El diluvi farà net

0 comentaris
Tanta feina com tenim amb l’estatut, la independència, les vegueries, l’empadronament dels immigrants......, i ara pretenen que ens preocupem de l’atur! És que no saben el què és important per als catalans de peu? No s’adonen que més que viure i treballar, i alguns fins i tot menjar, el que més ens importa és que ens diguin que som una nació o que volem ser de tal o qual vegueria? (i algun dia ja ens explicaran què són i per a què serveixen...). Ara resulta que, enfeinats com estàvem en trobar el sexe dels àngels, ve un obscur funcionari de l’INE i no se li acut altra cosa que esbombar per la xarxa que l’atur ja supera el 20% de la població activa. Tant feliços com érem gaudint de l’optimisme indestructible d’en Zapatero! I això que al govern no se li pot negar bona voluntat, perquè sembla que, per a no disgustar-nos i donar-nos més maldecaps dels que ja tenim, pensaven esperar uns quants dies per a fer-ho públic.

A aquestes alçades de la pel·lícula, si per tal de distreure’ns ens han de sortir amb temes que no ens importen (crisi? a qui l’importa la crisi si tenim l’estatut per resoldre?), ja podem plegar. I com que l’estatut no té solució, ni amb bona ni amb mala voluntat, la independència sols la volen uns quants, les vegueries se’n parla i a ningú importen i la crisi ningú sap com arreglar-la, ni sembla que n’hi hagi ganes, em pregunto jo, pobre de mi, si no seria millor una solució a l’estil bíblic, d’aquelles de fer taula rasa i començar de nou. Com el diluvi, vull dir.

I és que avui m’he assabentat d’una notícia més important que qualsevol altra. Un grup d’exploradors evangelistes xinesos i turcs han descobert el que queda de l’arca de Noè al cim de l’Ararat. A que ningú s’ho pensava que finalment la trobarien? Eh!, què me’n dieu ara, descreguts, més que descreguts! Qui ho deia que no existia l’arca, que això del diluvi era una camama?

Que com ho saben que és la veritable arca de Noè? No n’hi ha dubte, els arguments i les proves són irrefutables. S’hi ha trobat una estructura de fusta amb diversos compartiments, alguns dels quals estan separats amb portelles també de fusta. Això, evidentment, són compartiments per al bestiar, i com que un corral en una zona despoblada diuen que no és probable, aquests valents exploradors han arribat a la sàvia conclusió que sols es podia tractar d’una barca, que es veu que això sí que hi pot ser a 4.000 metres d’alçada sobre el nivell del mar. I com que l’únic mariner conegut per aquelles contrades és el bo de Noè, la barca havia de ser seva per força i molt havia de ploure per a portar-la fins allà dalt.

Per què és important aquesta notícia, us preguntareu. Doncs mira, perquè si hi ha hagut un diluvi n’hi pot haver un altre. Diu la Bíblia que això del diluvi era per a fer net de tanta grolleria i tant pecat. Què millor per a netejar que força aigua! El cas és que una gran calamitat va acabar amb totes les demès. Per a ser clars, si et tallen el cap se’n va la migranya. Doncs si no podem, ni sabem, ni volem resoldre tot aquest merder de l’estatut, de l’organització territorial del país, de la corrupció, de les llengües i les nacions, i estem cansats de pensar tant, deixem que l’atur pugi i pugi, que l’estat (i tots plegats amb ell) s’empobreixi i s’empobreixi, i esperem el desastre amb cristiana resignació. Al final, el vent, o l’aigua, o la misèria s’ho emportaran tot, però en els desastres sempre hi ha algú que se’n surt, que ha estat previsor i ha fet una barca per ell i els seus mentre els altres badaven i que, quan tot se n’ha anat en orris, es queda d’amo i senyor del que ha quedat.

Conclusions personals (i transferibles) sobre les consultes

0 comentaris
Cadascú hi dirà la seva. Jo, honestament, crec que de les consultes celebrades ahir en una colla de municipis sobre la independència, he de destacar el següent:

A.- Ha estat un èxit d’organització. És el que em sembla a la vista de com ha anat la jornada i de les informacions publicades. Naturalment que hi ha serrells. Segur que algunes coses haurien funcionat millor si s’hagués comptat amb el suport de les institucions. Un referèndum “oficial” o “legal” hauria garantit al 100 %, o quasi, tot el procés, però no seria honest si no reconegués que, havent comptat únicament amb el suport d’una part de la societat civil i la col·laboració desinteressada d’un gran nombre de voluntaris, s’ha arribat fins on es podia arribar materialment i en organització. Crec que, en general, és el mateix que es pot dir de les anteriors onades de consultes i segurament que de les properes.

El protocols i documents organitzatius per a dur a terme la consulta es poden trobar en aquest link que m’ha fet arribar un lector.

Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació més sincera a tots aquells que hi han col·laborat.

B.- La participació ha estat baixa. Les darreres dades que he llegit parlen d’un 20,2 %, segons dades de la Coordinadora, lleugerament inferior a les anteriors consultes. Sembla que les tres consultes fetes fins ara donen una participació global del 22 %. En algunes poblacions s’ha superat aquest percentatge. A Igualada, per exemple, s’ha arribat al 23,3 %, i en alguns pobles de la comarca es depassa aquesta xifra amb escreix. En qualsevol cas, el percentatge global és el que és. Evidentment, es poden donar per bones si se’n té ganes, per exemple considerant que, vistos els mitjans de que es disposava, ja tenen mèrit, o comparant-les amb el que no és comparable. No seré jo qui els tregui valor, perquè en tenen, però la dada continua essent objectivament baixa. Tampoc serà per manca de publicitat. Estic d’acord en que, en general, els mitjans informatius no hi han ajudat gaire, però també està per veure si calia donar a aquestes consultes la rellevància informativa que semblaven pretendre els organitzadors. D’altra banda, fa tant temps que se’n parla, que dubto que hi hagués gaire gent que no sabés el què es votava ahir.

Aclarir també que la participació esperada per la pròpia organització era una mica més baixa de la que finalment s’ha produït, deixant de banda com interpretem uns i altres aquestes dades. En fi, que això de bones o dolentes, pel que fa a les dades de participació, depèn bastant del grau d’entusiasme del lector.

C.- Ahir no es decidia res,
sinó que es manifestava la voluntat de decidir. El que es va fer ahir, i en les anterior consultes, com es farà també en les properes, és posar en evidència que una part important del poble català aspira a que el seu país esdevingui, en un futur més proper que llunyà, independent. Catalunya decidirà, oi tant que sí!, el dia que sigui possible convocar un referèndum vinculant per a la independència. Que aquest dia tardi més o menys no depèn sols de la legalitat vigent, sinó també en una important mesura del fet que hi hagi signes evidents que la societat catalana està majoritàriament per la independència. Això ahir no es va fer evident, sinó tot el contrari. La d’ahir va ser una enquesta, com ho han estat les anteriors consultes i ho seran les següents. Una enquesta que, a més, rebaixa la voluntat independentista manifestada en anteriors enquestes més “formals” o “estadístiques”.

Per a deixar-ho clar: la participació d’ahir em sembla important i significativa de la voluntat d’una part del poble català que és evident que cal tenir en compte, però clarament insuficient. La jornada “electoral” ha estat, això sí, una caixa de ressonància formidable per a la causa sobiranista.

D.- Finalment, ha estat un procés indubtablement democràtic, dins les possibilitats, és clar, que donava la manca de suport oficial. Dic democràtic, en el sentit que no es coneixen incidents de cap mena ni pressions en un sentit o altre sobre els votants potencials, i que els procés de votació i recompte sembla que s’ha portat amb tot el rigor que les circumstàncies permetien. Té mèrit, a més, perquè la consulta ha estat organitzada exclusivament pels partidaris d’una sola de les opcions en litigi i la manipulació de les dades i del procés en general hauria estat fàcil si ho haguessin pretès.

Com a conclusió personal i perfectament transferible: per a mi el procés de les consultes ha estat un èxit en quan a organització, transparència i democràcia; eficaç en quan a divulgació i promoció de la causa sobiranista i, pel que fa als resultats, revelador de que, ara per ara, el poble català no està encara per la independència. Ja veurem més endavant.

Preguntes impertinents

5 comentaris

Si no m’equivoco, la d’avui és la tercera jornada de consultes sobre la independència de Catalunya. Deixant de banda l’entusiasme de les entitats organitzadores i la innegable bona voluntat que hi posen, com també la que sembla una excel·lent organització, que no puc deixar d’admirar, he de confessar que en ocasions com aquesta sempre em passen pel cap qüestions de les que ningú parla. Serà que són rares i estrambòtiques? Serà que dir-ho no queda bé? O és que jo sóc rar?

Vet aquí tres preguntes que se m’acudeixen:

1.- La valoració preestablerta, fixada d’antuvi i inamovible, és que les jornades de consulta sobre la independència són un èxit, sigui quin sigui el resultat? I pregunta derivada: s’ha decidit no tenir en compte la participació?

2.- Com han obtingut les entitats organitzadores el “cens electoral”? I pregunta derivada: els partit polítics poden fer el que vulguin amb les dades del cens electoral, en qualsevol moment i en qualsevol lloc?

3.- Si, com sembla, i llevat d’excepcions minoritàries, sols voten els favorables a la independència, vol dir que qui al final no sigui a la llista de votants és contrari a la independència? I preguntes derivades: a) què se’n farà de la documentació electoral, llistes incloses, una vegada acabada la jornada?, i b) a qui no hagi votat al final de la jornada l’ha de preocupar que hom pugui presumir que no és partidari de la independència?

Serà que tinc un dia tonto i em surten preguntes políticament incorrectes. Val més que no en feu cas.

Massa tard per a reaccionar contra el TC

1 comentaris
Diu literalment l’últim paràgraf del preàmbul de l’Estatut, just abans de començar l’articulat: “En exercici del dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica aquest Estatut”.

I per si algú troba a faltar al Rei, recordem que en el BOE l’Estatut comença així:

“JUAN CARLOS I, REY DE ESPAÑA. A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica.”

i acaba:

“Mando a todos los españoles, particulares y autoridades que guarden y hagan guardar esta ley orgánica. Madrid, 19 de julio de 2006. JUAN CARLOS R.”

Més clar l’aigua. L’Estatut és una Llei orgànica aprovada per voluntat del Parlament de Catalunya, les Corts Generals, el Rei i, per sobre de tot, el poble català. He dit per sobre de tot? Per sobre de tot sembla que hi ha la voluntat suprema del Tribunal Constitucional, “dotze homes sense pietat” i amb més feina de la que els pertoca.

Algú s’hauria d’haver adonat, al fer la Constitució i a l’aprovar la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, que col·locar un òrgan presumptament judicial per sobre de la voluntat popular és un contrasentit en una democràcia. No dic jo que no calgui controlar la constitucionalitat de les lleis que emanen de les Corts Generals i dels Parlaments autonòmics, o de les resolucions adoptades pels òrgans del poder executiu, però una llei aprovada en referèndum és una llei que ha rebut la màxima sanció de conformitat que pot rebre, la del poble a la qual va destinat. I si no, haver establert controls previs de constitucionalitat.

Al TC, al PP i als sectors afins que malden per ofegar l’autogovern de Catalunya, inclosos alguns sectors autoanomenats “progressistes”, els hauríem de dir allò tant simple i tant infantil, però tant entenedor, de “Santa Rita, lo que se da no se quita”.

No és aquesta la resposta de les forces polítiques catalanes, que ara pretenen fer allò que calia fer fa molt temps. Algú es creu que ara es podrà renovar, de cuita i corrents, el Tribunal Constitucional? I algú es pensa que ara pot prosperar una llei per a evitar que el TC dicti sentència sobre lleis aprovades en referèndum? Massa tard, senyors. I a Madrid tampoc n’hi ha ganes.

Sembla que l’únic que s’adona, al menys públicament, que això ja no té solució, és l’expresident Pujol, que deixant de banda per una vegada la seva prudència habitual, ha dit el que molts pensem, que Catalunya no té perquè respectar al Tribunal Constitucional. Home, jo no parlaré de respecte, però insisteixo en que, simplement, caldrà ignorar la sentència, quan sigui que surti i com sigui que la redactin. Anem fent, i qui vulgui alguna cosa que recorri al Constitucional, que així tindran feina per quatre anys més.

Un llibre per estimar

0 comentaris
De peu davant la caixa, esperant el llibre encarregat i el moment de pagar i marxar, alguna cosa m’ha mogut a adreçar la mirada als prestatges del meu darrera. Ha estat un instant i l’he vist gairebé de reüll, però dret a l’alçada dels meus ulls i amb la coberta de cara a mi, el títol ben visible i també el nom de l’autor, he vist el llibre fatal. Fatal perquè un cop albirat, cap força humana podrà evitar que el compri.

Em passa amb els llibres el que als ludòpates amb les màquines escurabutxaques. Diuen els entesos que aquella musiqueta que de tant en tant sona al bar, i que fa que adrecem la mirada inconscient envers la màquina, pretén en realitat, i ho aconsegueix, activar en el que n’és addicte les ganes de jugar. El sistema deu funcionar, igual que en el fumador s’activen les ganes de fumar amb l’aroma d’un bon pur o amb la d’una cigarreta de la seva marca preferida.

Perquè en certa manera sóc addicte als llibres, sé que a la llibreria hi he d’entrar sense pensar, directe a la caixa, preguntar i si ho tenen comprar, i marxar tot seguit sense mirar ni remenar el que hi ha. Si ho faig així, compro un llibre i en surto ben parat. Si no, en compro cinc, o vuit, o tretze, i la cartera se’n ressent de tanta literatura. I a més, no tinc temps de llegir-los tots, que aquesta és una altra. Jo sóc dels que compren més llibres dels que puc llegir, i dubto que, per molt que corri, mai m’arribi a posar al dia.

Per què aquell llibre i no els altres m’ha captivat amb una mirada, és un misteri. I a més, deixeu-me que us ho digui, no coneixia ni el títol, Trilogia de Deptford, ni l’autor, Robertson Davies. És tan misteriós com l’enamorament, com el gust i com la bellesa. No hi ha causa objectiva ni explicació comprensible que ho justifiqui, sols detalls aparentment intranscendents: un gruix que fa suposar que té més de 500 pàgines, un títol que ja apunta a una certa extensió (Trilogia..., tres llibres en realitat amb un sol fil argumental), un autor que ja és mort (això ho he sabut després)...., i no és un bestseller. A qualsevol li semblarien detalls poc atractius d’aquest llibre, i en canvi a mi és de la mena d’obres que em fascinen, i no sé per què ni m’importa.

He sabut, quan l’he vist, que seria el meu llibre de Sant Jordi, no l’únic, segurament, però sí el primer que cauria a les meves mans, i això em provoca un cert neguit. Primer, perquè he fet un gran sacrifici no comprant-lo en aquell mateix instant. Com a addicte que sóc, m’ha costat vèncer la temptació. Segon, perquè ara mateix n’estic llegint un altre que no hauré acabat per Sant Jordi, la qual cosa significa que, a més, hauré d’esperar dies o potser setmanes abans de llegir en Robertson Davies, i si quelcom no puc fer sense que em resulti dolorós, és deixar un llibre a mitges, per pesat que sigui.

Ara que, el que si que puc fer, i ho he fet, és cercar a internet tota la informació disponible sobre l’autor i el llibre, una història que transcorre en un poble anomenat Depford, tant petit “que ni tant sols tenia la dignitat que atorguen uns afores”, i que comença amb un fet intranscendent, coses de canalla, per a descriure el recorregut vital dels seus protagonistes anys després i com allò que no fou més que un joc d’infància va esdevenir l’inici de tot plegat.

Ben bé és amor a primera vista. He quedat amb ell per Sant Jordi. El miraré, el tocaré, el llegiré i espero assaborir-lo força temps, no en va és una llarga història.

La fal·làcia de l'escocès de veritat i el catalanista de debò

0 comentaris
L’Antony Flew ha estat el teòric de l’ateisme més important del segle XX, i també el que ha experimentat la conversió més espectacular, passant de l’ateisme al deisme. El 1975 va publicar un llibre titulat Thinking About Thinking, mentre feia de professor de filosofia a la Universitat de Reading. En aquest llibre va introduir la famosa frase “cap escocès verdader”, coneguda com la fal·làcia de “l’escocès de veritat”. La seva argumentació és com segueix:
  1. Cap escocès posa sucre al seu cereal.
  2. Però al meu oncle Angus, que és escocès, li agrada el sucre en el seu cereal.
  3. Ja, però cap escocès verdader posaria sucre en el seu cereal.
Si posem en dubte la conclusió, i jo ho faria perquè no em crec que tots els escocesos tinguin els mateixos gustos a l’hora de fer-se l’esmorzar, aquest argument no és res més que una fal·làcia, és a dir, un raonament en el qual la conclusió no es deriva forçosament de les premisses, encara que sembli que ho fa.

Col·loquialment una fal·làcia és sinònim de mentida, encara que en termes de lògica formal no té perquè ser així. El que fem amb una fal·làcia és arribar a una conclusió incorrecta des d’una perspectiva lògica, que pot ser correcte o no. És a dir, que a través d’una fal·làcia també es pot arribar a una realitat.

Però essent una fal·làcia que, a més, es pot desmuntar fàcilment, el seu ús i abús estan àmpliament estesos, i són emprats especialment per polítics de tota mena i orientació. Que a més siguin mentida o no, és una altra qüestió. Hi ha espais de l’espectre polític tant disputats que un s’arriba a preguntar si, en el fons, existeixen realment.

És el cas del catalanisme polític, que tants pretendents té i tant disputat està. Des del PSC fins al flamant Reagrupament, passant per CIU i per ERC, sembla que catalanistes ho som tots, uns més que altres, o uns ho som i els altres no. El PSC, amb el seu president al capdavant, es defineix com a catalanista, i també espanyol i federalista (que no espanyolista). CIU retreu al PSC la seva obediència al PSOE i es defineix com a força catalanista de centre. ERC plasma el seu catalanisme en l’aspiració a la independència de Catalunya a partir de l’exercici de l’autogovern. I Reagrupament, com a escissió d’ERC, considera que el partit mare s’ha deixat corrompre per les mels del poder i vol tirar pel dret (pacíficament, és clar).

Sembla que la cosa està en veure qui és més catalanista o en qui ho és de veritat, i per això cal marcar distàncies amb les forces que també es diuen catalanistes. I en suposar, és clar, que tots creuen saber el que de veritat volem i sentim els catalans. Qui estima Catalunya i és catalanista reclamarà l’autodeterminació del poble català. Això deuen pensar els que tant entusiàsticament s’han posat a organitzar les inacabables consultes sobre la independència (les pròximes, el dia 25), creient que és el que de veritat volem els catalans. Que passarà amb qui no voti o voti que no? No els passarà res, naturalment, però se’ls considera veritables catalanistes? Espero que, al menys, continuïn essent catalans de veritat. Per la seva banda, ERC, i CIU amb menys convicció, s’han vist arrossegades a la comprensió i el suport d’aquestes consultes, no fos cas que passessin per botiflers.

Al final, el que va començar com un exercici de propaganda de l’opció política defensada per un dels sectors autoanomenats catalanistes, ha estat publicitat com a festa de la democràcia (un veritable demòcrata ha d’admetre aquesta consulta) i com l’exercici d’un dret sobirà del poble català (que, tanmateix, sols ha estat reclamat per l’opció política esmentada). Resulta que ara sabrem, per fi, qui és demòcrata de debò i catalanista de veritat!

L’únic que no s’ha hagut de desmarcar de ningú ni casar-se tampoc, per a definir-se com a catalanista, ha estat el PSC. Potser perquè en Montilla s’ha llegit més bé la dita de l’escocès de veritat i s’ha adonat que, en realitat, no és altra cosa que una fal·làcia. Perquè catalans de veritat, de debò que ho som tots, i catalanistes la majoria.

Incompetència constitucional

0 comentaris
Tot el llarg culebró de l’Estatut i el Tribunal Constitucional ja ens hauria de donar una nova perspectiva de tot plegat. La mateixa incapacitat de l’òrgan constitucional de jutjar l’Estatut i l’evidència que la sentència que finalment emeti, si mai arriba, serà inacceptable per partidaris i detractors del text estatutari, i mancada de legitimitat per ser contrària a la voluntat expressada pel poble català en les urnes i pels parlaments català i espanyol, no fa altra cosa que reforçar la irreversibilitat de l’Estatut i l’inevitable del seu desplegament.

Per a descriure la feina feta pel TC al llarg d’aquests quatre anys cal esmentar un seguit de virtuts com la competència, la capacitat i la responsabilitat, i declarar-les incompatibles amb el que, avui en dia, representa aquest màxim òrgan constitucional. I és possible que la culpa no sigui dels il·lustres magistrats que en formen part. De fet, el propi mecanisme d’elecció d’aquests càrrecs els converteix en simples instruments del tacticisme polític, la qual cosa, a la vegada, disminueix greument el grau de confiança en la objectivitat i coherència constitucional de les seves resolucions. Si es crea un òrgan per a jutjar la constitucionalitat de les resolucions polítiques, com és que es forma de servents polítics? Jutge i part, vet aquí!

Al que anava. Per enèsima vegada el TC ha estat incapaç de dictar una sentència sobre l’Estatut. La sentència proposada per la ponència proposava la inconstitucionalitat de varis articles i, se suposa, la reinterpretació d’altres. Com ha dit algú, la castració física i química de l’Estatut. I no ha tirat endavant perquè a l’anomenat sector conservador del tribunal li ha semblat massa poc. Seguint el mecanisme de funcionament del propi tribunal, s’ha nomenat un nou ponent per a que elabori un nou projecte de sentència que sols els déus saben quan estarà llest. Aclarim-ho: el ponent de la sentència rebutjada era “progressista”, i el que ara ha estat nomenat és “conservador”, o sigui que la castració de l’estatut serà, si es pot, més gran.

A mi sempre m’ha semblat que les sentències cal complir-les, encara que no agradin, perquè les regles del joc de les que ens hem dotat són així. Ara bé, en el cas del Tribunal Constitucional i de l’Estatut, les regles del joc han estat pervertides des d’un principi per aquells que, precisament, són els encarregats de fer-les complir. El Tribunal Constitucional té el mandat de vetllar per la constitucionalitat de les normes que emanen del govern i del parlament, però no és, no ha de ser de cap manera, una tercera cambra legislativa. Utilitzar el TC per a subvertir la voluntat dels parlaments català i espanyol i la del poble de Catalunya expressada en referèndum, com han fet el PP i els seus amics, fent gal·la dels seus costat més ultradretà i antidemocràtic, és trencar des d’un bon principi les regles del joc.

Això sol converteix qualsevol sentència sobre l’Estatut que pugui sortir del TC en il·legítima. Si a sobre hi afegim que, quan surti, serà el producte d’un llarg període de maquinacions polítiques, mercadeig, negociacions i manipulacions, i que a sobre haurà estat dictada per un òrgan que ja hauria hagut de ser renovat, al menys, en la meitat dels seus membres, quina credibilitat podrà tenir la sentència?

I quina utilitat? Com més passa el temps, més irreversible resulta el desplegament de l’Estatut. En aquest sentit, fins i tot ens en hauríem d’alegrar que tardés tant. Al final, acabarà essent una sentència “retòrica”, sense utilitat pràctica.

Em sembla que ja n’hi ha prou de retòrica i politiqueria. Tota aquesta xerrameca de “deixem treballar al tribunal”, “tinguem confiança en la justícia”, “segur que en sortirà una sentència justa i equilibrada” ja comença a sobrar. L’enorme desprestigi del tribunal és culpa dels partits polítics i són ells els que s’han de posar les piles. Ja va essent hora de deixar la prudència i escometre l’exigència. I el que cal exigir és que els partits polítics es posin d’acord per a renovar el tribunal ja. I si no es pot fer perquè el PP no vol, els magistrats haurien de tenir la dignitat d’anar-se’n a casa i deixar plantats als partits.

Alguns polítics això ja ho han demanat, però tampoc n’hi ha prou. Potser, a hores d’ara, caldria que, si més no, els partits polítics catalans, i el President de la Generalitat al seu davant, declaressin solemnement que l’estatut és irreversible, que cap sentència política el pot fer enrere i que la voluntat de Catalunya i el seu govern és desplegar-lo. Tot el demès és accessori. I ja va essent hora que deixem de perdre el temps amb tanta collonada.

L'ununseptium omple un forat

0 comentaris
El més petit i el més efímer pot resultar, per alguns, el més fascinant. I si no que ho preguntin als científics russos i nordamericans que han aconseguit crear l’element 117 de la taula periòdica, en el que diuen que és un gran pas per a la física, tot i que a mi, que sóc de lletres, se m’escapa la importància d’aquest descobriment. He dit descobriment, i potser hauria de rectificar, perquè no és el mateix crear que descobrir. Hom descobreix allò que ja existeix però que no ha estat mai vist, allò que fins ara era desconegut, mentre que l’acte de la creació comporta el naixement d’una nova entitat, quelcom que abans no hi era.

A jutjar per les notícies que s’han divulgat, l’ununseptium, que així és com ha estat batejat, no és un element que es pugui trobar a la naturalesa. Ningú té un grapat d’ununseptium a la mà i es pregunta què en farà. No el pots comprar enlloc, no es pot extreure de cap mina ni destil·lar de cap compost, no es pot emmagatzemar en garrafes ni omplir-ne sacs, ni tant sols se’n pot guardar un polsim en un relicari com a record d’aquell dia que en una platja solitària te’m vas declarar. L’ununseptium, cal dir-ho, no existeix. O millor dit, ha existit durant unes desenes de milisegons, una vida massa breu per a que li doni temps a ser observat per l’ull humà.

I tant se val que siguin uns milisegons, perquè, a més, sols se n’ha pogut produir sis àtoms, que ni amb les ulleres més graduades poden ser vistos. L’ununseptium, doncs, ha estat creat i detectat, però no se’n pot descriure el color, la duresa ni la textura. Poc importa això per a la física de l’àtom, que es mou en l’univers del més petit, allà on es confonen massa i energia, i el més gran, la pròpia essència de l’univers sencer.

Expliquen els seus descobridors que es tractava d’omplir un buit en el prestatge dels elements, ja que el 116 i el 118 ja havien estat materialitzats fa un temps. Aquests elements resideixen als afores de la taula periòdica, on els elements són tan pesats que resulten inestables i es desintegren en un breu període de temps, en milisegons. Que un element d’aquests sigui superpesat no vol dir que no es pugui aixecar amb les mans, sinó que té un nombre molt elevat de protons en el seu nucli, 117 en el cas de l’ununseptium, que és el que li provoca la inestabilitat.

És tant evident que es tractava d’omplir un forat, que fins i tot el nom que se li ha donat és dels de sortir del pas. Ununseptium significa 117. No gaire original, però no té massa importància perquè tampoc se li coneix cap utilitat pràctica. I és que la ciència ja ho té això. És com l’escalada. Hi ha gent a la que se li pregunta per què s’emparra a una muntanya alta i perillosa, i contesta que “perquè és allí”. A d’altres se’ls pot preguntar per què necessiten ampliar la taula periòdica dels elements químics, i contesta que perquè s’ha de provar.

Jo, per exemple, em pregunto per què m’interessa això, si sóc de lletres, i de què em serveix? Sols se m’acut una resposta. Perquè algú n’ha parlat i m’ha semblat interessant.

La vergonya del cas Garzón

0 comentaris
Ja fa temps que la justícia es va revelar en aquest país com una extensió de la política i d’interessos personals i corporatius, tot menys la dama del ulls embenats amb la balança a una mà i l’espasa a l’altra. No em refereixo a la qualificació del delicte ni al càstig del delinqüent, ni tant sols a la deixadesa, la precarietat, la ineficàcia i la ineficiència de l’aparell judicial, sinó als propis principis inspiradors de l’acció judicial.

Al Títol Preliminar de la Llei orgànica del Poder Judicial hi podem llegir:

Artículo 1. La Justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados integrantes del Poder Judicial, independientes, inamovibles, responsables y sometidos únicamente a la Constitución y al imperio de la Ley.

Artículo 7.

1. Los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo Segundo del Título I de la Constitución vinculan, en su integridad, a todos los Jueces y Tribunales y están garantizados bajo la tutela efectiva de los mismos.

2. En especial, los derechos enunciados en el artículo 53.2 de la Constitución se reconocerán, en todo caso, de conformidad con su contenido constitucionalmente declarado, sin que las resoluciones judiciales puedan restringir, menoscabar o inaplicar dicho contenido.

3. Los Juzgados y Tribunales protegerán los derechos e intereses legítimos, tanto individuales como colectivos, sin que en ningún caso pueda producirse indefensión. Para la defensa de estos últimos se reconocerá la legitimación de las corporaciones, asociaciones y grupos que resulten afectados o que estén legalmente habilitados para su defensa y promoción.


Es parla en aquests preceptes d’independència, i ja sembla una broma pesada, tenint en compte que l’òrgan de govern dels jutges i el mateix Tribunal Constitucional, es nodreixen de càrrecs polítics designats pel Parlament (és a dir, pels partits) i es comporten com una cambra política més. L’activitat diària del Consell General del Poder Judicial no fa sinó confirmar aquesta apreciació, i el fet que el Tribunal Constitucional hagi de consensuar les seves sentències, vg. la de l’Estatut, és l’exemple més clar del caràcter polític d’aquest òrgan.

El greu de tot plegat és que la manca d’independència dels màxims òrgans judicials posa en perill igualment la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans que obliga a tots els Jutges i Tribunals d’acord amb l’article 7 de la Llei orgànica del Poder Judicial.

Ve a compte aquesta introducció del lamentable espectacle que la justícia espanyola està donant amb el cas Garzón i el fet que l’hagi d’asseure a la banqueta dels acusats per intentar investigar els crims del franquisme, un espectacle que ja ha travessat les fronteres del país i que reprodueixen alguns dels diaris més prestigiosos d’Europa i Amèrica. I no n’hi ha per menys. En el cas Garzón conflueixen espectacularment els dos grans defectes esmentats: la manca d’independència dels estaments judicials que l’han de resoldre, i la manca de respecte als drets individuals i col·lectius de les víctimes del franquisme.

Es poden dir moltes coses del jutge Garzón, especialment que li va el protagonisme i que és especialista en emprendre causes perdudes però mediàtiques. És a dir que també es poden posar en qüestió les seves motivacions a l’hora d’emprendre alguns procediments. Ho dic per a que quedi clar que no estic fent un panegíric d’aquest senyor. El que m’interessa aclarir, perquè em sembla que no es pot obviar, és que en la seva quasi segura inhabilitació (diria que està decidida des de fa temps) hi conflueixen especialment els interessos de tots aquells que tenen comptes pendents amb ell. En Garzón ha trepitjat molts ulls de poll, a totes bandes i de tota classe de peus, des de la màfia del narcotràfic fins a la corrupció política de tots colors, passant pel terrorisme o pel radicalisme independentista del País Vasc i de Catalunya. Està clar, dons, que té enemics per a donar i vendre, però especialment entre els polítics, als quals no l’hi ha donat la gana de complaure. I dins de la judicatura, polititzada fins l’extrem, n’hi ha tants o més que a fora. Hi ha molta gent, doncs, que aspira a treure’s de sobre un jutge incòmode, i ara en té l’ocasió.

Valgui el que he dit per a destruir qualsevol presumpció d’independència dels que prenen part activa en aquest linxament del jutge estrella per excel·lència. I sense anar més lluny, és força significativa la identitat dels promotors de la querella. Ni més ni menys que la Falange Espanyola i el fals sindicat ultradretà Manos Limpias, dos col·lectius plenament identificats amb el franquisme. Si no fos perquè el franquisme es va extingir biològicament (que no sociològicament) el 1975, probablement els membres d’aquests col·lectius querellants serien dels primers a ser investigats.

És evident que són actors acomodaticis, personatges que venen bé per a fer la feina bruta contra Garzón. El que fa patxoca i sorprèn és que aquesta maniobra rebi la comprensió i fins i tot la participació de sectors progressistes i/o d’esquerres. Mal anem quan els demòcrates s’alien amb els feixistes per a resoldre rancúnies personals.

I la defensa dels drets individuals i col·lectius de les víctimes del franquisme? L’argument de l’instructor del cas Garzón i l’excusa dels que el volen fer fora és que la llei d’amnistia va resoldre les responsabilitats del franquisme i que, per tant, el jutge estrella no té competències per a investigar els delictes comesos durant la dictadura. És possible que des d’un punt de vista estrictament legal tinguin raó. Si és així, per la via de recursos la causa pot ser desestimada, com de fet ho va ser per l’Audiència Nacional. Pretendre, a continuació, criminalitzar al jutge que va emprendre aquesta causa perduda no és fer justícia, sinó criminalitzar la causa de les víctimes del franquisme, una causa que existeix i que segueix essent justa perquè les víctimes i els delictes segueixen existint, al marge que puguin obtenir o no justícia en els tribunals.

Jutjar en Garzón perquè la seva instrucció ha estat desestimada per l’Audiència Nacional justifica que es pugui jutjar i condemnar per prevaricació qualsevol jutge que vegi anul·lades les seves resolucions per un tribunal superior. Per si això fos poc, criminalitzar un jutge perquè ha intentat fer justícia per uns crims que mai han estat jutjats és tant com justificar l’existència mateixa d’aquests crims.

Franco va morir el 1975. Des de 1978 tenim una Constitució democràtica i ja cal tenir una certa edat per a saber què era el franquisme. Som, cal suposar, un país democràtic integrat en una Europa plural i democràtica. Que aquestes alçades sigui un crim investigar el franquisme no és propi d’un país democràtic. Si això passa a Espanya, suposant que encara siguem demòcrates, aleshores no és més que un lamentable esperpent, una incoherència i una anormalitat vergonyosa.

La sentència? No cal, gràcies

0 comentaris
Ha avançat la Cadena Ser que el Tribunal Constitucional ha convocat un Ple per al proper dia 14 d’abril, per a votar d’una vegada la sentència sobre l’Estatut. En condicions normals hauríem de dir allò de “ja era hora!”, perquè els il·lustres magistrats s’han pres el seu temps per a posar-se d’acord, però a mi, la veritat, no se m’acut cap argument jurídic per a justificar aquest retard. Sembla que el problema sempre ha estat en consensuar una sentència acceptable, i no entenc com s’ha de consensuar una sentència i quan es pot considerar acceptable. Si el que es ventila és la constitucionalitat de l’Estatut, no hi ha res a consensuar. O és constitucional o no ho és. Que cada magistrat voti segons la seva convicció i que surti el que surti. Consensuar vol dir pactar, i això és feina dels polítics, una feina que suposadament fan, o haurien de fer, al parlament i no a la sala de vistes d’un tribunal.

Dir que hi ha dificultats per a consensuar la sentència és reconèixer molt descaradament que el debat i les motivacions són 100 per 100 polítics. Això ho sap tothom, però està bé adonar-se que no se n’amaguen. I mostra una vegada més que ses senyories van deixar de ser juristes quan van acceptar el càrrec.

Al final d’aquest llarg procés, l’únic element no polític que haurà intervingut en l’aprovació de l’Estatut haurà estat la ciutadania de Catalunya, en un referèndum molt poc participat, després que el text sofrís una important retallada en el Parlament espanyol i abans que el TC li passi de nou les tisores. Ens podríem preguntar a què ve la intervenció d’un altre òrgan polític si de debat polític ja n’hi ha hagut prou i el poble català s’ha pronunciat. Perquè, insisteixo, si el TC actua com a òrgan polític, ha de ser considerat polític.

Dit tot això, està per veure que el 14 d’abril (casualment l’aniversari de la proclamació de la República) els magistrats del TC siguin capaços de posar-se d’acord. Jo, després de tant temps, crec sincerament que més valdria que ho deixessin per un altre dia, o per un altre any, o que se n’oblidessin d’una vegada i anessin a resoldre els altres assumptes pendents, que no són pocs. Total, diguin el que diguin, la sentència no satisfarà a ningú, o potser, si tant negativa és per a l’Estatut, satisfarà a la caverna espanyolista més rància. Vaja, també podria agradar als sectors sobiranistes de casa nostra, donant-los arguments que demostrin la inutilitat de la via estatutària, molt oportuns per cert a pocs dies d’una nova tongada de consultes sobiranistes. Rectifico, segurament que agradarà a més d’un.

El que sí que penso és que, al cap i a la fi, esdevindrà inútil. L’Estatut porta ja més de tres anys aplicant-se. S’han dictat lleis que el desenvolupen i no veig com es pot tirar enrere tot això.

Consti que no és el mateix que deia fa un temps, quan em semblava que havíem d’acatar la sentència, però tal com van les coses em deixaré de punyetes i tiraré pel dret. La meva proposta és que, sigui quina sigui, ignorem totalment la sentència. Que la dictin, la imprimeixin, la comentin i la tirin de carnassa als tertulians de la dreta més rància. Anem fent com si res, i qui no hi estigui d’acord que presenti més i més recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis i reglaments que s’han dictat i es dictaran en desenvolupament de l’Estatut. Al TC en fan col·lecció i no els vindrà d’aquí.

És clar que, segurament, algú, a la Generalitat, tindrà més seny que jo. Ho reconec, les sentències són per acatar-les, però mira, m’he quedat descansat.

Escoltant Roca Junyent

0 comentaris
He tingut avui el plaer d’escoltar Roca Junyent en una entrevista que li han fet al programa Divendres de TV3. Ha parlat de la iniciativa “Esto sólo lo arreglamos entre todos”, de la que n’és un dels principals impulsors, a través de la fundació Confianza.es, i he de dir que, s’estigui d’acord o no amb la orientació política d’aquest senyor, cal reconèixer-li un seny i un sentit de país admirables. De tot el que ha dit, m’he quedat principalment en que no ens podem quedar de braços plegats davant una situació de crisi com la que vivim, sols perquè perjudica políticament a l’adversari.

És a dir, que malgrat que és indubtable que la crisi perjudica políticament als partits que són al poder, resulta irresponsable que ens en alegrem i esperem que tot s’acabi d’enfonsar amb l’esperança de treure’n un rèdit electoral. Alguns pensen que col·laborant en la superació de les dificultats ajuden a l’adversari polític, i no estan disposats a transigir-hi de cap manera. És una qüestió de prioritats: el país i els ciutadans, o l’avantatge polític.

Tenen sort els que així pensen que sovint als ciutadans ens entra més fàcilment el discurs demagògic que el més realista i assenyat. I és una llàstima, però veus com la de Roca Junyent no abunden.

Per la seva banda, Josep Antoni Duran Lleida ha avançat que CIU donarà suport al pacte anticrisi en el Congrés dels Diputats, malgrat que el troba insuficient. També és una bona notícia, i està en la línia de l’apuntat per Roca Junyent. No cal estar d’acord amb tot. CIU té tot el dret del món a fer oposició en allò que cregui convenient per als interessos del país, i si el pacte li sembla insuficient, no té perquè deixar de reclamar que s’ampliï fins on sigui necessari i contempli totes aquelles mesures que objectivament consideri necessàries per a reprendre l’activitat econòmica. Però això no ha d’impedir que en allò que sigui convenient, col·labori amb el mateix dimoni si cal, en interès de tots, no en els seus únics interessos polítics. També ho ha recordat en Roca: CIU té una gran tradició pactista.

És possible que els anunciats pactes de Zurbano no acabin essent la solució que necessita el país. Ja ho veurem, però de moment no es plantegen alternatives i, al final de tot el procés, sigui quin sigui el resultat, es veurà qui ha treballat per a tirar aquest país endavant i qui ho ha fet per a guanyar unes eleccions.

La Pasqua, el Computus i el calendari

0 comentaris
En la llarga llista de contradiccions amb les que com a persones convivim sense cap problema, hi figura el fet que en una societat laica i un estat aconfessional, quasi totes les festes laborals tenen una base religiosa. I que no ens les treguin, que hi hauria un daltabaix. Si no m’equivoco, de les 14 festes laborals de 2010, entre locals, autonòmiques i estatals, sols tenen una caràcter merament “civil” el 6 de desembre (dia de la Constitució), l’11 de setembre (Diada Nacional de Catalunya), l’1 de maig (festa del treball) i, potser, l’1 de gener (any nou). Del 12 d’octubre, per molt que se’l consideri festa nacional espanyola, no es pot negar que té un origen netament religiós, ja que es té a la Verge del Pilar per patrona d’Espanya. I pel que fa a les Festes Majors locals, totes elles tenen el seu origen en la festivitat del sant patró o patrona de la localitat.

Jo puc conviure sense cap problema amb aquesta contradicció. A fi de comptes, n’hi ha prou, si no s’és creient, en no participar dels ritus religiosos que es celebren en aquestes festes, i prendre-s’ho simplement com a un o varis dies de vacances. Fins i tot n’hi posaria una altra, Sant Jordi, que si fes falta canviaria ràpidament pel 12 d’octubre o l’11 de setembre, a risc de passar per poc patriota. Al cap i a la fi, em sento més català en la festa del llibre i la rosa que en la de la derrota de la Generalitat davant les tropes de Felip V, i tampoc no veig motiu per a celebrar el “descobriment” d’Amèrica, ni tant sols per a que el celebrin els propis “descoberts”.

De totes les festes, les més religioses, les festes sacres per excel·lència, són les de la Setmana Santa. Fins i tot els més descreguts (però no tots, ni molt menys) participen de les processons i ritus més exaltats d’aquests dies. Gent que no s’acosta per una església en tot l’any, ni ho faria en sa vida, acompanyen les imatges i els penitents, beneeixen la palma i no mengen carn el divendres sant. Són els catòlics practicants no creients dels que ja vaig parlar fa un any en aquest bloc.

La Pasqua té a més una particularitat, i és que sempre cau en dates diferents. Amb això cal que el poder civil, abans de confeccionar el calendari laboral de cada any, consulti les disposicions de l’església catòlica que estableixen en quins dies caurà, enguany, la celebració de la Pasqua religiosa. Sembla que hi ha una norma per a establir aquestes dates. La resurrecció de Jesús se celebra sempre el diumenge següent al pleniluni posterior al 20 de març, i no va mai més enllà del 25 d’abril. En el cas que el pleniluni caigui en diumenge, la festa queda per al diumenge següent. Es veu que així s’evita que coincideixin la pasqua jueva i la pasqua catòlica.

Es tracta de regles establertes ja al segle IV pel Concili de Nicea (325) i que van ser fixades definitivament al segle VIè. per un monjo oriental establert a Roma i membre de la Curia, Dionysius Exiguus. Aquestes regles s’anomenen Computus, paraula que fa referència al càlcul de la data pasqual, i es poden resumir en:
  • La Pasqua sempre cau en diumenge.
  • El diumenge elegit és el primer diumenge després de la lluna plena de la primavera boreal. En cas que la lluna plena caigués en diumenge, la Pasqua es passaria al diumenge següent.
  • La primavera comença amb l’equinocci de primavera, que té lloc el dia 21 de març.
Aquest assumpte ha donat més feina de la que sembla als doctors de l’Església, ja que de la data del diumenge de resurrecció depèn la data d’altres festes litúrgiques i, d’altra banda, les diverses esglésies cristianes no s’han posat d’acord en unificar la data pasqual. També ha donat feina als aficionats a la informàtica, que han tingut ocasió de desenvolupar tota mena d’algoritmes per al computus. Una petita mostra a la Viquipèdia.

El tal Dionisi era, pel que sembla, un personatge d’estatura reduïda, a jutjar pel seu sobrenom, que ve a ser com “nan”, “petit” o “reduït”, però devia ser una eminència fent números, encara que fos un mal historiador. Dic això perquè, a més, és responsable d’establir la data oficial del naixement de Jesús i, per tant, l’inici del calendari cristià que, per extensió, ha esdevingut quasi universal, i en aquesta feina va cometre algun error important.

L’encàrrec li feu el papa Joan I, que va governar l’Església entre el 523 i el 526, i era un encàrrec força clar: establir com a any primer el de l’era cristiana, és a dir el del naixement de Jesús. I és que fins llavors el tema de la data era un autèntic desori. Era un costum estès datar els documents en relació amb els anys de govern del rei o del papa, per exemple el novè any del regnat de Teodosi el Gran. Així, en el que acabaria essent l’any u, un contracte es dataria “en el consolat de C. Cèsar, fill d’August, i de L. Emili Paule, fill de Paule”. Entre les persones residents a Roma o que hi estaven vinculades, era freqüent, també, datar els documents en relació amb la data de la fundació de Roma, suposadament esdevinguda el 776 a. de C. Amb aquest sistema, l’any u de l’era cristiana seria el 754 A.U.C. (ab urbe condita), o el primer any de la dinovena Olimpiada, si es regissin pel sistema grec.

Dionisi “el petit” va calcular que Jesús havia nascut l’any 754 A.U.C., i va anomenar a aquest any anno domini, any del senyor. Tot el que hi havia abans, eren anys abans de Crist, i el que venia després era el que continua havent-hi, anys des de la mort de Crist. El que passa és que l’home es va equivocar, segurament per la poca concreció dels mateixos Evangelis. Tal com Sant Mateu data la fugida a Egipte, Jesús hauria d’haver nascut en el darrer any o poc abans del regnat d’Herodes el Gran, que va morir el 4 a. de C. En canvi, si fem cas a l’Evangeli de Lluc, que relaciona el naixement de Jesús amb un cens, la data ha de ser el 6 o el 7 d. de C. Sigui quina sigui la data correcte, no era la que va dir Dionisi. També podria ser que l’home no se’n sortís de resoldre les contradiccions dels evangelis i tirés pel dret, posant una data que més o menys quedés al centre de totes les hipòtesis. Fins i tot llavors, una mica de diplomàcia no feia mal a ningú.

En qualsevol cas, el papa donà per bons els càlculs de Dionisi “el petit” i els fixà com a definitius per a tota la cristiandat, cosa que en aquells temps equivalia a tot el món. Com es diu vulgarment, estigués bé o malament, des de llavors el calendari cristià va a missa. O hauríem de dir catòlic, perquè algunes variacions hi ha també entre les esglésies cristianes. Per exemple, el Papa Gregori XIII va tenir l’ocurrència, el 1582, de suprimir directament deu dies del calendari d’aquell any, els que van entre el 4 i el 15 d’octubre, talment com si no haguessin existit, inaugurant així el calendari gregorià, vigent actualment a la majoria de països, al menys en l’ordre civil. En realitat el que feia aquell papa era corregir un error que s’arrossegava des que Juli Cèsar va instaurar el calendari julià el 46 a. de C., i Dionisi “el petit” li va posar un punt d’inici quasi cinc-cents anys després. Es tractava d’evitar un desfasament que augmentava any rere any. De fet, Gregori XIII no sols posà al dia el calendari, sinó que també va establir algunes modificacions per a que aquesta desviació no es produís de nou. D’aquí que el calendari actual porti el seu nom.

La cosa és que per aquella època la cristiandat ja distava d’estar unida en la religió, i el papa sols va aconseguir que el seu calendari s’adoptés en les nacions que li eren més fidels (Espanya, Polònia, Itàlia i Portugal). Més tard, en èpoques diverses, s’hi anirien afegint altres nacions, però durant molt temps els calendaris julià i gregorià van conviure a Europa, donant-se la circumstància que diversos països es regien per dates diferents. Actualment, les esglésies ortodoxes se segueixen regint pel calendari julià, tot i que els seus estats respectius han adoptat oficialment el calendari gregorià. Una curiositat: la festa del llibre cau per Sant Jordi (23 d’abril), perquè aquell dia de 1616 van morir Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Doncs bé, resulta que en el cas de Cervantes la data correspon al calendari gregorià, mentre que Shakespeare va morir el 23 d’abril del calendari julià, que era el vigent en aquell temps a Anglaterra.

Així que resulta que no sols les festes, especialment les quasi-vacances de Pasqua, tenen un fonament clarament litúrgic, sinó que fins i tot el propi calendari té un origen religiós ben definit. I malgrat això, ni al govern més ateu del món se li acudiria, a aquestes alçades, suprimir-lo o modificar-lo.

En aquest aspecte, en el de respectar les festes i el calendari, som, si més no, catòlics practicants no creients.