La validesa de les consultes

És probable que un dia hi hagi en aquest país un referèndum de veritat per a la independència, una convocatòria a tot el poble català per a que decideixi lliurement sobre el seu futur dins o fora d’Espanya. Aquell dia ens hi jugarem molt i caldrà que tots ens mullem, a favor o en contra. Serà un dia en que la decisió de com volem que sigui el nostre país serà de tots els catalans, no sols dels que defensen una opció determinada. Serà un dia en que una consulta serà per això, per a consultar, no per a ratificar res.

Vagi per endavant que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret universal i és lícita l’exigència de fer possible el seu exercici. És un dret que pot i ha de ser exigit dels estats, en especial dels estats plurinacionals com l’espanyol, en el ben entès que el dret a decidir ho és en dos sentits, en el de la independència i en el de la integració. Per això, objectivament, una consulta, o moltes, sobre la independència en una colla de pobles de Catalunya és lícita i legítima. Altra cosa és que sigui vàlida.

No tinc cap dubte, i assumeixo el risc d’equivocar-me, que el resultat de les consultes sobiranistes convocades per avui i per a dies propers serà aclaparadorament a favor del sí a la independència. No pot ser d’altra forma, quan han estat les entitats sobiranistes qui les han convocat, mobilitzant a tots els partidaris de la independència. Hi ha hagut una mobilització general de mitjans i organitzacions sobiranistes a favor de la participació, que venint de qui ve cal entendre com a mobilització a favor del sí, i cap moviment significatiu en contra, si exceptuem el numeret de la Falange i les declaracions, ben poques, d’algun personatge públic del PSC, del PP o de Ciutadans. Considero doncs, que acudiran a votar massivament la majoria de partidaris de la independència i que, en canvi, no s’acostarà per les urnes quasi ningú dels que votaria en contra o s’abstindria en un referèndum vinculant.

Al meu mode d’entendre les coses, això no és una consulta sinó una crida als propis partidaris, feta per una part de l’espectre polític, per a que ratifiqui la seva voluntat independentista. En aquest sentit, també al meu mode d’entendre, té el mateix valor objectiu que un míting polític, al que generalment acudeixin únicament els partidaris del partit convocant. I també crec que té molt de símbol i un fort element passional, esperonat a més pels exabruptes anticatalans que han proferit algunes veus públiques espanyoles.

En aquestes condicions les consultes convocades per les entitats sobiranistes són, repeteixo, lícites i legítimes, però no són vàlides. Qui s’abstingui avui de votar haurà deixat d’acudir a un acte polític convocat per una o vàries organitzacions polítiques. Ull, doncs, a l’hora d’avaluar l’abstenció. En primer lloc, perquè molts dels que avui ens abstenim votarem quan se’ns consulti de veritat, i per tant el tema no ens és indiferent. En segon lloc, perquè en un assumpte de tanta transcendència com la independència no s’hi val allò de que qui calla atorga; és un pas decisiu i irreversible que exigeix una voluntat expressa i decidida. I en darrer lloc, perquè en un assumpte d’aquest calat la majoria per la independència no pot ser sols numèrica. Cal una majoria social i política clara i significativa. Existiria aquesta majoria amb un, diguem, 55% dels votants a favor de la independència?

El parany, ara mateix, està en creure’ns els resultats d’aquestes consultes.

4 comentaris :: La validesa de les consultes

  1. Tothom sap que aquest simulacre de referendum independentista es pura ficcio. Pero almenys la consulta serveix per expressar el malestar dels ciutadans catalans sobre els esdeveniments dels darrers ultims anys, com ara la reforma de l'Estatut, el recurs davant el Constitucional, el nou financament, el caos en rodalies, la gestio de l'aeroport del Prat, entre d'altres. Una mena de protesta per part de la societat catalana, escenificada com a simulacre de referendum independentista, com a toc d'atencio als politics, als de Madrid i als de Catalunya

  2. Miquel, estic amb tu que aquesta iniciativa de les consultes constitueix, si més no, un toc d'atenció a la classe política

  3. L'escrit es coherent i realista com estiles.
    Estic d'acord amb tu i afegeixo que la independència ha d'anar íntimament lligada a al factor econòmic, aquí en aquest País si vols que la gent realment es mulli li has d'explicar quines seran les avantatges econòmiques reals, que faran que les seves butxaques estiguin una mica més plenes o que tinguin unes infraestructures i serveis de primer nivell. Perquè per sort o per desgracia el refrany “tot lo que no son pessetes son punyetes” ha sigut sempre vàlid. Si ens roben, que més dona de quin sigui el lladre. O es dona per suposat que els lladres i vividors desapareixeran amb la independència?
    Diem que hi ha desafecció i que que estem cansats dels que ens manen, els hipotètics nous governants d'aquesta nació quan sigui independent, s'ens pot assegurar que seran completament honrats i no intentaran també viure del nostre esforç, perquè abans que ser independent m'haurien de demostrar que poden administrar bé els nostres diners i els que demanen la Independència això no m'ho asseguren. Pot ser el que hauria de canviar és el sistema, però això son figues d'un altre paner. Jo en principi aposto per demanar el règim fiscal que tenen altres comunitats autònomes i una vegada es vegi, d'una forma fefaent que hi ha gent que saben administrar bé els nostres, i els Catalans estiguin contents, s'hagi notat una millora en les seves condicions de vida, serveis i infraestructures, aleshores pot ser seria el moment de demanar-la, abans no ho crec.
    De totes maneres si no ho tinc mal entès, perquè l'UE doni per valid un referèndum per la independència, hi ha d'haver un 55% de participació i un 51% de vots afirmatius, el qual implica que amb només un 28,05% del electorat que hi estigui d'acord, en hi ha prou i això està al abast, si els partits que es diuen nacionalistes posen dintre del seu programa electoral, que una de les seves finalitats es la independència, però per arribar fins aquí hi ha molt que caminar.
    Una abraçada.
    Josep M.

  4. Josep M.,

    Crec que estem d’acord en que la independència, per sí sola, sense tenir en compte tot el què comporta, té molt d’ideal i poc de real. Llençar-nos a la independència sense valorar-ne les conseqüències és cosa que queda bé a les novel•les i pel•lícules de caire patriòtic, però una insensatesa en el món real. El veritable patriota persegueix el bé del país i el benestar dels seus habitants, ja sigui amb independència, federació, confederació, autonomia, o el que sigui. Per això considero, igual que tu, que abans de llençar-nos a la independència cal saber com serà el nostre país, qui i com pretén governar-lo, i no donar per suposat que, com que som catalans, ho farem tot més bé i a fora ens acolliran amb els braços oberts.

    Curiosament, el concert econòmic no sembla tenir gaires pretendents a Catalunya, a jutjar pel poc interès que hi posen els partits polítics i la societat civil, i no entenc per què. El tema del finançament, al menys, quedaria resolt.

    No sé si la Unió Europea té establerts uns criteris oficials per al reconeixement de la independència. Ho dubto. En el cas de Kosovo va fixar una postura oficial per aquell cas concret, que exigia un percentatge de sís determinat, del que sols recordo que passava del 50%, però no sé si es referia a un percentatge sobre el total d’electors o sobre el total de votants, la qual cosa és molt diferent.

Publica un comentari a l'entrada