El mètode socràtic

0 comentaris
Havíem quedat amb en Fermí de trobar-nos a les 9 per esmorzar plegats. Feia dies que no ens veiem i ja començava a trobar a faltar les seves ironies, els seus discursets de setciències i els seus aires de superioritat. Us semblarà que això són motius per a avorrir a un persona i no per apreciar-la, però la nostra és una relació peculiar, massa per a que pugui entendre-la jo mateix.

Així que a les nou en punt m’he plantat al bar de la cantonada. Jo he estat puntual com sempre, i ell ha tardat els seus 15 minuts d’obligat retard. No seria ell si no es fes esperar.

--No m’has esperat per a començar!

S’ha assegut, ha posat sobre la taula el seu entrepà de pernil, que portava embolcallat amb dos papers, un de blanc i un de diari, l’ha obert, ha demanat una cervesa i s’ha posat a menjar sense dir res més. Jo ja feia estona que m’havia menjat l’entrapà i m’estava bevent el tallat, sense córrer per a que quedés quelcom quan ell arribés. Així que, ara que ja era aquí, me l’he acabat d’una vegada i m’he quedat mirant-lo. Caldria que digués alguna cosa, perquè ell semblava anar per feina i això podia resultar bastant avorrit. Així que he hagut de començar per algun comentari de compromís.

--Avui fa fred, semblava que s’havia acabat l’hivern i ja torna a refrescar.

--Mmmm.

És tot el que he obtingut per resposta. Devia tenir gana, perquè li fotia a l’entrepà que era un gust.

--Has venut força assegurances, aquesta setmana?

Ha deixat l’entrepà sobre la taula, ha deixat passar uns bons 10 o 15 segons abans de contestar, mentre mastegava el que tenia a la boca, després ha fet un glop de cervesa, i finalment s’ha dignat a dirigir-me la paraula.

--Ja no venc assegurances. Ho he deixat.

Ho hauria d’haver sospitat. En Fermí canvia de feina tan sovint que és impossible saber mai a què s’està dedicant, abans que ell t’ho digui. Naturalment, li he preguntat com havia anat això.

--Ho he hagut de deixar. Aquella gent es pensava que em mamo el dit. Passi que la gent vulgui assegurances, i passi que un pringat com jo les hagi de vendre, però d’aquí a perdre la dignitat per a fer-li una pòlissa a una famosa que vol assegurar les seves natges n’hi va un bon tros. Per aquí no hi passo, així que els he advertit. Jo no faig això, i si intenteu obligar-me, marxaré.

--Ja, i t’han obert la porta, no?

--Bé, diguem que he marxat per voluntat pròpia i per una qüestió de principis.

--Ostres, Fermí! Tal com estan les coses, hauria estat més convenient que et guardessis els principis. En aquests temps no és fàcil trobar feina (si més no per a la majoria de la gent, he pensat, perquè tu sempre te’n surts)

--No Octavi, no t’ho creguis, jo sóc persona de fortes conviccions i en tot estic disposat a anar fins al final, igual que Sòcrates.

--Sòcrates? Què hi pinta ell aquí?

He vist de seguida que hem anat a parar allà on ell em volia portar, li noto a la cara quan això passa. A vegades em pregunto si porta la conversa assajada de casa.

--Tu saps, Octavi, que Sòcrates era un filòsof de l’antiguitat, veritat? I saps perquè ha passat a la posteritat, oi?

Ja hi som. Com sempre, el Fermí respon a una pregunta amb una altra pregunta, o amb dues, i jo, com un estaquirot, em converteixo d’interpel·lant en interpel·lat.

--Sí, Fermí, sé molt bé que Sòcrates era un filòsof grec de l’antiguitat clàssica, i que es va suïcidar amb una poció de cicuta, ho saben fins i tot els nens de primària. I no hem consta que perdés la feina

--Jo no n’estaria tant segur, Octavi. Per començar, sabem molt poc de Sòcrates. Malgrat que ha passat a la història com a un dels grans filòsofs de l’antiguitat, tot el que en sabem no és gran cosa i ho hem conegut sols per referències d’altres persones que el conegueren. Ell mateix no deixà res escrit. Coneixem el seu pensament i algun detall de la seva vida per la narració que n’han fet els seus deixebles, especialment Plató, que sentia una veritable adoració pel seu mestre. Perquè creus que es va suïcidar?

Veient com havia començat la conversa, m’he atrevit a contestar:

--Per principis?

Dit així sona tan ridícul que m’he avergonyit jo mateix del comentari, segur de rebre d’immediat algun comentari sarcàstic del Fermí. Suïcidar-se per principis, quina bajanada! he pensat.

--Exacte. Era una qüestió d’honor. Sòcrates era a la presó i es va suïcidar, envoltat dels seus deixebles, prenent una poció verinosa, cicuta diu la tradició. Que Sòcrates es pogués suïcidar a la presó envoltat dels seus amics i deixebles, no a soles en la seva cel·la, en un acte de desesperació, sinó amb tota la solemnitat que els grans homes escullen per a fer mutis devia ser per alguna cosa, no et sembla?

--Bé, a veure. Si era a la presó i es va suïcidar amb tota la cerimònia, és que el devien condemnar a mort, és clar. Home, de fet, ja ho sabia, això. En Sòcrates va ser empresonat i condemnat per difondre idees que, d’alguna manera, pertorbaven l’ordre establert, per corrompre a la joventut, que deien llavors, encara que en aquells temps aquesta expressió no tenia el significat que té ara. Ja ho sé, Fermí, el van condemnar a mort per suïcidi mitjançant enverinament. Què vols dir, que es va deixar condemnar per principis?

--Bé, Sòcrates va tenir l’oportunitat de fugir quan era a la presó, i tanmateix, malgrat que els seus deixebles l’insistiren en que salvés la seva vida, ell tenia la ferma convicció que calia complir una sentència ferma, encara que fos injusta. Les lleis, deia, encara que no siguin justes, hi són per a complir-les. A mi m’han condemnat i, encara que no m’ho mereixi, accepto la pena sense cap recança, perquè és just que compleixi les lleis que la societat s’ha donat a si mateixa, tant se val si són equivocades. Com pots veure, Sòcrates va portar la seva determinació fins al final, perquè no sols no va abjurar de les seves idees, sinó que, a més, es va permetre el luxe de morir amb el cap ben alt. Tu creus, Octavi, que hauria estat el mateix si Sòcrates hagués fugit de la presó? No et sembla que hauria estat com menystenir el valor de les seves idees?

M’he quedat una estona pensatiu. En Fermí m’aclapara a vegades amb els seus raonaments retorçats i plens de preguntes retòriques. I llavors ho he vist clar. En Fermí ha fet servir el mètode socràtic per a portar-me fins a aquesta conclusió. Alguna cosa em va quedar de la filosofia del dret, en els meus temps d’estudiant, així que he recordat com Sòcrates ensenyava als seus deixebles mitjançant el raonament induït, formulant als seus deixebles preguntes que, al ser contestades, portaven a altres preguntes, les quals, a la vegada, portaven a altres, fins a arribar a la conclusió. Estic segur que en Fermí ha volgut fer servir aquest mètode amb mi, encara que de massa no li ha servit, perquè alguna cosa sé de Sòcrates.

--No em miris així, Octavi, ja sé el què penses. D’aquesta ciència se’n diu maièutica, i es coneix pel mètode socràtic.

--Vaja, home, m’has endevinat el pensament. Molt bé, jo solet, amb la teva empenta inestimable, amb la maièutica, he arribat a la conclusió que en Sòcrates era tan tossut com tu. Ell hi deixà la vida i tu la feina. I ara explica’m de què et serveixen els teus principis, bastant ridículs, per cert, si et quedes sense feina en un temps en que no se’n troba. Sòcrates, al menys, assolí la glòria dels déus, tu, en canvi, la misèria de l’atur.

Ho he vist de seguida, en el moment precís en que he acabat de dir això. No el podré enxampar mai. Ha tirat el cos enrere, ha començat a embolcallar les restes de l’entrepà amb el paper de diari i, amb un somriure sorneguer, m’ha dit:

--Octavi, tinc principis però no sóc burro. Si he deixat la feina és perquè abans n’he trobat una altra de molt millor. Ara faig de vigilant a les zones blaves del passeig. No ho sabies? És una feina amb futur, perquè quan les posen ja no les treu ningú. Però no et pensis, els principis encara els tinc. Com pots veure, ja no venc assegurances en les que no crec. Saps perquè sé que no les trauran?

Segurament que ha vist la meva cara d’estupor, així que, aixecant-se, ha seguit:

--Deixa-ho, Octavi, un altre dia seguirem amb el mètode socràtic. Ara me’n he d’anar. Per cert....

--Si, ja ho sé, pago jo.

I ha marxat.

Pares de la pàtria professionals

0 comentaris

Sempre he pensat que els polítics han d’estar ben pagats. Contràriament a la creença popular, l’ofici de polític és, majoritàriament, vocacional. I és que hem de reconèixer que la majoria de nosaltres no serviríem per aquesta feina, no per que sigui bruta, o difícil, o desgradable, que també pot ser tot això i més, sinó perquè cal tenir una especial vocació de servei, a vegades desconeguda pel propi interessat, que et permeti fer la teva feina amb la certesa que rebrà el rebuig d’una part més o menys important de la ciutadania, i també, és clar, l’acceptació d’una altra part, més o menys important, però sovint poc agraïda. Empassar-se un gripau cada dia, com a mínim. Els que porten anys a la política saben què és això.

Puc donar fe que els pocs polítics que conec, tots ells de nivell local, ho són per vocació, i que a cap d’ells els compensa el sou o les dietes que puguin cobrar exercint aquesta feina. Per tant, m’abstindré de demagògia barata. Generalitzar els casos de corrupció que surten a la premsa tot sovint em sembla una equivocació. Encara que es tracti de casos escandalosos, representen una part molt petita de la classe política d’aquest país.

Però el tòpic que la dóna del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar, continua vigent, i existeixen unes formes que cal guardar, si es vol mantenir lliure de sospita la classe política. El País d’avui publica un reportatge sobre la pluriocupació dels membres del Congrés de Diputats. Sobre un total de 350, quasi les tres quartes parts, 250, reben una remuneració al marge del seu sou del Congrés, i d’aquests 250, 214 reben retribucions del sector privat. Són dades oficials, aportades pel propi congrés de Diputats, segons dos dictàmens aprovats a porta tancada el mes de juny i el passat dijous. No sé si el caràcter secret d’aquests dictàmens és degut a l’inconfessable del seu contingut, o es tracta simplement de preservar la intimitat de ses senyories.

Ja he dit que els polítics han d’estar ben pagats, i ningú dubta que els nostres diputats ho estan. Ni tan sols ells mateixos gosen qüestionar-ho. Però no és de rebut que les incompatibilitats de ses senyories es tractin de forma tan laxa. Entre els diputats pluriempleats abunden els càrrecs en consells d’administració i òrgans assessors d’empreses relacionades, directa o indirectament, amb el sector públic; un munt d’advocats que presten els seus serveis, amb càrrecs més o menys directius, en despatxos que assessoren a diverses administracions públiques o que litiguen contra elles, etc. Tot això fa un mal d’ulls exasperant, més si tenim en ment la imatge tant sovint exposada als mitjans públics, de les bancades del Congrés quasi orfes de diputats. Quan això passa, se’ns dius que són en una comissió, a una altra dependència del Congrés, o que estan gestionant les qüestions pròpies del seu càrrec allà on sigui. Com evitar la sospita de que els interessos que gestionen en aquell moment no són els propis?

Als que creiem en la política i en els polítics cada vegada ens queden menys arguments per a defensar el servei públic. No em posaré a qüestionar la legalitat de l’ús que el Congrés fa de l’Estatut del Diputat, doctors té l’església per a dirimir-ho, però que el Ple del Congrés aprovi un dictamen donant per bona l’actuació d’aquests 250 diputats, de tots ells, fa tuf de corporativisme, el mateix que sovint hem denunciat, junt amb alguns polítics, quan els jutges es posen a resoldre les qüestions que els afecten directament.

Així que estaria bé que els senyors i senyores diputats i diputades es posessin les piles i comencessin a decidir on són els seus interessos. Així podríem aclarir si la política vocacional és cosa del municipi o també es dóna entre els pares de la pàtria.

Igualada capital ?

0 comentaris
El dia 1 d’abril, dimecres que ve, farà 84 anys que el govern central va aprovar l’annexió per Igualada d’una part important del terme municipal d’Òdena. Fa molts anys d’això, i no és qüestió, a aquestes alçades, de sortir amb nous retrets sobre aquella qüestió. Ni Òdena, en l’actualitat, s’ha de plantejar de nou la injustícia d’aquella resolució, que li fou imposada pel govern del directori militar sense opció a oposar-s’hi, ni Igualada ha de justificar uns fets que ja pertanyen a la història.

Molt probablement aquell creixement d’Igualada a costa d’Òdena ha contribuït, amb el temps, a promoure i consolidar la capitalitat que, amb millor o pitjor fortuna, Igualada ha volgut exercir a la comarca, i principalment a la Conca d’Òdena, i tampoc és qüestió de discutir-ho. Amb justícia o sense, la única capitalitat possible és, des de fa molt temps, la d’Igualada.

Però fora bo que no oblidéssim que una cosa és reconèixer la capitalitat d’Igualada i l’altra haver-la de suportar. Malament anirem si el veïnatge d’Igualada és percebut als pobles de l’entorn amb desconfiança. No es pot retreure a l’Ajuntament d’Igualada que vetlli pel creixement i prosperitat de la ciutat en tots els ordres, però si els nostres regidors pensen que per a aconseguir-ho cal posar pals a les rodes en les iniciatives dels pobles veïns, van més que equivocats.

Això ve a compte de l’assumpte de l’outlet, el qual sembla que, per fi, es clarifica. El nostre consistori ja ens té acostumats, des de fa un temps, als seus errors. Però francament, el cas de l’outlet voreja la mala fe, i estaria bé que l’Ajuntament d’Igualada fes un gest per a, si més no, reconduir la situació. Després d’anys de marejar la perdiu amb el tema de l’outlet, quan el municipi veí treu una iniciativa viable en aquest sentit, l’ajuntament igualadí no fa altra cosa que treure’s de la màniga un projecte inviable amb l’única finalitat de frenar el projecte odenenc. És com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar.

Probablement és demanar molt al Sr. Aymamí, però seria un detall que, ara que la competència d’outlets ja no té sentit, el nostre alcalde fes algun gest de bona voluntat, públic, s’entén, i mostrés el seu suport i el del seu equip de govern al projecte d’Òdena, l’únic que, sembla, queda en peu. I que no tingui por, que els igualadins no li retraurem que l’hagi deixat escapar. A fi de comptes, quan anem a comprar a l’outlet, no consultarem el mapa per a veure si encara som a Òdena. La frontera és molt difusa, tant que la seva confusió ja figurava en l’exposició de motius del Reial decret d’1 d’abril de 1925, pel qual s’autoritzava a Igualada l’annexió de part del terme municipal d’Igualada a costa del d’Òdena.

10.750 raons per a rectificar

2 comentaris
Ja fa una setmana es van entrar a l’Ajuntament d’Igualada 10.750 firmes contra les zones blaves. Com que vaig de bona fe, suposo que necessiten temps i recursos per a comptar-les i validar-les com sigui, així que, per dir-ho d’alguna manera, i encara que jo no hi pinti res, “els dono una setmana més” per a reaccionar.

Tot i així, la cosa pinta malament i ja començo a sospitar que el govern de l’entesa pensa fer-se l’orni en aquest assumpte. Fets consumats i no cal pensar-hi més, que la ciutadania ja se’n oblidarà! Ells sabran el que es fan, però s’haurien d’adonar que ara el problema ja no són les zones blaves en sí, sinó la pròpia credibilitat del govern. A aquestes alçades de la pel·lícula ja és impossible convèncer algú que l’ampliació de les zones blaves ha estat encertada, perquè encara que ho fos ara la cosa està en saber com tractarà el govern aquestes 10.750 signatures.

Mal negoci farà si no les té en compte. 10.750 firmes són moltes firmes, encara que vulguin “eliminar” les de les persones que no visquin a Igualada. Tan se val que en treguin algunes, continuaran sent moltes. I pensar que aquestes firmes són de gent de Convergència és un altra error, pura ceguera política. Si van per aquest camí, acabaran de decebre als que els varem votar. Ara hi ha 10.750 raons per a rectificar (i rectificar és de savis). Si segueixen així, demà hi haurà 10.750 raons per a no votar-los, potser per a no votar a ningú.

Una ofensa a les víctimes del franquisme

2 comentaris
La Diputació Provincial de Castelló ha editat un llibre titulat “España, sueño imposible”, escrit pel difunt coronel d’artilleria José Luis Lapeña. Un llibre en el que s’assegura que el cop militar de Franco tenia per objecte el dotar a Espanya d’un règim de “justícia, pau, ordre i harmonia per a tots els espanyols”. I això ho publica una institució pública, amb diners de tots els ciutadans, amb un pròleg del mateix president de la Diputació en el que s’elogia l’obra i l’autor.

Així que he arribat a aquesta part de la notícia, he hagut de mirar el calendari i comprovar que, efectivament, som al 2009, i recordar-me a mi mateix que fa 33 anys que aquell gallec emprenyador deixà aquest país en pau d’una vegada, 33 anys des que fou enterrat al seu mausoleu faraònic, envoltat de les despulles de tants morts comprovocà amb la seva ambició, els seus i els dels altres. Calma, Octavi, he pensat, aquest autor eminent es deu referir a que en Franco, portat d’una saviesa infusa, va pensar que amb els seus actes faria que un dia molt llunyà, després d’una llarga i necessària dictadura, aquest país tingués pau, justícia i democràcia. Però és clar, com que Franco no devia ser un Nostradamus, el més probable és que fos un malparit, tal com sona. Segurament es va inspirar en la pau, l’ordre i l’harmonia del cementiri.

I ara que hi penso, que es facin servir diners i recursos públics per a embrutar la memòria d’aquest país d’aquesta manera, no és que sigui una indecència, que també, és que fa fàstic. I que algú pugui adduir el dret a la llibertat d’expressió per a sufragar aquesta propaganda feixista és, a més, un insult imperdonable en aquells que tenen responsabilitats públiques. Per que la llibertat d’expressió empara fins i tot la falsedat històrica, però en cap manera l’ofensa des del poder a les víctimes de la dictadura.

Defensa del territori?

0 comentaris
160 entitats i col·lectius de defensa del territori s’han manifestat a Barcelona en protesta contra les polítiques mediambientals de la Generalitat. En total unes 2.000 persones. En el decurs d’aquesta manifestació, han pintat al terra de la plaça Catalunya un mapa del país en el que han assenyalat els 470 conflictes mediambientals que els preocupen.

És a dir, que aquestes 2.000 persones estan preocupades pel medi ambient i prou sensibilitzades com per a mobilitzar-se un diumenge al matí, la qual cosa és lloable. El que passa és que, a mi, em sembla purament testimonial aquest nivell de sensibilitat. A veure, ja em sorprèn que el nostre país tingui fins a 470 “punts negres” mediambientals. No sé on es situen concretament, però si els situem sobre el mapa de Catalunya repartits uniformement, en surt un país literalment destrossat mediambientalment, jo diria que un autèntic infern. A mi, personalment, el nostre país no em dóna aquesta impressió. És clar que aquests punts negres no deuen estar tan ben repartits. És segur que alguns indrets de Catalunya acumulen més destrossa que d’altres. Però tot i així, 470 són molts conflictes per a un país com el nostre, massa per a no ser escèptic.

D’altra banda, com que amb els números es poden fer meravelles, m’he permès fer un parell de divisions molt simples. En primer lloc, si dividim el nombre de manifestants pel de “punts calents” del medi ambient, em surten 4,25 manifestants per cada un dels 470 conflictes, aproximadament. És a dir, que 4,25 persones s’han manifestat aquest matí contra la línia de molt alta tensió; 4,25 per la protecció dels ocells en espais de secà; 4,25 contra el Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena, i així fins als 2000. Numerologia barata, se’m dirà, i amb raó. En realitat, tenint en compte que alguns d’aquests conflictes comporten un major grau de mobilització, d’altres hauran tingut sols 2, 1, o 0,5 manifestants. Tot plegat, no sembla gran cosa.

L’altra divisió és la del nombre de manifestants pel d’entitats i col·lectius presents. Això dóna una xifra de 12,5 manifestants per entitat i/o col·lectiu. En alguns casos, això representa un èxit; en altres, un fracàs. Tot està en el nombre de membres reals de cada entitat i/o col·lectiu.

Jo no estic acostumat a donar la raó al conseller Baltasar, però a la vista d’aquesta mobilització, he de dir que també crec que, en realitat, la gent “no vol coses concretes davant de casa seva”, postura ben legítima, però que no s’ha de confondre amb la defensa del territori. Perquè, a fi de comptes, la defensa del territori no és la defensa del pati de casa nostra, és la de tot el territori. Les infraestructures i els equipaments, totes i tots, no caben en altre lloc que no sigui el territori, i és evident que, si les volem lluny del pati de casa nostra, l’únic lloc possible és el desert, allà on no fan cap falta.

Si esborrem tots els 470 conflictes que aquests manifestants han pintat sobre el mapa de Catalunya, el territori quedarà net, sí, tan net com ho era el segle XVIII. La veritat és que el pati de casa meva no s’ho val, així que a mi que no m’hi busquin.

Persones i comèdies

0 comentaris
–El Govern s’hauria de plantar, li he dit al Fermí, i posar els “dellonses” sobre la taula! O és que no hi ha pebrots de plantar cara als seus amos de Madrid?

El Fermí m’ha mirat amb cara d’avorrit. Massa vegades m’ha sentit blasmar dels polítics en general, com per a que ara pari atenció a un nou exabrupte dels meus. Així que ha abaixat la mirada i ha seguit contemplant la cullereta mentre donava voltes dins el vas. Ens hem trobat fa poc al bar de sempre, ell per a passar l’estona abans de tornar a les seves ocupacions, sempre canviants, i jo per a fer-ho veure, mentre que, en realitat, hi sóc per aprendre.

Perquè en Fermí és un personatge d’aquests tan rars. No sé mai a que es dedica. Un dia me’l trobo cuidant un jardí públic i un altre venent enciclopèdies. En certa ocasió me’l vaig trobar de bibliotecari, i l’endemà movia una pastera a les obres d’un bloc de pisos. O sigui que ja no pregunto. Però en Fermí té una saviesa especial, quelcom d’alliçonador cada vegada que parla, activitat en la qual, per cert, no s’esplaia gaire.

Així que avui, quan ens hem trobat al bar de sempre per a prendre un tallat i fer-la petar, no m’ha estranyat gens trobar-me’l amb corbata i americana. Ell és així d’imprevisible i jo no en faig cas. Fullejant el diari, i més per a trencar el silenci que no per altra cosa, he fet esment de l’ajornament, per enèsima vegada, de l’acord sobre el finançament que el govern de la Generalitat i el de l’Estat, suposadament, porten negociant des de fa mesos. I... també per a provocar, ho he fet en el to que ja he esmentat. A més, avui hem conegut unes declaracions d’en Zapatero en les que tirant pilotes fora, diu que “no dóna per vàlides ni xifres ni filtracions”, i d’això tenia ganes de parlar.

Però en Fermí no és fàcil de provocar, així que, mentre ell seguia remenant el tallat com si no hagués sentit res –potser ha pensat que es tractava d’una pregunta retòrica– jo he insistit.

–No et sembla, Fermí, que el govern hauria de fer allò per al qual ha estat elegit? I ja està bé de parlar i no dir res. Aquest home ens podria dir clarament el què està disposat a donar. Que parli clar i sabrem a que atendre’ns

Finalment ha reaccionat:

–Vols dir que ha de dir allò que vols sentir tu, o allò que vol sentir l’altre? Què ha de fer, el que volem un cert nombre de catalans o el que vol un cert nombre d’espanyols? I a quin govern et refereixes, al català o a l’espanyol?

En Fermí té l’empipadora virtut de desconcertar al personal, de contestar una pregunta amb una altre pregunta i deixar-te amb la responsabilitat de contestar tu mateix allò que havies plantejat. Ja una mica “mosca”, li dic:

–Jo què sé, Fermí! Del que es tracta és de ser clars. El Govern de la Generalitat té el mandat de negociar i obtenir un bon acord, i s’ha de plantar si no obté allò que Catalunya té dret a tenir. No hauria de tenir por d’enfrontar-se als seus col·legues de Madrid, encara que siguin del mateix partit. I el Govern de Catalunya té el deure de donar a Catalunya allò que és mereix (Olé!, he pensat, i m’he quedat tan ample). Però ja n’hi ha prou de ser diplomàtics.

Sense dir res, el Fermí ha enretirat el got del tallat cap una vora de la taula i s’ha ajupit per a recollir de sota el seient un portafolis negre, que ha dipositat amb tota solemnitat sobre el marbre, obrint-lo i traient un follet que ha deixat davant meu.

–Vols una assegurança de vida? Et puc fer unes bones condicions. També et puc oferir una assegurança de la llar, una per al cotxe a tercers o a tot risc, o una assegurança per a l’enterrament, el què vulguis. Què, t’interessa?

–Amb què em surts, Fermí? Què té a veure això que em dius amb el finançament i l’Estatut? I a més, què fas venent assegurances? Tu no feies de xofer?

–Jo faig el què puc per sobreviure, i ara venc assegurances perquè és la feina que he trobat, senzillament. I a veure, el meu sou depèn de les assegurances que vengui, com més millor. Si només venc les d’enterrament, que són les que m’agraden, mal negoci faré. I el govern de la Generalitat no pot cremar les naus perquè, si cal, haurà de tornar enrere o menjar-se els gripaus que faci falta per a obtenir el què sigui de Madrid. Qui creus que hi guanyarà si trenca amb el PSOE? Catalunya, el PSC, CIU, tots o ningú? Segur que no serà tot el país qui hi surti guanyant. Si més no, algú hi deu haver que ja li estan bé les coses com estan. Mantenint la negociació vendrà més assegurances que si tira pel dret. I en Zapatero sap molt bé que per a fer-nos contents als catalans no es pot enemistar amb la resta de la península. O sigui que no tenen cap altre remei que ser diplomàtics i seguir negociant.

–Així, es tracte de seguir fent comèdia. Ho veig clar, els polítics, amb tal de mantenir-se en el poder, miren d’acontentar a tothom, practiquen la hipocresia més descarada.

–Òndia, Octavi, mira que ets totxo. Ja començo a estar tip de discutir aquestes coses amb tu. Al menys, paga el cafè (com sempre, he pensat jo). La comèdia, amic meu, és consubstancial a la persona, sense comèdia no hi ha vida, és, de fet, el mateix. Els clàssics ho sabien prou bé. Perquè creus, amic Octavi, que la Divina Comèdia de Dante té, precisament, el títol que té, si ni l’argument ni el gènere literari són el que avui entenem per una comèdia? Dante es pren molt seriosament el contingut del seu llibre, i no dubta en posar-li el nom de “Comèdia”, que després passaria a “Divina Comèdia”, referint-se a la pròpia existència de les persones, en aquest cas més enllà de la mort. En aquella època aquest terme tenia un sentit molt més seriós que el que ara li atribuïm, es referia a la vida mateixa dels éssers humans, no a la ficció. Tens una altre exemple a “La Celestina”, de Fernando de Rojas, també anomenada “Tragicomèdia de Calisto i Melibea”. Si hagués de donar-ne una explicació, jo ho traduiria com “allò tràgic que esdevingué a en Calisto i la Melibea”. I fins i tot, al segle XIX, Balzac titulà “La Comèdia Humana” a un conjunt d’obres i històries interconnectades que havien de retratar la societat francesa de l’època. Sempre s’ha donat per assentat que la pròpia existència humana no és altra cosa que una comèdia, una comèdia molt seriosa. I no parlem ja dels grecs de l’antiguitat, que feren del teatre molt més que un art, era el mirall on els grecs contemplaven les seves misèries i les seves heroïcitats, la comèdia de la seva vida. No anaven al teatre per distreure’s, hi anaven a aprendre. Perquè, doncs, t’estranya que els polítics facin comèdia, si tots en fem? Jo n’he de fer a cada moment, si vull vendre unes assegurances en les que, per cert, no crec gens. I tu n’has de fer també, ara mateix, per no dir-me el que penses i trencar la nostra amistat amb una paraula fora de lloc. O m’equivoco?

Una lliçó magistral, he pensat, com totes les del Fermí. Quan es posa així no hi ha qui l’aguanti. Però no hem rendeixo tan fàcilment, així que m’he acabat el tallat d’un glop, he comptat fins a deu i després m’he mirat al Fermí de fit a fit.

–No creus, Fermí, que la persona és quelcom més que una comèdia? Ens hem de posar màscares per a parlar amb els demès? És que hem de fer teatre cada dia? On és la sinceritat, que hauria de ser una virtut i no una nosa? Així no podrem confiar en ningú.

–Me’n tinc que anar, Octavi, però abans et diré que la vida és molt més suportable si tots fem un sacrifici i ens tornem més diplomàtics. Perquè no posar-nos la careta adient per a cada moment? Això no ens farà ser traïdors, sols més prudents. I més amables. I més pacífics. I ens entendrem més bé, i.... què sé jo! Tots serem més feliços. Me’n vaig.

S’ha aixecat, ha recollit els seus follets d’assegurances i el portafolis, i ha sortit espiritat per la porta. I aleshores, quan anava a aixecar-me per a marxar també, ha donat mitja volta i des de la mateixa porta del carrer m’ha dit, prou fort per a que ho sentís tothom:

–Per cert, Octavi, saps quin nom donaren els grecs a les màscares que es posaven per a fer teatre? En deien “prosopon”, que vol dir rostre, màscara o persona, sí, persona. Abans del teatre, de persones no n’hi havia, i tampoc comèdia.

Dit això, ha tancat la porta i ha marxat. Jo, com sempre, m’he quedat per a pagar els tallats.

El naufragi de l'Esperança

0 comentaris

El naufragi de “l’Esperança” entre els gels polars. Així s’anomena aquest quadre de Caspar David Friedrich (1774-1840), un genuí representant del romanticisme alemany de començaments del segle XIX. Actualment es troba al museu Kuntshalle, d’Hamburg. Friedrich es va dedicar quasi exclusivament a la pintura de paisatges, però no pas uns paisatges plàcids, on la mirada pugui jeure sense neguit, sinó paisatges turmentats, paisatges de tragèdia.

Aquest quadre n’és un bon exemple, un exponent clar de l’esperit romàntic i de passió per la natura. Sembla que al desembre de 1820 el pintor va rebre en el seu estudi de Dresde la visita dels Grans Ducs de Rússia, Nicolau i Alexandra Fiedorovna, que estaven cridats a ser els futurs tsars de totes les Rússies, els quals li encarregaren la confecció d’un gran quadre que exaltés la bellesa nòrdica. Per a la confecció d’aquest quadre s’inspirà en l’espectacular amuntegament de plaques de gel que es produí al riu Elba l’hivern de 1820. De fet, el que es veu en el quadre, en una atmosfera gèlida, són varis amuntegaments de glaç de mida considerable.

Però més coses degueren influir en la inspiració del pintor. De ben segur que fou testimoni directe de les formes capricioses que el gel adquirí sobre el riu Elba aquell hivern tan fred, però el paisatge representat no sols és enigmàtic i espectacular, conté també la tragèdia, en forma d’un vaixell abatut sobre les plaques de glaç, quasi bé ocult darrera el fantasmagòric castell de gel, una petita mostra de l’infortuni humà davant la força aclaparadora i espectacular de la natura desenfrenada.

En aquella època varis aventurers emprenien el repte de conquerir les blanques planures del nord polar, i s’havien fixat com a meta el descobriment de l’anomenat “Pas del Noroest”, que havia de comunicar per via marítima el nord de l’Atlàntic amb el Pacífic. Molts hi deixaren la vida, i d’alguns no se’n sabé mai més res des que emprengueren la ruta. El seu destí, probablement, no fou diferent del que Friedrich va pintar en el naufragi de l’Esperança. Precisament el 1821 en William Edward Parry va publicar les peripècies de la seva aventura polar per a trobar el famós pas, a bord del vaixell Griper, que, entre d’altres aventures, li comportà quedar-se atrapat entre els gels una bona temporada. Segurament aquestes narracions no foren alienes al nostre pintor.

I, tanmateix, la inspiració de l’artista pot esdevenir, també, del propi record, d’allò més íntim, no tan relacionat amb el que veu i sí amb el que sent, fins i tot del propi inconscient. Sobre això podríem especular molt, però en qualsevol cas resulta interessant donar una ullada a la biografia del pintor. Si ho fem, veurem que era el fill sisè d’una família de nou, i ja de molt jove visqué de prop la tragèdia de la mort en l’àmbit familiar, que s’emportà en poc temps la seva mare, una germana i el seu germà Johann Christoffer. Aquest darrer morí ofegat mentre intentava salvar al propi Caspar, que s’havia enfonsat en el glaç. Això esdevingué quan en Caspar David Friedrich tenia set anys, i ignorem si va repercutir i de quina manera en la seva obra pictòrica, i més concretament si té res a veure amb l’espectacle de glaç i tragèdia que es desprèn de l’enfonsament de l’Esperança, 39 anys després. Fins i tot en el nom del vaixell abatut hi ha quelcom de tràgic i al·legòric que no podem precisar. Però, en aquest món, som el que som i el que portem al darrera, fins i tot si no ens deturem per a recordar.

L'aeroport corporatiu i la conya marinera

1 comentaris
Això de l’aeroport corporatiu ja comença a ser surrealista. Resulta que hi ha un cert consens a la comarca en voler aquesta infraestructura. Sembla que ens ha de treure de no pocs maldecaps econòmics, que revifarà l’economia de la Conca d’Òdena com res ho ha fet fins ara, que tots serem molt feliços i hi haurà llonganisses per a tothom. I no sols nosaltres el volem, sinó que és –o era- un caramel desitjat per altres poblacions de Catalunya. Taradell, a Osona, i Sant Fruitós del Bages ja varen advertir en el seu moment que també el volien.

I amb això, el Departament publica les bases del concurs per a decidir l’emplaçament del futur aeroport d’empresa. Gran decepció! Els requeriments “mínims” –així els anomena literalment la convocatòria- converteixen en inadequada la proposta d’Òdena. No tenim, ni podem tenir, la llargada de pista necessària. Dol, planys, gran indignació de l’autoproclamada “societat civil” igualadina! Què s’han cregut aquesta gent de la Generalitat, l’Anoia es mereix més que ningú aquestes instal·lacions! No renunciarem a l’aeroport corporatiu, si cal anirem “a judici”, diu l’ocurrent Aymamí.

A Sant Fruitós del Bages moltes ganes no en devien tenir, perquè s’han adonat que tampoc els hi cap i, simplement renuncien i a una altra cosa, que hi ha feina. I a Taradell? Allà ni tant sols han pres mides, han renunciat sense pensar-s’ho més. Així que només quedem nosaltres, que seguim exigint-lo, malgrat que sabem que no podrem complir amb les bases de la convocatòria.

I ara resulta que des de la Generalitat se’ns diu que, bé, això de les bases sols era orientatiu, que no n’hi ha per tant, que és cert que els requeriments assenyalats eren els més desitjables, però que amb menys es pot passar, i si ho volem molt ja tenim força de guanyat. Una de calç i una d’arena, no està malament. Encara tenim una oportunitat.

El que passa és que, ara mateix, jo això ja no ho entenc. Se suposa que un aeroport ha de tenir unes certes característiques que el facin viable. I se suposa també que l’eminència gris que va dissenyar les bases de l’aeroport corporatiu ho va tenir en compte. Precisament per això devia establir els requeriments mínims que s’hi assenyalen; perquè, digui el què digui el Sr. Carod, a la convocatòria parla de requeriments mínims, no de màxims. I si es van equivocar, que ho diguin i un altre dia s’hi fixin més, perquè ja em comença a pujar la mosca al nas. No pot ser que un aeroport hagi de complir un dia uns requisits i un altre dia uns altres, això no és seriós.

Potser sí que els requeriments de la convocatòria eren exagerats, però si no ho eren i els rebaixem perquè ara resulta que no podem encabir l’aeroport enlloc, aleshores, per comptes de la solució a la crisi econòmica de la comarca, l’aeroport d’empresa es pot convertir en el problema de la Conca d’Òdena, o d’Òdena a seques, que a fi de comptes és quasi bé l’únic municipi que, a més d’una part dels suposats beneficis, també s’emportarà tots els perjudicis. Segurament que, en això, a Sant Fruitós del Bages són més llestos que nosaltres.

Tot plegat sembla fet de qualsevol manera. Per tot això no calia inventar convocatòries ni conyes marineres, n’hi havia prou en preguntar-nos si el volíem. A fi de comptes, els requeriments tècnics de la instal·lació no sembla que importin massa i, si no hi cap, ja ens espavilarem, o ja s’espavilaran els odenencs.

La llengua de fusta dels polítics (i II)

0 comentaris
Si hem de donar per bona la llengua de fusta dels polítics, com podrem evitar que ens menteixin? Més ben dit, com ens adonarem de quan ens menteixen? Ja sabem que la retòrica és un art que pot captivar l’ànim de l’oient i causar l’admiració del ciutadà desprevingut. Però malgrat admetre la seva necessitat, malgrat l’encís de les bones paraules, i malgrat la conveniència de la diplomàcia, no podem admetre la mentida. No sols per una qüestió de principis, que també, sinó perquè la falsedat evidencia l’incompliment, per pròpia voluntat o per impotència, dels objectius polítics per als quals el personatge públic ha estat elegit.

El polític, si fa bé la seva feina, o sigui, la que els electors li han encarregat, no té cap necessitat de mentir. La retòrica impol·luta de qualsevol falsedat compleix amb els objectius ja assenyalats d’explicar-se el just i suficient per a permetre al polític seguir en el poder fent la seva tasca. Per contra, la retòrica “contaminada” indica que alguna cosa no va bé a la feina, i per això podem suposar que l’objectiu de mantenir-se en el poder ja no és el compliment de les aspiracions ciutadanes sinó el poder per al poder.

Això és molt humà. Quan descobrim que un fill, la parella, algú proper a nosaltres ens està mentint, sabem que les coses no van bé. I així, inevitablement es perd la confiança. Els polítics mentiders solen perdre el càrrec a la primera de canvi. Els mentiders que són descoberts, és clar, perquè com ja he dit al principi, la retòrica és un art captivador, tant que pot transmetre la mentida amb paraules de veritat, un missatge verdader de contingut fals.

Haurem d’aprendre, doncs, a distingir els arguments vàlids dels que no ho són, i això no és fàcil, perquè en la lògica del llenguatge tot sembla exacte i matemàtic, però en la realitat cal una mica de psicologia. L’argument, innat a la nostra racionalitat, es basa en una sèrie d’enunciats que, mitjançant una trajectòria discursiva, porten inexorablement a una conclusió.

En lògica es diu que un argument és vàlid o lògicament correcte si sempre que les premisses o hipòtesis siguin verdaderes, la conclusió necessàriament resulti verdadera. Es diu, en aquest cas, que la conclusió és conseqüència lògica de les premisses.

Per contra, un argument és invàlid o lògicament incorrecte sols si pot passar que les premisses siguin verdaderes mentre la conclusió és falsa, ja que en aquest cas la conclusió no és conseqüència lògica de les premisses.

Per tant, per a cada argument, caldrà veure, en primer lloc, si totes les premisses, o enunciats, o hipòtesis, són verdaderes. Seguidament caldrà examinar la conclusió i el seu grau de fiabilitat, i finalment comprovar si aquesta es conseqüència lògica o no de les premisses exposades.

Per exemple, imaginem un argument que digui el següent:

Premissa 1: la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys.
Premissa 2: cada vegada hi ha més immigrants en el país.
Conclusió: la majoria de delinqüents comuns són immigrants.

En aquest cas ens trobem amb dues premisses que podem donar per bones, ja que venen avalades per les dades estadístiques, i una conclusió manifestament errònia.

Per a determinar la falsedat d’aquest argument ha calgut arribar fins a la conclusió i determinar que no és conseqüència lògica de les premisses. És, per tant, un argument invàlid, ja que és possible demostrar que, malgrat les premisses siguin verdaderes, la conclusió és falsa. La determinació d’aquesta falsedat ens ve donada per la pròpia estadística que serveix per a avalar les premisses. És a dir, estadísticament es pot demostrar que la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys, també que ha augmentat el nombre d’immigrants en el país i, finalment, que els delinqüents comuns no són majoritàriament immigrants, ni molt menys, amb la qual cosa desmuntem l’argument.

S’acostuma a sostenir aquest tipus d’arguments invàlids amb dades numèriques i estadístiques que, prima facie, semblen conduir a la conclusió desitjada. Normalment, la forma de desmuntar l’argument està en les mateixes armes emprades, els números i l’estadística, però utilitzats independentment, sense partir de les premisses que ens volen imposar. Així, quan un polític ens ofega en números per a demostrar que té raó, haurem d’intentar validar la conclusió per sí mateixa, oblidant-nos dels números del polític i fent els nostres. Sinó, és fàcil arribar a la conclusió típica i tòpica de que, allà on un té un pollastre i l’altre no en té cap, cadascun en menja mig.

També es pot donar el cas que una o vàries de les premisses siguin falses i, tanmateix, la conclusió sigui certa. Això acostuma a passar quan un polític en el poder es vol atribuir un èxit que no li correspon, potser perquè és mèrit d’un altre, o quan, un polític de l’oposició li vol atribuir un fracàs del que no té culpa. La situació de crisi econòmica en que vivim és una bona ocasió per a aquests malabarismes dialèctics. En tots els països afectats per la crisi, el govern, sigui del color que sigui, en té la culpa. La cosa també funciona a l’inrevés. En situació de bonança econòmica, els polítics al poder solen atribuir-se’n el mèrit.

Els que perdem el temps pensant una mica, sabem que un polític pot fer molt mal, però que una crisi global com l’actual no l’ha creat el Zapatero ell solet, ni en Sarkozy, ni el mateix Bush. Una crisi com aquesta l’hem creat entre tots.

En aquests casos, descobrir la mentida pot ser complicat, perquè implica esbrinar les verdaderes causes de la conclusió, i això generalment és entrar en el terreny de l’opinable. Però podem intentar una espècia d’inversió de l’argument. Si s’ha inventat una premissa falsa per a arribar a una conclusió verdadera, convertim aquesta última en premissa i mirem d’arribar a una conclusió equivalent a la de la premissa hipotèticament falsa.

En el cas de l’exemple relatiu a la immigració i delinqüència que he posat abans, imaginem un argument com aquest:

Premissa 1: la majoria d’immigrants són delinqüents comuns
Premissa 2: cada vegada hi ha més immigrants en el país
Conclusió: la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys.

Com podem veure, els enunciats són els mateixos que abans, però canviats de lloc. Ara tenim una premissa falsa i una de verdadera, i d’ambdues n’hem obtingut una conclusió també verdadera. L’argument segueix essent fals, perquè no és veritat que la majoria d’immigrants siguin delinqüents, però la conclusió segueix essent verdadera. Aquest argument és l’exemple típic de la demagògia, un instrument perillós en mans de polítics irresponsables.

Com podem saber que ens donen gat per llebre? Moguem les fitxes i canviem de lloc, una vegada més, els enunciats de l’argument, per veure si seguim obtenint una conclusió verdadera. I obtindrem el que ja teníem en l’exemple primer, una conclusió la falsedat de la qual pot ser comprovada estadísticament, com pot ser també comprovada estadísticament la certesa de les premisses.

Premissa 1: la delinqüència comuna ha augmentat en els darrers anys.
Premissa 2: cada vegada hi ha més immigrants en el país
Conclusió: la majoria d’immigrants són delinqüents comuns

Compte, doncs, amb la llengua de fusta, que com la dels ofidis, sovint té un doble vessant. Jo, en política, no recomano la incredulitat, però sí un escepticisme militant, quelcom que ens permeti, sense renegar dels nostres polítics, evitar que combreguem amb rodes de molí.

La llengua de fusta dels polítics (I)

3 comentaris
Un retret habitual que fem als nostres polítics, de qualsevol signe, és que parlen molt i no diuen res. Això forma part del sentiment comú i generalitzat de que els polítics no fan mai la seva feina, o la fan malament, o sols es preocupen per a mantenir-se en el poder. Vagi per endavant que jo no crec res d’això, però els polítics –espero que no se’m titlli de masclista pel que diré- són com les dones: no podem viure amb elles ni sense elles. Senzillament, els necessitem, encara que ens facin patir.

Altra cosa és que ens creguem amb el dret, i segur que el tenim, de fiscalitzar la seva gestió fins a l’extrem de considerar que, per defecte, aquesta sempre és dolenta, i quan és bona, es tracta d’una excepció, que sempre correspon a aquell polític que més sintonitza amb el nostre pensament.

Però no és de gestió del que vull parlar, sinó de retòrica. Perquè, a fi de comptes, gran part de la feina política consisteix en “vendre el producte”, la seva gestió, i això no és altra cosa que publicitar. A veure, la democràcia es distingeix, entre d’altres coses, per l’alternància en el poder, la possibilitat del poble de canviar de dirigents cada cert temps, elegint aquells que li mereixen una major confiança, i enviant a casa a aquells governants que no han satisfet les seves expectatives.

Objectivament parlant, un polític té l’obligació de procurar mantenir-se en el poder per a dur a terme la gestió que els ciutadans li han encarregat i que ell o ella considera adequada i convenient. No a qualsevol preu, és clar, sinó mantenint la confiança dels votants. D’altra manera, com emprendre accions de futur, si l’horitzó temporal per a dur-les a terme és curt i fràgil?

Per tant, un polític ha de parlar, i força, perquè la feina ben feta no ho és per a tothom i cal que se’ns expliqui el què i el perquè.

La cosa, doncs, no està en que parli massa, sinó en el què diu. I aquí ve el retret habitual: moltes paraules i poca “substància”. Naturalment, un polític no ha de mentir, malgrat el que digui Maquiavelo i el que practiquin els Srs. Bush o Aznar. Una de les feines del ciutadà responsable serà la d’estar amatent al respecte de la veritat per part dels seus polítics. Perquè la temptació és grossa, l’oportunitat fa al lladre, que diuen alguns. Si el polític està convençut, com és normal, que convé que es mantingui en el poder per a poder completar la sagrada missió de dotar al poble dels beneficis de la seva gestió, per a la qual fou democràticament elegit, és molt possible que senti la temptació de mentir per a vendre més del que té. Més probablement seria així si el polític no ambiciona altra cosa que el poder. Però em sembla que el benefici del dubte sempre li hem d’atorgar, sinó a sant de què l’hauríem elegit?

Admès que un polític s’ha d’explicar, i en la hipòtesi que habitualment digui la veritat –suposem que sabrem discernir quan menteix i, en aquest cas, no el votarem més- també hem de comprendre que la concreció i la claredat, en ocasions, resulten enutjoses. De bon inici, el ciutadà agrairà que se li parli clarament. Però parlar clarament significa que les coses siguin clares per aquell que les vol sentir i també pel que no li agradarà sentir-les. Una de les coses que el polític haurà de tenir en compte –no sé si Maquiavelo ho va considerar- és que no li convé enutjar, en general, al ciutadà; és a dir, el que li convé és contentar al major nombre possible de potencials votants, perquè sols així podrà afrontar amb garanties les eleccions futures en que el posin a prova.

I quan diem contentar al major nombre de possibles votants, també volem dir ofendre al menor nombre possible de persones. Perquè, inevitablement, l’acció del polític ofendrà a algú. Si considerem que interessa al polític i al ciutadà que l’ha elegit amb més o menys convicció, que no el facin fora del poder, per tal que pugui dur a terme l’acció de govern que li ha estat encarregada, interessa als mateixos que parli força, s’expliqui, i a més que contenti al major nombre possible de ciutadans, dient a cadascun allò que vol sentir però sense mentir.

Tot això no és altra cosa que allò que generalment anomenem “parlar i no dir res”, la “llengua de fusta”, com diuen els francesos, una forma de parlar en que les paraules sovint signifiquen exactament el contrari del que expressen. Dit així, sembla un defecte de la política. Però ja hem vist –o he vist jo, perquè no deixa de ser una opinió- que es tracta d’un instrument necessari per a la governabilitat. No en va, la retòrica, des de la mateixa antiguitat clàssica, ha estat considerada com un art habitualment cultivat per polítics eminents, sempre del passat. Perquè de la retòrica dels polítics actuals, sovint en diem demagògia.

I, de fet, la demagògia és una perversió de la retòrica que potser Maquiavelo acceptaria però que, generalment, acaba passant factura. No convé, doncs, que la retòrica, fins i tot la “llengua de fusta”, es converteixi en demagògia. Hi ha una sèrie de polítics que tenen tendència a parlar clar, massa clar. Generalment, per allò que no estem mai contents, en diem “xarlatans”, i són més propis de sistemes poc democràtics. Alguns fins i tot en presumeixen i durant una temporada els va bé. Després, quan queda clar que a més seguidors, també més enemics, acaben perdent el poder o cercant mecanismes més impresentables per a mantenir-se a la poltrona.

Jo, sincerament, crec que a casa nostra, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal, els polítics, en general, fan bé de parlar molt i dir poc. I no oblidem aquella dita castellana: “por la boca muere el pez”.

Ofèlia morta

0 comentaris

Ofèlia morta
. John Everett Millais pintà aquest quadre el 1852, representant la mort d’aquest personatge shakespearià. Millais és un dels pintors representatius del moviment prerafaelista, una corrent pictòrica que a finals de la dècada dels 40 del segle XIX aplegà a una colla de joves pintors que sentien aversió per l’art oficial, i que fins i tot començaren per a formar una anomenada Germandat dels prerafaelistes.

El quadre es troba a la Tate Britain de Londres, i en ell hi contemplem el cos d’Ofèlia morta, mig submergit a l’aigua, en mig dels matolls i les flors del bosc. Ofèlia és el personatge de Shakespeare filla de Poloni i enamorada de Hamlet, que embogida de pena per la mort del seu pare i l’amor que sent pel príncep i que aquest menysté, cau al riu i s’ofega, d’acord amb la narració que la seva mare Gertrude, en un dels passatges més poètics de Hamlet, fa en un llarg monòleg. Ofèlia és, de fet, un personatge habitual en la pintura romàntica del segle XIX.

El que més m’ha impressionat del quadre és la mirada d’Ofèlia. Si no fos pel títol del quadre, jo diria que aquí Ofèlia encara és viva i obra la mirada envers el món que se li allunya. Sembla que qui va fer de model per en Millais fou l’Elisabeth Siddal, musa del grup prerafaelista i esposa d’un altre pintor, Rossetti. Siddal, nascuda el 1829, va ser la model preferida del grup, potser per una enigmàtica bellesa. L’hivern de 1852, amb 23 anys, la model va posar per en Millais per a representar l’Ofèlia morta, i ho va fer submergida en aigua tèbia durant llargues jornades. Probablement no hauria calgut tenir la model en remull, però el moviment prerafaelista cercava aconseguir el màxim naturalisme, la qual cosa havia de resultar sovint incòmode per als seus models.

L’Elisabeth Siddal passa, doncs, llargues jornades mig submergida en aigua, que calia mantenir a una certa temperatura per a que fos suportable en aquell hivern gèlid. Sembla que un dia s’avarià el mecanisme que Millais utilitzava per a mantenir l’aigua tèbia i la model caigué greument malalta, probablement per un fort refredat. Això li costà a Millais una quantiosa indemnització que el pare de la jove li reclamà, i la col·laboració entre el pintor i la model s’acabà per sempre més.

Però la Siddal continuà fent de model per als altres pintors prerafaelistes més de secà, inclòs el seu marit Rosseti. Alguna cosa se li devia enganxar del personatge d’Ofèlia, perquè l’Elisabeth Siddal fou tota la seva vida un personatge propens a les depressions, que de mica en mica s’anà enfonsant en un pou de melangia, a la que hi contribuí sense dubte les freqüents infidelitats del seu marit i el naixement de la seva filla morta.

Una nit de 1862 Siddal es llevà la vida amb una sobredosi de làudan, al qual era fortament addicta des de feia temps. El seu destí, estranyament, s’acostà al d’Ofèlia. Diu una llegenda que en Rossetti, el seu marit, l’enterrà amb alguns dels seus versos, i que anys més tard se’n penedí i la desenterrà per a recuperar-los i poder-los publicar. També diu la llegenda que, quan això succeí, el cadàver de l’Elisabeth conservaba el seu esplèndid cabell pèl-roig.

La societat civil i el sexe dels àngels

0 comentaris
Sembla que actualment si no formes part de la societat civil no ets res. Cada vegada més, la posem en boca per a ressaltar-ne el pes específic dins de la societat “general”, aquella en la que sí que hi som tots. I és que, realment, el primer que avui exigim dels poders públics és que tinguin en compte l’opinió de la societat civil. De fet, és el primer retret que sovint recau sobre les decisions diguem-ne “més importants” dels polítics.

Tant és així, que podem sospitar un cert antagonisme entre poders públics i societat civil. Queda clar, al menys, que no considerem que els polítics en formin part. I queda clar, també, que atribuïm a la societat civil una representativitat important de l’opinió de la societat “general”, jo diria que el monopoli de l’opinió pública.

Potser exagero, però em sembla que el què és fora de lloc és aquesta sacralització de la societat civil. Perquè, a veure, de què estem parlant? Atribuïm l’expressió “societat civil” a aquella part de la societat global que integra a una sèrie de grups organitzats, amb uns interessos econòmics, socials o culturals més o menys definits com a element integrador, i d’aquests grups hem exclòs, per convenció adoptada espontàniament, els grups polítics. Podríem incloure-hi, doncs, grups ecologistes, associacions d’empresaris, associacions culturals, grups de debat, etc. I excloure’n, naturalment, a la resta de la població humana, allò que abans en deien la “majoria silenciosa”, els que voten però els debats els fan en família o entre amics.

La societat civil esdevé, per tant, una societat “selecta”, que deixa sentir la seva veu com a única veu contraposada a la dels poders públics. No voldria que ningú pensés que desmereixo el paper de la societat civil. A fi de comptes, el lògic és que escoltem a aquell que vol que se l’escolti. D’altra banda, cadascú en el seu camp, la societat civil nodreix d’idees qualificades la societat en general i els poders públics, que poden acollir-les o rebutjar-les, però en qualsevol cas integren un conjunt d’interessos que, en general, representen al comú de la ciutadania. És clar, per tant, que en temes com el Pla director, l’aeroport corporatiu o la política cultural, per posar algun exemple, cal escoltar a la societat civil

I tanmateix, l’ús de l’expressió “societat civil” comença a esdevenir en el seu abús. Resulta que, reconeguda l’excel·lència de la mateixa com a contrapès de l’acció de govern, ara tots volem ser societat civil, i a més sols la reconeixem com a tal en la mesura que predica allò que ja pensem. Assistim així a espectacles com el del pla director, en el que un grup més o menys important de gent, integrada en una plataforma o senzillament significativament motivada pels seus postulats, s’oposava a la seva aprovació. Sens dubte podem qualificar a aquest grup com de societat civil. Però una altra part d’aquesta societat civil, integrada per agents econòmics, ha donat suport a l’aprovació del pla. I també, sense dubte, són societat civil i tenen un pes específic en la societat “global”. Què passa? Doncs que el pla director s’ha fet d’esquenes o a favor de la societat civil, segons quina part d’aquesta sigui la que es pronunciï.

Al final, això de la “societat civil” acabarà essent el mirall de la “societat política”. Convindria que, sense menystenir el seu pes, temperéssim el discurs per a adaptar-lo a allò en el que tots estem d’acord: la societat civil s’ha de tenir en compte, i prou. Ningú pot dir que representa a la majoria de la societat civil, perquè aquesta majoria no es pot mesurar en vots ni en cap cens. Ni ningú es pot atribuir el monopoli de l’opinió pública. I també, des de dins, cal ser una mica més humils i adonar-nos que, a fi de comptes, la societat civil pot omplir molts teatres però mai podrà estar segura de representar la majoria de l’opinió pública. Com a molt, intentarà, amb més o menys èxit, influir-hi.

I em ve que ni fet a mida l’exemple del Pla director, del que ja ens estem oblidant, vist l’èxit escàs d’una part de la societat civil, la que s’hi oposava. Val a dir que la campanya de la plataforma fou intensa i voluntariosa, i malgrat això, no comportà cap desgast electoral envers aquells polítics als quals acusaren de complaença amb el creixement urbanístic previst. Vol dir això que, per molt que ens omplim la boca de frases solemnes sobre la societat civil, sovint no ens adonem que, més enllà, el mar és molt gran i les veus públiques són, de fet, les minoritàries.

Així que millor deixar-nos de debats inútils sobre la naturalesa i identitat de la societat, que és tant com discutir sobre el sexe dels àngels, i centrem-nos en el més senzill, en allò que no pot deixar de ser, una veu qualificada a la qual caldrà tenir en compte dins dels seus justos límits. I res mes.

Un pi amb el cor de ferro

1 comentaris
Ha calgut sacrificar un pi molt gran, després que hagués quedat en situació precària com a resultat de la forta ventada de fa uns dies. Tenia la pell recoberta d’heures, un vestit verd crescut amb el mateix arbre, que l’ha embolcallat des de temps que ningú recorda.

Un tall per la base, una forta estrebada per dat, i ha caigut tan llarg com era, abatut pel meu temor a que tot sol es desplomés i fes mal a algú.

Un cop tallat, ens ha mostrat les entranyes i el conjunt d’anells concèntrics que ens parlen de la seva edat. I un cor de ferro, una anella metàl·lica clavada a l’interior, fins al bell mig del troc, recoberta per la pell regenerada de l’arbre, i que algú va oblidar fa molts anys al seu interior. Un cor de ferro que, si s’hagués trobat amb la serra mecànica, s’hauria venjat del seu botxí.

Benaventurats els que seguiu aquest bloc

1 comentaris
Vaig llegir en algun lloc de la xarxa que un bloc és com un jardí. Hi has de plantar quelcom que t’agradi i que, a més, estiguis disposat a ensenyar. Perquè, en el fons, les flors no són només per als teus ulls, i allò que dius en un bloc esperes que algú ho escolti.

Aquest bloc és, de fet, el tercer o quart intent d’aquest tipus que faig i, de moment, l’únic que segueix endavant. Els primers blocs que vaig muntar, i que no van passar de quatre o cinc entrades, els vaig eliminar prematurament per una barreja de vergonya, mandra i, fins i tot, de por. De tota manera, estic quasi segur que no els va llegir absolutament ningú. Tampoc m’hi vaig esforçar gaire.

Aquesta vegada, però, sembla que finalment he agafat l’embranzida necessària per a que això tingui continuïtat. És clar que quan un fa allò que li agrada, és més fàcil seguir, i a mi m’agrada escriure, del què sigui, però escriure. Així que m’hi he posat de valent, tant que el dia que no puc penjar cap entrada al bloc, em sembla que no he fet la meva feina.

I, tanmateix, per dir-ho de la forma més directa possible, aquest bloc no el llegeix ni Déu. Vaig començar a mesurar les visites amb una certa fiabilitat a partir del dia 12 de gener, i el promig de visitants diaris és, ara mateix, de 6,02. Sí, rieu, però el rànquing és així de pobre. No negaré que, per una certa vanitat, m’encantaria que aquesta bitàcola tingués més difusió. Em quedo meravellat quan llegeixo en els lectors de visites d’alguns blocs de la xarxa el nombre de visitants que tenen. Realment, no sé com es fa per a aconseguir-ho.

De tota manera, també tinc assumit que el bloc, al menys per mi, és més un monòleg en veu alta que un diàleg amb els lectors. Ja m’agradaria que aquest diàleg hi fos, i que fos intens!, però escrivint i penjant a la xarxa, què voleu que us digui?, ja em sento satisfet. Qui no es conforma és perquè no vol.

També reconec que, quan m’hi poso, m’enrotllo com una persiana, i això no invita precisament a la lectura. Potser el què passa és que, assumit com tinc el fet que això és un monòleg i no un diàleg, perquè no ho llegeix quasi ningú, tinc tendència a deixar-me anar. Perquè preocupar-me per l’estil o per l’interès del tema, si això no és una revista que depengui d’una tirada? És, quasi bé, un diari personal, sols que exposat a qui vulgui veure’l.

En definitiva, benaventurats els que seguiu aquest bloc, perquè vostre és el mèrit de la paciència.

Osborne i els comptes de la vella amb el toro del Bruc

0 comentaris
Diu Osborne que “la major part de la població de la zona” estem d’acord amb que el toro del Bruc continuï dret. La veritat és que la dada, de tan aclaparadora i, d’altra banda, tant poc concreta, és senzillament increïble. Tant, que em fa l’efecte que sols se la creuen ells. Vaja, que jo no he vist que s’hagi endegat cap campanya estadística per a recollir l’opinió dels catalans sobre aquest tema, ni ningú m’ha trucat a casa per a veure què en pensava, i mira que de pesats en truquen!

És clar que ja s’han cuidat d’aclarir-nos com han obtingut aquesta dada tant contundent. Han comptat els emails que han rebut, n’hi han sumat uns quants, i ja ho tenim! La majoria volem el brau. Aquesta gent hauria de treballar a l’INE, on també en saben molt de comptar.

Seria interessant, sociològicament parlant, veure d’on provenen aquests emails. Però com que això sembla que no els importa, jo proposo que tots els que no volem el brau també els enviem un correu electrònic. No cal ser gaire primmirats. Si el brau no ens agrada gaire, enviem un correu, si no ens agrada gens, n’enviem dos i, si a sobre ens emprenya, n’enviem quatre.

I ja posats a fer, com que l’estadística és un art i no una ciència, podem aprofitar per a enviar força correus a en Gallardon per a que desmunti la M-30; total, què més dóna si ens importa o no, ni d’on venen les opinions, si ningú ho comprovarà. Potser fins i tot podrem decidir sobre les zones blaves de la villa y corte. Això seria reciprocitat, oi?

La jove adormida

0 comentaris

Johannes Vermeer (1632-1675) és un dels pintors més excel·lents del barroc holandès. En sabem que es va casar als 21 anys, que tingué onze fills, dels que en sobrevisqueren vuit, amb una tal Catherina Bolnes, i que al llarg de la seva vida no es mogué de Delft, la ciutat on havia nascut. Poca cosa més es sap de la seva vida, tret que se li atribueixen poc més de 30 quadres.

Gran mestre en el domini de la llum, la seva obra es concentra quasi en exclusiva en l’interior de la seva casa. Poques obres seves representen exteriors. És característica de la seva obra la il·luminació de l’escena a través d’una finestra a l’esquerra de la imatge. Potser el seu quadre més conegut sigui La jove de la perla, una obra mestra de la il·luminació, on el rostre de misteriós encant d’una noia amb mocador al cap i una perla suggerent a l’orella, guaita a l’espectador amb tal senzillesa i encant a l’hora, que costa sostreure’s de la seva mirada captivadora.

Però tot i així, el quadre que m’ha cridat l’atenció no ha estat aquest, sinó La jove adormida, una obra pintada entre 1656 i 1657 que es troba actualment al Metropolitan Museum de Nova York, en el que no apareix la finestra i la llum prové de la dreta. Hi podem veure a una noia endormiscada, el colze repenjat sobre una taula desordenada, potser després d’un àpat pesat. Sobre la taula, una gerra, fruita, un ou mig embolicat, i una copa de vidre amb una mica de vi. Tot fa pensar que el vi ha estat el culpable de la son de la noia, la qual cosa no passaria de tenir un sentit costumbrista, sinó fos perquè el beure vi era una de les coses pitjors que en aquella època una dona podia fer.

Darrera la noia, un quadre penjat a la paret, del que sols se’n veu una part, sembla representar un cupido i una màscara, recordant un dels emblemes amatoris d’Otto Van Veen’s, L’amor requereix sinceritat, de 1608. Potser, en el fons, el vi i l’amor estan relacionats en aquest quadre.

Les radiografies del quadre mostren que al fons de la imatge Vermeer hi havia pintat primer un home i, davant la porta de l’estança, un gos. No sabem qui hauria estat aquest personatge. El marit, potser l’amant? El cas és que finalment fou suprimit de l’escena i en el seu lloc hi apareix el que sembla un mirall penjat a la paret.

També el gos es feu fonedís i se’l substituí per una cadira, amb un respatller que sembla de cuir i rematada per dues figures de petits lleons. Aquesta cadira, curiosament, apareix en uns quants quadres del pintor, el que fa pensar que, de fet, l’artista estava pintant sempre l’interior de casa seva i, qui sap si també la seva família, els seus criats i els seus mobles. Si fos així, seria interessant saber qui és aquesta noia mig endormiscada. Se’m fa difícil pensar que fos l’amant del pintor, perquè portar-la a casa seva no hauria estat gens prudent, tenint la casa com tenia plena de fills, l’esposa i els sogres. A més, pel que sembla, es tractava d’una família molt religiosa. I és clar, tampoc crec que fos la seva muller. En una família com aquella, a l’Holanda del segle XVII, això no era pas possible. Potser una criada desvergonyida? Tampoc, la noia va massa ben vestida.

No ho sabrem mai. Però hi ha un darrer detall. Les recades de la noia, quasi bé imperceptibles, són dues perles, com en la majoria de personatges femenins de Vermeer. No és la jove de la perla, això és evident, a la qual no podem imaginar embriagada de vi, però la perla i la llum semblen unir en un lligam desconegut totes les noies del pintor en el seu univers personal, el que el mantingué reclòs en un poble que mai abandonà, en una casa de la que poques vegades en sortí, i en una família que no parà de créixer fins a la seva mort. Quan aquesta esdevingué, la seva muller s’hagué de vendre tots els quadres del pintor a l’ajuntament per a pagar els deutes, i no fou fins a finals del segle XIX que l’obra de Vermeer aconseguí fer-se un lloc entre els grans mestres. És com si la perla creada pel pintor restés en la seva cloïssa fins que els ulls agraïts d’una nova generació fossin capaços de copsar la blanca llum que li havia de donar vida.