L'Espanya cañí

Sí senyor, Espanya és el país de les meravelles! Ja va essent hora que traguem pit i exhibim orgullosos els trets definidors de les essències pàtries, aquesta pell de brau que recull totes les virtuts del mascle hispànic, la força de l’home contra la natura, la xuleria castissa, el rosari i l’estoc, el pernil de Jabugo i els callos a la madrilenya, la navalla de Curro Jimènez i l’escopeta de Puerto Hurraco, la sotana i l’esperpent, el Valle de los Caídos i la tertúlia d'ignorants......., i els llibres pels marietes, que aquí som espanyols!!

Més val que escombrem la Constitució i la canviem per un recull de les glòries hispàniques, les d’ara, que són tant o més definidores que les d’abans. Vet aquí allò que ens defineix com a espanyols:

- La Fiesta dels toros. “El toro ha nasío pa morir en la plaza”. Sí senyor, d’això de turmentar animals en públic en fem un bien de interés cultural (Aguirre dixit). Perquè després diguin que no tenim, cultura! Ah!, i fins i tot n’hem fet un art, la tauromaquia.

- Fa setanta anys que els nacionales van vèncer als rojos, i encara ens en recordem. Per això permetem que els vençuts, que eren els dolents, segueixin enterrats per les cunetes de la geografia nacional. Los rojos al paredón i al infierno.

- Aquí no hi ha corrupció, i quan n’hi ha serveix per a donar vots. Som així de xulos, val?

- Com que hi ha crisi, donem la culpa als immigrants (“aquests moros que ens prenen la feina”). Algú s’ha de carregar el mort, doncs anem contra el més dèbil i no ens compliquem la vida.

I n’hi ha més, però és que és com el retaule de les meravelles. Com més te’l mires, més hi trobes i més et fascina. Potser no és com per a estar-ne orgullosos, però no es pot negar que és com l’enciclopèdia dels tòpics fets realitat. Ni el surrealisme més absurd de Dalí o de Buñuel podria mai assemblar-se a la realitat sorprenent d’Espanya. Visca l’Espanya cañí!

2 comentaris :: L'Espanya cañí

  1. Josep,
    El teu post m'ha recordat un acudit, que possiblement ja coneixeràs, però per si no, tel faig avinent. "In animus jocandi".
    Una abraçada.
    Josep M.

    Hi havia uns amics que es trobaren desprès de temps i l'un convida a l'altre a un local molt especialitzat en menjars hispànics i molt proper a la "Plaza de Toros".
    Ei! Avui probaràs quelcom, que és l'especialitat de la casa i que segur no has provat mai.
    Li diu l'un al altre.
    Dit i fet! El plat principal de la manejada resulten ser "menudillos" i al amic li porten un plat amb un parell de "menudillos", que feien verdaderament goig!
    Se'ls menja amb delectació i agraeix a l'amic el convit.
    Al cap d'unes setmanes l'amic convidat, es troba als voltants de la "Plaza de Toros" a l'hora de dinar i en recordar-se del bon àpat al que el va convidar el seu bon amic entra al local i demana un plat de "menudillos" i la seva sorpresa és que quan li porten els "menudillos", aquestos resulten ser molt menuts, en comparació al plat que havia provat l'altre dia.
    Crida al cambrer i li pregunta per aquest fet i la resposta del "camarero" el deixa glaçat.
    "Mire Señor, esto del toreo és una noble lid y algunas veces gana el torero y otras el toro".
    Buen provecho!

  2. No coneixia aquest acudit, però és bó. Que passis un bon diumenge.

Publica un comentari a l'entrada