Els meus pecats


Tot remenant entre llibres vells que tinc per casa, m’he trobat a les mans amb el catecisme que em vaig haver d’aprendre de memòria per a fer la primera comunió, ja fa una eternitat. Jo no sóc creient ni ateu, més aviat em considero agnòstic, la qual cosa, més o menys, ve a significar que no em preocupa el més enllà perquè per molt que m’hi esforci en vida, mai en trauré l’entrellat. El que sigui, ja m’ho trobaré. Però diuen que la curiositat va matar al gat, i jo no me n’he pogut estar de donar una ullada als preceptes que diu el catecisme catòlic que he de complir.

No em preocupen els manaments, perquè jo no mato, no robo, no desitjo la dona de l’altre...., i en general sóc bona persona. El que passa és que he descobert els set pecats capitals, els he llegit al catecisme, i m’ha entrat el cangueli. Són, ni més ni menys, que la luxúria, la golafreria, l’avarícia, la mandra, l’ira, l’enveja i la supèrbia.

Em sembla que sóc pecador i reincident de tots i cadascun d’aquests pecats. Tinc entès que hi ha pecats venials i pecats mortals, que els primers són menys greus i es paguen amb pena de purgatori, i els segons són greus i comporten la pena de les flames infernals per a tota l’eternitat, si no és que abans et penedeixes, obtens el perdó i fas penitència. No sé ben bé si els pecats capitals són a la vegada venials o mortals, però això de capitals em sona a principals, i em preocupa, encara que sigui agnòstic. Perquè ser agnòstic no vol dir desentendre’s de tot. Per prudència, millor estar bé amb tots els déus.

Tot indagant per internet, he esbrinat que el terme “capitals”, en el cas de pecats, es refereix més aviat als pecats dels quals deriven tots els demès. És a dir, que l’avarícia és un pecat capital perquè porta a cometre altres pecats, que podrien ser venials o mortals. O sigui que tot i ser un pecador de la pradera, potser això meu no és tant greu.

L’artífex d’aquest invent fou Sant Gregori Magne, que va ser Papa amb el nom de Gregori I entre els anys 590 i el 604. La vida d’aquest home és interessant. Descobreixo a la Viquipèdia que tingué per besavi al Papa Fèlix III i per avi al Papa Fèlix IV, i a més dues ties monges. Algú, en aquella família, es va passar pel forro allò del celibat, però eren altres temps. Nascut a Roma el 540, es veu que va tenir una sòlida formació intel·lectual i que va començar dedicant-se a la política, fins a assolir el càrrec de prefecte de Roma el 573. Més o menys, avui seria una espècie d’alcalde. Diu la seva biografia que va ocupar poc aquest càrrec i que deixà la política per a dedicar-se a la religió, fent-se monjo i transformant la seva residència familiar en un monestir. Tot i així, la política no li devia ser aliena, perquè va anar ascendint dins l’església, fins a convertir-se en secretari del Papa Pel·lagi II i més tard, a la mort d’aquell, en Papa Gregori I.

No sé en quin moment de la seva vida Sant Gregori va elaborar la seva llista de pecats capitals, però segurament que la barreja de religió i política que fou la seva vida hauria afavorit que la llista, fins i tot, fos més llarga.

I ara que ja sé qui té la culpa d’aquesta llista de pecats que m’angoixa, m’agradaria saber què passa si els comets i resulta que sí, que la religió catòlica, apostòlica i romana és la verdadera (que ja seria casualitat, però no se sap mai). Dant descriu l’inframón amb tot detall en la guia turística que amb el títol de Divina Comèdia, va escriure entre el 1304 i el 1321 sobre el l’infern, el purgatori i el món celestial.

Però anem per parts, perquè abans d’alarmar-me amb el què em pot passar l’endemà del dia en que la guinyi, potser és millor que repassi els meus actes i comprovi si sóc tan pecador com crec. Per això, el millor és que faci una fitxa amb cadascun dels pecats capitals, en la que hi consti la descripció del pecat, la pena que li correspon i aquelles coses meves que potser es podrien malinterpretar com un pecadet d’aquests. He trobat, a més, a Internet un llistat de dimonis que diuen que es cuiden de cadascun d’aquests pecats i que, per tant, a l’Infern deuen dirigir com a encarregats la secció corresponent.

L’arquebisbe Peter Binsfeld va publicar el 1589 el resultat de les seves investigacions sobre aquest tema, enumerant els dimonis que tenen al seu càrrec cadascun dels set pecats capitals. Es veu que són els següents:

Luxúria: Asmodeu
Golafreria: Beelzebú
Avarícia: Mammon
Mandra: Belfegor
Ira: Amon
Enveja: Leviatan
Supèrbia: Llucifer

No conec aquests individus, però els noms són suggerents, especialment el “mamon” encarregat de l’avarícia. Belfegor em sona a un fantasma que voltava pel Louvre en una pel·lícula d’època, Amon a déu egipci, Leviatan a monstre citat per Hobbes, i Llucifer a personatge dels Pastorets.

Per sobre d’aquests dimonis, i com a encarregat del departament de pecats capitals, s’hi trobaria el dimoni Baphomet. Binsfeld anomenà, a més, a dos altres tipus de dimonis: els íncubes, que eren dimonis mascles que tenien relacions sexuals amb dones que dormien, i els súcubes, dimonis femella que feien el mateix amb els homes. Ves a saber quina mena de somnis tenia el tal Binsfeld per a que se li ocorregués això. Jo potser me les he de veure amb l’Asmodeu o el Beelzebú, però juro i perjuro que els íncubes i els súcubes no els conec. En Binsfeld, que era un marrano, que somiés el que volgués!

Pel que fa al càstig que correspon a cada pecat, ens podem guiar per la Divina Comèdia i per l’obra d’Ernst y Johanna Lehner, que el 1971 van publicar un tractat sobre dimonis (The Picture Book of Devils, Demons and Witchcraft), en el que detallaven el càstig específic que cada pecat té a l’infern. Ignoro les fonts d’aquests senyors, però els càstigs que descriuen són més severs que els que proposa Dant. Val a dir que, en aquest aspecte, preferiria l’infern de Dant al del matrimoni Lehner.

I ara anem per feina, que ja estic impacient per veure si sóc gaire pecador.

Golafreria

Diuen que és el consum excessiu de menjar o beguda, sense necessitat. Jo sempre havia identificat al golafre amb el menjador compulsiu, gent molt grassa que tot el dia endrapen i no se’n poden estar. Però si es tracta de menjar de més, sense necessitat, home!, doncs què voleu que us digui... Jo sóc dels que mengen postres encara que se m’hagi acabat la gana. O sigui que sóc golafre i pecador, perquè he de rematar tots els àpats amb un gelat, o unes natilles, o.... Ostres!, les maduixes amb nata d’aquests migdia! I de fet, a les revisions periòdiques m’ho diu ben clar: sobrepès, sinònim de golafreria.

El culpable de que sigui golafre és el tal Beelzebú. Això li hauré d’explicar al meu metge quan em torni a dir que m’he d’aprimar. A la Divina Comèdia es castiga als golafres fent-los passar gana, com és de suposar. Als golafres se’ls obliga a transitar entre dos arbres carregats de fruita, a la qual no poden accedir perquè no hi arriben. Ara mateix, el càstig no em sembla massa horrorós, a no ser que substituïm la fruita per les natilles, però en fi, ja es veurà. Ernst y Johanna Lehner, en canvi, diuen que als golafres se’ls condemna a menjar rates, gripaus, sargantanes i serps. Bé, qui sap, pot ser m’hi acostumaria.

Avarícia

L’avarícia o cobdícia és l’adquisició de riqueses en excés. No sé ben bé què vol dir això. Significa que els rics són tots un avariciosos? Sembla que, en realitat, es tracta del que té fal·lera per acumular riquesa, que és tan com dir que si ets ric sense voler, com de naixement, no ets avariciós. Complicat, tot plegat. Jo no sóc ric, però si de fal·lera per a ser-ho es tracta, doncs ja m’agradaria! Dec ser pecador, perquè encara no he arribat a aquell punt en que pugui dir: “ja tinc prous diners i no en vull més”.

I van dos pecats. El càstig que em pertoca, segons Dant, és el d’agenollar-me en una pedra i recitar de memòria els exemples d’avarícia i les seves virtuts oposades. Em sona a càstig d’escola, i a més no és per a tota l’eternitat, perquè Dant situa als avariciosos en el purgatori, i del purgatori se’n surt tard o d’hora. Però vaja, no deixa de ser un pecat, jo no deixo de ser un pecador, i no deixa d’haver-hi càstig per a la cobdícia. Per cert que Ernst y Johanna Lehner diuen que el càstig consisteix en col·locar-te en oli bullent, i a això sí que no m’hi acostumaria.

El dimoni que porta aquests assumptes és el meu amic Mammon. No el conec, però el nom em sona tant que ja és com si fóssim amics de tota la vida. El dia que ens trobem al purgatori segur que la seguirà mam... vull dir..... Ull!, que aquest és un altre pecat.

Mandra

Per si hi ha algun despistat que encara no ho sàpiga, és allò que sentim la majoria a l’hora de llevar-nos. Diu la doctrina que constitueix un pecat quan conscientment i sense resistir-nos, sentim desgana de fer allò que estem obligats a fer. Potser el que va escriure aquesta definició pensava en termes més espirituals, però a mi em sona a la mandra d’anar a treballar, de llevar-nos, de pagar els impostos, d’esforçar-nos en el que sigui..... Caram, que tiri la primera pedra el que no sigui mandrós! Jo ho sóc, o sigui que un altre pecat en el meu haver, i van tres.

Segons Ernst y Johanna Lehner, als mandrosos se’ls tira a una fossa amb serps. Serà perquè et mosseguin, dic jo. I després? Et treuen i t’hi tornen a tirar? I així per tota l’eternitat? No he estat capaç de trobar quin càstig assigna Dant als mandrosos. Potser és que, en el fons, el florentí va pensar que això ja era massa i que la mandra no és pecat.

El dimoni encarregat dels mandrosos és Belfegor. I recordo una sèrie antiga de televisió, dels temps de la tele en blanc i negre, en que Belfegor era un fantasma que voltava pels corredors del Louvre matant vigilants de nit. Què tindrà que veure aquest fantasma amb la mandra?

Ira

Mira, això ho tinc clar. M’emprenya molt, n’estic fins el gorro, de tanta trucada oferint-me serveis de telefonia, d’internet, de banca,.... L’últim que m’ha trucat, ara mateix, sap molt bé en que consisteix el pecat d’ira, si és que m’ha escoltat, és clar, perquè potser ja en té les orelles curtides. N’estic fins els c.....! Se me’n fot el càstig, l’infern, el dimoni i la mare que els va parir! Entesos?

El càstig és el desmembrament, i el desmembrador és el dimoni Amon. I què? Si l’enganxo el desmembro i li foto el telèfon pel cul, home!

Enveja

Consisteix en desitjat allò que és d’un altre, generalment béns materials. Per exemple, tan de bo jo tingués els calés que un paio que no sap en què gastar-se’ls ha pagat per un Picasso. I en conec algun que totes li ponen. Eps, que jo no prendria res de ningú, eh!, però m’agradaria tenir-ho, vaja que sí! Enveja sana, però enveja, al cap i a la fi. Si no es pot distingir entre l’enveja sana i l’enveja dolenta, aleshores sóc un envejós i un pecador.

Com a envejós, Ernst y Johanna Lehner em submergirien en aigua gelada, i Dante em cosiria els ulls amb fil i agulla. El dimoni que porta això, per cert, és en Leviatan, que Thomas Hobbes va descriure com un monstre amb un poder descomunal que simbolitzava ni més ni menys que la “matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil”. A san Gregori Magne se li haurien arrissat els cabells.

Supèrbia

Se l’identifica com el desig de ser més gran o més important que els demès, en la creença que tot el que un fa és millor que el que fan els demès. D’aquests en conec uns quants, i alguns són uns autèntics carallots als que fins i tot jo podria donar alguna lliçó. Potser és que jo també peco de supèrbia. Si és així, el que m’espera, segons el matrimoni Lehner, és el turment de la roda. Per cert que aquest parell deuen ser una mica viciosos, amb tant turment!

Diu l’església que Llucifer va pecar de supèrbia, al voler ser superior a Déu, i per això ara és qui porta els assumptes dels que pequen del mateix. El conec dels Pastorets, junt amb el seu col·lega Satanàs i les Fures de l’Infern. En fi, que si cal ja ens veurem les cares en el més enllà.

Luxúria

L’he deixada pel final i no sé perquè. Diuen que és el pecat produït pels pensaments excessius de naturalesa sexual. El càstig per als luxuriosos i viciosos de tota mena consisteix en l’asfíxia per foc i sofre. Això deu fer mal, però a algun encara li agradaria. Se’n cuida un tal Asmodeu, un dimoni al que li van les temptacions de la carn.

I jo.....d’això......sóc pecador......, de fet no, però.......Ui, que tard que és! En parlem un altre dia, sinó això s’allarga massa.

El que m’ha quedat clar és que els pecats capitals me’ls menjo tots set, la qual cosa vol dir que si hi ha infern i purgatori, ho tinc clar. Pare, perdoneu-me perquè he pecat. I molt!!

0 comentaris :: Els meus pecats

Publica un comentari a l'entrada