esperit comú de rebel·lia, en el milió i mig de manifestants hi convivien diverses sensibilitats. Els que des del primer moment van concebre aquesta manifestació com a un clam per a la independència ho van deixar clar des d’un bon començament. El crit d’independència va ser, d’un bon tros, el més repetit, i les estelades eren molt més nombroses que les senyeres. Es podria dir que el que crida més és el que més es sent, i que això no significa que tingui la majoria. Jo, sincerament, crec que la majoria, en aquells moments, estava per la independència, i que si les consultes que s’han anat fent en alguns pobles de Catalunya s’haguessin fet el dissabte entre els catalans que van acudir a la manifestació, els resultats haurien estat molt diferents dels vistos fins ara i una majoria absoluta dels presents hauria votat per la independència.

Aquest, naturalment, no és un indicador fiable de la voluntat del poble català en el seu conjunt. En primer lloc, perquè l’ambient d’aquells moments no és el mateix que el de l’endemà, o millor encara, que el d’un mes després. A cor calent es fan i es diuen moltes coses que després s’obliden o, simplement, es refreden. Però és que, a més, no es pot oblidar que a la manifestació hi van assistir també els que, senzillament, anaven a defensar l’estatut i que, per tant, estan per la via estatutària, i no són pocs. No poden ser pocs, des del moment que aquesta és, al menys, la postura del PSC i dels seus votants, i no són precisament quatre gats. L’única sensibilitat que no era present a la manifestació, és clar, és la del PP, cosa que no ha d’estranyar a ningú. I tampoc es pot deixar de banda que, pel motiu que fos, molts catalans no van assistir a la manifestació; hi van assistir un milió i mig, no set milions, i malgrat això continua essent la més important de Catalunya en una colla d’anys.

Precisament de com entenguem aquest ball de sensibilitats en depèn el que Catalunya i les seves institucions faci d’ara endavant. Una part dels que van anar a defensar la independència ja estan mostrant el seu nerviosisme. Aquests han concebut la manifestació quasi bé com una sublevació, i ja estant demanant un trencament total amb l’estat. D’altres defensen una via pacífica i ordenada cap a la independència, i d’altres el manteniment d’un nivell acceptable d’autonomia, dins un estat federal o, simplement, dins l’estat de les autonomies però mantenint el perfil propi i replantejant fins on faci falta les relacions amb l’estat central per a fer-les més justes i equilibrades. Són formes diferents d’entendre el camí cap a la sobirania, i està per demostrar, encara, que el poble català prefereixi la independència pura i dura.

El tot o res és el més arriscat. En una partida de pòquer pots guanyar i obtenir força beneficis o quedar-te escurat. Si parlem de les relacions entre Catalunya i Espanya, el tot o res és una imprudència, que pot sortir bé, és clar, perquè no tots els imprudents es fan mal, però que pot resultar en res o en menys que res. Ens hi podem fer mal, nosaltres i ells. Ho podem perdre tot i sortir escaldats. Tanta manifestació d’europeisme no és res més que un miratge. A Europa no ens esperen amb els braços oberts. El que Europa no vol són maldecaps. En qualsevol cas, no és un camí que es pugui emprendre pacíficament sense la unitat de tots els catalans i valorant prou bé tots els riscos. No es tracta de que uns quants enviïn a tots els catalans a una aventura incerta.

L’altre camí, el de refer els ponts trencats, en paraules d’en Joaquim Nadal, seria molt fàcil si els catalans estiguéssim disposats a renunciar al que volem, però cal que des de Madrid entenguin que això no és possible. La reconstrucció d’aquests ponts sols és possible si Catalunya obté allò que esperava obtenir amb aquest Estatut. Obtenir-ho i assegurar-ho, és clar, cosa gens fàcil en el marc jurídic actual.

I és que, ara mateix, tenim un problema important amb les regles del joc. Resulta que un tribunal constitucional deslegitimat ha retallat l’estatut elegit pel poble català en referèndum i pels Parlaments de Catalunya i espanyol. Això no ens agrada, però són les normes des de l’any 1978, i fins ara no se’ns ha ocorregut posar-les en qüestió. No sols això, sinó que hem esperat al tram final de les deliberacions de la sentència per a posar-ho de manifest. També estaria bé que tots els partits fessin acte de contrició, perquè això no té perdó de déu. És com posar-se a fabricar bots salvavides quan el vaixell ja s’està enfonsant. Segurament que si s’hi hagués pensat abans ara no ens veuríem així.

Es miri com es miri, la sentència és la que és i ja no hi ha res a fer per a curar l’estatut. No sé, doncs, com s’ho faran els partits catalans i el govern central per a encarrilar la situació, però se m’acudeix que sols són viables solucions polítiques i que l’èxit de les mateixes depèn absolutament del consens amb que s’adoptin, que és tant com dir de la responsabilitat que siguin capaços de mostrar els partits polítics.

El que ho vulgui tot o res obtindrà això, res, i si no al temps. El que persegueixi rèdits polítics personals o per al seu partit segurament els obtindrà, a costa de convertir en inútil qualsevol negociació i perjudicar seriosament la causa de l’autogovern català. En qualsevol cas, res s’hi podrà fer si la unitat dels partits catalans no és absoluta de cara a reclamar de l’estat allò que creiem que ens pertany. I en tot això no ajudarà gens el fet que hi hagi eleccions a la tardor. Ara més que mai, convé que tots posem seny i que l’exigim dels polítics que ens representen. És l’hora d’estar alerta, com diu l’himne, però sense perdre el cap.


Addenda

He de ser honest i dir que jo no vaig estar a la manifestació, malgrat que m’hauria agradat i que la vaig seguir tota l’estona per la retransmissió que en va fer la televisió pública de Catalunya. El motiu és força personal però gens privat. Trobar-me al mig de tanta gent em provoca una claustrofòbia insuperable. Si hi hagués anat, segurament hauria resultat un problema per als que m’envoltessin i per a mi mateix. Dit això, i per si no ha quedat clar a l’article, comparteixo els objectius de la manifestació al 100 %.

Una mena de nació retòrica

2 comentaris
A casa sempre m’han dit que en això de les lectures sóc estrany. Ja m’ho deien de petit: “nen, no llegeixis aquestes coses que no són per a la teva edat”. I estrany com sóc, m’ha semblat que, ara que en tinc l’ocasió, estaria bé que em llegís la sentència de l’Estatut. Així que, ni corto ni perezoso, que diuen per enllà, me la vaig baixar ahir mateix de la web del Tribunal Constitucional. Un totxo de 881 pàgines amb pretensions de document més o menys jurídic. No cal dir que a casa hi ha hagut un drama. “Nens, el pare s’ha trastocat”. Els veïns murmuren: “Ja es veia a venir que un dia o altre li havia de passar”. Els nens ploren, la dona maleeix, potser em faran tancar, però jo, sorrut, m’aferro a la sentència i me la llegeixo d’una tirada, amagat al despatx, aïllat, capficat i sense escoltar res més.

I un cop acabada la lectura, surto com Moisès baixava de la muntanya, amb els cabells blancs, la mirada il·luminada i la veritat impresa a les taules de la llei. “Esposa, fills, amics meus, veïns i companys, eus aquí l’explicació de tot plegat. Catalunya és una nació retòrica, i els nostres símbols nacionals són nacionals perquè es refereixen a la nacionalitat i no a la nació”. “Aaaaah.......”, han respost bocabadats la dona, els fills, els veïns, els companys i el lampista, que casualment era a casa fent unes feines al desaigua de la cuina. Després han trucat al metge.

“Pare, què és una nacionalitat?”, em pregunta el més petit. “Mira fill meu, una nacionalitat és com una nació però sense estat”. “I una nació?”, segueix la criatura. “Apunta, nen, la nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.” (ho portava anotat en una xuleta perquè la pregunta me la veia a venir).

No ha fet el noi cara d’entendre’m. Em sembla que fins i tot l’he espantat, perquè ja començava a sanglotar, així que he procurat arreglar la situació ajupint-me fins al nivell dels seus ulls, agafant-lo pels braços i adoptant el to més persuasiu que he pogut. “Veuràs, fill meu, hi ha coses que fa que ens sentim una nació perquè sentim que a través seu tenim una identitat comuna. Per exemple, tenim un idioma comú, tenim una història com a poble, tenim una cultura diferenciada de les altres, ni més bona ni més dolenta, però diferent, i sobre tot tenim ganes que se’ns reconegui com a poble amb identitat pròpia. Si tenim tot això, és que som una nació, però ens falta un estat propi, i mentre no el tinguem oficialment sols som una nacionalitat”.

Em sembla que l’he tranquilitzat, tot i que no sé si m’ha entès. “Pare, puc anar a jugar?”. “És clar que sí, fill meu”. Dono la volta i em trobo la dona que em mira amb ulls servers. “No et fa vergonya, Octavi, entabanar als teus fills amb aquestes ximpleries? Que en menjarem, de la nació?”. “No ho entens, dona, aquí ho diu ben clar”, i li assenyalo directament un paràgraf de la pàgina 469 de la sentència (hi tenia un punt, perquè sabia que sortiria). “Fixat què hi diu: En atención al sentido terminante del art. 2 CE ha de quedar, pues, desprovista de alcance jurídico interpretativo la referida mención del preámbulo a la realidad nacional de Cataluña y a la declaración del Parlamento de Cataluña sobre la nación catalana, sin perjuicio de que en cualquier contexto que no sea el jurídico-constitucional la autorepresentación de una colectividad como una realidad nacional en sentido ideológico, histórico o cultural tenga plena cabida en el Ordenamiento democrático como expresión de una idea perfectamente legítima. O sigui que som una nació no-legal, que és com dir que ho som però no es pot dir. Vaja, que reconeixen que ho som perquè tenim tot un munt de vincles que fa que ens puguem considerar una nació, però que ells no ho reconeixeran mai. Per això no tenim estat i per això sempre serem una nacionalitat, com una tribu, perquè m’entenguis. I tot el que es digui nacional a Catalunya és nacional perquè es refereix a la nacionalitat i no a la nació, ja que si es referís a la nació no podria ser nacional perquè no tenim estat i per tant sols es podria referir a la nació espanyola, que sí que té estat, encara que si no tingués estat propi tampoc tindria nacionalitat, perquè la nacionalitat vol dir que encara que no hi hagi estat hi ha elements de la nació sense que es pugui anomenar nació. Entens el què et vull dir?”

”Octavi, et prohibeixo que parlis així als meus fills”. Estava fora de sí, i d’una revolada m’ha pres la sentència de la mà i l’ha llençada enlaire, provocant una pluja de papers pel menjador que ha fet força gràcia a la canalla. Després s’ha posat a plorar. La veïna l’ha agafat per l’espatlla i m’ha mirat severament, el lampista se m’ha acostat molt decidit amb la clau anglesa a la mà; “senyora, vol que ho arregli jo, això?”, i els nens han començat a fer avions de paper amb els folis de la sentència.

“Per què ens ho fas això, Octavi, és que no hem estat sempre al teu costat? Que ja no ens estimes? No podries ser un marit i un pare normal, i dedicar-te a veure els partits de la selecció, com fan tots?”. Després han tocat al timbre. Era el metge i un parell d’infermers. També han vingut uns psicòlegs dels equips d’atenció de la Generalitat per les catàstrofes i els accidents.

Tots plegats m’han estat parlant una llarga estona i, a més, m’han fet prendre uns medicaments que reconec que m’han anat molt bé. Ara estic més tranquil. M’han lligat al llit, però és per la meva seguretat, i m’han posat una tele a l’habitació perquè m’entretingui a veure els programes que més en convenen, com els partits de la roja i els debats de la noria. Diuen que si em porto bé, també podré veure els d’Intereconomia, que són molt interessants i convenen als bons espanyols i als bons cristians. I que ni hi pensi d’anar a cap manifestació, que com a casa no hi ha res.

Ah!, i m’han anotat en un paperet, per a que el llegeixi quan em sembli que puc defallir, l’article segon de la Constitució Espanyola: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

Una manifestació de ciutadans i ciutadanes

0 comentaris
Finalment algú ha posat seny i s’ha aclarit l’embolic de la capçalera de la manifestació. Ja era hora, perquè tot plegat semblava una invitació a que els que no ens casem amb cap partit polític ens quedéssim a casa. Ha de quedar clar que aquesta no és una manifestació per a fer política pura i dura, és a dir, per a cercar protagonisme i de passada restar vots al rival. O sigui que no ha de ser una manifestació de polítics sinó de ciutadans i ciutadanes. Benvinguts els polítics, és clar, però tot aquest sidral no s’ha muntat perquè ells es facin la foto amb una pancarta o amb una senyera, sinó perquè a la foto hi surti un milió de catalans emprenyats.

És a dir, que del que es tracta és de sortir a defensar la dignitat dels catalans i no la de CIU, ni del PSC, ni d’ERC, ni d’ICV, ni tant sols la d’Òmnium Cultural, i totes aquestes baralles de pati d’escola hi sobren i fan nosa. Repeteixo que s’ha posat seny i per tant s’ha posat fre al ridícul que tots plegats ja començàvem a fer.

He de dir, a més, que la polèmica no sols ha estat inoportuna, sinó també absurda. A fi de comptes, s’enfrontaven dues opcions perfectament vàlides i compatibles. D’una banda, un lema que compartim tots els que donem suport a aquest acte. D’un altre, la senyera, i ja m’explicaran com es pot trobar inoportú que el símbol nacional per excel·lència de Catalunya, encapçali la manifestació.

Alguns poden pensar que el lema divideix, perquè els suggereix proclames independentistes que no comparteixen, i aquesta no és una manifestació per la independència, encara que els més entusiastes del sobiranisme s’ho vulguin creure, o que s’ho pensin en el PP. Aquesta és una manifestació per la dignitat de Catalunya, i el lema “som una nació, nosaltres decidim” fa honor a aquest esperit, al de tots els catalans i no al d’una part.

D’altra banda, si el lema pot ser integrador, la senyera ho és sense dubte. Per tant, que comparteixin la capçalera de la manifestació és una solució perfecta, lògica, equilibrada i natural. Que per a decidir això hagin hagut de passar uns quants dies plens de retrets entre partits és lamentable.

El llibre dels vicis

1 comentaris

A l’Alte Pinakothek (pinacoteca antiga) de Munic s’hi exhibeix un gran retaule de fusta en el que s’hi representen escenes de la vida d’alguns dels Pares de l’Església. És obra de Michael Pacher, un pintor i escultor austríac de finals del segle XV. En una de les taules s’hi pot veure a Sant Agustí, bisbe d’Hipona, i a un diable que li ensenya el Llibre dels Vicis. Sempre m’ha semblat que si un ha de prendre alguna decisió important, és convenient disposar d’un llistat d’alternatives, de fet, d’un catàleg. I si cal pecar, fem-ho bé.

La idea és que el bon bisbe, com se suposa dels sants, no pecava mai, i el diable, que diuen que no té altre feina que corrompre als mortals, devia trobar que era una bona idea mostrar-li totes les possibilitats que ofereix el pecat. O sigui que la idea del catàleg ve de lluny. Els que exercien, més o menys, la medecina a la baixa edat mitjana, i especialment a partir del renaixement, acostumaven a utilitzar un llibre que sempre portaven a sobre, on s’hi especificaven tots els remeis que la ciència d’aquell temps posava a l’abast de l’art de curar. Bàsicament, una recopilació d’herbes medicinals i totes les cataplasmes possibles. En deien el vademècum, que significa “ve amb mi”, per allò de portar-lo sempre a sobre. També pot passar per llibre d’instruccions, perquè a fi de comptes el que feia era descriure la forma de fabricar i aplicar els remeis.

No cal dir que avui la idea s’ha generalitzat, i els llibres d’instruccions, els catàlegs i els programes són a l’ordre del dia per a qualsevol activitat i per a qualsevol producte, però espero encara que es publiqui el Llibre dels Vicis, que de ben segur ha de ser força interessant. Ja sé que si vull pecar tinc a l’abast un llistat de deu manaments, no gaire llarga, que em puc saltar a la torera, però la cosa dels vicis té més substància que no pas un simple “no mataràs”, “no cometràs actes impurs” o “no mentiràs”. La llista dels vicis, molt més llarga que la dels manaments, l’escriuen, precisament, els bisbes, que sense cap mania ens diuen exactament com hem de viure i com hem de pensar, més enllà dels manaments, els evangelis o la seva pròpia doctrina. De fet, en aquest catàleg hi han fet cabre moltes més coses de les que Moisès arribà a imaginar. Són les de cada dia, les més terrenals, les que parlen de pecats que no són al catecisme, com per exemple a qui podem estimar i a qui no, quin govern plau a l’Església, què podem ensenyar als nostres fills i què no, quin símbols són admissibles i quins no, com ha de ser la nostra vida sexual, com hem de pensar i què ens hem de creure sense discutir-ho...

Per això imagino que a Sant Agustí li devia resultar indiferent el catàleg dels vicis que el dimoni li mostrava. Segur que en Satanàs se n’anà amb la cua entre cames, com se’n va un venedor d’enciclopèdies quan el despatxem dient-li que tenim la Catalana, l’Espasa, la Planeta, la Britànica i qualsevol altre que ens vulgui oferir. “Que m’ha d’ensenyar a mi aquest diable de pacotilla, si el llibre l’hem escrit a casa”. És clar que hi ha altres vicis que els bisbes, renoi, s’oblidaren de posar en el seu llibre. Potser són aquests els que el dimoni li mostrava al Sant, potser són els que han portat a la presó alguns membres de l’Església, potser són aquells vicis dels que s’havien oblidat fins ara, aquells que et posen la pell de gallina quan sents allò de “deixeu que els infants vinguin a mi”.