Velàzquez, una vella i uns ous ferrats per a sucar-hi pa


Tres coses m’han cridat l’atenció d’aquest quadre, i cap d’elles té massa a veure amb la tècnica pictòrica o amb l’estudi de l’art. Com que molt entès en art no sóc i acostumo a fixar-me en coses que d’altres refusen per intranscendents, en el primer que m’he fixat és que, actualment, es troba a la National Gallery of Scotland d’Edimburg. O sigui que qui vulgui veure’l al natural haurà de viatjar una mica. Jo, que ara mateix no em puc permetre d’anar-hi, em limito a contemplar-lo per Internet, a través de la web del museu.

Què té d’especial, se’m dirà, que una obra de Velàzquez es trobi en una galeria estrangera? És una de les característiques de totes les pinacoteques del món. Acostumen a contenir, al menys les més importants, gran part de l’obra artística d’altres països. La conquesta, el comerç legal i l’il·legal també, o la simple transacció, han estat de sempre el motor que mou les obres d’art per les galeries mundials. Ignoro com aquest quadre arribà a Edimburg, i no voldria pas qüestionar la legitimitat de la seva possessió sense tenir-ne més dades, però, si més no, se’m fa difícil d’imaginar un quadre de Velàzquez en una galeria escocesa. És una qüestió psicològica que em costa d’explicar, perquè, en realitat, jo per aquest quadre no sento res, al menys res que em provoqui recança de veure’l en mans estrangeres. El que passa és que es tracta d’un quadre d’un autor que és quasi el paradigma de l’art pictòric espanyol, aquell que tots, tinguem l’edat que tinguem, hem estudiat a l’escola. Ni tan sols m’imagino la paraula “Velàzquez” pronunciada en anglès. És, per fer una comparació, com llegir el Quixot en català. Mireu, jo no tinc cap problema en llegir a Milton o a Dostoievski en castellà o en català, principalment perquè no sé anglès ni rus, però en canvi no podria suportar llegir en Quixot en català, quan ha estat escrit en una altra llengua que conec i domino, el castellà, i sempre, ens agradi o no, ha estat un símbol de la cultura castellana. Senzillament, no sé imaginar al Quixot i Sancho Panza parlant en català. El mateix em passa amb els quadres de Velàzquez. No els sé imaginar dins l’àmbit cultural anglosaxó, quan la imatge que sempre n’he tingut és la d’un pintor típicament espanyol, m’agradi o no. És com imaginar una plaça de braus a Manhattan. Algú és capaç de visualitzar aquesta imatge? I mira que a mi les “corridas” no m’agraden gens ni mica, en canvi aquest quadre de Velàzquez sí.

L’altra cosa que m’ha cridat l’atenció i que probablement també us semblarà intranscendent, és el títol d’aquest quadre, Vieja friendo huevos. Ho dic en castellà perquè, com ja he explicat, no m’imagino a un Velàzquez català.

Si alguna classificació existís dels títols de les obres d’art, jo d’aquest en diria descriptiu, perquè realment descriu exactament el que es veu. Altres quadres, generalment més moderns, tenen noms més expressius, per a dir-ho d’alguna manera. Per exemple, El crit, d’Eduard Munch, no es diu “un home cridant angoixat en el turó d’Ekeberg, a Oslo”. O El naufragi de l’esperança, del que vaig parlar fa uns dies, no s’anomena “Vaixell anomenat Esperança enfonsant-se entre plaques de gel, al riu Elba”. El títol d’aquests quadres transmet, a l’igual que el de les novel·les, un sentiment, un estat d’ànim, el nom d’un esdeveniment. És difícil que a través del títol d’una novel·la arribem a conèixer el seu argument, tret que es tracti, permeteu-me la broma, d’una novel·la pornogràfica. En el cas del quadre de Picasso Les senyoretes d’Avinyó, suposant que no coneguem l’obra, el podem imaginar de molt diverses maneres: un grup de noies fent un cafè en una terrassa d’Avinyon, dues noies passejant per un boulevart, tres noies assegudes en un banc, etc. O podem ser més rebuscats i imaginar un grup de noies nues, com realment mostra el quadre. Segurament, però, que en la nostra imaginació les noies seran més guapes del que realment mostra la tela. Si el quadre de Picasso es titulés “cinc noies d’Avinyó posant nues i pintades a l’estil protocubista”, trobaríem el títol més descriptiu i ens faríem una idea més aproximada de la pintura abans de veure-la per primera vegada, encara que, segurament, semblaria poc romàntic.

En el cas de la Vieja friendo huevos, el que es mostra es exactament una vella cuinant un parell d’ous ferrats, i no té volta de full, no hi ha lloc per a la imaginació. Jo tinc una teoria casolana, i és que, en general, els quadres dels segles XIX i XX tenen títols més elaborats perquè, ja sigui per la proximitat temporal o per un canvi d’usos dels artistes, hem arribat a conèixer el títol que l’autor els ha donat, mentre que dels quadres d’èpoques anteriors, com els de Velàzquez, n’hem conservat sols l’element material i s’ha perdut l’element literari, el propi títol de l’obra. Així, l’hem hagut d’inventar, a partir del que veiem en el propi quadre, probablement a l’hora de fer inventari de fons i col·leccions. Cabria la possibilitat que Velàzquez no donés nom als seus quadres, però costa d’imaginar que un autor tan prolífic no cerqués la manera de referir-s’hi per un nom quan fos necessari. I el títol purament descriptiu, francament, no s’adiu gaire amb l’espiritualitat que hom suposa en tot artista.

I l’últim que m’ha cridat l’atenció, però no el menys important, són, és clar, els ous ferrats. Uns ous ferrats que són una meravella. A mi, que m’agraden molt, em venen ganes de sucar-hi pa. Uns ous ferrats dels bons, no d’aquells que els de la meva generació menjàvem a la mili, secs com un fregall, sinó dels de rovell rogenc i clara ben blanca, nedant en un mar d’oli bullent dins una cassola de terrissa. Què més es pot demanar, encara que sigui del segle XVII? La senyora del quadre té encara la cullera de fusta a la mà, amb la qual ha procurat que els ous no s’enganxessin, i mira al noi que s’espera, com si l’interrogués: això ja està, en vols un altre?, o, més ben dit, esto ya está, mozo, te preparo otro? Perquè a l’altra mà té un altre ou per encetar, i jo ja li diria sí, buena mujer, prepáreme otro, que éste tiene muy buena pinta.

Sobre la taula, si us hi fixeu bé, veureu que hi ha un plat buit, i un ganivet que s’hi repenja, del que, a més veiem l’ombra sobre la blancor de la vaixella. També podria ser que, aquesta vegada, volguéssim una truita. Si és així, la cosa està clara, com la de l’ou. El trencarà a la vora del plat, abocarà la clara i el rovell dins del recipient i, amb el mateix ganivet, perquè forquilla no n’hi ha, o potser amb la cullera, el remenarà fins a desfer-lo, per a després tirar-lo a la cassola i fer una truita de déu ni do. Fins hi tot hi podria posar una mica de ceba, que també en té sobre la taula. També hi ha un parell de gerres, que podrien tenir oli per a la cassola, i vi per a acompanyar.

Renoi, de tant pensar-hi ja em ve gana. O sigui que deixem-ho. Un altre dia ja parlarem de la llum, del color i del què vulgueu. Jo ara em faré un ou ferrat dels que fan història.

0 comentaris :: Velàzquez, una vella i uns ous ferrats per a sucar-hi pa

Publica un comentari a l'entrada